L’Enigma de la llibreria (2)

COMENTARI DE L'ASSUMPTA AL LLIBRE: l'ENIGMA DE LA LLIBRERIA

L'he llegit!!! L'he llegit!! L'he llegit!! :-DD

Ostres, quina gràcia em fa haver-lo llegit... un llibre així, com tu dius, d'un autor "desconegut" ;-)

Tinc una germana que és Bibliotecària de cor (en realitat té dues carreres Història i Graduat Social i cap de les dues és la seva vocació... la vida a vegades és així de rara) Li encanta anar de biblioteques i trobar perles amagades i, quan llegeix algun dels seus descobriments que li agrada, me'l passa :-)

Aquest el vaig llegir deu fer tres o quatre anys i estic totalment d'acord amb el que dius.

Encara recordo aquell entrepà de formatge (oi que era de formatge?) mig ranci que ni tan sols es pot menjar... i les seves aventures, el lloro que li maten els xinesos, o quan, per passar desapercebut canvia la roba amb un indigent... i noooo, no diré res més :-)) Però és cert que el protagonista es fa proper i simpàtic, li agafes afecte ;-)

Ara bé, m'encanta que l'hagis llegit perquè volia comentar-te una cosa. Arribat a un punt, ja cap el final, de cop i volta em va donar la sensació que hi havia un detall que no lligava i no sé el què era... Com si alguna cosa que hagués passat de nit de cop diuen que ha passat de dia, o com si algú que diu que marxa cap a casa després resulta que ha dit que marxa a un altre lloc... no sé què és. Recordo que vaig tenir la sensació d'una cosa que no em quadrava... fins i tot vaig tornar enrere a veure què era el què passava i no ho vaig trobar, així que no li vaig donar importància i vaig acabar el llibre.

Després, comentant-lo amb ma germana li vaig dir que m'havia agradat molt però que, al final, havia tingut la sensació que hi havia una cosa que era contradictòria, que no m'encaixava... i, sorpresa... ella em va dir "ostres, m'ha passat el mateix"... però tampoc recordava què era.

Vas tenir tu també aquesta sensació? Alguna cosa que no podia ser... una persona que era a un lloc on no li tocava ser segons la narració, o una cosa que no quadrava, unes dates? uns papers?... És que no puc ser més precisa perquè aquí està el problema, que no vaig saber precisar què era...

En tot cas, el llibre està molt bé, jo el recomano també :-))

RESPOSTA DE QUADERN DE MOTS AL COMENTARI DE L'ASSUMPTA

Ostres Assumpta, això no és un comentari d’una ressenya és gairebé una ressenya de sensacions!!!!. M’ha agradat moooolt.

L’Onofre és el lloro, el que acaba al congelador amb un missatge clavat , pobret. El lloro és l’amic, aquell que aguantes, quasi de mala gana, però , amb l’únic que pots parlar, per això quan l’assassinen en Josep vol venjança.

L’autor com a recurs literari fa servir l’humor en tot el que fa i diu el protagonista, el marxant de faixes i sostenidors. Per mi és el gran encert de la novel·la, més enllà del misteri a descobrir on s’amaga el diari d’en Matteo Ricci.

Sí, la sensació que teniu tu i la teva germana a mi també m’ha passat. En un moment determinat el lector es pregunta i ara on són els dolents? En una primera part del llibre –quan són a Barcelona- els malfactors xinesos tenen molt males puces, assassinen un lloro i posen la por al cos a un pobre marxant (com a les pel·lícules de màfia xinesa, són violents). No entens perquè busquen un tros de paper, que els ha de portar a una llibreria, que els ha de portar a un diari antic, que els ha de fer recuperar un valuós tresor. Això ho descobrirem gairebé al final, volen recuperar el SEU tresor, el què els cardenals més cobejosos volen que el missioner el porti de l’estada a la Xina.

En Matteo Ricci, no gaire convençut de dur el tresor a Roma i després de ser robat per uns pirates portuguesos i, amb mala consciència a sobre, decideix recuperar el tresor i tornar-lo als seus propietaris, la gent amb qui tan agust havia estat a la Xina.  

Aquí, ens trobem que el cap dels pirates era català, Capità Matapolls (un altre nom que fa riure) i és de la Garrotxa, i que en realitat era Gaspar de la Plomafreda i de Pinatell fill d’un comte castellà i d’una catalana de nissaga noble. Aquest Matallops “pagat per la cort de Castella es dedicava a destruir qualsevol vaixell amb pavelló italià, català aragonès o portuguès”.   En Matallops, li explica a la seva mare tots els afers del famós tresor. L’enterra prop de casa la mare, per si ella en té necessitat i l’ha de fer servir. En Matteo Ricci intenta esbrinar de la dona on és el tresor, però el secret de confessió és inviolable. Ho escriu tot en el seu diari que li envia al seu cosí Gabriel Ricci perquè si pot segueixi les investigacions. Ell vol tornar a la Xina amb la gent que sempre ha estimat. Aquí, potser si que hi ha un cert embolic entre els cosins, qui escriu o qui és qui, jo ho he llegir un parell de vegades i ara m’ho he tornat a mirar. No sé si és això al què et refereixes.

