Seguidores

sábado, 2 de agosto de 2014

CANÇÓ DOLÇA-griFOLL



Vas i véns, i és dolça la cançó,
t’ hi agafes sense pensaments, i és dolça la cançó.
Tot és involuntari; plou, fa sol, i és dolça la cançó.
L’ oblit t’ acarona, el desig s’ ha adormit,
un peu aquí, dins l’ instant, la cançó és dolça,
allà l’ altre, véns i vas, amb els joncs, des del vent
ni permís, com tu i prou sense tu:  la cançó
sola que et dansa;com baixes quan t’ alces, n’ és
tant que, de dolça, se t’ agafa i n’ ets tu a dir l’ estiu des
del gustos tots de la llum fins la sort del racó a l’ombraviu ...i canals per
l’ alè d’ orenetes que embafes els vidres de tot el poema , confitura etèria
redanses quan t’ hi endinses tu,que de la cançó en fons la pell, i és dolç
com una veu petita cruixint al cuc de l’ orella, una gota de mel al melic,
anant, revenint, relliscant pels camins, jo(n)cs endins, amb el vent, la cançó
que mentre hi ets tu no s’ acaba. Ets molt dolça.

griFOLL
2.08.14

casserrespoblepoema

viernes, 1 de agosto de 2014

PER PROHIBIR-TE PROHIBIR-TE, de griFOLL




“No es grato morir señor si en la vida nada se deja
y en la muerte nada es posible,
sino lo que se pudo dejar en la vida.”
César Vallejo


PER PROHIBIR-TE PROHIBIR-TE


Per la mà, per passar-la, per fer-te
passar per la mà per la cara per passar a la vida dels afectes
i jugar. Per la llum que escups i no et quedes per a l’ ombra,
a dormir-la com un roc, a dues pedres. Per, entre els crits,
bufar silencis, per les fontetes que ens deixes al desert,
la sorra que et somia adormida a la falda i la sal
de la salsa que et saps, perquè no t’ agrada amargar ni amagar-te
li treus la flor al terrorista, somrius de cara al policia, et prohibeixes
prohibir-te, no caus per la plata ni et vens sens pecat, pixes
fora de test a propòsit, perquè corres a ser-te, i ara va de veres
o t’ incendies, saltes a les brases i les serres per tornar-les a fer troncs,
espines, tibes tíbies, omòplats finíssims fins les fulles, fins les puntes de l’ escata
que del porus n’ és la brillantina, de cada cabell, de les lianes, de l’ alè contrabandista
que regales. Pel morro, per la cara. Per la manera de posar sense arronsar-te,
per la manera de donar sense deixar-te caure. Per pujar pel tobogan
i baixar per les cames del centpeus a veure qui perd i ser la serpent.
Per deixar que la teoria s’ enveli sola prǒ no anar amb motor, com els tornados.
Per deixar els papers en blanc que urgeix de sempre abans  enrogir el tall, i
per arrebossar-te d’ herba fresca, gra viu de bosc tendre, primavera descalça i florir,
dir pètals, jugar a la fragilitat, al vertigen, dir que sí a la bellesa, que sí sí, del melic
primigeni a l’ última d’ obrir-se, crisàlide o campana, que soni pels ulls
o baixi per les orelles, que rimi amb nas i doni al llavi, que per la comissura
s’ escampi boca a través, que quan l’ obres es per encetar un petó,
ja amb llengua, de paraula o per tastar-te l’ existència, l’ insistir-hi... ;
per inscriure’ t a la vida i no passar de llarg. Mentre els altres l’ estudien,
mig ara el mesuren, mig ara que hi tornen, tu, el vas ( o l’ ampolla) el deixaràs buit.
Del Tot. Hi hagi un mar de dubtes o quatre gotetes de pòmul enfebrat.

griFOLL
1.08.2014

casserrespoblepoema

domingo, 20 de julio de 2014

Els jocs de la Susanna Ayala

                                                                   http://susannayala.blogspot.com.es/

Susanna Ayala, més coneguda pels seus murals, ha creat petites obres que reclamen aturarla mirada 

L'artista manresana experimenta amb cartró i altres materials reciclats per crear casetes i teatrins que exposa a la llibreria Papasseit







...mira pels dos cantons del forat", recomana Susanna Ayala (Manresa, 1971). I m'entrega una de la casetes de cartró que ha creat. El foradet, petitet, és a l'alçada de les golfes. Miro i, d'entrada, l'ull se'n va paisatge enllà. En el segon intent, es queda a l'interior, on hi ha una parella de gats. No són gats qualsevol, sinó que estan ben asseguts en plena timba: hi ha dues cartes de pòquer (de cors) sobre la taula. Per un cantó, es veu la cara d'un i, per l'altre, la cara de l'altre. Fan trampes? Potser cal entretenir la mirada una estona més per esbrinar-ho.

