Tren i Terra

Diuen que Woody Guthrie va fer aquesta cançó mentre viatjava en tren d'una punta a l'altra del seu país. M'agrada aquesta cançó. Ens diu com estima la seua terra. És, si fa o no fa, com jo estime la meua. També diuen que ell hi anava moltes vegades de polissó en vagons de mercaderies, que va ser així com va viatjar gratis per tot el seu país. No se jo si d'haver viatjat amb l'AVE l'hauria escrita mai, no ho sé. Hi ha qui diu que l'AVE serveix per a vertebrar el país. Quin? No sé si les presses vertebren, com a mínim jo no tinc pressa en arribar a Madrid, ni sé si tinc prou diners per pagar-la, eixa pressa. Ara que, no m'heu de fer cas, que jo no n'entenc molt, d'aquestes coses. De fet, no n'entenc gens. No sé ni perquè escric açò, serà perquè és molt prompte i encara estic un poc adormit, serà perquè m'he despertat amb aquesta cançó al cap, serà perquè ve l'AVE, serà...

Una cançó a la memòria de Víctor Peris i Grau

La música de Dylan per recordar-te. Gràcies per sembrar la Llavor a la nostra Terra, ha donat Fruit i en seguirà donant. Una abraçada

Al punt de mira de Joan Andrés Sorribes

Estic, de moment, al punt de mira de l'escriptor Joan Andrés Sorribes. Però no us penseu que és perquè em té mania o alguna cosa d'eixes, no. M'està apuntant, entre altres coses, perquè parla del meu llibre Al punt de mira, al seu bloc.

Si ho voleu llegir, podeu clicar ací i si no està l'enllaç trencat anireu a parar al seu bloc. Diu coses molt xules de la meua novel.la i de mi. Moltes gràcies Joan.

Bolets i sequera

Aquesta ha estat una tardor de sequera a Albocàsser. No ha plogut gens al meu poble. Està tot molt eixut i no ha eixit cap bolet. Ni un. Però, tot això, estic content perquè, de moment per a menjar no ens en han faltat. Que quan tenim moltes ganes de tastar-los, tirem mà del congelador, doncs encara ens en queden uns pocs de l'any passat.
Dic que estic content, però, perquè potser que a Albocàsser no n'hagen eixit, de bolets, però... haver-ne n'hi ha. A mi, m'han regalat un llibre que ve farcit de poemes i fotos d'aquestes menges tan exquisides, i a més al bloc de Mompó en trobareu en abundor. Són literaris, però. Vull dir que no es mengen (o potser sí?) El cas és que si en voleu fer un tast veureu que tots són de la millor qualitat.
I això que ha estat una tardor seca, que si haguera arribat a ploure no vull ni pensar que els hauríem fet!
Per cert, els bolets de la imatge no els hem trobat al poble. Són de Canto Nieto.

Narrativa històrica

Ahir, Canto i jo ens vam colar al Taller d'escriptura literària de la UJI. Ho vam fer perquè ens havia convidat Pasqual Mas, que és un dels coordinadors del taller i perquè la cosa anava de novel·la històrica, tema que ens agrada, i perquè intervenia un mestre del gènere: Joan Andrés Sorribes.
I va pagar la pena, sabeu?
Vam fruir de la vesprada, assaborint-la, tot i sabent que estàvem aprofitant el temps per viure intensament escoltant paraules sàvies pronunciades amb senzillesa.
Si voleu la recepta de Joan Andrés per fer bones novel·les històriques és aquesta:
Agafeu molta documentació i procureu que no es note que us heu documentat. Poseu-hi un pessic generós de coherència, i procureu parlar des de la mirada i els sentiments de la gent que van viure el moment del què parleu. Afegiu-hi uns quants escenaris reals o fàcils de reconèixer. Barregeu-ho tot amb una bona dosi d'etnologia i vida quotidiana. Deixeu reposar la mescla i no tingueu pressa. A poc a poc, deslliureu els personatges perquè parlant parlant vagen explicant-se i dient com són.
I no us penseu que heu fet l'obra més perfecta del món, que sempre quedaran coses "per fer", ja se n'encarregarà el lector de completar-la, si teniu la capacitat de seduir-lo.
Escoltar-lo va ser un plaer, ja us ho he dit.