Cal destacar del llibre l’assalt a la llibreria, per part d’un matusser Josep, que es fa un esquinç al turmell,  s’entrebanca, topa amb el xinès dolent que duu una pistola ..., però la llibretera que passava per allà, veu la porta oberta de la llibreria agafa una barra de ferro ( que fa servir per pujar i baixar la porta) i patam!. El malvat xinès marxa i salva al qui serà l’amor de la seva vida. Aquestes coses són divertides, encara que no siguin creïbles del tot.

El llibre es deixa llegir amb facilitat i, és que a vegades els llibres entretinguts, - tot i tenir mala premsa -, són els que ens fan passar bones estones.

Un apunt per tu i la teva germana. Ha obert una llibreria a Barcelona, Pequod Llibres, de llibres nous i de segona mà. Jo encara no hi he passat, però sembla que pot estar bé. L’apunt l’he tret del blog Diari d’un llibre vell, que sempre em sorprèn amb coses curioses relacionades amb llibres, llibreries biblioteques... tafanejar-hi és tot un plaer.

Espero que hagi resolt els dubtes, o si més no t’hagi fet recordar alguna coseta més del llibre. Sóc conscient que les meves ressenyes a vegades es deixen coses en el “tinter” i ha cops que és per no avorrir al personal amb tanta lletra i, altres, portades per un dels meus defectes. Dono per sobreentès coses que jo ja sé i, segurament, el meu interlocutor desconeix o no recorda. Intentaré corregir-ho.

Fins aviat i gràcies, m’ho he passar molt bé contestant el teu comentari.

L’Enigma de la llibreria

Eduard Castellarnau (Barcelona, 1957)       

Tot sovint em decanto per escriptors que em són desconeguts.  Això, que més enllà de la meva ràbia per no haver-m’hi acostat abans, no em suposa cap problema. Ho equiparo als blogs, cada dia en descobreixo de nous, en uns m’hi aturo, en els altres m’hi quedo i fins i tot en aquells que només hi deixo caure una llambregada hi trobo alguna cosa interessant. Tots tenen coses a dir, llibres i blogs i, només cal trobar-hi el millor moment per apropar-s’hi.

Al revers de la portada se’ns diu que l’autor és un metge de capçalera i, jo, que només he llegit un llibre i desconec el tarannà de l’autor, afegiria: és un metge de capçalera amb sentit de l’humor. Ho diu a la contraportada “novel·la àgil i directa, no desproveïda d’un agut sentit de l’humor” , m’aventuro a dir que no es tracta  només d’un encertat recurs literari, la novel·la té sentit de l’humor.

En Josep és un marxant – de faixes i sostenidors – avorrit, previsible i gran menjadors d’entrepans, aquesta és la seva perdició. Entra a la granja equivocada en el moment equivocat, surt sense menjar-se l’entrepà i sense saber-ho, amb la vida embolicada. Un paper aparegut per error a la seva cartera serà la primera pista, a partir d’aquí ens trobarem amb un altre Josep, desafiant els malfactors xinesos que el persegueixen intentarà trobar i desxifrar un antic dietari que segons ha deduït el pot portar a un valuós tresor.

En realitat el tresor és l’espoli que feren alguns missioners per ordres de les altes esferes  per engrandir les arques papals. L’encarregat de traslladar-lo, Matteo Ricci,  de la Xina a Roma és assaltat per uns pirates portuguesos, aquests el van enterrar el tresor a la Garrotxa. El diari - amagat en una cambra oculta de la llibreria - conté algunes pistes que va escriure el missioner per recuperar el tresors i tornar-lo als seus propietaris.

Una novel·la d’aventures, on una pista et porta a una altra, un error et porta a cometre’n un altre, on hi ha una noia – guapa i llesta – de qui enamorar-se, on hi ha uns dolents que volen el tresor, cambres secretes, llibres ocults, dietaris amagats, tresors desapareguts, presses, ... tot això existeix en el llibre, i a un bon ritme. Però, quan un lector al mig de la narració es pregunta, i els dolents, on són?  I aquests, apareixen al final, quan el tresor ja ha estat trobat i desenterrat, penses que alguna cosa no ha funcionat del tot bé,  o no ha anat com un esperava.