Això si que ho tenia clar: jugar", explica l'artista.
 

Aquest divendres 18 de juliol a les 8 del vespre té lloc l'estrena
Durant aquest any, han passat per la paret blanca de la llibreria Papasseit des dels treballs més
frescos de joves il·lustradores locals com la Montse Bugatell o l'Ariadna Borràs, fins a peces
d'artistes més consolidats com Txema Rico, Alèxia Lleonart o Patrice Blanquart.
 
En aquesta ocasió la llibreria proposa una mirada renovada al treball de la Susanna Ayala (potser
més coneguda pels seus murals de la Plaça del Salt de les Escodines o el mur que encercla el
desaparegut edifici del Bar Perdiu, al començament del Passeig Pere III).
 
La Susanna presenta un treball que, més que un projecte expositiu perfectament estructurat,
enfilat, hermèticament tancat..., és un joc. Un joc de casetes i teatrins de cartró que conformen
una sèrie de peces tridimensionals i
que, sense desvincular-se del consolidat imaginari de la Susanna, ens en mostren una cara
encara més desenfadada i riallera, convidant-nos a prendre part d'aquest joc iniciat per l'artista.
 
"Quan em plantejo una obra o exposició, tinc una idea al cap més o menys perfilada i la vaig
seguint. Aquest cop no ha estat ben bé així. El pinyol sí que hi era, les casetes, teatrins, els
materials... Des de bon començament he jugat. 
Això si que ho tenia clar: jugar", explica l'artista.
 
La mostra s'estrenarà divendres a les 8 del vespre i es podrà visitar fins a començaments de
setembre a la Pl. Gispert número 2 de Manresa.

sábado, 19 de julio de 2014

SANTA RITA o LA LLIÇÓ DEL LENT AMOR - griFOLL

XV, representació més antiga de la santa

La mare del meu pare
quina  sort que em va parir
de ben com en va ser el meu pare
d’ escollir-me a mi ell per fill,
valent, i coneixent sa mare!
No va ser persona afortunada,
la dona va patir de gelosia, de rancúnia,
d’ una infecció al ronyó i d’ enveja crònica
fins el penúltim any abans de ser enterrada
( excepte de la infecció al ronyó, que amb
penicil·lina importada de la capital va ser curada).
Quan feia onze anys que tenia demència senil, més endavant,
encara li quedava cap per aguantar el fil
de la mascara inconscient de ràbia que havia
lluït tota la vida sense adonar-se’ n que rebotava.
Però quan la vellesa, no sé si tan dement, li va esborrar,
ja era hora, de l’ absència d’ aquesta careta del cervell
 li’ n va sortir un batec del cor, i, al cap de res,
com bolets, un altre. La patrona dels impossibles,
li havien posat de nom, ho havia fet possible:
La iaia va néixer l’ últim any abans de morir-se!
Va tirar-se a l’ alegria, va acceptar tots els pastissos,
tot el cava, totes les abraçades ( i alguna que altra cigarreta...)
que s’ havia negat des de sempre portant
aquella carota de per pseudovida... Aquí
ens vam començar a estimar, amb lo de la cigarreta sobretot,
dos elements, dos dements, ella senil i  jo adolescent,  lluny del ramat
adulterat que, de ben segur, fou qui li havia posat aquella
careta per anar per la vida quan era petita,
la que no la va deixar viure, i que potser amb tot
l’ Amor del planeta li van regalar aquells quins també la portaven
i que també els hi havia estat imposada, i que venia de lluny...
És igual. Tradicions! Ara estan brindant amb el meu pare,
que les ànimes no gasten disfresses. Ell torna a ser adolescent
i ella riu, riu i l’ abraça. Va ser un malentès, com tantes vegades
la vida, com tantes vegades la mort. Malentesos
que només entén l’ Amor. El lent tornar als orígens d’ anar-hi.
Recomençar a tornar a estimar. I tornar, i tornar, i tornar-hi,
que mai s’ està quiet l’ Amor i tot ho torna a fer possible
sense presses...