Subsòl, un plaer conjunt

No he llegit el llibre d'Unai Siset, Subsòl. No ho he fet encara, però ho faré aviat, tan bon punt acabe el llibre que estic llegint ara: Les aventures del bon soldat Svejk. Me'l llegiré a plaer perquè sé que està escrit a plaer, i només això ja és una garantia. Que les coses que es fan amb gust solen donar gust, també. Ahir a la vesprada vaig estar a la presentació de Subsòl a Castelló de la Plana i els seus autors, eufòrica ella i eufòrics ells, ens van transmetre una complicitat, entre tots i tota, digna d'envejar. Sense haver llegit el llibre jo ja els done l'enhorabona per la capacitat de treball conjunt i pel plaer que els ha produït, i els produeix encara, haver-ho fet. Tan bon punt me'l llija ja us diré si tinc raó i una cosa porta l'altra.

Presentació de Bernat a Castelló

El proper dimarts dia 23 a la llibreria Babel de Castelló, Canto i jo presentarem el llibre: Bernat, un científic enamorat, d'Edicions Bromera. El podeu llegir si teniu més de 10 anys, o potser menys i tot. Amb aquesta història esbojarrada, com el científic que la protagonitza, vaig guanyar el Premi Vicent Silvestre dels Ciutat d'Alzira.
Si voleu més informació cliqueu damunt de la imatge.

Castells Patrimoni de la Humanitat

Això, que ja ho haureu sentit, que els Castells, i vull pensar que també de retruc la Muixeranga, són Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Molt modestament, em sent part d'aquest reconeixement perquè aquest estiu a les festes d'Albocàsser ens vam disfressar de castellers. I ho vam viure! L'enhorabona als meus amics de Sants. I a la resta també! La imatge és de 3X4.info, però jo l'he furtada del Web d'Albocàsser.

Avui sope!

No vull dir que la resta dels dies passe de l'aire, no! El que passa és que avui és el sopar de les lletres. Vull dir que, si la gran Deessa ho vol (parafrasejant a Enric Lluch), avui acudiré a la festa de la literatura que organitzen a La Ribera. Els premis de la ciutat d'Alzira, a més de ser un referent en el món de les lletres, també són un bon motiu per saludar una pila d'amics que fa temps que no veig. Us diria mentida si no reconeguera públicament que estic emocionat. Per això us dic que avui sope!

Llibres antics i lectors joves

La gent que organitza la Fira del llibre antic i d'ocasió de Castelló, han programat un dia dedicat a l'encontre dels joves i dels infants amb escriptors. Em fa gràcia que una Fira del llibre antic, promocione la lectura entre els més joves. Curiós, si més no.
Serà demà dijous a partir de les deu del matí a la Plaça Santa Clara de Castelló. Em sembla una proposta molt interessant i és per això que he demanat permís a la feina per poder assistir (m'estic quedant sense moscosos, però m'agrada poder-los gastar en coses com aquestes).
Joan Pla i jo estarem tot el matí a la fira esperant els lectors, per explicar-los coses sobre el procés d'escriure o allò que vulguen saber, i que siga confessable, és clar.

Carmina a la biblioteca

Gràcies a una iniciativa de la Fundació Huguet, ahir a la vesprada vam poder gaudir d'un encontre amb lectors de Carmina, la pingüina que ve de l'Argentina, de Tàndem Edicions, a la Biblioteca del Primer Molí de la ciutat de Castelló. Va caure algun conte, a més del de Carmina, és clar, i vam riure una estona amb els xiquets i xiquetes. I envoltats de llibres. A Canto i a mi ens va agradar molt l'experiència.