El llibre està farcit de paraules de les que a mi m’agrada tant recollir, mots d’aquells de sonoritat agraïda i que ara van cars de sentir; ataüllava, grofolluts, atabuixat, fotisquejaven, batiport, esbardellant, llampada...

Pàg. 75 “En algun lloc havia sentit que només els peixos morts anaven a favor del corrent del riu. I ell, ara per ara, estava viu. Aniria contra corrent fins que les forces li responguessin.”

Pàg. 77 “La idea li va venir tot d’una, com una perdigonada”.

Pàg. 102 “... l’home no estava per gaires acudits.”

Tastets

>> roure pènol

Una part important de la novel·la transcorre per Olot i els seus voltants, 

 pàg. 172 “Els record d’infantesa estaven plens d’aventures al voltant de fagedes, avellaners, volcans, alzines, grèvols, rouredes – d’una manera especial el roure pènol, que, durant la tardor, desprenia un aroma dolç´-, boixos, aurons, tells arços, freixes...I tots ells amb l’aroma inconfusible de la llibertat.”

 Roure pènol. Aquí

>> aiguabarreig

Aquest és un d’aquells mot que sempre duré lligats a la lectura d’un llibre, El cafè de la granota, de Jesús Moncada, al seu riu, al seu poble a la seva gent.

El fet d’aiguabarrejar-se; indret en què dos o més corrents d’aigua s’ajunten formant un sol corrent.                                                                                                                                     (Fabra)

Confluència. Es produí un aiguabarreig de pintura i de poesia que fou excel·lent.                                                                                                                                      (DCVB)

Pàg. 123 “-Que et trobes millor?- li va preguntar la dona amb veu tremolosa.

            -Sí, sí –va respondre ell enmig d’un núvol aiguabarreig de dolor i felicitat -.”

“No em caldrien les paraules

Si no fos per dir-te que t’estimo

Ni tindria sentit l’amor

Si no fos per compartir-lo”

                                               A la Rosa, la meva companya

Aquesta és la dedicatòria del llibre i jo, que ja m’havia mirat el llibre un parell de vegades sense decidir-me a agafar-lo, en llegir-la, me’l vaig emportar, ara si, sense dubtar-ne.

És un llibre agradable de llegir. És alguna cosa més que un llibre ple d’aventures, és adonar-se que les històries d’amor, o l’enamorament en sí, poden aparèixer quan un menys s’ho espera. Tots hi podem caure, fins i tot personatges monòtons, mig calb i amb panxa, poden arribar a enamorar a les noies intel·ligents i guapes. És descobrir que la vida en un poble pot arribar a ser tan apassionant i moguda com ho podria ser en una ciutat. És un llibre ple de somriures, als gestos, a les absurditats, a les reaccions, a les emocions, als personatges...

Altres llibres de l’autor

Enceto aquesta nova secció i, marco amb una Q, els llibres que poso en el meu punt de mira.

-       Els contes de la nit, 1993

-       Tarda d’hivern, 1994

-       Laberint perdut, 1996

-      La ruta del silenci, 2002 -amb la qual va guanyar el Premi Leandre Colomer de novel·la històrica i el premi al millor llibre de ficció que atorga el Col·legi d’Investigadors Privats de Catalunya Q

-       A l’altra banda de la solitud, 2006.

El  mot:           Esbardellaven

                        Esbardellar

                                1. Esberlar; trencar per contusió o xoc una cosa sòlida

 2. Badar, esbadellar, obrir en general

Pàg. 23 “El soroll de les passes que esbardellaven el silenci de l’establiment va aturar el pensament d’en Josep.”

La fitxa:           Eduard Castellarnau, L’enigma de la llibreria 1999. 1ra ed. 1999 Barcelona Columna Edicions, S.A.  237 pàg.

L’enllaç:          

Valoració:        QQQQQ

Esbardellar

Esbardellar

                       1. Esberlar; trencar per contusió o xoc una cosa sòlida

 2. Badar, esbadellar, obrir en general

Pàg. 23 “El soroll de les passes que esbardellaven el silenci de l’establiment va aturar el pensament d’en Josep.”

Eduard Castellarnau, L’enigma de la llibreria

Sant Jordi 2011

Text escrit a partir de la fotografia  i la proposta de    Relats conjunts

           Diada de Sant Jordi. Florista de La Rambla, Yearofthedragon CC-BY-SA

-           

        Quin relat us suggereix aquesta imatge?

