"M. Carmen Sáez, una rapsoda de la paraula"

Illa retrobada (extret del pròleg de Josep Antoni Fluixà)

[...] sembla que la veu poètica –o, si més no, l’autora del llibre– ha trobat en les paraules i en la poesia, aquella tranquil·litat o seguretat que necessitava per a perseverar escrivint i tenint fe en el seu treball. Ha aconseguit l’Illa retrobada. Però tota aquesta història, com he dit, no la trobareu exposada d’una manera realista ni narrativa, sinó amb paraules i imatges de vegades un xic surrealistes o inconscients, que baixen, com ha confessat l’autora en alguna ocasió, directament del cor i que, sovint, s’han d’escoltar com un eco d’allò que diuen, com un suggeriment. Per això, la millor manera de llegir una obra com aquesta, tal com s’esdevé també en la resta de les obres poètiques publicades per l’autora, és en veu alta, recitant-les, perquè només d’aquesta manera copsarem la bellesa i el significat del que contenen. No debades, són poemes escrits per una poetessa, M. Carmen Sáez, que és, per damunt de tot, una rapsoda de la paraula.


M. Carmen Sáez acompanyada per Juan Luis Bedins, poeta i crític literari

Acompanyant l'autora: Josep Manuel Gil, actor i director de teatre, i José Antonio Mateo, poeta

"Puçol a través del espejo" per Celia Dubal

Hortanoticias
Hay personas que nacen con estrella y, otros, estrellados. Y esos son los que protagonizan los treinta relatos del nuevo libro de Manel Alonso, Els somriures de la pena. El título hace referencia a esa continua desgracia que rodea a sus personajes: “reír por no llorar”. Hortanoticias ha estado con él días después de que su nuevo libro saliera a la venta para hablar de Els somriures de la pena y de su trayectoria como literato.

Fiel a su estilo, el escritor de Puçol publica así su segundo libro de relatos en el que reconoce que hay mucha memoria, mucha ternura y añoranza. Son historias verídicas aunque no fieles a la realidad, como el propio Manel explica, “cuando evocas un recuerdo, ya es falaz” porque se contamina de los sentimientos de quien recuerda, para bien o para mal. Pero estas treinta historias, oídas, vividas, contadas, no pretenden ser una crónica sino un esbozo, un detalle de la sociedad en una época y en un pueblo imaginario que, sin embargo, a muchos recordará a su propio pueblo.

“Aquí lo que hay es la intrahistoria. Para contar cómo era la sociedad de una época has de buscar la novela y no el libro de Historia. Si se lee entre líneas, se va montando un puzzle con detalles muy concretos. La gente de la comarca se va a sentir muy identificada porque comparten costumbres, un mismo dialecto... cuando lean el libro se sentirán como si se hablara de su propio pueblo”, explica el autor.

Manel es de Puçol y allí es donde vive pero sus historias se desarrollan en el imaginario Pouet, un lugar “a través del espejo” donde viven la literatura y la fantasía de este escritor valenciano que, además, se empeña en publicar sus libros en valenciano lo cual, reconoce, le lleva su tiempo porque se preocupa en recuperar expresiones y frases hechas típicas de la expresión oral. “No me gusta que mis personajes hablen en estándar”, asegura, y por ello su literatura tiene un valor añadido.

“Pouet es para mí como el Macondo de Gabriel García Márquez”, un lugar recurrente, imaginario pero con tintes de realidad como si de una simple deformación del mundo real se tratara donde ocurren historias basadas en hechos reales aunque, muchas veces, sorprende más lo que hay de verdad en la historia que lo que es ficción.

Dividida en tres partes, Els somriures de la pena comienza con relatos extraídos de la memoria colectiva, las historias que cualquiera puede oír un día de mercado o en el bar de la plaza. La segunda parte se refiere a una familia típica valenciana de los años 70 y, en la tercera, la más autobiográfica, el autor plasma anécdotas de su vida como periodista y editor.

