Besaràs els llavis d’algú altre
I en la teua recerca constant
Per fi trobaràs la vida,
Aquella que has buscat
-sense matar-te massa-
En cada plec de llengua
Dels teus torturats amants.
Jo, en aquell moment,
Estaré ofegan-te en un vas
De whisky rebaixat amb aigua.
Cremaré el llit, la roba,
La meua pell, els meus records...
Tot allò que fa olor a tu.
Només llavors podré
Començar a oblidar-te.
Ulldecona, 1 de setembre del 2009
La idea d’esquerres d’avui ha de ser clandestina i en conseqüència condemnada i criminalitzada per l’ordre establert. Tot ve d’una qüestió de noms. Què és l’esquerra?
L’esquerra va nàixer oficialment en l’època de la revolució francesa i pren el nom dels jacobins –aquells antisistema de l’època que tenien quelcom d’imperialistes- que seien a l’esquerra. D’ençà d’aquella pugna política el mot euskal ha anat sempre lligat als moviments socials en les seues múltiples manifestacions: socialisme, comunisme, anarquisme...
Ara bé, sempre amb el tret comú d’anar contra l’ordre establert burgès i per tant la idea d’esquerra no es pot assumir si no es tracta d’un qüestionament constant del model social, econòmic i polític i un canvi del mateix.
Tornem a l’era actual. Tenim el PSC, ERC i ICV que s’autodenominen d’esquerres. Van contra el sistema capitalista? Han canviat substancialment alguna cosa en pro del treballador? Ans al contrari. Han inflat de diners als bancs i han deixat a la classe treballadora tocada de mort. L’únic consell que ens saben donar és que consumim que sinó no sortim de la crisi. I tenen la poca vergonya de prendre’ns per imbècils i ficar als seus cartells: “Ens trauran de la crisi que han creat?” I jo afegiria: “I de la que som totalment còmplices?”
Queda clar doncs que són realment les esquerres. A mi em sembla molt bé que tot aquesta èlit burgesa –o que pretén ser-ho- es presente a les eleccions i que donen els seus arguments, per això crec en la llibertat d’expressió, però els demano per favor que almenys canvien els seus noms per socialdemòcrates i no per socialistes que intrínsecament significa una voluntat de canviar el sistema capitalista la qual cosa és evident que no volen fer.
Ser d’esquerres de veritat és ser antisistema i aquí està el quid de la qüestió. Si ets antisistema ets radical, un gra al cul i depèn on un terrorista. I no!
Pablo Iglesias, Marx, Durruti, el Che, Bakunin, Rosa de Luxemburg, Gandhi i tants altres que esmenten tantíssimes vegades els esmentats partits en les seues consignes de caràcter guaión eren revolucionaris. I gràcies al seu –i als de tantíssims anònims- apuntar alt avui tenim l’insuficient estat del benestar i aquest trosset de llibertat.
Perquè nassos hem de deixar de lluitar? Perquè collons hem de callar, deixar de pensar i deixar-nos dirigir per aquestes èlits que s’inflen les butxaques a costelles nostres? Perquè putes tenim que cagar-nos en la memòria dels nostres iaios? No!
Iniciativa Internacionalista és l’esquerra. L’única esquerra veritable i independentista que es presenta a les properes eleccions i per això demano el vot per a ells. Perquè és un cop de puny al cinisme, a la poca vergonya, a l’espanyolització dels pobles de l’estat, al pensament únic, al plà bolonya, al capitalisme, a la llei de partits, als retalls de llibertats...
El vot a Iniciativa Internacionalista és un vot a favor de l’opinió lliure, del lliure pensament, de les plenes llibertats democràtiques individuals i col·lectives, de l’Europa dels pobles, de la diversitat i de la convivència, d’una vocació internacionalista, de la justícia social, del socialisme, de la llibertat en majúscula.
