Que escriure em salvarà fins i tot quan ja no hi hagi res de què salvar-me. I m’hi capbusso de ple al record de tot el viscut. I per això escric que és tan blau aquest cel d’avui, quan tot és confús, i incomprensiblement diferent del que m’esperava. Quan sovint no acabo d’entendre perquè em ronden tants “hi hauria de”, “potser demà m’hi poso”, “quan passi un temps ho faré”... Escric que tot el que tinc és a les meves mans, les d’ara que encara es deixen la pell per una abraçada rere l’altra, les que em recorden com passa de ràpid el temps que tenim per regalar-nos-les. I escric també a un present que s’enyora del que visc. I enyorar també és viure. Anna Molina