Años de ‘movida’
No es más difícil publicar en valenciano, dice, porque todo depende “de la calidad literaria del autor” y él ya se ha creado un hueco y fue el responsable de Onada Edicions quien quiso editar este libro de relatos. Onada Edicions sólo publica textos en valenciano y, además, está especializada en el espacio común de las comarcas del norte de la Comunitat Valenciana y del sur de Catalunya con obras que hablan de historia, geografía, gastronomía o espacios comunes.

Sobre la lengua, aunque insiste en que no es un impedimento para publicar, sí reconoce que, además de que los índices de lectura en la Comunitat son muy bajos y más en valenciano, falta distribución de la literatura en la lengua propia de la Comunitat y el autor tiene que “moverse” mucho más para hacer llegar su obra.

Manel Alonso lleva años “moviéndose” y ya se ha creado un hueco en el mundo literario valenciano gracias a sus trabajos de poesía, narrativa para niños, narrativa juvenil, dietarios y novelas además de un primer libro de relatos llamado El carrer dels bonsais, una peculiar calle donde conviven todos los protagonistas de las historias.

Y ahora, ese hueco lo está ensanchando gracias a la globalización que ofrece Internet. Lejos de amedrentarse por las nuevas tecnologías, Manel usa la red como una herramienta a su favor. Aunque reconoce que la literatura en un blog “no acaba de cuajar” porque es demasiado “inmediata y los textos necesitan una reelaboración, una reedición en frío, pasado el tiempo”, sí apuesta por este tipo de plataformas para darse a conocer.

“Siempre llevo un dietario encima y a veces publico en mi blog alguna selección o algunas poesías. También las traduzco a otros idiomas como el castellano y el vasco y, con ello, consigo ampliar el público al que llegan mis historias”, señala el autor de Puçol quien, del mismo modo, advierte de que internet ha “democratizado en exceso” el acceso a la obra literaria lo que puede provocar la “obsesión por las opiniones y por el número de lectores” en los autores.

Su ordenador es como el estudio de un pintor, con muchas cosas empezadas y a medias pero, “al final, siempre te decides por una, cuando ves que empieza a tomar forma, te centras y la acabas” pero, antes, Els somriures de la pena estuvo años dando vueltas por su cabeza y por su estudio después de que su hijo le animara a escribir “todas aquellas historias que le contaba de camino a sus clases de música”.

Y esos recuerdos, esas leyendas, esas historias que pasaron algún día en algún lugar próximo acabaron convertidas en los treinta relatos de Els somriures de la pena pasando de la tradición oral a la literatura escrita en un intento de que las palabras sobrevivan al orador porque, como reconoce el propio Manel, “cuando desaparecen las personas, desaparecen las historias”.

"L'autenticitat narrada" per Vicent Penya

A Pica'm

Ja ho digué Fellini: “Tot art és autobiogràfic”. Aquesta sentència,exagerada o no, m’ha vingut al cap una volta acabat de llegir el nou llibre de narrativa de Manel Alonso i Català, Els somriures de la pena. I és que, en aquesta ocasió, el creador del mite de Pouet ens convida a gaudir d’uns retalls quotidians rescatats de la memòria que tenen lloc en aquest espai llegendari i que s’intueixen, en la major part dels casos, com un conjunt d’escenes de la seua pròpia biografia o la dels seus familiars més directes: pare, avi, besavi...

Aquest recull de trenta relats dividit en tres parts podria interpretar-se, sense ser massa agosarats, com una novel·la fragmentada, una novel·la que travessa, en virtut dels seus personatges, gran part del segle XX.

Està impregnada de somriures, de riures, en algun moment fins i tot de riallades, però també de nostàlgia, de tristesa i, al capdavall, d’una pena de clares ressonàncies lorquianes.

De tan absurdes (”La cabra”, “País de porteres”...), hi ha narracions que són divertidíssimes. En la primera part, titulada “Qui no té tall rossega els ossos”, Alonso i Català parla en boca d’aquests parents directes que hem anomenat per a endinsar-nos en un tema universal i recurrent en la seua obra: la mort.

