Arcadi Oliveres: “Estem davant una crisi dels països rics que té clarament l’origen en l’especulació financera”

Arcadi Oliveres (Barcelona, 1945) és doctor en Ciències Econòmiques, professor d’Economia Aplicada de la UAB, president de Justícia i Pau i president de la Universitat Internacional de la Pau de Sant Cugat del Vallès. Persona compromesa i coherent amb els valors que defensa, és expert en relacions nord-sud i deute extern. La seva capacitat de parlar de la realitat del món de forma valenta i entenedora queda plenament reflectida als seus llibres, entre els quals destaquem “Un altre món” (Angle Editorial) i el darrer, “En qué mundo vivimos” (Icaria). Ens hem trobat a la seu de Justícia i Pau i hem compartit conversa i entrevista, perquè ens ajudi a entendre el moment de crisi que vivim.
Quan sent qualsevol notícia relacionada amb la crisi econòmica, quina és la primera reflexió que li ve al cap?
Que estem davant d’una crisi dels països rics, però que hi ha una quantitat enorme de països del Tercer Món que pateixen una crisi molt més important, més llarga i de més difícil solució: la crisi de la manca d’accés als aliments, a l’aigua potable i als medicaments. Amb això no vull restar importància a la crisi que estem patint aquí i que afecta molta gent.
I que ens diuen que podem solucionar consumint més.
Un gran error. Perquè potser l’única sortida és plantejar-nos el que ara anomenen decreixement, encara que el mot no m’agradi. El planeta és limitat i cal canviar el model de creixement continu cap el model de decreixement del consum de béns materials.
D’on ve la crisi que afecta Occident?
Té clarament l’origen en l’especulació financera. S’ha inflat la bombolla mobiliària i immobiliària, s’ha volgut guanyar diners d’una manera fàcil a través d’una pujada de preus, a causa de la demanda. Es va estar especulant damunt de determinades accions i pisos que s’anaven encarint... però no és que tinguessin més valor, sinó que hi havia més demanda i pujaven els preus. Quan la demanda s’ha vist afectada, els preus han baixat, la bombolla s’ha desinflat i les accions han baixat de preu. Llavors els bancs han reaccionat restringit el crèdit, mentre s’han trobat també que moltes hipoteques no les cobren. I un tercer factor és que les banques havien rebut diners de Fons Sobirans, és a dir, diners de països molt rics en divises, com Xina, Japó i Aràbia Saudita, que han de retornar. I els bancs, entre les accions que han baixat, les hipoteques que no cobren i els Fons Sobirans que han de retornar, es troben amb dificultats de tresoreria.
Han rebut ajut públic.
Sí, però no ha anat canalitzat a donar crèdit als ciutadans, sinó a tapar els seus propis forats. En no donar crèdit han traslladat la crisi financera cap al món real. Si no donen crèdit, l’empresa no pot vendre perquè en facturar ningú no li avança els diners, i aquell que vol comprar no pot, perquè tampoc ningú no li fa un préstec. Ni l’empresari ven, ni el comprador compra. Això comporta un estancament a l’economia que acaba afectant empreses, moltes redueixen plantilla i acaba gent a l’atur; altres apliquen expedients de regulació perquè no tenen més remei; i altres, aprofitant que es parla de crisi i sense tenir-ne necessitat, també apliquen expedients de regulació.
Com ara?
Jo estic escandalitzat per la posició del tot inacceptable de la SEAT, l’empresa més emblemàtica de Catalunya que ara redueix milers de llocs de treball quan, encara que l’any 2008 cal reconèixer que ha perdut diners, els anys 2007, 2006, 2005, 2004, 2003... ha estat guanyant diners, que han anat a parar als seus accionistes sense que es fes cap previsió de reserves comptables. I quan el 2008 han perdut diners envien els treballadors al carrer. I atenció, ho fan legítimament, perquè el capitalisme funciona així: privatització de beneficis (per als accionistes) i socialització de pèrdues (treballadors al carrer i a carregar tots amb el mort).
Un mite del capitalisme que vostè desmunta en poques paraules en un dels seus llibres és el del mercat lliure. Ens ho explicaria amb un exemple?
Abans hi havia una única empresa distribuïdora de benzina, la Campsa. I ens deien: amb el mercat lliure li obrirem la porta a més empreses i la competència farà baixar preus. Però aquestes acaben pactant entre elles un preu. I abans, quan això era un monopoli de l’Estat, els beneficis eren, almenys, per a una empresa pública, i per tant, els guanys podien repercutir en tots els ciutadans. Però ara, en aquest cas, el benefici és més gros i queda en mans de propietaris i accionistes. El mercat seria lliure si tots intervinguessin en igualtat de condicions.
Davant l’obsessió pel creixement, un signe de canvi és que es parli del decreixement, però com explicar-ho a una societat tan abocada al consum?
Molt senzill: els anys 72, 82, 92 i 2002 Nacions Unides ha celebrat la Conferència Mundial del Medi Ambient. I en la darrera, es va posar de manifest que al planeta hi viuen 6.300 milions de persones (a hores d’ara són 6.700). Si totes volguessin consumir el que consumim els 1.200 milions de persones privilegiades que vivim al Primer Món, farien falta tres planetes.
Però només en tenim un.
Això vol dir que l’hem de repartir, primer perquè els que estan al Tercer Món puguin tenir accés a una vida digna, i segon, perquè les generacions que vindran darrere nostre no es trobin un planeta destrossat i puguin viure dignament. Cada dia moren unes 50.000 persones de fam al món. I encara diem que aquest és un planeta que funciona? Un planeta que s’emporta aquestes vides humanes quan té recursos per alimentar-les, només perquè alguns tenim l’egoisme d’acumular molt, no és un planeta que funcioni.
La injustícia econòmica mundial té molts noms propis i vostè n’anomena alguns al seu llibre “Un altre món”. Però, fins a quin punt ens podem convertir tots en còmplices d’aquestes injustícies socials i econòmiques?
En som, voluntàriament o involuntàriament. Al cent per cent no podem evitar de ser-ho, perquè estem en un món on encenem cada dia el llum (i donem beneficis a Endesa)... en la mesura que vivim en un món real som partícips d’aquestes injustícies. Ara bé, podem mirar de minimitzar-ho: per exemple, consumint menys, pensant a qui estem donant els nostres diners, no fos cas que estiguéssim en contra de les guerres i tinguéssim els diners en bancs que alimenten la indústria de l’armament. Quan comprem productes, val la pena que sapiguem quines empreses tenen un millor comportament amb els treballadors, salaris dignes, igualtat amb la dona, menys contaminació...
