Dobles de cara rodona
Le Pen - Leo Bassi
Orson Welles - Risitas16.2.08
14.2.08
Radio nowhere
Mai he sigut un gran fan de Bruce Springsteen però he de reconèixer que aquesta cançó em posa palote.
Radio Nowhere Video
12.2.08
No hi ha medicament petit
No us ho creureu. N'estic segur, cada cop que ho explico a algú, em tracta de sonat i em fot al calaix de nou. Sí com a mínim fos en una farmaciola com Déu mana! Jo sóc un trist derivat de paracetamol, una d'aquelles vulgars píndoles que serveix per a tot. Estats febrils, dolors moderats, no consumir si s'han de fer feines perilloses. Tot això i el què ja sabeu.
Tot va començar just sortir dels laboratoris. Qui diu laboratori diu cadena de muntatge ja que allà sortíem a grapats. Arribant a la farmàcia ja vaig veure que no era benvingut. El Gelocatil anava de sobrat, tota la vida sent el líder dels medicaments que van bé per a tot. Un envàs poc elaborat, un prospecte rònec, un sabor fregant l'amarg. Jo no era gaire millor, tampoc ens enganyarem. El gust similar, l'envàs amb una mica més de color i el prospecte igual d'espès. Jo, però, era efervescent i el Gelocatil mai ho va poder assimilar. Estic segur que era per això que no li queia bé i sempre es posava amb mi.
A les nits que no tocava guàrdia era quan ho passava pitjor. Quan els farmacèutics marxaven cap a casa era quan començava el sarau. El Gelocatil sempre la liava i grossa. Em vexava davant dels altres, em robava els prospectes, m'arrancava el troquel·lat amb el codi de barres, em tirava aigua per sobre a veure si entrava en efervescència. Això i mil malifetes més. Sort en tenia del Dermovagisil, era la única que em defensava. Bé, l'Hemoal també però anava molt a la seva i a més, era el marginat del grup, no m'interessava que m'hi relacionessin.
La meva venjança va ser inesperada i no per poca confiança en mi mateix sinó per poca confiança en el Fidel, el farmacèutic. Un dia una senyora va entrar demanant un analgèsic. Tenia mal de cap, mal de queixal, mal d'esquena. Una mica de tot. Comèdia, pensava jo. En sentir el què volia la senyora, el Gelocatil ja treia el cap del calaix, tot xulesc. El farmaceutic, davant la sorpresa de tothom va pronunciar les paraules més boniques que he escoltat mai:
-Si vol tenim Gelocatils, però jo li recomano un nou analgèsic que va molt bé.
Aquesta era la meva. Al veure que venia cap a mi vaig mirar de reüll el gelocatas. Estava trist, es sentia humiliat davant dels altres. A l'agafar-me vaig mirar al meu derrotat oponent i li vaig endinyar:
-I ara què, fill de puta?
De lluny vaig sentir com el Dermovagisil, tancat en un calaix que hi posava: "Coses per el cony", em deia:
-Que tinguem sort!
Tot va començar just sortir dels laboratoris. Qui diu laboratori diu cadena de muntatge ja que allà sortíem a grapats. Arribant a la farmàcia ja vaig veure que no era benvingut. El Gelocatil anava de sobrat, tota la vida sent el líder dels medicaments que van bé per a tot. Un envàs poc elaborat, un prospecte rònec, un sabor fregant l'amarg. Jo no era gaire millor, tampoc ens enganyarem. El gust similar, l'envàs amb una mica més de color i el prospecte igual d'espès. Jo, però, era efervescent i el Gelocatil mai ho va poder assimilar. Estic segur que era per això que no li queia bé i sempre es posava amb mi.
A les nits que no tocava guàrdia era quan ho passava pitjor. Quan els farmacèutics marxaven cap a casa era quan començava el sarau. El Gelocatil sempre la liava i grossa. Em vexava davant dels altres, em robava els prospectes, m'arrancava el troquel·lat amb el codi de barres, em tirava aigua per sobre a veure si entrava en efervescència. Això i mil malifetes més. Sort en tenia del Dermovagisil, era la única que em defensava. Bé, l'Hemoal també però anava molt a la seva i a més, era el marginat del grup, no m'interessava que m'hi relacionessin.
La meva venjança va ser inesperada i no per poca confiança en mi mateix sinó per poca confiança en el Fidel, el farmacèutic. Un dia una senyora va entrar demanant un analgèsic. Tenia mal de cap, mal de queixal, mal d'esquena. Una mica de tot. Comèdia, pensava jo. En sentir el què volia la senyora, el Gelocatil ja treia el cap del calaix, tot xulesc. El farmaceutic, davant la sorpresa de tothom va pronunciar les paraules més boniques que he escoltat mai:
-Si vol tenim Gelocatils, però jo li recomano un nou analgèsic que va molt bé.
Aquesta era la meva. Al veure que venia cap a mi vaig mirar de reüll el gelocatas. Estava trist, es sentia humiliat davant dels altres. A l'agafar-me vaig mirar al meu derrotat oponent i li vaig endinyar:
-I ara què, fill de puta?
De lluny vaig sentir com el Dermovagisil, tancat en un calaix que hi posava: "Coses per el cony", em deia:
-Que tinguem sort!