I és que aquests personatges que ja són en el més enllà ens expliquen com han estat les seues vides i el seu final. A tall explicatiu, l’autor ens assenyala en un moment del llibre: “Eixos habitants que viuen en les nostres velles fotografies familiars van tindre un dia una vida, una vida i també una mort; eren individus que possiblement amaguen una història secreta sota la seua mirada de paper. Ells són, però, la història d’un segle que hem tancat”.

En la segona part, “Memòries sense cistell, té les plantes al clatell”, és el mateix autor qui, a través dels records d’infantesa i joventut, ens fa partícips d’un món íntim i rural, entranyable i sentit, un univers perdut que només roman en la nostra memòria. Amb un to més irònic i humorístic, els relats estan plens d’anècdotes familiars, pinzellades de tendresa, instants eterns. Causa sorpresa, sobretot, el protagonisme que adquireixen els animals domèstics (gats, gossos i fins i tot una cabra) i la clara simbiosi que s’aconsegueix entre aquests animals i els personatges humans.

En la tercera part, “Maleïda la dent que es menja la sement”, el protagonista, ja adult, ens relata les seues peripècies per sobreviure en un món com l’actual, despersonalitzat i individualista, amb la feina quotidiana que ell ha triat: el treball literari i editorial. Continuant amb el to desenfadat de la segona part, en aquests relats veiem retratada una societat més pròxima a l’actual, però no per això exempta de lirisme i comicitat. Amb un estil fluid i entretingut, senzill i alhora ric i amb tocs cultes.

Els somriures de la pena és un compendi de fracassos i èxits, de mort i de vida. Autenticitat potser és l’adjectiu que més li avé a aquest recull narratiu de lectura necessària. No deixeu de llegir-lo.

'L'atzucac del perdedor' a 'Els papers de Can Perla'

Els papers de Can Perla, de Manel Alonso

El corpus literari de Manel Joan i Arinyó és tan divers com extens, ja que, per una banda, el de Cullera és un home a qui li agrada diversificar-se en el conreu de gèneres i subgèneres literaris i, per una altra, és un individu que gaudix d’una manera sexual fabulant i treballa com un boig sense aturador possible.
Dins d’aquest corpus, al llarg dels anys, ha anat creant un apartat dedicat a la literatura de la memòria, on es troben alguns dels seus millors llibres. Aquest apartat el va obrir amb la publicació de la trilogia de records de la seua infantesa, que inclou les novel·les Com la flor blanca, Les nits perfumades i Na Desconeguda; i l’ha continuat amb la publicació a Onada Edicions de Fem un trio. El fascinant món de la ploma i L’atzucac del perdedor, centrades les dues en la seua trajectòria com a escriptor.
Però el lector que s’acoste a aquesta part de l’obra d’Arinyó ha de tindre en compte que ell no té vocació de notari, vull dir d’escriptor que a través dels seus textos intenta alçar acta notarial d’un temps, d’un país o d’una vida anodina. La narrativa d’Arinyó tendix a la caricatura dels personatges, a la creació d’atmosferes perverses i a posar tot allò que es conta al servei de la narració amb l’objectiu que aquesta no perda en cap moment força i magnetisme. Però Arinyó, en les obres que conformen aquest apartat, s’ha contingut sense arribar a perdre el seu segell personal, la seua peculiar manera de narrar. Encara que en L’atzucac del perdedor (XV Premi Enric Valor de Novel·la) ha alçat una mica el peu.
Arinyó parla en aquest llibre d’ell mateix com si fóra un més dels personatges, de fet –i això pense que ell mai no ha deixat almenys d’intentar-ho–, aprofita l’avinentesa per a continuar construint-se un personatge, el de Manel Joan i Arinyó escriptor, un seductor, un vividor, un Bukowski de la Ribera Baixa, esteta i sobiranista, que s’entesta malgrat tots els entrebancs a continuar exercint d’escriptor d’una llengua minoritària i minoritzada.
Encetem el llibre com a continuació de l’anterior, Fem un trio. El fascinant món de la ploma (Premi de Narrativa Ciutat de Sagunt 2009), i a poc a poc anem ensopegant amb anècdotes i situacions divertides quan no grotesques, escenes on apareixen amb el seu nom i cognom personatges importants de la nostra literatura i altres individus que pareixen trets d’un còmic.
L’atmosfera que crea es va enrarint fins que cap al final tens la sensació que més que immers en la memòria de l’autor has fet un salt dins del seu cervell i te n’has anat al sector on és la seua fantasia, i podeu creure’m, lectors, la fantasia d’Arinyó no és gens edulcorada.
La mirada d’Arinyó sobre el seu passat té això, que ensopega amb la seua fecunda imaginació plena de pervertits, de monstres i de perdedors. Ara, com a avís per a navegants, afegiré que entre línies trobaran que, malgrat la fantasia, sí que hi ha un rastre veraç de transcripció de la vivència i de vegades es troba allà on el lector menys s’ho espera.