Posi’ns-en un exemple concret.
Hauríem d’eradicar d’aquest món allò que diuen “fons de pensions”, perquè suposen diners que tenen els bancs i que inverteixen en moltes empreses amb comportaments deplorables. No pot ser que jo digui que estic en contra dels patiments de la gent de Bolívia i que tingui diners en accions de Repsol, que ha estat acusada d’endur-se petroli de Bolívia sense pagar. Les pensions han de ser dignes, però les ha de pagar el govern.
I si el govern no té prou diners per pagar les pensions?
Que els busqui fent desaparèixer el frau fiscal. No mancarien diners per aquesta i altres coses.
I de la despesa en armes?
Naturalment. Aquesta és la segona part. Primer, l’Estat ha de buscar els diners, i després, a veure com se’ls gasta. I se’ls gasta molt malament: cada dia la despesa militar a Espanya és de 51 milions d’euros, una despesa inútil i perversa. Aquests diners estan repartits en despeses de diversos Ministeris: són despeses militars camuflades en altres partides, a banda del de Defensa, que té una despesa d’uns 25 milions d’euros diaris.
Fa poc, esgarrifava un anunci de TV que presentava les forces armades com una ONG.
Enganyen a la gent i això és un delicte. Si mirem el que acorda el propi Parlament, només 7.000 soldats dels 140.000 que hi ha a Espanya estan autoritzats a sortir a fora a fer tasques humanitàries. I encara més, tampoc trobo acceptables les tasques humanitàries que fan, que quan han estat analitzades veiem que d’humanitàries no en tenen res de res.
Parlem del món del treball, ja que planteja molts interrogants amb la crisi d’Occident. Quines propostes faria?
Primer, cal repartir el treball. El problema principal de les societats avançades és el de l’atur. Avui no hi ha forma de crear 50.000 llocs de treball a Catalunya per fer front a l’atur, l’única manera de donar feina als aturats és repartir el treball que tenim. Hem de treballar menys perquè qui no té feina en tingui. Recordem que el primer ministre francès Lionel Jospin va reduir a França la jornada laboral de 40 a 35 hores setmanals amb aquesta idea...
Però ara sentim notícies de propostes de 65 hores setmanals de treball.
Una barbaritat. Els que fan aquestes propostes viuen d’esquena a la realitat, de cara als interessos d’uns pocs i no pas als interessos de la majoria de la gent.
Parlem del finançament de Catalunya. Tenim o no un bon finançament?
El problema no quedarà resolt fins que Catalunya i totes les autonomies tinguin un finançament com el del País Basc i Navarra: el concert econòmic. Es tracta que cadascuna recapti els seus propis impostos i d’aquests pagui a Madrid una mena de “lloguer” (ens agradi o no) de l’Estat espanyol. I també hem dit des de Justícia i Pau que si ara Catalunya disposa de més recursos és obligat que repercuteixin a dins de Catalunya en les classes socials més desfavorides, i a fora de Catalunya en la cooperació al desenvolupament.
I parlant de política, quina és l’arrel del problema de l’abstenció?
Diria que n’hi han dues, d’arrels. Una és la societat massa individualista en què hi ha poc interès per la cosa pública. I l’altre, evidentment, és que els polítics han fet sovint mèrits perquè la gent se’n desentengui. Recordem les eleccions europees... els temes més importants, ni els van tractar.
Com veu el món de la informació?
Depèn dels mitjans. Jo sóc més partidari dels mitjans de proximitat, els que no tenen poderosos accionistes al darrere i et poden explicar la veritat. Però malauradament, el que acaba provocant opinió pública és el que diuen les grans cadenes mediàtiques amb una manipulació absoluta de la informació i també de provocar la imbecilització progressiva de la societat.
I també dels infants i adolescents, contaminats amb molta violència.
És ben cert. Ara venen un videojoc que en un moment donat diu: “crema la vella vagabunda dins del caixer automàtic”. Els fabricants que són capaços de fer això i les botigues que ho venen han de ser processats. I en la mesura en què no denunciem això, no evitarem que aquestes formes de violència es continuïn donant. I si als pares no els importa el que miren els seus fills, de què s’escandalitzen després?
En aquests moments, quins són els principals eixos de treball de Justícia i Pau?
Bàsicament, en quatre eixos principals: Drets humans (amnistia de presos polítics, contra la pena de mort... com vàrem començar, però traslladant-ho aquí a la realitat actual, com ara la situació dels immigrats); Desarmament i pau (denunciant despesa militar, compra d’armes, la participació d’Espanya a l’Otan, la participació en guerres com la de l’Afganistan, l’objecció fiscal); Tercer Món i pobresa (campanyes del 0,7, Catalunya Solidària, Deute Extern...) i un quart aspecte, dedicat a la pobresa i marginació (reclamant habitatge digne, denunciant esclavatges, pensions febles...)
És creient?
Em defineixo com a creient i cristià. I com a cristià un pèl heterodox, en el sentit que dubto de certs dogmes i discrepo també amb certes recomanacions d’algunes jerarquies. Però sí que crec en el missatge evangèlic, en les Benaurances. Crec que la fe pot aportar quelcom de positiu, però també es pot viure sense fe i fer molt de bé a la societat.
Com veu l’Església, com a institució?
Em fa patir molt les actituds institucionals que tenen, les contradiccions lamentables que hi veig... però no ens hi hem de capficar. A Justícia i Pau diem que hem de dedicar els esforços cap a altres qüestions.
Les religions, què poden aportar de positiu al nostre món?
Totes les religions haurien de sumar esforços per ampliar la dignitat de les persones. Podrien ser una magnífica eina en favor dels pobles si es deixessin estar de rivalitats, de monopolis de la veritat i d’enveges. Hi ha molta gent en el món de les creences que caminen en aquesta direcció, i naturalment, també molta gent que es declara agnòstica. Hem de treballar plegats, creients i agnòstics, per la dignitat de l’ésser humà.