Noooo. No vaig sortir, em vaig quedar a casa tot el dia. Siiííí. He vist la teva foto en un munt de blocs. Noia, afavorida,afavorida…, jo no diria tant. Has quedat natural, de costat, però natural, tal com ets. Siíííi, ja ho he vist a la fotografia que hi havia moltíssima gent. Aquí, només ens varen caure quatre gotes de res, només per mullar una mica les plantes. Nooo. No em vaig avorrir. Vaig passar una diada diferent. Siii, noia, a casa. Em van regalar dues roses i un poema per la xarxa i em van fer un altre obsequi, també per la xarxa. Noooo, llibres cap, ja saps que jo per Sant Jordi fa anys que ni en compro ni en regalo de llibres, prefereixo fer-ho sense empentes ni cops. Siíííi, no et preocupis, ja sé quins llegiré, els blocs n’han aconsellat un munt i jo ja tinc la llista feta. No. No. Sí. No. Veus noia, tenim els gustos diferents, però això no és important. Apa, noia, et deixo. Nooo, no vull ser mal educada. Siíííi, vaig a llegir una estona. 

La migdiada assassinada

Philippe Delerm (França,1950)                    

Diu la contraportada ”un dels títols més esperats d’aquest any, és el primer llibre que publica després de l’èxit d’El primer glop de cervesa”.  Fou publicada l’any 2001. De fet, jo no volia agafar aquest llibre, el primer que vaig triar va ser Diumenge va ploure, potser,  perquè El primer glop de cervesa no el tenien. Segueixo llegint “Delerm és un mestre en la transfiguració: a partir de fets quotidians, i fins i tot banals, treu punta d’un detall revelador per servir-nos amb traç finíssim una fugaç instantània del món.”  Quan un futur lector s’enfronta amb la necessitat de triar i, quan et toca triar entre dos llibres d’un autor desconegut fins aquell moment, tens la percepció que la tria es converteix en una loteria, el resultat de la qual no es desvetlla fins que no has llegit també el llibre que has deixat.

És un llibre de relats curts, curtíssims, de dues pàgines i a molt estirar tres, amb lletra grossa. Donen una sensació de rapidesa i fugacitat i, tan bon punt comences a llegir buf! , ja s’ha acabat el relat i de seguida en comença un altre.  Això per a mi ha estat un problema, encadenar un relat darrera un altre m'ha fet perdre la força del detall i, aquest és el gran valor del llibre.

El que fa Delerm és copsar amb paraules, escenes de la quotidianitat, amb gran plasticitat,  d’una manera natural, gens carregosa ni artificiosa. Diu en el relat Aquest vespre trec les escombraries, referint-se al fet de mirar les escombraries quan les vas a lligar:

Pàg. 15 “No el trobem tan repugnant. És el solatge del cafè que li dóna consistència, s’enfila pels intersticis. Empolsina sense vergonya els sobres estripats, sense empastifar la tinta blava de la lletra familiar, s’entreté en l’interior mullat de peles de patata. Un cor de poma apergaminat s’ha entaforat dins un pot lletós d’un iogurt bio...”

Però després, com qui no vol la cosa ens diu:

Pàg. 16 “No ens pertanyen, aquestes tallades de meló no escurades mai del tot. Ens pensem que llancem el revés de nosaltres mateixos, la brutícia i la inutilitat. (...) Uns segons en captar tot això, que se’ns assembla i ens fuig. Després tanquem la bossa amb un nus ben fort...”

És evident que cada lector farà la seva lectura i li agradarà, o no.

Arribar al cor d’una carxofa, és d’un dels relats que més m’ha agradat, potser perquè m’agraden les carxofes i tot l’encant que suposen menjar-les fulla a fulla, fins arribar al premi final: el cor. Pàg. 55 “¿Menjar? ¿És menjar, aquesta manera de fer lliscar les dents pel mig de la part dura, encartonada, tot traçant solcs, per arribar al final a aquesta vora feblement farcida? (...) Per assaborir el cor d’una carxofa, cal tenir ben bé al costat una muntanya de fulles, un casquet destapat.”

Fins a un total de trenta-sis relats. L’últim, és el que dóna títol al llibre. I és què, quan un decideix estirar-se al llit o al sofà, a mandrejar o dormitar, en una calorosa tarda d’estiu, fent una “migdiada desperta” , “Separats del món, estem millor que bé: no som quasi absolutament res.”, tenint tots els sorolls apamats i no ens destorben, podem mandrejar llegint un còmic o no fent res, nosaltres triem. Però si els soroll canvia i es trenca el ritual  “el silenci malèvol del motor, el petó pneumàtic de les rodes alentides i les portelles bategant de premeditació afectuosa, tot plegat té la melosa brutalitat el crim amb arma blanca, de la trampa perfecta.” I és que les visites a deshores acostumen a ser matadores.

