El silenci de la pau

Quanta vida que hi ha al davant,

i jo no aconsegueixo abastar-la.

Desfaig camins cercant el meu petit tresor,

i de sobte tot sembla acabar-se.

Més avall hi ha la calma, la grandesa i la immensitat del món,

el llac dels propòsits i el silenci de la pau.

 

Aniré pedalant sense pressa...

He vist oceans,  muntanyes molt altes i rius molt grans, però sempre recordaré la tristesa de la humanitat.

He caminat pel desert, per ciutats antigues i barris plens de pobresa i de somriures, però ploro quan penso amb la desigualtat del món.

He sentit parlar moltes llengües i totes deien el mateix, les mateixes promeses i les mateixes il·lusions.

Aniré a poc a poc, pedalant sense pressa, per veure, per plorar i per sentir la paraula esperança en totes les llengües de la terra.

al cim de tot

Mirem les muntanyes,
observem els cims més alts,
deixem que el vent s'emporti els nostres somnis,
i omplim el cos de l'energia necessària 
per fer el camí de tornada.

Avui ha sigut un dia fantàstic,
i com vells guerrers fem una ofrena als nostres deus:
un somriure i un crit ben fort als núvols.

La capseta

Fa molts anys, d'un país llunyà, ens vam emportar una caixeta de fusta.

Dins hi havia un munt de propòsits, ja sabeu que ocupen poc lloc si els deseu bé,

per això la caixa era petita, de bon portar.

Ens van dir que no la podíem obrir fins arribar a casa i així ho vam fer.

Molts pensareu que hi havia alguna joia o algun geni màgic, com si una làmpada meravellosa fos.

Doncs no, hi havia molts propòsits i prou. El millor de tots era el repte de saber triar un camí per tirar endavant una nova vida. Una vida en que ara ja érem tres i això pot semblar fantàstic i ple de colors i evidentment que ho és, però amb tota la gama de colors, inclosos els tons de grisos.

La caixeta ha anat creixent i és curiós, els propòsits també, i dels colors mai hauria dit que n'hi haguessin tants.

Però el que si us puc dir és que,sense saber-ho, a dins hi havia una joia i un màgic geni.

El carrer

Quan camino pel carrer antic del passat penso amb la gent que pas a pas i dia a dia han fet el camí infinites vegades. És quan m'imagino relats de vides passades.

El jove Quimet , acabat de casar, que surt a treballar de matinada amb roba gruixuda per protegir-se del fred del camp. La senyora Carmeta que surt a comprar la llet, amb el davantal posat, ella no te manies com la Lola del carrer de més amunt.

El sol que ja despunta i que fa que les pedres de les parets desprenguin el fum erm de la rosada.

La Joana , que s'ha enamorat del Anton, el vailet més bel·licós del poble.

Hiverns amb les lloses glaçades i estius al carrer per on l'aire fresc amanyaga les parets velles.

I els nens van a l'escola pensant que de aquí poc seran els futurs pagesos, traginers, llauners, forners, cuireters, ceramistes, herbolaris, potser algun endevinaire, filadores, teixidores, potser alguna joguinaire i algun alquimista.

Segurament era molt dur, molt més que ara.

Però i si els nostres fills no saben que podran ser quan siguin grans ?

El pensador

Mires per la finestra el pas del temps,

i penses que ja està tot fet.

Tens la mirada perduda en un somni potser de joventut,

i la saviesa de voler estimar la vida tal com l'has rebut.

Veig la imatge de la gent que s'ha fet gran amb el treball de cada dia.

I tens l'esquena doblegada per l'esforç de les eines del camp.

Duus la teva història gravada amb símbols a la cara, com els arbres vells a l'escorça del seu tronc.  

De tornada...

Quan tot està tranquil i el riu baixa al compàs

del cor,tot és més senzill.

Quan poso els dits a l'aigua fresca de la meva vida,

tot passa per el meu davant i jo, espectador que sóc,

deixo anar un somriure, agafo aire net i intento omplir de sentit

la meva existència.