griFOLL
19.07.2014

casserrespoblepoema

viernes, 18 de julio de 2014

RETRAT griFOLL



AMAteur

La pupila no veu l’ absència
que desgrana l’ ull posseït
per l’ aroma de pètals caiguts en color
dins els nassos del temps, no sap
de les despentinades fosques noves de lluna
ni passa la llengua per l’ ham dels records,
la pupila és una orquestra de vidres trencats en dual,
la presentació representada, el punt de l’ interrogant
que tremola de somnis endins i s’ escapa vigílies enfora
a caçar rams de signes coneguts, que encaixin
dins l’ arc de la lògica apresa, deixeble fidel de l’ engany,
coronada de buits, reflexa peticions a repetir per no patir.
La pupila és covarda: jutja, condemna, dispara, s’ amaga
dessota el vestit de parpelles que mai es descuida,
es contrau o s’ eixampla per tal d’ afinar la mentida.
Pobre pupila, encara veu el que li han dit que hi havia;
un sexe, un insecte, una carta, i lo més, t’ ho miris des d’ on t’ ho miris,
(l’)espanta, no aguanta el pes de les altres mirades
si van amb pupiles d’ idèntica marca de fàbrica.
La pupila només és l’ objectiu d’ una màquina de fer fotos semiautomàtica.
El fotògraf ets tu, quan et moris podràs veure sencer l’  àlbum de les teves vacances,
però serà en la intimitat més íntima, no és per anar a ensenyar als altres, aquest
t’ ha d’ agradar a tu.

griFOLL 

miércoles, 16 de julio de 2014

VIDA, d' Amparo Iglesias Luque

VIDA.
( Amparo Iglesias Luque)

La intensidad de tus ojos
era como habernos encontrado
al borde de un precipicio,
mirando al vacío de todo
lo que no podíamos ser
mientras la vida nos empujaba por detrás con delicadeza.
Porque por muy puta que sea a veces
siempre resulta elegante.
Sabes que habría saltado al vacío
a no ser contigo, a no ser…pero contigo.
La forma en que tu voz cortaba el aire
y me rozaba la mejilla,
era lo más parecido a un beso
pero sin saliva.
Había noches en las que la Luna no salía
y en la oscuridad me contabas
las historias de tus cicatrices;
algunas de ellas con forma de corazón.
A veces nos olvidamos
cuanto de intensas resultan las vidas humanas.
Cuantos cuerpos han tocado unas manos
hasta desgastarlos.
Cuantos fracasos caben en una pupila.
Cuantas batallas han librado unos pies
o contra cuantos kilómetros han luchado unos latidos.
Son las cicatrices las que nos recuerdan quienes somos
aun cuando el pasado se vuelve turbio
o cuando perdemos la valentía para recordarlo.
Y se nos caen los cojones
cada vez que nos viene a la nariz un olor
o a las manos un tacto, a la piel otra piel
y al futuro un recuerdo.
Hay noches en que la vida se hace océano
y sientes como tus pies no tocan el suelo.
Todo es una masa de agua
en la que flotan las cientos de oportunidades
que dejaste escapar, los errores,
las canciones prohibidas, los párrafos negados.
Se te mojan las esperanzas y el pelo
con la misma rapidez
y todo parece pesar el doble.
No hay cantos de sirenas
ni trajes de baño que te sienten bien en ese momento.
¿Nunca habéis sentido ganas
de quedaros a vivir en medio de unas palabras?
De un ‘’te quiero’’
de un ‘’no te vayas’’
quizás hasta de un ‘’hasta mañana’’.
Quedarte a vivir en cada una de las letras
que forman sus huidas,
en silencio por si escuchas unas pisadas
que anuncien su regreso
y tienes que ponerte rápido
el vestido de los besos.
Andamos siempre fantaseando
con la inmensidad del universo,
del infinito o de lo eterno
y no caemos en la cuenta
de que no hay nada más grande
que todo lo que guarda una vida.
Los cientos de aeropuertos
escondidos en el cuentakilómetros
que te llevaron a una despedida o a un reencuentro.
Los hospitales que vieron nacer
la mezcla perfecta de unos genes
o fueron escenario del silencio de muchos corazones.
Las rupturas con aquella persona
de la que aún conservas el olor o el sabor;
y que aíslas en aquella parte de tu memoria
que visitas un domingo al mes;
la ves ponerse el vestido y sonreírte
mientras baila al ritmo de canciones
que murieron cuando murió el amor.
Todos escondemos en cada poro de nuestra piel
aquello que somos.
Y ojalá algún poro de la tuya
te diga que eres mío.
Y vuelvas.
Vuelvas porque te espero
y hacer esperar a una señorita
rompe con el protocolo.
No se donde he guardado el corazón
y quería saber si cuando vengas
puedes mirar si lo dejé encima del armario
y acercármelo,
que lo escondí cuando empezó a quedarse a dormir.
Tengo la absurda manía
de no querer que me roben lo que es mío.
Y ahora no lo encuentro.
De la misma forma que perdemos al otro par del calcetín.
Se me ocurrió pensar que a lo mejor
lo tienes en tu pecho ¿puedes mirar?
Y si lo encuentras,
dile por favor que vuelva,
que se está haciendo tarde para empezar de nuevo
y empieza a molestarme tanto silencio.