S’està encenent una flama que els serà molt difícil d’apagar. Una col·laboració entre tots els pobles de l’estat per crear una alternativa realment d’esquerres i respectuosa amb l’autodeterminació dels pobles que aquest diumenge tot just començarà.
És un fet polític d’enorme transcendència que malgrat els intents d’il·legalització de la “legalitat” espanyola pot obrir-se pas i donar-nos un bri d’esperança per construir un món millor.
El diumenge per dignitat Iniciativa Internacionalista.
www.iniciativainternacionalista.org
Les iniciatives per l’absolució de Jonathan Ivorra no s’aturen. El Grup de Suport a en Jona ha organitzat un gran acte cultural que tindrà lloc el proper 23 de maig a la Casa Groga – Espai Jove de l’Eixample. A partir de les 19 hores la solidaritat i la denúncia prendran forma de música, poesia, parlaments i col·laboracions d’arreu del territori, amb la participació de reconegudes personalitats i activistes de la música i la poesia catalanes.
Són moltes les persones que han volgut aportar el seu granet de sorra per fer que aquesta jornada solidària sigui un clam contra la repressió i per l’absolució del veí de la Sagrada Família. Poetes com en Carles Rabassa o en David Caño ens oferiran recitals de poesia; diversos músics o components de formacions faran actuacions acústiques, com ara Cesk Freixas, Dijous Paella, Josep Romeu o Estel Roig; tampoc faltarà el teatre social amb Rebel’art; en els parlaments hi participaran a banda d’un membre del Grup de Suport, el periodista David Fernández, el filòsof Josep Maria Terricabras i el escriptor i popular tertulià Matthew Tree.
També hi seran presents de forma virtual altres personalitats que han volgut mostrar la seva solidaritat: represaliats polítics (com en Franki, ex presos polítics com Juanra o Núria Cadenes...), cantants (Xavi Sarrià d’Obrint Pas, Titot, AtVersaris), periodistes, sindicalistes, historiadors...
El ‘cas Jona’ es remunta, recordem, a l'octubre del 2006 quan els Mossos d'Esquadra detenen, dies després d'haver participat en una manifestació per rebutjar el desallotjament del Forat de la Vergonya, a en Jonatan Ivorra, veí de la Sagrada Família i membre de l'Assemblea de Joves de l'Eixample Nord molt lligat al teixit associatiu de la Sagrada Família. A dia d'avui i a l'espera de judici, el Ministeri fiscal pretén condemnar a en Jona a 8 anys de presó i tres mil euros de pena-multa sota les acusacions de manifestació il·lícita, atemptat i desordres públics.
Aquest acte de suport no serà l’únic del mes de maig. La setmana següent (dissabte 30 de maig) es realitzarà un concert antirepressiu amb el grup basc Su Ta Gar de gira per conmemorar els seus vint anys al damunt dels escenaris, i el Nota, que ens portara el millor hip-hop en català. La cita serà al Prat de Llobregat a partir de les 22 h.
Des de l’Assemblea de Joves de l’Eixample Nord fem una crida a la difusió i participació en tots aquests actes. Conscients de que el cas repressiu d’en Jona busca desgastar i frenar al jovent organitzat del barri reafirmem que, dos anys i mig després de la seva detenció, la repressió no ens aturarà!
Quan l'especulació és un fet,
manifestar-se és un dret!
Absolució Jona
Més informació:
Els cristos ploren sang.
No pels humils pecadors del poble.
Sinò pels terroristes verbals i literals
vestit d'hàbit.
M'estalviareu l'apostatació.
Però les veritats fereixen.
I no penso utilitzar eufemismes
ni tant sols una simple metàfora.
Tant se val el que escriga.
Els capellans seguiràn
demanant diners al poble
en el seu púlpit d'or.
Nietzsche tenia raó.
Déu ha mort.
Però no l'hem matat nosaltres.
Alguna cosa se t'està morint
amb la cigarreta que fumes.