Banda sonora de Bernat

Una possible banda sonora per al llibre Bernat un científic enamorat, podria ser aquesta: The Power of love, que també va ser banda sonora de les pel·lícules del retorn al futur. Ahir al Museu d'Alzira vaig fer una mena d'animació a la lectura d'aquest llibre amb la col·laboració d'una colla de gent estupenda de Tous, La Pobla i Senyera. Gràcies a tots i a totes els que ahir vau tindre la paciència d'aguantar les meues guilladures. Per a mi va ser un plaer, m'haguera agradat, però, poder-vos dedicar una mica més de temps en la signatura dels llibres.

Un nou conte de Llorenç, el contacontes

L'amic Llorenç ha tret un llibre nou en edicions del Bullent. Il·lustrat per Paula Peña (amb uns dibuixos preciosos per cert) Les flors d'Albagés és un conte que ens transporta a bellesa de la vida rural, que ens apropa al perfum de les flors, al pas de les estacions, al cicle de la vida.

Bernat visita Alzira

Demà, divendres 5 d'octubre, me'n vaig a la ciutat d'Alzira amb Bernat, un científic enamorat. És una animació lectora que han organitzat dins dels actes dels Premis Ciutat d'Alzira d'enguany. Hi vindrà gent de Tous, de Senyera, de La Pobla..., i potser de més llocs. Estic molt il·lusionat preparant coses per a fer una animació divertida. L'única cosa que no m'acaba de fer és que demà Canto no em pot acompanyar i a mi m'agrada molt treballar amb ella, però, tot i això, m'està ajudant tant amb els preparatius i m'ha transmés tant d'entusiasme, que és com si hi vinguera, també.
No m'agrada desitjar que passe el temps, perquè passa; però tinc ganes que siga demà, la veritat.

Youtube al punt de mira

El títol d'aquest apunt està desordenat expressament. Hi hauria hagut de ficar: Al punt de mira és al youtube. Però, sabeu?, us volia fer mirar.
I no em negareu que el titular queda molt més canyer tal com jo l'he posat, no?
Això, que Edicions del Bullent ha penjat un vídeo de promoció de la meua novel·la Al punt de mira al Youtube. I us ho volia dir, mira.

infantar, estudiar, jugar

Algú li hauria d'explicar a eixa xiqueta de 10 anys que el nadó que ha parit no és una nina. Però, qui ho farà? La seua mestra?

L'estirp a Benicarló

Ahir va ser un dia bonic. Em vaig demanar permís al treball i me'n vaig anar de viatge. Vaig passar el matí pel Maestrat. Recorrent el territori de la novel·la L'estirp de la Sang Reial. A més vaig tenir l'oportunitat de conèixer uns lectors de Benicarló. Una salutació ben cordial i animada a la gent de l'IES Joan coromines i l'IES Ramon Cid d'aquesta ciutat.

Gràcies, Joan Solà

Gràcies per la passió en defensar la nostra llengua i la capacitat per explicar-la.

set narracions (2)