Manel Alonso ens parla de 'Després del silenci' d'Enric Lluch

Manel Alonso: "Després del silenci, un llibre que paga la pena llegir".


(Saó, núm. 356)

'El rastre dels dies' de Josep Igual

Enric Balaguer en el seu bloc A tall d'invocació en fa una anàlisi.

Sota el format de dietari no deixen d'aparèixer obres ben innovadores que són tota una sorpresa. Parle, ara, del cas de Josep Igual i el seu El rastre dels dies, publicat el 2004 (Onada edicions, Benicarló) i que m'ha arribat a les mans de manera fortuïta. Tot un goig, la seua lectura. Es tracta d'un dietari sense dates, format per anotacions breus que semblen pensaments agafats al vol. Poden ser imatges reveladores, anècdotes amb ingredients humorístics, pensaments esbossats, minirelats significatius...
Formen una caravana d'idees singulars i divertides. Sempre brillants. I ací tenim un punt a criticar: de vegades cansa tant brillantor perquè crea unes expectatives ansioses, un exercici desafiant, amb un balafiament d'enginy constant. Aquesta proposta cansa (lavorare estanca, que deia Pavese) perquè sovint no hi ha preàmbul, els textos són només els resultats concisos del pensament. Massa molles de pa, sense crosta, ni cantons. No obstant això, cal reconèixer la força d'alguns pensaments, l'espurneig temàticament variat, l'escletxament de tòpics. I l'amenitat, l'humor, la inventiva incansable... (n'hi ha més)

Els textos estan impregnats de molta opinió literària i de moltes al·lusions --algunes desaforades-- al sexe. Una de les màximes singularitats prové de l'origen geogràfic de l'autor: una comarca a mig camí de Catalunya i el País Valencià, amb les conseqüències que té això per a la llengua, la recepció cultural, els contactes personals...

Una petita antologia:

+ Difícil de trobar en la vida de cada dia un pensament que no siga sospitós d'estar contaminat pels paranys televisius.

+ Soldados de Salaminade Javier Cercas, m'ha reconciliat amb la novel·la; entre altres coses, suposo, perquè no ho és del tot.

+ ...Conec els meus límits: només sóc un contador d'històries modest en una literatura acorralada, amb els canals d'expansió gairebé desactivats i una llengua assetjada per poderosos enemics externs i interns.

+ Tenia una núvia tan pulcra que cada cop que li entraven ganes de pixar l'havia de tornar a sa casa. Avui, que li han receptat diürètics, l'han recordada.

+ Una mentida televisiva, repetida molts cops, en forma d'anunci, per exemple, esdevé un costum que aboleix la intel·ligència còsmica en un singlot o infart bestialista.

+ Metrònom
Solfejava una partitura de l'examen amb el meu membre a la mà. Ara, m'han dit que viu a Girona amb un percussionista afrocubà.

+ He acudit a una manifestació on el que resta de consciència de classe es podia encabir a dins un monovolum.

+ I, a tocant de la mort, com quasi sempre, si m'hi fixo, l'erotisme regalat: el tanga platejat de la jove venedora de souvenirs que s'ajup a mostrar les peces a uns turistes alemanys passats de vinassa.