Maria Josep Hernández

Diguem que parlo de Madrid

Ara que sabem que Madrid no serà seu olímpica, em vénen unes quantes preguntes sobre les raons materials i passionals que mouen l’embogida campanya que porta una ciutat a disputar l’organització d’una olimpíada. Sembla que els instigadors són les camarilles. Aquells que ocultament influeixen sobre el poder. Els polítics son fàcils de convèncer perquè la vanitat tot ho pot. Finalment, els ciutadans sempre entusiastes i identificats amb la nostra petita pàtria urbana acabem per justificar l’epopeia. Tothom vol tenir el seu moment de glòria, i aquest sentiment acaba per contagiar-ho tot.

Qui promou aquests “tinglados” no son mai els ciutadans sinó grups empresarials i de negocis amb l’ajut del poder polític. Se sol dir que l’organització d’uns Jocs és l’excusa per a millorar la ciutat. A Barcelona, gràcies als Jocs es van fer les rondes, és veritat, però la Vila Olímpica que és una promoció d’habitatges de renda lliure s’hauria fet de totes maneres perquè es finançava sola. Les instal·lacions esportives, a la llarga queden infrautilitzades perquè son massa grans i poc adaptades pel dia a dia, i a més molt cares de mantenir. Hi ha molta obra que és flor d’un dia. A més, en el cas de Barcelona, el Holding Olímpic que es va encarregar d’executar les inversions va perdre diners i va acabar al jutjat. És veritat que es fan obres i es creen temporalment llocs de treball però alguns hi guanyen molts diners amb la justificació del bé col·lectiu, que no és tant.

Hi ha llocs on la gent això ja ho sap. A Tòkio i a Chicago una part important dels ciutadans pensen que els Jocs faran augmentar els impostos i acabaran per perjudicar-los. Vet aquí el poc entusiasme que han aixecat aquelles candidatures. No és el cas de Madrid. Els promotors van prometre una inversió de 18.000 milions i 300.000 llocs de treball, dels quals el 60% a la construcció i la resta a serveis relacionats majoritàriament amb el turisme. La construcció i el turisme. Caram! quin model de negoci més poc engrescador i tronat pels temps que corren. Estic segur que no és pas el tipus d’inversions que el president Zapatero creu que s’han de fer en els propers anys a Espanya, i menys encara a Madrid. Ben mirat potser és una sort que no es facin els Jocs del 2016 a Madrid, i s’inverteixin els diners en una indústria més productiva i de futur.

