Quina és “la gran mentida” a la qual es refereix el títol del llibre?
Estem en un món en què les mentides són un fet normal. Quan parlo de mentides no parlo de cap mentida en concret, sinó moltes. Per exemple, en el seu moment es va dir que les propietats immobiliàries no baixarien de preu i ho han fet, ens van dir que els bancs sempre pagaven i alguns han fet fallida, ens van dir que no hi havia cap problema amb què les famílies s’endeutessin perquè el bancs prestarien facilitats... i els governs van dir que no hi havia crisi econòmica! Al final la gent ha assumit les mentides com una qüestió normal.
L’estat espanyol és un dels darrers països europeus en sortir de la crisi. Tanta mentida ara ens passa factura?No hem fet les revisions que havíem de fer. Aquí les coses no s’arreglaran perquè sigui un cicle, perquè no ho és; ni s’arreglaran perquè internacionalment s’arreglin. Els governs no han baixat a la microeconomia i s’han quedat amb les grans dades i qüestions internacionals. No s’han tingut en compte els problemes de les famílies, els autònoms...
El govern espanyol fa servir l’especificitat de la importància de la construcció en l’economia espanyola per excusar la lentitud de la recuperació.La bombolla immobiliària és una realitat però n’hi ha d’altres: el deute fàcil, la inexistència de mesures per frenar la despesa pública, l’augment permanent de la despesa pública... tot això no té res a veure amb la construcció. La bombolla immobiliària té un pes específic en aquesta crisi, però també n’hi ha molts que no han fet els deures. Cal pensar que el deute d’avui són els impostos de demà.
Creu que el govern espanyol ha caigut en el populisme econòmic?Han caigut en l’economia ideologitzada. Han pensat que es podia fer economia electoral. Han llançat molts diners que es podrien haver fet servir per altres coses.
Sembla que les mesures econòmiques de Zapatero no generen gaire prestigi a Europa.Segons les enquestes la gent no confia amb el lideratge d’Espanya a la UE. La gent se sent enganyada. Tampoc vull ser pessimista, ens hem podem sortir si som capaços d’assumir la realitat de la situació.
Les dades de recuperació econòmica de Catalunya tampoc són positives. Què s’ha fet malament el govern català?S’ha fet molt seguidisme i política d’aparador. Tampoc s’ha entrat en els temes fonamentals que preocupen a la gent. Es fan coses que a nivell estètic queden molt bé, però a nivell particular res. Per exemple, no s’han arreglat les diferències fiscals amb Espanya, com és l’impost de successions. I com diu el president Pujol, hem perdut el prestigi que teníem.
En el pròleg Artur Mas diu que el principal problema és la manca de lideratge i s’inclou a la crítica.És una suma de responsabilitats de tots, però és el govern qui no ha cobert les expectatives.
També apunta que hi ha hagut massa “partidisme i poca gestió”.Sí. Parlem molt dels grans temes i pensem que totes les decisions han de ser electoralistes, però després la gestió del dia a dia no es fa. Volem fer unes olimpíades, però després no arreglem una pista municipal perquè els nens puguin jugar. Fem grans anuncis, però no baixem a la concreció dels temes singulars.
L’oposició ha demanat plens específics sobre economia. El govern ha pecat de vanitat intentant resoldre sol la situació econòmica?És evident. Ni el govern espanyol ni el govern de Catalunya s’escolten l’oposició. Aquest és un defecte que no passa a d’altres països. Especialment a Catalunya hi ha hagut molt bones idees de l’oposició que no s’han fet servir. És una mala estratègia que un govern digui “no” a tot i aquí, a Catalunya, s’ha demostrat.
Vostè diu que quan els governs no puguin fer front a les demandes socials i haurà gran inseguretat social i s’organitzaran vagues. Fins ara la mobilització laboral ha estat molt baixa...És una de les lògiques d’aquests temps. Com pot ser que amb 4 milions d’aturats la gent no es queixi? Ens preguntem. Doncs perquè assumim les mentides, assumim que avui es digui blanc i demà vermell i no passi res... Ens hem quedat adormits davant una situació que no va bé. El problema no es que no hi hagin vagues, sinó que el teixit social no es queixi davant una situació inacceptable. I estem així amb les administracions endeutades però encara hàbils per atendre a les seves obligacions. Però, per exemple a Califòrnia, una de les economies més potents dels Estats Units, hi ha hagut ajuntaments que han fet fallida. Fina aquest moment no hi ha hagut mobilitzacions socials, però es possible que ara se’n produeixin a gran nivell. I per evitar aquesta situació les coses s’han d’explicar, encara que no agradin.