El teu somnriure em torna
a rebentar els morros.
La jaqueta de pell
damunt del sofà de sempre.
Dic -de sempre- com si
et conegués de tota la vida.
Remata'm. Mata'm la innocència
que em vas anar prenent.
Regalima el temps
en la galleda de l'existència.
I diuen que ni s'ha de mirar endavant
ni s'ha de mirar el passat.
El cap a terra!
Carpe diem disfressat de ceguera.
Uns adéus que marxen i
uns adéus que diuen hola.
Però tu, segueixes somnrient
brut de bellesa.
I jo brut de desig
per mirar-te als llavis.
Flagel·la'm lentament
amb el fuet de l'estima.
Que l'àcid que rebossa el teu cor
trenque el meu vidre en mil trossets.
Tarragona, 4 de març del 2009
Potser t'ha passat alguna vegada. Potser alguna vegada t'ha semblat veure entre la gentada, entre aquella gentada aparentment homogènia a aquell ent que ens estremeix, ens fa riure i plorar, aquell sentiment que científicament explica la dopamina i que en el dia a dia ens fa embogir.
Amb prou feines és un segon, un instant de la nostra història, un segon suficient per a deixar una cremada en el record i en l'ànima. I aquella visió et deixa paralitzat al mig del carrer -amb una mica de sort en un pas de peatons-. Et sents viu, boig, a contracorrent... Amb unes ganes profundes d'avançar cap a ell però no saps ni com fer-ho ni què dir-li.
I el cas és que no estàs segur que es tracte d'ell. Potser siga un imitador, o m'haja confós. No ho sé, perquè fa tant de temps des de l'última vegada que ens vam veure que ha canviat. I no poc. Jo també. Encara que a voltes vulga negar-ho. Segurament està bé que ho hagem fet.
Llavors em quedo pensatiu en la meitat del carrer pensant si confundeixo la realitat i el desig. Potser siga ell, però potser no, potser tinc tantes ganes de trobar-me'l que l'he inventat entre la gentada que deixa de ser aparent i cada volta és més homogènia.
Potser queda alguna cosa per dir-li, segurament alguna rucada. O potser només vull que em dirigisca la paraula per a que, aquell timbre de veu, em recorde aquells temps, aquells instants de suors i habitacions fosques, en que ell i jo érem immortals, invulnerables a les veritats que ens assoten ara. Potser només li preguntaria: “com et va?”, “tot bé?”, “On has estat tant de temps?”.
Potser quan li pregunte això em dirà que no em coneix de res, però potser que no. Potser que algun dia no m'esquive la mirada mentre al nostre entorn tot, absolutament tot, s'atura.
Tarragona, 5 de gener del 2006
Lo peor del amor cuando termina
son las habitaciones ventiladas,
el puré de reproches con sardinas,
las golondrinas muertas en la almohada.
Lo malo del después son los despojos
que embalsaman al humo de los sueños,
los teléfonos que hablan con los ojos,
el sístole sin diástole sin dueño.
Lo más ingrato es encalar la casa,
remendar las virtudes veniales,
condenar a la hoguera los archivos.
Lo peor del amor es cuando pasa,
cuando al punto final de los finales
no le quedan dos puntos suspensivos…
Poema: Lo peor del amor
Año: 2000
Letra: Joaquín Sabina
Aquell estiu estava acabant amb mi. Cansat de pegar voltes al llit incapaç de dormir vaig decidir vestir-me i pujar al castell per gaudir de la frescor i la bellesa del ras. Quan vaig arribar a dalt de tot del turó vaig mirar el cel i em vaig trobar amb un llençol negre ple de llànties brillants. Em vaig estirar a sobre d’una àmplia roca i em vaig posar a contar els estels fugaços que veia caure, demanant el mateix desig a cadascun d’ells com si d’aquella manera, fent-ho tant reiteradament, el somni es complís a l’acte.
