Arribo a Plaça Catalunya. Són les 19'15h i encara he de baixar la rambla fins a la plaça de Sant Jaume. Hem quedat a les 19'30h al mateix lloc d'aquell 2009: ja ens agrada fer-les, aquestes coses.
Trobo que avui les cançons aleatòries sonen d'allò més encertades. La tarda esclata marca el ritme de les meves passes a la perfecció. Camino i penso que encara trobo bruta aquesta ciutat. Han passat dos anys i les bicicletes segueixen sent assassines en potència. La gent continua caminant pel mig a pas de tortuga igual que el Nano es creua al mig del passadís, al mig de la cuina, al mig de l'estudi, al mig del lavabo. Sempre al mig, adorable Nano.
En aquest temps han passat moltes coses: m'han ascendit, m'he sentit defraudada, he reconegut el buit dins el casc tancat mentre passàvem sota els túnels de la ronda, en Manolito ens ha confirmat que creixem, he enyorat i enyoro, m'he posat ulleres, hem creat una fortificació a la nostra mida. Sembla que hagi passat tota una vida.
Segueixo trobant encisadora aquesta ciutat. Rússia ja no surt als mapamundis i jo he après a valorar el gust del vi. No ho vam fer expressament, això d'haver-nos conegut un 14 de febrer, però què bé que ens va quedar. Són les 19'25h i al carrer de la Boqueria sembla que res no hagi canviat des que era adolescent. Botigues al major obertes de bat a bat. Fa pudor a pixum i penso que és una llàstima que les barreteries acabin desapareixent. Futur escrit, ens estem fent grans i no m'imagino una altra forma de fer plans que no sigui amb tu.
Entro a la plaça de Sant Jaume. Són les 19'30h i no et veig a la banda de la Generalitat, on havíem quedat. Malgrat l'estigmatisme, reconec la teva caçadora verda i, sobretot, el teu posat dolç i sincer, al cantó de l'Ajuntament. Em pregunto si sempre has estat tan pura.
Les cançons aleatòries sonen d'allò més encertades, avui. Observo com te m'acostes i entenc que no em tornaré a tatuar la pell. Ets tu.