Però després del finançament autonòmic calia pactar el municipal i precisament els ajuntament no s’han queixat gaire.Conec ajuntaments a les comarques de Tarragona que enguany els serà molt difícil fer front als seus pagaments, no només a les seves obligacions d’obres, sinó també a les nomines. Amb la crisi immobiliària s’han fet pressupostos de maquillatge.
Es necessiten ingressos, però l’oposició critica l’augment dels impostos. D’on han de sortir aquests?La pujada de dos punts de l’IVA a partir del mes de juny és un disbarat si es vol potenciar el consum. L’administració pública hauria de gestionar-se com si fos una empresa privada. Quan a una empresa o família perd ingressos, aleshores rebaixa expectatives. Per exemple, en comptes d’anar a sopar dos cops per setmana a fora i anirà una. Doncs, aquesta contenció de la despesa a l’administració pública no s’ha fet. Des de l’administració no s’ha sabut tancar l’aixeta i aquesta és una de les mancances que esclatarà.
Políticament preocupa que, si hi ha un canvi de govern a la Generalitat, CiU es trobi amb les arques públiques buides?El nou govern segur que es trobarà la caixa buida, però també amb un seguit de rèmores i obligacions que seran difícils d’afrontar. Manin uns o manin els altres cal una gestió objectiva i no estirar més el braç que la màniga. Els darrers anys aquí s’ha estirat molt el braç i ara estem en una situació inassolible. Per exemple, l’emissió de deute públic permanent de la Generalitat amb problemes de col•locació a nivell internacional és una referència dels problemes que podem tenir. Qui ens hem de preguntar: Aquest país és viable amb 4,5 milions d’aturats? Si només 7,5 milions de treballadors hem de tirar endavant un país de 40 milions, la situació és complicada.
En un capítol vostè diu que cal buscar “sortides realistes” i no caure en “camins perillosos”. Quin són aquests camins? La independència n’és un?No. Està clar que Catalunya amb l’estructura actual no val. Catalunya va aprovar un Estatut que té el suport del Parlament, del Congrés i d’un Referèndum. Com deia Felipe Gonzàlez no es poden discutir qüestions polítiques per via judicial. Respecte la independència, el propi desenvolupament del país té unes fases i el país ho decidirà en cada moment. Però ara per ara hi ha un Estatut i s’ha d’aplicar en totes les seves conseqüències.
Per tant, els “camins perillosos” serien...Seguir pensant que tot si val, que aquí no hi haurà cap problema, que podem seguir endeutant-nos i explicant sopars de duro perquè tothom se’ls creu. Aquests són els camins perillosos que algú està molt aficionat a fer. Però s’ha de tocar de peus a terra i explicar a la gent que l’economia està fotuda, que s’hauran de fer esforços importants, que s’haurà de fer una política fiscal realista i no hipòcrita com la que ara tenim sobre la taula.... aquesta és la línia. Amb la línia actual no ens en sortirem fins d’aquí molts anys.
Demanar el concert econòmic seria una solució?Si no tenim Estatut podem demanar concert econòmic? A mi ja m’agradaria tenir concert econòmic, però la pregunta hauria de ser: Quan podrem aplicar el cent per cent de l’Estatut aprovat en referèndums? La resta són anhels i objectius de futur.
Vostè diu que l’economia no és la principal preocupació dels polítics. En un any preelectoral encara perdrà més pes?L’objectiu es tornar a crear ocupació i que l’economia sigui el centre de tot, mentre altres estan aficionats amb altres temes, com els Jocs Olímpics. Quan hi ha gent que no pot pagar la hipoteca, que ha perdut la feina, que no cobra a final de mes... no es poden llançar aquest globus sonda i confondre la gent. L’economia hauria de monopolitzar el debat.
Quina és la seva recepta a la sortida de la crisi?Cal recuperar el control dels mercats, de la política i de l’educació. A la gent se li ha d’explicar les coses clares i dir-los amb quins diners i amb quin temps es faran les coses. Aquesta és la via per sortir de la crisi. Ens en podem sortir, però tractant les coses amb transparència i amb la consciència de saber on som. S’han de potenciar les ajudes a les famílies, crear nous llocs de treball, acabar amb l’economia submergida... hi ha moltes coses concretes amb què hauríem de treballar.
I recuperar certs valors...Sí. Valors com l’ètica, capacitat d’autocontrolar-nos, recuperar el seny... Seria un gran error augmentar encara més les diferències entre les necessitats de la gent i la classe política.
Ha abandonat definitivament el món de la política?Estic a la reserva, però no hi ha previsió que torni a la política. No tinc perspectives electorals a curt termini.
Entrevista de Maria Coll a Lluís Badia publicada el 19 de gener al diari
elsingulardigital.cat sobre el llibre
La gran mentida.
Entrades
