Cresta del Ferran

Avui, en motiu del meu aniversari, m'he pres un dia de vacances a la feina per anar a fer una excursió una mica especial. Fa temps que he sentit a parlar de la cresta del Ferran i li vaig proposar al Sergi que m'hi acompanyés.

Aquest cresta no és un itinerari senzill però no és tècnicament difícil. Cal estar molt atent en tot moment de no fer cap pas en fals i tenir molt present la seguretat. Hem triat una corda de deu metres per progressar els dos alhora i bagues i cintes per assegurar-nos.

Accedim a Oix en cotxe i seguim fins a Can Pei. A partir d'aquest punt anem a peu fins a la paret per una pista. L'intinerari no està gaire marcat. Primer agafem un camí equivocat i hem de tornar enrere. Quan finalment trobem l'inici de la via, seguim els punts vermells i ens tornem a perdre. Prenem la primera decisió encertada del dia: reculem, baixem fins a trobar novament els punts vermells i seguim. Veiem el flanqueig a la dreta i un seguro arrencat, mmmm. Continuem sense problemes fins a l'entrada de la cova, ens quedem sorpresos, és un túnel de pedra força gran i inclinat.

Sortim del túnel i arribem a la cresta. Des d'aquest punt, tot l'intinerari és aeri. La roca permet avançar amb confiança. Hi ha bona presa. No hi ha cap anclatge de seguretat pel que cal aprofitar la forma de les roques, els ponts de roca, arrels de boix, etc.

Al cap de 5 hores a la cresta, encara no havíem arribat al ràpel, punt a partir del cual comença el tram de més nivell de dificultat, IV i una hora i mitja més fins al cim de Ferran. Comencem a pensar que no l'acabarem o que se'ns farà de nit. Accelerem el nostre pas, progressem amb més agilitat, potser per les hores de pràctica després de tant temps inactius en disciplines d'escalada. Aprofitant tot el material en cada tram i optimitzant els esforços, arribem al ràpel cap a les cinc de la tarda, massa tard per continuar. Ara al gener, a les sis es fa fosc! Segona decisió encertada, escapem!

Després del ràpel de 25m n'hi ha un altre més curt per escapar de la cresta per la dreta. Arribem al bosc sense problemes, un bosc dens, ferésteg, garrotxí, d'alzines i boixos, inclinat i pedregós. Baixem encara amb claror i agafem el GR fins al punt de partida. Arribem al cotxe prudentment quan es fa fosc.

Ha estat un bon dia, cansats i contents tornem a caseta!

Montmalús, 2781m

Cim del Montmalús

El dia 27, després d'un dia de temporal de neu, ens decidim a fer una excursió amb raquetes partint de Grau Roig. Inicialment teníem pensat anar al circ de Pessons. Agafem l'itinerari correcte i ens passem de llarg. Havent pujat uns 200m, seguim recte amunt en direcció oest enlloc de girar al sud. Deixem el camí del circ de Pessons i veiem el cim del Montmalús davant nostre. Uns esquiadors que ja han fet el cim ens confirmen que és el Montmalús i que per anar a Pessons el millor és girar cua, baixar i agafar el camí correcte.

Aquest itinerari és fàcil i curtet. En arribar al coll ens sorprèn, com de costum, un païsatge fantàstic. Les fortes pendents de la vessant oest fan una mica de respecte però l'estat de la neu és molt bo. Ràpidament ens plantem a dalt del cim i contemplem una curta estona un horitzó ple de muntanyes. Una escena totalment hivernal i gèlida.

La baixada és ràpida tot i que les raquetes ara s'enfonsen més.
En arribar a les pistes de Grau Roig em deixo caure de cul per la pista, agafant velocitat i frenant amb els pals com si fos una bruixa! kjjj és una pista negra!!! els esquiadors és queden bocabadats!

Un cop abaix de tot, la cerveseta de rigor tot escoltant les suggerències d'en Borja, un guia de muntanya que coneix molt bé el país.

Mirant a l'est, Puigpedrós de Llanós, Coma d'Or i Carlit

Cim de Pessons, queda pendent!

Pau al cim

carenes 2007

Aquestes són les entrades del Carenes inicial, que no puc editar perquè no sé el password!

carenes

Cim de la Coma d'Or, 2826m

Un dia, sota les Agulles de Travessani, l'Arnau va dir aquella frase tan bonica que sempre que tinc l'ocasió, repeteixo. -Mireu, quina bellesa que se'ns ofereix.
I és cert, la muntanya ens dóna tantes ocasions per poder-la dir, i gaudir mentres ho dius als teus companys, o quan, en la solitud, tan sols ho penses...

Recordo que el 23 de desembre de 2012 la vaig dir unes quantes vegades al coll d'Engràcia i des del cim de la Coma d'Or. Feia temps que tenia ganes de fer aquesta ascensió.

Vaig comprar el llibre"Los Pirineos Catalanes" a la botiga Aresta d'Olot el dia que em vaig deixar els quartos en una bona inversió en calçat de muntanya. El llibre, que no el tenien en català, recull tots els cims destacats des d'Aigüestortes i els Estanys de Sant Maurici, fins a les muntanyes més orientals, a la Garrotxa. És d'agrair la consideració dels cims de la Catalunya nord en aquest recull.

La coma d'Or, per a mi totalment desconeguda, resulta ser un dels cims més bonics de la Cerdanya, amb vistes esplèndides a tots els pics andorrans i estratègicament situat darrere el Carlit. Es pot contemplar la vessant nord del Carlit i per damunt seu el Montseny, i més a l'oest Montserrat i el Cadí.

L'ascensió comença al coll de Pimorent. Des del pàrquing s'agafa una pista, o es fa per la dreta del riu, en direcció nord-est, remuntant la Vall d'Engràcia fins arribar al coll. Des dallí, les primeres vistes del doble dim de coma d'Or i a la seva esquerra, al nord, el Puigpedrós de Llanós. Es baixa suaument en direcció a l'estany de la coma d'Or, i es remunta la vessant oest, en dirrecció est fins el cim.

L'ascensió no presenta cap dificultat destacable tret dels trams amb gel fins al cim sud. El cim nord, en canvi, té un pas perillós en el tram de la carena fins al cim, és un tram curt i pedregós on s'acumula la neu i pot formar-se una cresta intestable. Cal prendre la referència de les roques punxegudes que sobresurten i anar alerta de trepitjar neu ferma. Es pot seguir la cresta en direcció nord, s'enllacen dos cims més molt junts i després, més separat, el Puigpedrós.

Des del cim, esplèndides vistes de l'Estany de Llanós i tot el Pirineu!

Ens va fer un dia fantàstic, vaig estrenar les raquetes de neu i vaig gaudir del païsatge més que mai. En Ferran, que es queixava d'haver-se de llevar a les cinc del matí, ha reconegut que ha pagat la pena venir fins aquí. De fet, no l'havia vist mai expressant tanta emoció. Waala Waloote, quin Passote, què boniiiiiic. ... i és que cadascú té la seva frase per a dir el que sent.

..i quina bellesa que se'ns ofereix! una i una altra vegada, gràcies muntanyes!