> Joan Andrés Sorribes, no cal que ho diga, és un escriptor de gran solvència que es va estrenar com a narrador amb Noverint Universi, i pràcticament a la vegada va publicar: La forja de Lessera, tots dos amb Tàndem Edicions. Des de llavors ha anat publicant sense pausa, menys del que les seus lectors voldríem, però. Va completar la trilogia històrica amb: La creu de Cabrera, i després ha publicat: L'altra mirada, Parlaràs de mi. La majoria de la seua producció literària és fruit dels nombrosos guardons que ha obtingut. Ahir vam presentar a Babel la seua darrera obra: Set narracions curtes per a una setmana llarga. És una delícia, com tots els seus llibres. Però us he de dir que en aquest, els que coneixeu Joan Andrés personalment el veureu més reflectit que mai, i els que no teniu la sort de conèixer-lo, podreu saber com és. Jo crec que és un llibre sincer, com una finestra oberta a la seua vida. I ens convida a mirar. A Joan li agrada donar-nos feedback per facilitar-nos la comunicació amb ell. És un narrador proper i honest que ens presenta veritats absolutes, fins i tot quan explica les mentides més grosses, però en literatura no hi ha mentides, que això li ho sentit dir a ell. Són vuit narracions curtes que parteixen de la quotidianitat, la majoria d'elles, però de sobte, quan ja estàs amb el narrador tranquil·lament mirant per la finestra, aquest te n'obri una altra i et fa mirar el que a ell li dona la gana i et fa passar al surrealisme, al somni, a allò irreal, sense deixar-te anar, acompanyant-te perquè no t'acabes de perdre en el món de la seua fantasia. Jo crec que és com si ens convidara a somniar amb ell. Jo diria que és un llibre ideal per llegir-lo al llit abans d'anar a dormir, perquè són històries curtes i no correu el risc d'adormir-vos, a més el llibre no pesa i no agafareu tendinitis, i és ecològic, econòmic i ocupa poc de lloc. Jo crec que us ajudarà a agafar la son dolçament. Bo, potser algun conte us anime una mica, però tampoc no passa res perquè, ben mirat, esteu al llit, no? A més teniu lectura per a tota la setmana, això si no voleu repetir és clar, i ja us dic d'antuvi que estic segur que repetireu. És un recull molt equilibrat. Carregat de frases fetes que només ell sap portar a la boca dels personatges o del narrador, ens fa pensar, traspua passió, amor, tendresa, certa dosi d'erotisme i una bona càrrega d'humor.

Set narracions a Babel

No puc negar que m'agraden els contes. No sé si és per això que Joan Andrés Sorribes m'ha demanat que dimarts 26 d'octubre a les 19:00 de la vesprada a la llibreria Babel de Castelló, li presente el seu darrer llibre, publicat per Onada edicions, que es diu: Set narracions curtes per a una setmana llarga. O potser ho ha fet perquè som amics, i tenim el vici d'esmorzar plegats de tant en tant... No sé perquè m'ha convidat a compartir la taula de Babel amb ell, però, en deixar-me presentar-li el llibre, m'ha fet un regal. I no puc més que donar-li les gràcies. Ens agradaria molt que ens poguéreu acompanyar.

Premis de Xàtiva

Aquest matí volia fer la crònica del XXX Premis literaris de la ciutat de Xàtiva.
Perquè la fortuna i la bona voluntat dels membres del jurat van fer que estiguera present. Em va caure el de narrativa.
Va ser un acte ben organitzat, bonic i tendre. Pep Botifarra en va ficar l'apunt musical i va cloure amb una cançó que a Canto i a mi ens encanta: L'havanera tita, la de les figueretes, eu!
Ah, i estava ple de gent!
Au, ja està.
Una crònica molt curta, ja ho sé, però us he dit que la volia fer, la crònica, no que la faria. Que és molt de matí, tinc son i encara estic emocionat.
Si voleu saber-ne més haureu de navegar per la xarxa.

Fórmula 1 i democràcia

Es veu que el president de la Fórmula 1, el Bernie Ecclestone, ha declarat que no creu en la democràcia, per eixa regla de tres hauria de fer córrer els seus cotxes a paisos no democràtics, no?

La ràdio i els llibres

La periodista Amàlia Garrigós del programa Alta fidelitat de Ràdio nou m'ha demanat que parlara durant un minut del meu llibre Al punt de mira. Quin exercici més difícil, a mi em resulta més fàcil escriure llibres que parlar d'ells i més encara si ho he de fer amb un minut. Crec que li he dit un poc de què anava el llibre, que és la història d'una advocada del torn d'ofici que es veu en l'obligació de defensar un assassí tot i sabent que és culpable, potser també li he dit que és una novel.la gairebé negra, amb tota la intriga de la investigació criminal...
Però no li he dit que vaig decidir escriure'l en present, perquè el ritme fóra més ràpid, ni tampoc que està narrat en primera persona per tal que el lector siga partícip de la neurosi de la protagonista, ni tampoc que és un llibre que a mi fa molt bona olor, ni moltes altres coses que potser hauria hagut d'explicar.
En fi, que no dec estar fet per a vendre llibres, jo. De tota manera, si teniu curiositat per sentir el que he dit en un minut del llibre Al punt de mira, podeu fer-ho escoltant a Ràdio nou el programa Alta fidelitat, tot i que no sé amb certesa quin dia ho trauran, així que...