Tastets

>> els blogs

Buscant informació m’he trobat que dels pocs blogs que en parlaven tots ho feien d’El primer glop de cervesa i en tots ells hi destacaven aquest encant i encert que té l’autor d’explicar els petits però intensos moments que ens dóna la vida.
He trobat que, el blogaire d'un blog que segueixo, l'any passat el tenia sobre la tauleta de nit i en versió original   Mireu aquí

>> Aquest aire una mica inclinat

 

Jo em quedo amb aquest relat, potser perquè sóc de les que utilitzo molt poc el mòbil i, no acabo d’entendre la necessitat obligada amb el que es fa servir normalment.

“La galta dreta tot just es vincle cap a l’espatlla. És curiós. És un gest que abans vèiem fer en parella, quan semblava com si un dels dos reclamés alguna cosa sense paraules , una carícia, un petó, un braç a l’espatlla.(...) I ara resulta que fem aquest gest sols... És només per parlar amb el mòbil, evidentment, i el missatge és sovint força banal...”  

No puc dir que m’ha decebut perquè vaig triar-lo sense ser conscient de quin tipus de llibre havia decidit llegir. Per no saber, no m’havia ni adonat que eren relats curts. D’entrada no crec que això que he fet avui amb el llibre sigui gaire aconsellable. No és el tipus de lectura que m’agradi, però, reconec que hi ha relats bons, que són tots aquells que quan els has acabat de llegir no t’han deixat indiferent. Un consell, si voleu llegir-lo no ho feu d’una sola tirada.

El  mot:          

La fitxa:           Philippe Delerm, La migdiada assassinada 2001. 1ra ed. 2001 Barcelona Editorial Empúries, S.L. Traducció del francès Marta Marfany 90 pàg.

L’enllaç:          

Valoració:        QQQQQ

Diu la llegenda...

Des de tens un racó dalt del món  arriba el  202è joc literari

Diu la llegenda que en un petit i bonic país hi vivia un formós drac.

Un dia, el drac, cansat de fumejar i espantar a la gent, decidí descansar a recer d’una cova.

Fou aquell dia, mentre el drac mandrejava dins la cova - perfumada pels rosers silvestres que la vorejaven - que s’hi acostà una jove parella.

Diu la llegenda, que ella, la damisel·la ensucrada, posà a prova el gentil cavaller. Volia de totes les roses, la més llunyana.

Diu la llegenda que mentre el cavaller lluitava per desfer-se del mar de punxes que se li clavaven , aparegué el formós drac.

Expliquen, que fou el drac qui li collí la rosa i, el cavaller, agraït com era, li regalà l’única cosa de valor que tenia, el Llibre de les Meravelles.

Diu la llegenda que la feliç parella partí cap al castell.

Expliquen que des d’aquell dia ningú tornà a veure el formós drac.

Diu la llegenda que en un petit i bonic país la gent duu dins el cor un petit i formós drac.

Expliquen  que en aquest petit i bonic país, els llibres són una meravella, les roses d’un intens roig i el drac l’element fantàstic que les lliga.

Diuen i, això ja no és llegenda, que aquell formós drac ara és de pedra. I recorden, que en aquest petit i bonic país, el drac no és llegenda, és la força que els representa.

Pastís de noces

Joan Agut (Barcelona, 1934)                         

Hi ha llibres, que per ajudar al lector, afegeixen abans de començar la narració un apunt en forma de mapa – on podem seguir el recorregut dels personatges i/o de l’acció – o, hi dibuixen l'esquema d'un arbre genealògic – per ubicar-hi dins una llarga nissaga, els personatges que apareixen en el llibre -.  Ambdós exemples, en el meu cas, tenen la meva simpatia. M’agrada anar consultant, ja sigui el un recorregut en un mapa, ja sigui  el parentiu del personatge. És un joc que com a lectora mantinc constantment i, encara que en alguns casos la narració sobrepassa el mapa o l’arbre, m’hi avinc a jugar-hi, Forma part de la narració. Pastís de noces conté dos arbres genealògics, on hi pengen fins a cinc generacions de dues nissagues familiars. Tots els personatges passen amb més o menys importància per la novel·la, no és estrany dons, haver-los de tenir present.

Un casament és l’excusa perfecte per a reunir dues grans famílies i, els preparatius d’aquest, serà l’aparador per on desfilaran cadascun dels seus membres. Tots tindran dues coses en comú, l’haver estat convidats al casament de l’Eva Font i Barenys amb en Nèstor Masdeu i Riba i viure amb la sensació que la seva vida és una mica com un engany. Dic engany perquè cadascun d’ells; l’artista, la religiosa, la metgessa, el polític, l’empresari, la vídua, ... tots, viuen amb un sentiment de frustració. Frustració professional, frustració personal, tan és, no es senten del tot satisfets.

