Esta vesprada, que no hi ets,
tornen a sonar els Beatles i
sembla que el temps s’apega
per les parets
sense deixar córrer els rellotges.
Dient les coses que no ens
atrevim a dir encara.
El coixí del meu llit
encara fa la teua olor.
Ja saps, ja sabeu.
O potser no ho havia dit mai encara.
Les olors per a mi són una ruleta russa
amb premis i suïcidis arbitraris.
Encara no he fet el llit.
No el faré.
A la nit em tornaré a ficar dins
de la mateixa manera que l’has
deixat aquest matí.
Potser siga l’única forma de trasplantar
alguna cosa semblant a una abraçada.
Bé, és igual. No he dit res.
Quina llàstima que no estigues aquí...
Raül Najas, Tarragona 10 de març del 2010