9.2.08
7.2.08
Tràmits
Que jo sigui un despistat i sempre ho deixi tot per últimíssima hora no significa que la societat i les institucions no puguin evolucionar favorablement.
Durant dos dies he acumulat totes les gestions que no he sigut capaç de fer en un any: renovar el DNI, renovar el carnet de conduir, renovar les subvencions a la hipoteca, comprar-me un cotxe i renovar l'assegurança per el nou cotxe. Per a totes aquestes gestions he necessitat recopilar més documentació que l'arxiu de Salamanca, he hagut de fer més viatges que Gulliver i fer més cues que per les entrades del Boss.
A saber:
-DNI: una hora de cua de 08:00am a 09:00am davant les infectes oficines de la Polícia Nacional. Allà em donen un paperet amb l'hora. Em toca a les 10.20am i haig de portar l'antic DNI i una foto de carnet. 6€. (a la cua tenia la doble de Cèlia Cruz davant. D'amagatotis intento fer-li una foto amb el mòbil però queda tan malament que no us la ensenyo).
-Carnet de conduir: tres fotografies de carnet, el carnet de conduir apunt de caducar i la carta de trànsit. Una revisió mèdica que és un pur tràmit: abans d'entrar, en el document ja hi posa que sóc apte. 78€. Rebré el carnet a casa en uns dies.
-Nou cotxe: Per al finançament necessito fotocopia de la llibreta d'estalvis i del DNI, última nòmina i volant d'empadronament. Per el cotxe en si, mentre miri cap a Roma i em deixi donar per el cul, n'hi ha prou.
-Assegurança: Últims rebuts de l'assegurança vigent i resum del valor dels accessoris del nou cotxe.
-Renovació de les ajudes a la hipoteca: Em demanen que porti originals i fotocopies de les declaracions de renda del 2006 i 2005. Fotocopia de les escriptures del pis i document amb les dades entrades. Com que no tinc els documents de les rendes vaig a Hisenda i després d'omplir dos nous documents i fer vint minuts de cua, una infecte funcionaria m'atén i em diu que en uns dies rebré la documentació a casa.
I on vull anar a parar amb tot això? Amb la tecnologia de la que disposem, no seriem capaços d'evitar llargues cues, anar a 30 oficines diferents, necessitar obsolets documents i, sobretot, perdre el temps d'aquesta manera? No podria existir una única oficina on tot fos possible i només posant el meu DNI ja es tingués accés de forma segura a les dades necessàries per a cada gestió sense haver de recopilar documents, factures, escriptures, mecanoscrits i papyrus?
I, ja per acabar, és necessari que tot el personal d'atenció al client sigui home o senyora lletja?
Durant dos dies he acumulat totes les gestions que no he sigut capaç de fer en un any: renovar el DNI, renovar el carnet de conduir, renovar les subvencions a la hipoteca, comprar-me un cotxe i renovar l'assegurança per el nou cotxe. Per a totes aquestes gestions he necessitat recopilar més documentació que l'arxiu de Salamanca, he hagut de fer més viatges que Gulliver i fer més cues que per les entrades del Boss.
A saber:
-DNI: una hora de cua de 08:00am a 09:00am davant les infectes oficines de la Polícia Nacional. Allà em donen un paperet amb l'hora. Em toca a les 10.20am i haig de portar l'antic DNI i una foto de carnet. 6€. (a la cua tenia la doble de Cèlia Cruz davant. D'amagatotis intento fer-li una foto amb el mòbil però queda tan malament que no us la ensenyo).
-Carnet de conduir: tres fotografies de carnet, el carnet de conduir apunt de caducar i la carta de trànsit. Una revisió mèdica que és un pur tràmit: abans d'entrar, en el document ja hi posa que sóc apte. 78€. Rebré el carnet a casa en uns dies.
-Nou cotxe: Per al finançament necessito fotocopia de la llibreta d'estalvis i del DNI, última nòmina i volant d'empadronament. Per el cotxe en si, mentre miri cap a Roma i em deixi donar per el cul, n'hi ha prou.
-Assegurança: Últims rebuts de l'assegurança vigent i resum del valor dels accessoris del nou cotxe.
-Renovació de les ajudes a la hipoteca: Em demanen que porti originals i fotocopies de les declaracions de renda del 2006 i 2005. Fotocopia de les escriptures del pis i document amb les dades entrades. Com que no tinc els documents de les rendes vaig a Hisenda i després d'omplir dos nous documents i fer vint minuts de cua, una infecte funcionaria m'atén i em diu que en uns dies rebré la documentació a casa.
I on vull anar a parar amb tot això? Amb la tecnologia de la que disposem, no seriem capaços d'evitar llargues cues, anar a 30 oficines diferents, necessitar obsolets documents i, sobretot, perdre el temps d'aquesta manera? No podria existir una única oficina on tot fos possible i només posant el meu DNI ja es tingués accés de forma segura a les dades necessàries per a cada gestió sense haver de recopilar documents, factures, escriptures, mecanoscrits i papyrus?
I, ja per acabar, és necessari que tot el personal d'atenció al client sigui home o senyora lletja?
4.2.08
1.2.08
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