Pàg.461 “-Tothom, qui més qui menys, trobarà la seva fórmula particular d’adaptar-se a les circumstàncies, ja que, entre els desitjos de cadascun i la realitat, sempre s’acaba imposant un pacte, una transacció, una forma d’adaptació, que és una derrota i una victòria alhora, perquè la vida, ,malgrat tot, no deixa de ser una imprevisible aventura.”

L’aventura de viure és una mica això, arriscar-se i de deixar-se portar; pels desitjos, pel poder, per l’amistat, per l’odi, per la política, per les arts, per la fe, per la família, pels negocis, per la feina, per l’egoisme, pels costums, ...trobar la millor fórmula, la que ens permeti adaptar-nos millor al què som “ <Sigues tu mateix>” li havia dit la Veu a Cèsar Masdeu. Això no és gens fàcil, tots els personatges de la novel·la tenen aquest problema, el dubte entre el que fan i el que realment voldrien fer.  “El cor em diu que no m’equivoco.” , i quan l’Eva arriba a aquesta conclusió, sap, igual que el seu pare, que ha fet la millor tria.

La novel·la està dividida en tres parts i un epíleg final.

Cada part correspon a un punt d’inflexió dels personatges dins el conjunt de la trama, i la gràcia, recau en la divisió que es fa de cadascuna de les parts. Cada part està dividida en capítols, que duen el nom del personatge que està explicant l’acció. D’aquesta manera es fracciona l’acció, millor dit, canvia l’acció, perquè canvia el punt de vista del narrador. Vindria a ser allò que sovint diem, “tot depèn dels ulls de qui s’ho mira”.

Els capítols duen el nom d’un membre de les dues famílies, ja sigui la Masdeu-Riba o la Font-Barenys (d’uns quants, els més rellevants per a la història), només un personatge que no forma part de cap de les dues famílies té capítols propis. Es tracte de David Latorre que, tot i no formar part de cap família, és en certa manera, un dels desencadenants del desenllaç.

L’epíleg és el casament pròpiament dit. El fotògraf anirà immortalitzant un a un els familiars i,  aquests, com si veiessin que s’acosta el final de les seves representacions, començaran a encarar-se al futur que se’ls hi acosta. Un casament un tan esperpèntic. Un casament sense nuvis i amb un pastís...  “-Oblidi’s del pastís. Que comenci el ball.”

Pàg. 89 “Qui no ha pensat un dia o altre a plegar veles i refugiar-se en una illa deserta? (...) El seu desencís, el sentiment de buidor que experimentava en contemplar la seva vida actual era tan real i palès com el sol que lluïa rere la finestra del despatx (...) mogut per els fils de la seva història personal, les arrels de la qual s’enfonsaven en el magma incert de la rutina dels dies <Sigues tu mateix>, li havia dit la Veu.”

Pàg. 353 “... la pedregada es veia venir.”

Pàg. 362 “-Qualsevol dia ho engego tot a rodar.”

Pàg. 432 “- El cor em diu que no m’equivoco.

Aquella raó, el súmmum de la irracionalitat, paradoxalment va convèncer el racional Gabriel, el qual va recordar que les poques vegades que havia obeït la veu de la intuïció no l’havia espifiada mai.”

Tastets

>> documentació

Tot bon escriptor s’ha de saber documentar i, encara que a vegades no sigui ni senzill ni còmode, n’hi ha que ho fan amb certa gràcia.

—A la nota de l'autor del final del llibre hi explica que per documentar-se va anar a una empresa d'organització d'actes per demanar el pressupost d'una boda per a 250 convidats. És cert?

—Mira, jo faig cara de ric, de persona seriosa. Aprofitant-ho, vaig anar a una agència amb el pretext que volia casar una filla i fer una celebració d'una certa categoria. Ens vam estar un parell d'hores decidint el lloc, la berlina, les flors, el menú, la música... Em van fer un pressupost que rondava els tretze milions de pessetes i amb l'excusa que després de Nadal en parlaríem, me'n vaig anar. A principis de gener em van trucar i em vaig haver d'inventar que ho sentia molt però que la meva filla ja no es volia casar. (llegiu la pàgina 183 del llibre)

                                                                      Llegir l'entrevista a escriptors.cat

>> els quarts

Pàg. 183 “ Va parlar del vestit de la núvia, del sopar, de l’aperitiu, i el ressopó, de la música, de les invitacions (...) va anar suggerint al llarg de set quarts que va durar l’entrevista.”

Pàg.227 “... i es va disposar afer la seva feina de cada dia, que avui anava cinc quarts retardada.”