Salva Clarós

Pebrots farcits de còctel de verdures

La tardor és el començament de la rutina en la majoria de països, fins al punt que en psicologia es parla de “síndrome post-vacacional”. Antigament s’anomenava l’estació de la malenconia. Donem per acabada, amb més o menys èxit, l’operació biquini i les vacances esdevenen aquell llunyà record d’un temps que ha passat massa depressa. Tot i que la tardor s’associa a una certa tristor, avorriment i nostàlgia, podem intentar mantenir un saludable equilibri dels nostres “humors” i gaudir de la varietat de tonalitats que ens ofereix la natura pràcticament irrepetibles en altres èpoques de l’any. I per contribuir a aquest saludable equilibri us proposo una recepta fàcil d’elaborar, plena de sabor i colors que ens ajudaran a trencar amb la tant repetida frase d’aquests dies: “Ja ho veus, aquí, tornant a la rutina”.
Ingredients: un pebrot vermell per persona; cebes; alls; bolets (poden ser xampinyons o barreja de bolets en conserva); verdures (pastanaga, mongeta tendra, pebrot vermell, ceballots, porro...); un got de vi blanc; formatge ratllat.

Preparació: Es renten els pebrots i es col·loquen en una plàtera de forn, es reguen amb una mica d’oli. S’introdueixen al forn a 200º, una mitja hora. Una vegada s’hagin refredat, es pelen.

Mentre es fan els pebrots, s’elabora una salsa que farem fregint en una cassola una mica d’oli, ceba i dos alls tallats finament. Hi afegim els bolets, hi posem vi blanc i una mica d’aigua. Es cuina tot durant 10 minuts i ho passem per la batedora.

Per al farciment, es piquen en juliana fina ceballots, porro, pebrots verds i mongetes tendres, així com pastanagues tallades en tires fines. En una paella amb oli, es posen a daurar dos alls en làmines, s’hi afegeix la verdura i es cuina. Barregem la juliana de verdures amb la salsa de bolets i farcim els pebrots. Els col·loquem en una plàtera de forn, ho cobrim amb formatge ratllat i els introduïm uns cinc minuts al forn a 190º.

Tere Jorge

La Fundació Ared

Ared (para la reinserción de mujeres) en una Fundación que nace en 1994,en los sótanos del Centro Penitenciario de Mujeres de Barcelona –Wad Ras–, por la iniciativa de cinco mujeres privadas de libertad, una voluntaria y su monitora de confección, María Teresa Rodríguez, hoy presidenta de la fundación. Convencidas que la formación humana y la capacitación laboral las conduciría a mayores niveles de autonomía y libertad, pusieron manos a la obra.
La misión de la fundación gira alrededor de los valores de la formación ocupacional, el acompañamiento social y la inserción laboral, ofreciendo oportunidades a personas, fundamentalmente mujeres provenientes de centros penitenciarios, excluidas o en riesgo de exclusión social. Creemos en una acogida amplia sin restricción de perfiles, porque hemos experimentado a lo largo de 15 años, que no existen personas irrecuperables, aunque sí vemos que los procesos de rehabilitación de la dignidad humana son muy diversos en sus características y en sus tiempos.

Actualmente capacitamos a personas en cuatro especialidades formativas: confección industrial, restauración y cocina, artesanía y cuidadoras de personas dependientes, que vienen derivadas del Departament de Justícia, de las Oficinas del Departament de Treball, y de la red de Servicios Sociales. La mayoría son mujeres; hay un 50% de presencia de inmigrantes, y un volumen significativo de personas en diferentes grados penitenciarios. También acogemos en nuestros programas a personas que cumplen una medida alternativa al cumplimiento de condena en prisión, realizando un servicio a la comunidad.
Nuestro programa de acompañamiento social, con comedor para nuestras alumnas y trabajadoras, pisos de acogida temporal, tutorías individualizadas, formación complementaria impartida por voluntariado, acompañamiento en gestiones administrativas, contención diaria de situaciones de dificultad, recogida y distribución de alimentos y artículos de primera necesidad, junto con un programa de becas de ayuda al aprendizaje, aportan solidez a la formación y a la capacitación laboral.

El 8 de marzo –día de la mujer trabajadora– del 2006, la Fundación Ared ha promovido a Salta Empresa de Inserción, con la finalidad de crear oportunidades de inserción por el empleo a personas con perfiles especialmente vulnerables: actualmente están creados 26 puestos de trabajo en diferentes ámbitos laborales: confección, limpieza, mantenimiento, catering, transportista, artesanos. El programa de inserción laboral de Ared, desarrolla también el programa Incorpora: acogida de personas en búsqueda activa de empleo, y prospección de empresas que ofrecen diversos puestos de trabajo.

Las dos grandes áreas de trabajo, la educativa que conduce a la inserción, y la administración y gestión económica de la casa, son dirigidas por la directora y la gerente. Desde un co-liderazgo mantienen el difícil equilibrio entre la rentabilidad económica y la rentabilidad social. Los medios están al servicio de las personas. La financiación de la entidad proviene un 40% de fuentes de recursos públicos, un 35% de fuentes privadas y un 25% de la propia producción.
Trabajamos en red con otras entidades con misiones complementarias, ya que es la única forma de hacerle frente al complejo fenómeno de la exclusión estructural de nuestra sociedad que expulsa hacia fuera y hacia abajo a los colectivos más vulnerables.