Abraçades de sis segons, el cascavell del gat?

Ahir vaig veure els miners de Xile que pujaven de la mina. Només eixir del forat, abraçaven els seus i després el president del país.
Quin goig d'abraçar la gent, no?
Dissabte passat, per exemple, a la festa d'Escola Valenciana, em vaig fartar d'abraçar amics i amigues! Perquè, tot i la que ens està caient, la gent que ens vam aplegar a la Festa dels 25 anys de Trobades estàvem feliços, emocionats i emocionades i abraçàvem amb ganes. I, amb les abraçades, uns a uns altres ens encomanàvem més ganes de continuar defensant la llengua i el territori.
Diu la meva filla (no sé d'on s'ho ha tret), que les abraçades, per ser efectives han de durar un mínim de sis segons. Jo ho he provat i té raó, fan efecte. I diu també que no s'ha de pegar a l'esquena de la persona abraçada, fent aquell ritme què tenim per costum alguns (tap tap tap), perquè és com si li estiguéreu dient que ja en teniu prou i que ja pot marxar.
Segur que té raó, perquè els miners, ahir abraçaven a la família sense colpets a l'esquena i el president els abraçava a ells amb aquell tap tap tap que ja sabeu. No eren de sis segons, les del president, crec.
A mi, em proven tan aquestes abraçades d'un mínim de sis segons, que m'he posat a pensar i... Voleu dir que als de dalt no els hi provarien, també? Perquè el president de Xile tot i que no li van tocar abraçades tan llargues ja s'està plantejant de canviar la política minera al seu país...
Jo si l'altre dia a la Festa per la Llengua n'haguera vist algun, dels de dalt, li l'hauria feta! Una abraçada, vull dir. Una de sis segons. Si l'haguera vist, l'hauria abraçat, perquè dic jo que si provaren les abraçades de sis segons serien més feliços, no? I dic jo també, que si foren més feliços, potser... Digueu-me ingenu, si voleu, però he pensat que potser, amb una abraçada d'aquestes que diu la meva filla hi hauria prou per canviar la política lingüística al nostre país.
Ho he pensat així, de colp, en veure els miners abraçant el seu president. No ho sé! De vegades pense unes coses que...
Però, potser podria funcionar. Tot és provar-ho! Només cal trobar un voluntari (jo avui no em veig amb cor) i la persona adequada per a ser abraçada (una que mane molt, si pot ser) i..., fer-li una abraçada de sis segons!
Jo estic segur que funcionaria, però...
Qui vol invertir sis segons? Qui li posa el cascavell al gat?

Imaginació i festa

Avui és festa, ja ho sabeu. També hauria estat el 70 aniversari de John Lennon. Potser és un bon dia per IMAGINAR. Si ho voleu fer de forma col.lectiva i fruir-ne imaginant amb molta gent, podeu fer-ho a la Fira de Mostres de València a la festa per celebrar un altre aniversari, 25 anys de Festes per la Llengua. Serà xulo!

Jugar amb tot el cos

Resulta que quan jo era menut, ja jugava amb tot el cos. I fa uns quants anys d'això. La cosa és que, els he preguntat, i els meus pares també hi jugaven amb tot el cos, i els seus... Es veu que fa molts anys que el personal va descobrir que si volia jugar, podia fer-ho. I podia utilitzar la part del cos que volguera, tu.
I jo, ignorant de mi, encara continuava jugant amb tot el cos fins ahir mateix.
Ho feia sense saber que la tecnologia ja ho permet.
Resulta que s'està muntant un rebombori espantós (no m'estranya, és revolucionari), perquè una gran multinacional de la tecnologia ha llançat Kinect una aplicació per a Xbox que permet jugar amb tot el cos.
Jugar amb tot el cos!
Quines coses!
On anirem a parar!