Feia molt temps que no sentia comptabilitzar el temps en quarts. Si ara a vegades es fa difícil que el jovent - i els no tan joves - t’entenguin quan dius dos quarts de tres – per exemple -, quina cara posarien quan algú els hi digués : set quarts varem estar fent cua per entrar al cinema. El llibre però no sempre comptabilitza el temps així, també parla d’una hora i mitja, mitja hora. etc . Són els meus apunts, els tastets, on hi deixo totes aquestes coses que a mi m’ha fet gràcia recollir.

>> calet

2. CALET m.

Home que, amb pretensions de senyoriu o distinció, resulta esser rústic i sense il·lustració (Barc.); cast. paleto. Y's queda gratantse el cap com fan los calets, que ni saludan ni gratan, Vilanova Obres, xi, 87.

Pàg. 75 “-I qui és aquest calet que et vol portar a l’altar?”

L’avi, l’Andreu Font, ja l’havia calat sense veure’l.

"...Si la fantasia ha pogut coincidir amb la realitat, tal com diu l’admirat Andrea Camilleri a El lladre de pastissets, la culpa cal atribuir-la a la realitat.”

Ens recorda l’autor al final del llibre.

En la contraportada ens diu “és un gran fresc de la societat catalana de finals del segle XX i una radiografia de la condició humana.” Sí, però, no. La novel·la no reflecteix tota la societat catalana, només la classe mitjana i alta. Això sí, és una rua de personatges molt ben definits, d’actituds, de tics, de models de conducte... que fan entranyables tots i cadascun dels personatges. Que ningú es pensi que aquest anar i venir d’ambients, de situacions, de gent, pugui ser caòtic o mal lligat, al contrari. El lector no s’hi perd mai. És un llibre de lectura agradable i, el fet que tant l’espai com el temps ens siguin propers pot empènyer al lector a cercar-hi els seus referents.

El  mot:            

La fitxa:           Joan Agut, Pastís de noces 2003. 1ra ed. 2003 Barcelona Proa 463 pàg.

L’enllaç:           http://www.escriptors.cat/autors/agutj/index.php

Premis:            Premi Carlemany de novel·la 2003

Valoració:        QQQQQ

Camaleó

Lluís Llort (Barcelona, 1966)                         

Les novel·les es poden classificar de moltes maneres, segons el gènere, segons l’autor, segons una qualificació subjectiva, segons si són llargues o curtes, segons... en definitiva el que als lectors ens suggereixin. Així, podríem també, classificar les novel·les entre les que es poden explicar el final – aquelles on ni la trama ni la qualitat de l’obra es veu afectada – i les que mai dels mais s’ha d’explicar el final – que són les que si ho féssim trencaríem l’encant d’obra -  (m’ha passat recentment amb Capsa sorpresa). Ja us podeu imaginar què, Camaleó, és de les que no es poden explicar el final. Diu en la contraportada “El lector hi detectarà un batec somort, persistent i inquietant que no identificarà fins al final.” Aquesta frase és la que m’ha fet triar el llibre.

“ZSUK

            Li cau com una gota enmig del front.

DUBP, DUBP, DUBP, i DUBP.

            Una gota a la parpella esquerra, una altra al ventre, la tercera al nas, mig de gairell, i l’última a l’avantbraç dret.”  

Així de deliciosa comença la novel·la.

Un creuer de plaer que no acaba massa bé, és el pretext que fa sevir l’autor per parlar-nos dels diferents tipus de sentiments i emocions que pot generar el sexe. Una illa perduda, lloc d’entrada paradisíac, es converteix en un malson. La tempesta que s’acosta aconsella al capità del vaixell marxar ràpid de l’illa, on havien ancorat per passar-hi uns dies i, tornar a port segur. Només dos turistes, per circumstàncies ben diferents, es quedaran a terra. Quan comença la tempesta els del vaixell intentaran salvar la vida i no naufragar, mentre els nàufrags que s’han quedat a l’illa,  s’explicaran experiències que sempre han somiat.

En solitud...

Pàg. 12” S’ha abocat crema solar a les mans i l’ha escampat pel seu cos, amb diligència. S’ha fregat les espatlles. Els braços. El coll. Els pits. Ha fet lliscar les mans pel tòrax, lentament, com si contés les costelles que la formen... S’ha estirat damunt la tovallola i ha deixat que el sol la penetrés...”

Poden ser tres...

Pàg. 66 “- T’ho has fet mai amb dos homes alhora?

La Goretti sembla que no hagi entès la pregunta.

-       Tu què creus?

L’Ernest arronsa el nas com si s’esforcés a prendre una decisió.

