Helsinki War - TATTOO ARTIST

TATTOO ARTIST in instagram / / / /TATUADORA en instagram 

https://www.instagram.com/helsinkiwar/

PATRIA - Salon Erótico de Barcelona Apricots 2016

Tràfec-Teatre, 3 d' octubre al Teatre del Raval.

Maletes plenes!

3 d'octubre a les 20.30 a la Mostra de Teatre de Barcelona

(Teatre del Raval).

Per aquelles i aquells que ens volgueu acompanyar més informació a http://www.teatredelraval.com/assaig-t4/

AL MANEL BOIXADERA, PER L’ ART QUE ÉS PERSONA

AL MANEL BOIXADERA, PER L’ ART QUE ÉS PERSONA

M’ he passat la vida investigant què és això de l’ art. Ha esta perquè un dia em va fer caure la baba i al següent el que em va caure va ser l’ ànima als peus. Em desconcertava, però jo sabia que, malgrat les trampes que gent que hi negociava ( diners, poder, fama,  és igual)  provant d’ estafar-me em posava, quan s’ alineaven els planetes o l’ atzar  em feia un regal, descobria que hi havia Bolaños, Mendietas, Pizarniks, Basquiats i Pattis i Doors  que s’ obrien i em tornaven a fer caure la baba, que l’ art existia i, que encara que llavors no veia què tenien aquests artistes en comú, existien. L’ art existia i jo flipava.

No sé si vaig tardar molt o poc, si va ser gradual o de cop, però quan passava tot això, vaig començar a veure que gent molt propera també em feia caure la baba, que costaven de trobar, molt, però que preciosament estava envoltat d’ artistes que no eren al museu d’ art de nova york ni omplien sales ni tenien cap currículum ple de best-sellers. Aquests encara en van flipar més: no els coneixia ningú i seguien pintant, tocant, escrivint, fent teatre, esculpint...

Eren els mateixos, doncs Bolaños i Mendietas també s’ havien passat la vida fent art sent desconeguts, ignorats, maltractats. Si després van ser coneguts, encara que ho agraeixo infinitament, és secundari. Aquí vaig descobrir què tenien en comú els que em feien caure la baba amb els que encara em feien caure més la baba: eren autèntics, eren persones, no empaitaven diners ni fama ni poder. No mentien. Havien de lluitar contra tot i tothom i no es rendien perquè el que feien era mostrar-se, despullar-se, atrevir-se a ser en un món on ser un és més que valentia, és amor, entregar-se i fer-ho de veritat. Estimaven, per això em flipen i flipaven. Si el món ha avançat, si el món encara dura, si el món encara que massa sovint no ho sembla és ple de persones sinceres i fortes que el canvien a millor, és gracies a ells. No recordo qui va dir ( Hölderlin?) que “ el que és perdurable de debò ho funden els poetes”, i no puc estar-hi més d’ acord: tots aquests artistes que fan poesia, cadascú a la seva manera, però que es despullen l’ ànima més enllà de la tela, de l’ escenari, de la biblioteca, tots aquests que dansen a l’ ombra dels ponts, tots aquest són els que milloren el món, siguin coneguts o no, maltractats o dignificats, és igual, són els "meus" artistes.

Després de passar-me la vida investigant això de l’ art, m’ he n’ he adonat de que els artistes que em fan caure la baba són, i com deia Basquiat “li devem tot”, éssers humans com Van Gogh, que no va ser reconegut en vida i ara és més conegut i valorat que l' oxigen, sent l’ obra la mateixa obra. Diuen que totes les comparacions són odioses, però aquesta, ho sento, és amorosa. Penso que el Van Gogh i el Manel Boixadera són més que molt semblants. Poques vegades poques persones s’ atreveixen a lluitar per allò que són plogui, nevi o faci dol. No cal dir que l’ obra de tots dos em fa caure la baba per igual. Per coses del temps no vaig poder conèixer el Van Gogh, però malgrat les meves “ fòbies socials”, volent ser valent com ells, i necessitant urgentment sentir art de veritat, em prometo, i això sí que és amor per l’ art, que a la que em treguin l’ escaiola del peu i tingui el cap mig pèl restaurat, no perdre' m ni l’ obra ni la persona ( és el mateix) ni l’ evolució del “ Van Gogh” que tenim a Casserres. Als voltants de Casserres ( i amunt i avall)  també hi ha més que molts artistes brutals a qui penso anar a visito-abraçar per la feina que fan només amb el cor, despullat, a la mà...Quins ovaricollons que teniu, guap@s! No vull excloure a ningú, però avui, un dia màgic com tots però d’ aquells que te n’ adones que ho és, he volgut començar pel meu ( sense possessiu) poble, el poble poema, ja m’ aniré estenent,..però és que ja fèia massa temps que volia parlar de l’ admiració que sento per l’ artista Manel, un artista de veritat, un valent. Gràcies. 

griFOLL

FRACTURA - 2ª part- griFOLL

CAMINAR, de grifoll

FRACTURA

Aquest vídeo és per a tu, però ei, que tampoc cal que te’ l miris, hi surto jo i sé que sóc difícil de mirar. Si tan sols l’ escoltes, l’ escoltessis... Deixa’ m, sisplau, conservar la innocència, el cor d’ infant esperançat que em duu per aquest camí tan bèstia de l’ existència i creure que, si ho fas, qui sap? potser t’ ajuda en alguna cosa, en alguna coseta, ínfima...; o somrius, potser somrius ni que sigui una mil•lèsima de segon. Seria preciós, tots dos seríem mig pèl més feliços.

griFOLL