 Amparo Iglesias Luque

A TI NO ES - griFOLL

“y lentamente vamos aprendiendo
que el humilde abandono es una escuela”
Mario Benedetti



No es a ti, para nada, no pienses mal,
no eres tú lo que me interesa, me interesa
lo que escribes.  Y lo que quiero decir
es que querría leerte, nomás eso: tus versos,
esa forma que le das a todo con tus poemas
que haces que hasta tenga sentido vivir hasta morir.
Si, lo confieso: los  amo. Amo lo que dices, lo que sabes,
lo que aprendo, lo que callas. Pero ya te digo,
es lo que sientes, lo que vives, como lo haces,
lo que cuentas, lo que sueñas, tu deseo,
esa  energía, la belleza tuya que reflejas en la forma,
en el estilo, no tú, tú no, sino como eres, lo que te pasa,
lo que no nos pasa, si eres feliz, si estás contenta.
 Y si estás contenta, entonces pienso en tu sonrisa, en tu risa,
en si estarás cantando, o , no sé, tal vez bailes,
entonces imagino tus abrazos, tus manos, tu pelo,
como hueles, como besas. Lo que creas, lo que das y
todo lo demás, pero te repito, nomás sólo todo
lo que se refiere a ti, a tu persona y a tu alma.
No pienses mal, que a ti no es.

griFOLL

15.07.14   
casserrespoblepoema

democràcia


domingo, 13 de julio de 2014

ESCUDELLA (poema eròtic en prosa capítol únic) - griFOLL

la línea rasa,
el fil espès recargolant-se fins les galtes d’ algues que entre feixos màgics de primavera proclamaven nits de cau calent amb escudella púbica (...) t’envernissava de baba la llengua de dits ofegats a observar-te com observaves -de febres en amunt- la llepada sencera de rius abordant-te amb piranyes-peluix d’ escata molsosa que et  feia cova tova d’ un remolí de versos a l’ entrecuix embassat  de buidar bosses tibades d’ aigua calenta sense bossa ni nansa dins el meu joc de culleres de l’ ànsia ja foradades quan t’ habitava l’ espasme i, Tu, dutxxxa a ras, arran, ran dels meus sis mil sis cents nassos, m’ embriagaves amb sopa carxofera; escudellar-nos xup a porus, fer samfaines, festes enganxoses d’ aiguardents sota les calces desaparegudes / quan descalços caminaven per les grutes més profundes de la combustió a empalmar-nos curtcircuits d’ orgasmes fosforescents (de tant regal-i-mar-nos) fins que se’ns  giressin els ulls i poguéssim xumar-nos l’ enzim  de nervi esmolat que ens cavalcava com un combat de bassals desficiant a trots de natja, natja per natja, ara pels boscos, després cap al cel, enllà sota el sol, ressaltant per les escales, per les cales, enllà... / que, quan tot ho mullàvem, fins i tot mullàvem l’ aigua,