Festa a València

Tot i que sembla que els mapes isobàrics estan en contra de la nostra llengua i que porten baixes pressions per al dissabte a la ciutat de València..., jo hi faig idea d'anar a la Festa.
I si plou la deixarem caure, no?
Si voleu venir, allí ens trobarem.

el valor de l'ametla

M'he agafat unes vacances i estic ajudant els meus pares a collir les ametles. És un treball senzill. Hi posem unes xarxes a sota de l'arbre, peguem cops a l'ametler, fem caure el fruit i després recollim les ametles que hem pescat a cabassades per poder-les ensacar. A mon pare li agrada agafar els ametles i posar-les al cabàs. Té les mans molt grans, el veig com grata el muntó d'ametles triant les branquetes i el fullam que no cal ensacar. Jo diria que les acarona, em dona la sensació que les tracta com un tresor, com si foren monedes d'or. Normal! Són el fruit del seu treball, de tota la seua vida. Ell ha plantat els ametles, els ha empeltat, ha vist com es feien grans... Tot i que sap que les ametles són tan barates que no valen res, les acarona com si volguera afirmar que el seu treball és molt valuós. I ho és, tot i que les lleis del mercat no ho volen reconèixer.

El pont

El pont al joc de l'oca està representat a les caselles 6 i 12, simbolitza una mena de porta que ens condueix de la terra fins al cel. Segons les regles de l'oca, si caus al pont pots avançar fins a l'altre pont, tant en un sentit com en l'altre. El pont també és el nom que hem escollit per batejar la nova associació d'apassionats de les lletres que vam parir uns quants i unes quantes dissabte passat a Benassal. Una associació cooperativa de lletres de les terres castellonenques que ha nascut carregada d'empenta i amb ganes de créixer. Si voleu més informació. El Bloc de Joan Andrés Sorribes en fa cinc cèntims.

Un nou llibre

Avui ha arribat a les meues mans un llibre nou que m'han publicat: "Al punt de mira". Núria Sendra, l'editora, s'ha desplaçat expressament fins a l'estació de València per lliurar-me'l. Li estic molt agraït perquè no podia esperar que arribara el correu amb el paquet de llibres a ma casa. Tenia massa ganes de tocar-lo, ja. La portada de Miquel Mollà ha quedat molt atractiva, molt encertada amb el contingut de l'interior.
L'he obert a la mateixa estació i l'he olorat. I m'ha agradat molt. Fa bona olor també. La veritat és que els llibres de l'editorial Bullent tenen una flaire especial. No sé si és perquè el primer llibre que vaig veure publicat va ser amb ells, però... fan una olor especial. Jo no sabria dir a què, però li l'he donat a olorar a la meua filla i diu que fa olor de muntanya, una mica d'espígol i alguna altra herba que no m'ha sabut dir quina és.
Bona olor, ja us ho ho he dit. El que em resulta curiós és que justament aquest llibre faça olor de muntanya i d'espígol, perquè és una de les històries més urbanes que he escrit. Una novel·la fosca, gairebé negra, amb un assassinat escabrós i una advocada molt mal parlada i una mica neuròtica. Estic molt content d'aquesta història i del to narratiu que li he donat (com que les meues avies han faltat les dues i no ho poden dir, doncs, ho dic jo mateix, au!), espere que us agrade tant com a mi. Si voleu tastar-la un poc ho podeu fer ací.