A lo largo de 15 años de un constante e incansable trabajo vamos constatando un muy buen nivel de inserción laboral e integración social de alrededor de un 60%. Siendo que el punto de partida es de una notable vulnerabilidad, estos resultados alientan nuestro trabajo y nos motivan a continuar mejorando la calidad de los programas. Conseguimos un descenso significativo del porcentaje de regresión penitenciaria promedio en el estado, que oscila alrededor de un 37% y que en Ared no asciende del 5%.

Constatamos también la presencia de personas solidarias en nuestro entorno social, que encuentran la alegría de la gratuidad y comparten su tiempo o sus recursos con los que menos oportunidades han tenido: gracias a todos ellos, al esfuerzo de las personas que atendemos, y al buen trabajo del equipo técnico, la Fundación Ared hoy es un punto de referencia de calidad, en el ámbito de la inserción laboral.

María Elena Alfaro

Para contactar con nosotros:
www.fundacioared.org - 93 351 38 65
Carrer Zamora nº 103-105 bajos.
08026 Barcelona

Què passa a Itàlia?

Molts ens preguntem perquè Berlusconi continua guanyant les eleccions a Itàlia. Possiblement ha “embruixat”, ha mig “atontat” a mig país a través de la televisió i altres mitjans. No està passant això també al nostre país? Molta gent no solament no llegeix ni llibres, ni revistes especialitzades que poden augmentar l´esperit crític, sinó que tampoc llegeix els diaris que poden aportar un contrapunt a les informacions (les propagandes interessades, millor) televisives.
La divisió de l´equerra italiana entre el Partit Democràtic, la Refundació Comunista, Esquerra i Llibertat, Itàlia dels Valors i els Radicals, segur que també hi juga un paper. Gianni Vattimo va dir: “El dia que l´esquerra deixi de dividir-se per qualsevol ximpleria tornarà al poder”. Què se n´ha fet de l´alta qualitat i experiència democràtica dels italians? De la gran capacitat negociadora? I del pes específic del comunisme de rostre humà, gestat de fa anys des de Gramsci i Berlinguer?
Pels anys setanta esperàvem el compromís històric entre el PCI i la Democràcia Cristiana, i tardava... Ara que no solament s´ha produït sinó que en un mateix partit (PD) hi ha els comunistes i demòcrates cristians, a més de socialistes i altres forces, resulta que sorgeix el “tifó” Berlusconi i arrasa. És clar que el PD ha pres el costum “divisori” de les esquerres i ens trobem amb un ventall de partits que divideixen l´electorat conscient, sensible, humà, l´italià obert, tolerant i demòcrata de tota la vida.
Sembla que hi ha una esperança que té cara de dona. Debora Serracchiani, de 38 anys, jove, que pot recuperar el fil d´aquesta profunda tradició i unir el que estava dividit. Una dona que creu en els bases i en el poble. Una dona que pot unir els dos esperits: el comunista i el demòcrata cristià en un país difícil on a l´Església encara li costa acceptar la separació entre religió i política. Esperem que l´alè catòlic d´universalitat i unitat i l´alè comunista de fraternitat de tots els humans, es fecundin mútuament en l´evangélica comunió d´energies al servei del poble i n´aprenguem la lliçó.