+ Em fumo uns cigarrets de marihuana que m'han regalat els penúltims subversius que m'han acollit sense fer-me gaires preguntes. La força sedant de l'herba és innegable, ho ablana tot, li trau ferro a les cabòires fins propiciar veure-les com la ridiculesa que són. L'herba allargassa el temps, esborra ansietats i minimitza l'ego...

Sobre 'Els somriures de la pena'

Posdata (Levante, 4 de febrer de 2011)

Morvedre.info
Ajuntament de Puçol

La memòria com a retrat d’un temps i d’una societat

L'Informatiu

Per Manel Alonso i Català
En aquest país sense memòria, en el qual des d’algunes instàncies se’ns diu que el passat està millor oblidat en un racó de les golfes, perquè obrir el bagul en què es guarda potser seria com obrir la caixa de Pandora; en aquest país dels valencians que alguns afirmen que no existix i balafien moltes energies perquè així siga i on altres practiquen l’esport de fer el peix davant del televisor, i encara altres el de pescar amb la canya de la fal·làcia i la demagògia en el banc de peixos desmemoriats i sense consciència de tindre un passat; en aquest país, dic, uns pocs encara practiquen (practiquem) la literatura anomenada de la memòria, i la veritat és que aquesta pràctica en el nostre país ha donat i dóna de tant en tant petites joies a la impremta, com ara Matèria de Bretanya, de Carmelina Sánchez-Cutillas, o Àmbit perdurable, de Rafael Ventura-Melià, per citar-ne només un parell de títols que a mi em van sobtar quan vaig llegir-los.

Quan ens posem a recordar –i ho dic citant paraules del poeta saguntí Rafael Català, que acaba d’editar el llibre de poesia Memòria endins, en el qual reflexiona profundament sobre el tema- «sabem que hem transitat per la vida» ... «i en evocar noms i presències la veu del somni tensa la corda del desig que venç la realitat»– o, dit d’una altra manera, quan evoquem la vida, per molt fidels que intentem ser-hi, el resultat sempre és fal·laç, ja que no és sinó una recreació subjectiva d’aquella realitat que vam viure. Així i tot, els llibres de memòries, en la majoria dels casos, són un retrat magnífic i en primera persona d’un temps i d’una societat.

Un dels escriptors valencians més prolífics en aquest camp, i també en altres, és el cullerot Manel Joan i Arinyó, qui en una primera trilogia ens va parlar de la seua infantesa: Com la flor blanca, Les nits perfumades i Na desconeguda, per a després continuar amb la recreació del seu passat més pròxim: la seua trajectòria com a escriptor amb obres com ara Fem un trio, El fascinant món de la ploma i L’atzucac del perdedor.

Arinyó, encara que tendix a retratar-se com si ell mateix fóra un personatge d’algunes de les seues novel·les, i també a narrar amb eixe to que l’acosta a la caricatura amb una atmosfera exagerada quan no depravada, aconseguix amb una gran definició plasmar una fotografia de com ha anat fent –perquè no es pot dir viure ni tan sols sobreviure– un individu que amb molta tenacitat s’ha entestat a voler ser escriptor en la llengua del país, un país on els índexs de lectura estan per terra, on les polítiques de promoció de la lectura i de promoció i ús social de la llengua pròpia són ridícules, i on s’han anat creant, a mesura que aquest autor i altres de la seua generació maduraven, una petita indústria editorial plena de mancances que els impossibilita arribar al gran públic.

D’alguna manera, l’atzucac del qual parla el títol del seu darrer llibre és aquest país i els perdedors són tots els que s’encaparren a buscar la bellesa a través de la paraula escrita. I així estem amb ja unes quantes generacions de lletraferits valencians, alguns dels quals són homologables als escriptors de qualsevol literatura, i que són sacrificats a una comunitat cultural –no sé si conscient d’això o no– que és feliç sense memòria.

Presentació d''Els annals del monestir i convent de Benifassà' a la Sénia

"Jugant en igualtat" d'Agustí Hernàndez

Lletres Valencianes (núm. 28-tardor 2010/p. 24)

Presentació de 'La cuina del mercat de Vinaròs'