                                            la línia rasa,
fil de saliva dibuixant a salts d’ esquitx dessobre el magenta inflamat la flor folla dels gemecs en esberlar-se com ous de cirerer damunt els nostres ventres, sota les quaranta set axil·les, al cony embetumat de marbres líquids a favor de la vida agredolçament aspre de tintures ancestrals a les fines herbes, a les soles de la punta dels pèls arrissats de l’ amor, i fins  als melics inundats de pessigolles, al gland ple de sang, arterialític perdut, passejador frissat, llimac sense frac (...)      N’ ensumàvem els olis del coit, les sals minerals / la gota escumosa brillant a la punta del nas del forat prenyat de mantega de lliri obert sense folrar, llibre de tots els llibres exprimits en un poema que va dir el teu paladar a la geniva del meu... / secretament, i vaig aprendre a cantar a dins teu, immers, bategant, despentinant
                                        
                                       la línia rasa, xup, fins que va bullir, xup. I ens vam evaporar per sempre més.

griFOLL
13. 07. 2014-07-14

casserrespoblepoema

viernes, 11 de julio de 2014

griFOLL -APRENENT a MIRAR -36 fotografies en blanc i negre. Sèrie primera. Juliol del 2014.


Sèrie primera de 36 fotografies en blanc i negre. Juliol del 2014. Casserres poble poema.
( Ah! gràcies al Cartier-“Bressón” per fer passar el “camión”- lo del “clar” és la clariana que han deixat al bosc ...i l’ auto-color). El Xo más és x ma xermaneta...ella ja m’ entén. I el valent (c)rapaç  de tot, pel Mestre Xexi, gràcies per volar. Totes les altres fotografies són per a Tu, com tot el que t’ envolta. I el copyright, de l’ inventor de l’ ull i de la llum, i no sé qui va primer perquè no competeixen, al contrari, fan l’ amor i ens el regalen fotograma a fotograma, instant a instant. Màgia, miracle i ningú se n’ empana...
No tanqueu els ulls, que TOT diu; sinó tornarà a tenir raó el John Lennon amb allò de que “no heu entès res.”  I, al meu sentir, la tenia més que moltíssim sovint, així doncs, com no, tot això està dedicat ( com ho fa la Patti Smith al seu “Babel”) al futur, que no existeix fotografia que no sigui passat.
I només volia escriure el títol! ...era “aprenent a mirar i a callar”, aniré per parts... com l’ esbudellaire, que diuen.
( També gràcies al Pollock pels jocs de quitrà, que sempre enquitrana sobre quitrà,que  hi ha de tot, totes les formes, mapes, arterioles, jocs, rostres, dites, símbols, mites, imatges, simbols, senyals, formes. La Patti  -som íntims, ella no ho sap- en faria un anàlisi dels seus).
Resumint, vaig a menjar-me un donut. No és el yin-yang: el símbol total és una rosquilla! Continuaré informant ( us acompanyo el sentiment, i sinó, és amunt a mà vola, per això els indius de la cabanya de l’ arbre, els més savis...des d’ allà es veu l’ univers. Sols cal no haver crescut, com els ulls. També hi ha ulls a dins, que entren per una orella i no surten per l’ altre, o et toquen la fibra del tacte, o fan olor d’ encens, “perquè aquí ningú fuma”, o et fan fer l’ amor, ni que no vulguis, amb aquesta cosa tan meravellosament estranya ( comparat?) que és la vida, des del punt de vista del que l’ hi posa, clar, i no com la clariana, hi ha color, ve al darrera. La vida, que et va al darrera! I dius que l’ empaites? Doncs atura’t! Frena! Gira’t! Mira!
I aquest és el títol.  






































domingo, 6 de julio de 2014

HOMENATGE A XIN XAN, -el cul-.



Gros o petit, el cul s’oculta
o es clava endins, llargut tubèrcul,
que el cul fa món i el mono cul,
i amb la mà al cul es fa la màcula.

El cul amb vi, plaers vincula
i el cul veí, els vehicula,
que en femení, el cul és cula, 
i fe de cul, és pura fècula.

Amb l’art al cul es fa cultura,
si és pa de cul, parlem de culpa,
si és pa amb te, anem de culte
i fins a Roma el cul és bàcul.

Dolors Miquel