Quim Cervera és capellà i sociòleg

El mamut de Viladecans ja rutlla

Em permetreu que ho anunciï amb tota la satisfacció: el mamut de Viladecans ja rutlla! De moment, només va ser una gran reproducció penjada a la torre de guaita de Can Modolell, que és la seu de l’ajuntament, i una reproducció més petita escampada en infinitat de mocadors grocs que la gent prenia de les mans als qui els repartien. També, uns mamutets de xocolata que una pastisseria diu que va fer i que jo no he vist.
De moment, ja dic, només és això, però el cas és que ja existeix. Tot va començar quan, després d’anys de gemegar perquè la Festa Major de Viladecans era una festa sense personalitat i sense cap element significatiu i aglutinant, uns quants ens vam animar a engegar una cosa que tothom qui ho sentia, de Viladecans i sobretot de fora, deia que era una bestiesa: vam convocar una taula rodona amb els grups municipals representats a l’Ajuntament per parlar de la Festa Major. La taula, de fet, no va anar ni bé ni malament, però va servir, primer, per demostrar que és bona cosa que els partits parlin junts de temes ciutadans fora del marc de les campanyes electorals. I va servir, sobretot, per encendre un cert interès ciutadà. Petitó, però interès. De manera que els convocants i un parell d’entitats més vam trobar-nos a la sortida i vam quedar per parlar. I a la primera reunió un va dir que era important trobar un element que pogués ser considerat de tothom, que no se’l pogués apropiar cap grup, partit, sector social, etc., etc., etc. I ja va estar. Feia tot just un any que, tot construint una bassa de laminació, s’havien trobat a Viladecans (a tocar de Gavà, però dins el terme de Viladecans!) restes d’animals prehistòrics d’una certa importància, entre els quals hi havia restes de mamuts. I va quedar clar que faríem rodar la festa entorn d’un mamut.
Vam anar convocant més entitats, fins a ser-ne setze, vam engegar un blog que comença amb la troballa prehistòrica i va resseguint tot el procés que hem fet (podeu mirar-lo: http://elmamutdeviladecans.blogspot.com), i vam decidir anar amb una proposta a l’Ajuntament: per començar, aquest any, proposàvem que s’endarrerís la recepció oficial que es fa després del pregó, i en aquell moment es donés la benvinguda al mamut. Proposàvem aquest moment perquè aquest és, de fet, l’únic moment amb una certa consistència institucional de tota la festa. Però s’ha de dir que hi anàvem amb poc convenciment, perquè canviar coses que sempre s’han fet d’una determinada manera no és fàcil, i sobretot quan es tracta de l’administració pública. Però, per a sorpresa i alegria nostra, aquest cop no va ser així. Aquest cop vam trobar molt bona acollida, i totes les facilitats.
I vam tirar la cosa endavant. No hi havia temps ni diners per construir un mamut pròpiament dit, i això vam quedar amb la regidora que es deixava per a un any futur, però sí que hi havia temps per muntar tot un xou a la plaça a base d’exploradors que han pogut fotografiar el mamut i ens en porten la foto per penjar-la a la vista de tothom, i començar a donar la benvinguda a la bèstia amb una mica de gresca, i portar tots al coll un mocador amb la seva figura... Com que el muntatge de tot plegat ha estat molt col·lectiu, la barreja de la gresca de rebuda va ser tirant a inhabitual: primer uns balls de sevillanes i després el ball del Patatuf, que és una cosa típica de per aquests verals i que ara aconseguirem que sigui més coneguda...
Que per què serveix tot això? De moment, perquè entitats que mai no s’havien trobat juntes s’hi trobin, i a més ho facin sense cap convocatòria oficial, cosa que a Viladecans és una absoluta novetat. I després, perquè la Festa Major de Viladecans, que se celebra el 8 de setembre en honor de la Mare de Déu de Sales, sigui alguna cosa més que una suma d’actuacions musicals i actes esportius: la pobra Mare de Déu de Sales ha perdut gairebé tot protagonisme (tot i que alguna cosa caldrà fer per recuperar-la: és patrimoni col·lectiu!), però en tot cas Viladecans té tot el dret, i tota la necessitat, a tenir vida pròpia, elements de cohesió, protagonisme de tothom...
Ara, a veure què passa. Caldrà encertar el camí per desenvolupar aquesta llavor que acaba de néixer... De moment, però, i això és molt important, tota la gent que hi ha intervingut n’està contenta.

Josep Lligadas és escriptor

El final de la civilització del petroli

La revolució industrial va ser possible gràcies a dues condicions sense les quals no hauria mai proliferat una civilització tan intensament malversadora i fugaç. La primera, l’ús de fonts d’energia barata com el carbó, el petroli i el gas natural. La mà d’obra barata és la segona condició sense la qual no hauria triomfat el sistema productiu industrial. Des de la màquina de vapor fins a les turbines de gas de cicle combinat, passant pels motors de combustió dels cotxes, l’extraordinari poder energètic dels hidrocarburs ha proporcionat la força motriu que, en els darrers 150 anys, ha transformat la faç del planeta com no havia succeït en els 2 milions d’anys que fa que l’home l’habita.

Segons dades de 2007 de la petroliera americana Chevron, el 88% de l’energia primària del món prové del petroli, del carbó i del gas. El món consumeix 85 milions de barrils de petroli cada dia, o el que és el mateix, 160.000 litres per segon. Som petrolidependents. Aquesta civilització no sap viure sense els combustibles fòssils, i ha conreat la cobdícia, i ha tancat els ulls a les conseqüències devastadores de la cultura del carboni i del creixement fora de control. Els EUA no han ratificat l’Acord de Kyoto sobre canvi climàtic, tot i conèixer la seva responsabilitat. Per cert, la Chevron Oil encapçala la seva web http://www.chevron.com amb una exhaustiva informació sobre la responsabilitat social i el compromís corporatiu amb el medi ambient a Angola on la petroliera (això no ho diu la web) ha provocat un enorme desastre ecològic i humà. Costa una mica més de trobar a internet, però també està força documentada la relació amb la Chevron Oil de la senyora Condolezza Rice, secretària d’estat i del senyor Dick Cheney, vicepresident del govern dels Bush. Interessos econòmics en camps petroliers a la zona del mar Caspi i al Turkmenistan, una bona raó, més enllà de talibans i Al-Qaedas, perquè els EUA declaressin la guerra a l’Afganistan. (http://www.aztlan.net/oiltanker.htm), (http://www.corpwatch.org/article.php?id=2469)