-       Jo crec que sí, una vegada com a mínim, sí. – aposta l’Ernest.

-       Amb qui?

-       Amb el carter i el repartidor de pizzes ?

-       No m’agraden les pizzes... –rebutja la Goretti.

-       La veritat és que penso que amb el teu marit i el teu millor amic.

-       Més o menys... “

Aleshores la Goretti li explicarà amb tot luxe de detalls com de plaent ha estat l’experiència - amb el marit, l’amic del marit i ella -  , i ell posant-se una mà a dins dels pantalons, dirà “Collons amb la Goretti”.

Les mirades des de la finestra de l’edifici del davant...

Pàg. 93 “Déu meu! És possible que pogués veure gairebé tota l’habitació! (...) vestir-me i despullar-me fent tot aquells gestos íntims que ni et planteges perquè no comptes que ningú t’estigui espiant...”

...

És una novel·la on l’erotisme més variat i explícit hi té cabuda i, ho fa d’una manera subtil, elegant i clara. No hi fa nosa. Diu en Llort , “L'erotisme, fins i tot la pornografia, no tenen per què fer nosa en un text literari.”  , aquí al meu entendre, no en fan.

Pluja d'opinions al voltant de l'erotisme i la pornografia (i la literatura), són articles interessant, on diferents escriptors i, molt variats, parlen sobre el tema,. Entre ells, Lluís Llort, Montserrat Roig, Joan Fuster, Octavio Paz, ... Aquí enllaç

Mentre al vaixell es desesperen per surar i tornar a port, a l’illa, els dos nàufrags, l’Ernest i la Goretti ,  mantenen uns diàlegs estranys, obsessius. Ell pregunta, ella fa llargues explicacions. A vegades és ell qui parla, mentre es mira la Goretti amb passió, i la Goretti, sempre de cara a l’horitzó, “en silenci, mirant la ratlla que torna a engolir un sol enorme i vermell.” .

En tota la lectura s’hi respira una atmosfera estranya, com si hi hagués alguna cosa que no acaba d’encaixar, i a vegades, el lector, pot trobar-se amb la sensació d’estar fora de joc “què diu aquest ara?, per què parla d’aquesta manera?”, aquest misteri és un altre dels atractius de la novel·la, que no descobrirem fins al final.

Pàg. 37 “Un raig de sol estripa el núvol negre més enllà de la muntanya, però el trau es tanca de seguida i la foscor es manté.”

Pàg. 62 “Ja se sap, quan estàs empresonat, els paratges més esplèndids es transformen en masmorres lúgubres. La llibertat vesteix de seda qualsevol escenari.”

Pàg. 96 “No hauria pogut acceptar que no necessàriament hi ha d’haver cap connexió entre les fantasies eròtiques i el món real, tot i que en barregem els elements.”

Pàg. 104 “...els paratges idíl·lics en què pots estar sola amb un home atractiu, sense patir per res, o per ben poca cosa, deixant realment que la passió t’arrossegui, no solen existir en el calendari de la majoria de dones com jo.

Tastets

>> Camaleó

Els camins de les passions són molts i, morir per amor, és un dels més cruels i més cops narrats. Llort, ens explica una bonica història, la llegenda del Camaleó Vermell, qui després de trobar “la seva raó per viure”, esdevindrà ,“la camaleona que havia estat finalment la seva raó per morir”.

La llegenda és només un pretext per introduir un tema dur : matar per amor. El camaleó boig d’amor arriba a pensar,  pàg. 117 “matar-la per fer-la seva; matar tothom que s’interposés entre ells dos i, un cop sols, aconseguir-la; o morir per ella, per culpa d’ella... contra ella. Matar. Matar per estimar? Estimar per matar?...” , la llegenda no és gratuïta.

>> un apunt

Darrera la portada del llibre podem llegir referint-se a l’autor  “Llort neix el 1966 i es reprodueix el 1994.” M’ha fet gràcia l’apunt.

Després de llegir la ressenya un podria deduir que la novel·la és un llibre eròtic, però jo no el classificaria així. És una novel·la que parla de sexe, perquè l’Ernest, un des seu personatges, troba en sexe la força i/o la debilitat de la seva personalitat. És un llibre d’aquells que classificaríem com  a llibres  “que es llegeixen sols”, divertit, ben escrit, i sobretot enginyós, sí més no, en el desenllaç final. Un cop l’has llegit i en tens la visió de conjunt, el final potser no és tant sorprenen – o sí -, això ho ha de jutjar el lector.

El  mot:          

La fitxa:           Lluís Llort, Camaleó 2001 1ra ed. 2001 Barcelona ECSA132 pàg.

L’enllaç:

Valoració:        QQQQQ