El camí antic

És un camí antic, per on passa molta gent, tan en dies de pluja com en dies de fred, tan en dies de calor com de jornades alegres.

En un racó, sota una pedra, s'hi amaga la promesa d'un soldat que ha jurat tornar a casa.

Brillant al terra hi ha una llàgrima del nen que corre perdut cap a casa.

De les branques dels arbres es gronxen les rialles dels joves enamorats que el temps se'ls hi ha aturat.

I el vent em porta les veus alegres de la família que torna de festa de la vall de la infantesa.

De tantes vides que hi han passat,el camí s'ha fet a la seva mida, com passa sovint amb moltes altres coses.

La cuina de casa

Aquesta és la cuina de casa nostre, senzilla, amb molta llum quan convé i poca quan no cal.

Aquí esmorzem, dinem i sopem els tres de la família, i quan plou o fa molta fred també les dues gates.

M'agrada aquest lloc perquè quan estic sol sento les rialles dels de casa, l'olor del cafè del matí, de les torrades acabades de fer, la veu de la mare del meu fill quan li diu que ha d'anar a l'escola, de la radio que xerra noticies del meu món, del sol que entra per la finestra, del soroll de la pluja.

La taula és molt vella, una pastera de les que es feia el pa, i potser per això, quan sec sento la remor de la farina i l'escalfor de les paraules dites en temps antics.

Aquí hi fem vida i és on ens expliquem les coses que ens importen. És on deixem dit les esperances d'un nou dia, els somnis de qualsevol nit , les il·lusions i les decepcions.

L'aroma de l'olla que bull, la senzillesa dels mobles i la grandiositat de tenir el teu univers al bell mig de la llar.

Què més us puc oferir i què més us puc desitjar, sinó és que tingueu una cuina com la de casa meva.

La vida passa.....

Jo sóc aquest ,
 ara miro la fotografia i veig que ha passat el temps, molt de temps, o potser com ara diuen tot és relatiu.
Recordo l'infantesa, l'olor de la roba que hem posava la mare, el sabor del primer tast de vi barrejat amb sifó.
la tristesa de la pèrdua del primer company de quatre potes, la primera novia , el primer petó ...
el primer viatge.
Quantes coses que han passat ¡¡¡
Mirar fotografies és el que té, recordes.
I la melangia s'apodera de l'ànima.
Però com deia, tot és relatiu, ara la roba també fa una olor especial, el vi també és bo i el company de quatre potes em recorda als que ja no hi són i la companya m'ha ajudat a madurar en l'amor i els petons sempre tenen quelcom d'especial.

Des de la taulada de casa

La nit em ve a veure amb dolça abraçada

Pujo  damunt l’escala i veig el que veien els antics, el llençol que abraça la humanitat.

Des de  la taulada de  casa observo el sostre que em dona  aixopluc  al hivern

i resguard del sol ardent al estiu.

Cobreixo els cairats de la llar que referma la seguretat dels

meus avantpassats i dono per segur que el meu fill  entendrà que

la  terra  no és de ningú, com la fusta dels puntals tampoc és meva, 

ni el fang que cobreix les parets,ni el sòl on  hi he plantat la llavor del nostra pa.

Dalt el cel hi ha un estel, que dona la llum necessària perquè jo pugui treballar.

Dono gràcies per tot , fins i tot per el més petit dels sentiments que arrela en el meu cor.

Baixo  l’escala,  miro amunt,  on les llums han començat el seu bonic ball i

dic bona nit a les persones que més estimo.

 

A la Llibertat

La fredor d'una mirada,

una llàgrima als ulls i una pena la cor.

La paraula no fa fugir la tristesa,

i la manca de felicitat endureix la ment.

Una suau brisa no calma la xafogor de la cel·la quan és estiu,

i la flama petita dels bons records no escalfa l'estança en el cru hivern.

No tinc poder per trencar el barrots,

ni fe per canviar el món.

Demano ajut per tu i la meva veu no s'escolta,

si algun dia ens veiem en un altre estel, 

faré el possible per tornar-te la teva immensa alegria.