El problema, al marge del canvi climàtic, que és el problema principal, és que el món es troba ara davant d’una crisi energètica sense precedents. La producció de petroli va caient cada dia perquè els camps on s’extreu el cru estan envellint, s’esgoten, i perquè el ritme de descobriment de noves reserves també es troba en franca caiguda des de fa decennis (veure Mariano Marzo, catedràtic de recursos energètics de la Universitat de Barcelona a http://www.fdacomin.org/esp/sem/sem_crisis.htm ). Això fa que cada vegada s’obtingui menys petroli per a una demanda que no para de créixer. Segons dades de l’Associació Americana de Geòlegs del Petroli (AAPG), el volum de les reserves de petroli descobertes està disminuint des dels anys 70 (primera crisi del petroli); en canvi, la corba de demanda mundial no ha deixat de créixer i ho continuarà fent. Es creu que el 63% de l’augment del consum previst per als propers anys vindrà dels països en vies de desenvolupament com la Xina, Índia i altres.
Durant els anys 80 es va produir el punt fatídic on es tallen la corba tendencialment descendent de les descobertes de cru amb la corba tendencialment creixent de la demanda mundial. A partir d’aquell moment la demanda de petroli supera les reposicions per nous descobriments. La conseqüència és que per satisfer la demanda cal recórrer ara a les reserves descobertes i encara no explotades, però fins quan duraran? Es parla del zenit del petroli (pick oil) en referència al punt a partir del qual decreixen indefectiblement les reserves totals. A partir d’aquí comença un compte enrere en què no importa tant quan trigarem a extreure el darrer barril perquè no depèn tant de les reserves existents com de la magnitud de la demanda, com el fet que ha arribat el final del petroli barat perquè s’acaba i comença una escalada progressiva del preu del petroli i derivats. S’ensorra una de les dues condicions sobre les quals s’aguanta encara la civilització industrial.
Segons l’Institute for the Analysis of Global Security amb el barril de petroli a 100$ (actualment està al voltant del 65$ i pujant), l’OPEP podria comprar la General Motors amb els beneficis de 6 dies i el Bank of America amb els beneficis de 2 mesos. Aquesta dada suggerent fa pensar sobre què va guanyar l’OPEP durant la primera meitat de 2008, quan el barril va arribar a 150$, i també permet imaginar en quina butxaca es troben els bilions de dòlars del forat econòmic dels països de l’OCDE, que va provocar la crisi financera de la qual encara no n’hem sortit.

Quan el 1973 es produí el zenit del petroli en territori dels EUA, entrant en declivi els seus jaciments, els americans van orientar la política exterior i militar cap a qualsevol racó del món on hi hagués reserves de petroli. Els Bush, uns imbècils lacais dels grans interessos petroliers, han defensat fins a l’estupidesa un model de civilització insostenible. El president Obama, s’ha trobat ara amb el zenit mundial del petroli i, és clar, no té altra opció que desarmar l’economia del petroli i construir una altra base energètica que sostingui el model industrial, que és la base de l’estil de vida d’occident. No n’hi haurà prou amb reprogramar la política americana per a la transició cap a una altra energia. El que cal refundar és l’estil de vida occidental. Cal entendre que el petroli que ara s’acaba no és substituïble per res igual sinó per una altra societat completament diferent.