Tardor

Han passat tres mesos des que vaig publicar la darrera entrada. I ja ha arribat la tardor. Ara podria fer un post sobre el pas del temps i tota la pesca... Però, em fa molta mandra. Així que us propose escoltar una cançó, mirar per la finestra i deixar que es despenge alguna fulleta. És el que pense jo aquest cap de setmana.
Ara que, ben mirat, igual trobe temps per reunir-me amb una colla d'amics i amigues i muntar una associació lletraferida...
No ho sé. Ja en parlarem. De moment ací teniu una tardor per escoltar.

És estiu

És temps d'estiu
i és molt més fàcil viure,
salten els peixos
i el cotó ja és ben alt...
Què voleu que us diga? Això, que ja és estiu!

La Gallina Carolina al Cefire

Doncs, això! De la mà de Mari Creu i d'Estefania, dues mestres carregades de passió per l'ensenyament, El rap de la gallina Carolina ha visitat el Cefire. Concretament ho ha fet al si de les Primeres jornades de compartir experiències a primària. Mari Creu i Estefania van presentar una ponència: L'animació lectora a infantil, un tema que dominen a la perfecció. Nosaltres, de retruc vam eixir en la foto i en la ponència.
Estem contents de compartir amb elles un raconet de vida. Molt contents! I per això ho fem saber. Ha!

Sopar, festa i literatura

Ahir vam tindre la sort d'estar al sopar del lliurament dels premis de la crítica. Malauradament no vaig fer fotos, però estic segur que Francesc Mompó i Mercé Climent, a qui van premiar per llurs blocs, en penjaran una muntonada i faran una crònica com cal. Joan Pla ja n'ha penjat unes poques, si les voleu veure. Dir-vos que va ser un sopar agradable, una bona conversa amb una colla d'amics, un bon vi, aigües minerals variades, uns galtes de vedella tendríssimes i un amic especialment emocionat: Joan Pla. No va haver-hi ball, però tampoc es pot demanar tot, no?
Tot i que no vam ballar, la festa em va agradar molt, perquè van haver molts parlaments que van deixar caure la importància de la literatura infantil i juvenil. Tenia ganes de sentir, en un sopar d'aquestos, que la LIJ no és la germana petita de la resta de literatures. Fantàstic!
Sabeu que passa?, doncs, que els que ens dediquem a aquest "gènere", de vegades, no sempre, tenim la sensació que no som ni la germana petita. De vegades tenim la sensació que no sóm ni família, ens fa l'efecte que som la cosina forastera que ve del poble, que pobreta a prou penes si se sap desimboldre en un món tan d'això com és el de la Literatura amb majúscules. Potser, tinc una mica de complexe d'inferioritat, no us diré que no, potser això no passa de veritat, però jo tinc aquesta sensació, que voleu que us diga...
Anit no em vaig senitr acomplexat. Anit, amb Joan Pla de capdavanter, tot va se diferent. Sí!
I va ser molt agradable compartir taula i conversa amb la gent que la vam compartir. Definitivament, és una sort que l'AELC, de tant en tant celebre estos sopars a les terres de Castelló. I més encara que li facen un homenatge a Joan Pla, tu!
Quan vulguen poden repetir, si volen.