Salvador Clarós és sindicalista

Bòsnia i Herzegovina - agost 2009

A la Roser, la meva germana, no li va costar gaire de convèncer-nos que l’acompanyéssim a Bòsnia aquest estiu. La Roser té a Bòsnia una família i molts amics d’ençà del projecte de reconstrucció que la Plataforma Solidària del Maresme va impulsar a la comarca de Hadzici, a 15 km. de Sarajevo, entre el 1996 i el 2002. Aquella guerra i el moviment de solidaritat que va generar, especialment a Catalunya, ens va deixar molt lligats afectivament a aquest país dels Balcans.
I vam agafar les tres nenes i el cotxe, i cap a Bòsnia, que només són 3.000 kilòmetres! Sort del DVD de doble pantalla que vam adquirir especialment per aquest viatge!
Sabíem que Bòsnia és molt bonic perquè n’havíem vist moltes fotografies, i també sabíem que la família de la Roser ens esperava amb els braços oberts. Però les nostres expectatives s’han vist superades amb escreix en tots els sentits. L’acolliment que hem rebut per part de les famílies bosnianes amb les quals hem conviscut ha estat emocionant, i els llaços que hem creat amb ells tenen vocació de durar per molt temps.
Pel que fa a la realitat social, política o econòmica, amb dotze dies de ser-hi no tenim prou coneixement per fer-ne una anàlisi veraç. Sabem que hi ha un índex molt elevat d’atur, que el territori de Bòsnia està governat per tres administracions ètnicament diferenciades, que governar i tirar endavant un país d’aquesta manera és molt difícil... però nosaltres vam tornar enamorats de Bòsnia i esperançats sobre el seu futur. El que passa és que a la tornada, un diari va publicar un article extremadament pessimista sobre Bòsnia d’un periodista bosnià que viu a Madrid, i això ens va deixar una mica consternats i desorientats. Si el voleu llegir, el trobareu a http://www.elperiodico.cat/envN.asp?p=46&i=CAT&n=641546&h=090902
En tot cas, nosaltres vam veure un país en què la destrucció causada per la guerra no és tan evident com ens imaginàvem. És clar que no vam ser a la part més trinxada de Mostar, però en general, als pobles la gran majoria de cases són noves o estan reconstruïdes. Per veure cases destruïdes i abandonades, que lògicament també n’hi ha, ens hi havíem de fixar, perquè en molts casos han anat quedant mig cobertes per la vegetació o tapades per construccions noves.
Sarajevo mereixeria un article sencer. Aneu-hi. La sensació és d’estar en un lloc únic, històric, transcendent, on encara és possible somniar amb la convivència pacífica entre cultures i religions. En canvi, de tornada a casa, en parlar de Bòsnia i dels bosnians amb amics i coneguts, més d’una vegada ens hem trobat justificant que els bosnians són musulmans però «són diferents dels altres», o «són musulmans culturalment però majoritàriament no són molt practicants», perquè és tan potent i tan estès el prejudici contra els musulmans al nostre entorn, que sembla que no pugui ser que hi hagi musulmans que siguin acollidors, familiars, carinyosos, senzills i entranyables com els bosnians amb els quals nosaltres hem tingut la sort de conviure durant gairebé dues setmanes i que ja formen part de la nostra vida.
A Bòsnia hem viscut amb una certa contradicció la nostra identitat cristiana, perquè si bé és cert que en aquell paisatge es combinen esglésies, mesquites i alguna sinagoga –moltes més mesquites que esglésies–, la guerra es va presentar al món com una guerra de religions. I en aquesta pretesa guerra de religions, els bosnians musulmans varen ser víctimes d’un intent brutal de genocidi per part del cristians. Des dels turons dels voltants de Sarajevo, els serbobosnians bombardejaven les mesquites però respectaven les esglésies, tant les catòliques com les ortodoxes.
Com a cristians, ens dol saber això i veure com també després de la guerra, avui mateix, al territori de Bòsnia sota administració croata, la creu de Jesús s’erigeix com a signe d’identitat en clara confrontació amb la identitat de la població musulmana. I si bé és cert que la identitat musulmana de la població de Bòsnia també s’ha reforçat com a conseqüència del conflicte, els nostres amics, bosnians musulmans, ens han transmès en tot moment un gran desig de pau per sobre de tot i malgrat tot: malgrat que el 49% del seu territori va ser segregat i està sota control de les repúbliques sèrbia i croata de Bòsnia, malgrat que les banderes de Sèrbia i de Croàcia són omnipresents en aquestes parts del territori de Bòsnia, malgrat que l’alfabet ciril·lic serbi sigui cooficial a tot el territori de Bòsnia... I si, malgrat tot això, ells desitgen la pau per damunt de tot, a nosaltres només ens queda pregar amb ells a Déu / Al·là perquè mai més cap altra guerra ètnica torni a esclatar en aquest petit país.

Marta Loire és militant d’ACO de Mataró

Quina crisi?

Hi ha signes d’estabilització dels preus dels pisos i repunt de les vendes. Revifa la venda de cotxes. S’entreveu, encara que no immediata, una tornada al consum. Per altra banda s’han iniciat les sessions preparatòries de la conferencia de les parts del conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic que tindrà lloc el desembre pròxim a Copenhaguen. Mentre que per una banda, polítics i banquers ens diuen que cal que tornem a consumir perquè no hi ha cap altra alternativa per sortir de la crisi resulta que, d’aquí a tres mesos encara no, el món haurà de prendre una de les decisions més transcendentals de la història per mirar de frenar el canvi climàtic, que inevitablement comporta, com sap tothom, consumir menys. De l’acord de Copenhaguen en matèria de canvi climàtic en dependrà que a partir de 2015 deixin de créixer les emissions de gasos d’efecte hivernacle, que baixin ràpidament en un 40% abans de 2020 en els països més industrialitzats i que aquests prenguin compromisos per finançar els països empobrits perquè desenvolupin energies netes, aturin la deforestació, i s’adaptin a un canvi climàtic ja inevitable.
D’ençà de Kioto (1997), l’acord que ara serà substituït pel de Copenhaguen, queda palès que s’ha fet curt tant en el seu compliment, en algunes absències significatives com la dels EUA i també en les previsions. Ara s’ha vist que l’escalfament i el desglaç de l’Àrtic s’accelera i les conseqüències del canvi climàtic poden ser dramàtiques si no s’actua amb urgència. Les alarmes ja estan enceses però l’incentiu al consum, sobretot d’automòbils de gasolina, que són els principals responsables de l’escalfament global, o la construcció de noves autovies, aeroports, l’augment de creuers d’oci i de vols “low cost”, la pressió incessant per a comprar més electrodomèstics... és francament desconcertant. Mentre es deia al començament de la desfeta financera que aquesta crisi econòmica, sense precedents, faria canviar les regles del joc, és a dir dels mercats, i acabaria per sempre amb la societat del malbaratament i la disbauxa financera, els nostres polítics diuen que la salvació serà la represa del consum. Tindrà raó Franny Armstrong, la directora de la pel·lícula documental The Age of Stupid (l’Era de l’estupidesa) que acaba d’estrenar?