Marató de Joan Pla

Aquesta setmana he fet una marató de lectura amb Joan Pla de protagonista. Vaig començar dilluns amb una novel.la seua que tenia pendent de feia mesos: La secta del Graal. Des que vaig escriure L'estirp de la sang reial que tenia ganes de llegir-la perquè sabia que els dos havíem fabulat el robatori del Sant Calze de València a mans d'una secta de bojos fanàtics, i tenia curiositat per veure si hi havia coincidències entre les dues històries. He de dir que, per sort per als dos, no n'he trobat. A canvi, però, m'ho he passat molt bé amb la lectura.
En tornar La secta del Graal a la prestatgeria vaig ser conscient que tenia, pendents de lectura, quatre més de Joan: Així que els vaig mamprendre tots, un darrere de l'altre, eh? I me'ls he anat cruspint estes vesprades: El secret del collar de diamants, El crim del mas maleït, La maledicció del Graal càtar i La violinista de París. Us he de reconèixer que li tinc enveja a Joan (l'enveja no és un bon sentiment, així que m'ho hauré de fer mirar). Potser seria millor dir que l'admire, però és que l'admire i li tinc enveja, sabeu?, les dues coses!
Joan és un especialista en bastir històries d'amor i mort, amanides amb misteri i intriga. Ho fa molt bé, tu. I aconsegueix enganxar els adolescents a la lectura, a tots i a totes, per més mantes que siguen a l'hora de llegir, ell els sap enganxar!
I continua tan prolífic com sempre!
Casundena! Tant, tant..., que exigeix de nosaltres, maratons com la que jo he fet aquesta setmana, si volem estar al dia de tot allò que va escrivint.
Demà, en l'acte del lliurament dels premis de la crítica dels escriptors valencians, a la ciutat de Castelló, l'AELC li farà un homenatge. Un merescut homenatge, al meu parer, perquè no és fàcil fer lectors, no en una llengua tan minoritzada com la nostra, ací, al nostre país.
L'enhorabona Joan, per l'homenatge i pel treball ben fet. Ah, i GRÀCIES!!!!

Bresques i mostillo, primavera d'infant

Avui és dimarts de Pasqua Florida, festa grossa al meu poble, tan grossa que es balla el Ball pla al prat de Sant Pau! Un bon dia per gaudir xarrant amb els amics a l'ombra del prat, com a mi m'agrada. I és primavera! Primavera de quan era menut, eh?
Com ho sé que és primavera? Per a mi és molt fàcil de saber. Fa anys que m'ho recorden els símptomes de l'al·lèrgia. Tanmateix enguany, no sé si per que fa quatre anys que m'estic vacunant o perquè prenc kèfir i m'està regenerant les defenses, no m'ha afectat massa, la veritat.
Així que per saber que és primavera, enguany, m'he hagut de fixar en els bancals carregats de roig de rosella, les espadelles florides entre la verdor de l'ordi, el cant dels rossinyols al capvespre, la crisi de l'economia sempre la paguen els mateixos, les retallades salarials que no et deixen arribar a fi de mes, l'inici de la precampanya electoral que ja veurem qui els vota..., eixa mena de coses!
També sé que és primavera perquè mon pare ha tallat el baso que té. Tot siga dit, ha tret poca mel, que a les abelles també els afecta la crisi i li han fet una rebaixa del 5% respecte al que hauria estat normal. Poca mel, doncs. Així i tot, l'ha repartida. A mi me n'ha tocat un potet. Ara que és tan dolça, tan gustosa, que cada gota val pel mil. I també m'ha regalat unes bresquetes plenes per a xuplar, les podeu veure a la imatge.


I ma mare, per aprofitar-ho tot, ha escaldat les les bresques escorregudes i ha fet mostillo, i sa casa a tornat a fer olor de mel i de muntanya. Jo, en tastar eixes postres de most de mel, de farina de blat i d'ametla marcona, he tancat els ulls i he tornat a ser un xiquet de pantaló curt que corria pels carres d'Albocàsser, de l'escola directe a casa, a buscar el berenar. Perquè des que era menut que no l'havia tornat a tastar el mostillo tan delerós que fa ma mare.
Per això, tot i la crisi, les retallades i la pudor de precampanya electoral; gràcies al ball a l'ombra del prat, les bresques i el mostillo, avui és primavera de quan era menut, primavera d'infant! I això no m'ho pot treure ningú, ha!

Ombra

L'ombra del prat m'espera, crec.
Aquestos dies estem molt aqueferats. Visitem escoles, escoltem les xiquetes i els xiquets que tenen moltes coses a dir-nos. Ens diuen què els agrada i què no, d'allò que jo escric i Canto dibuixa. Alguns s'ho curren de veritat, com a exemple podeu veure els dibuixos que han fet la gent de Culla del meu llibre La clau dels templers.
Visitar centres és molt xulo, ens agrada molt, de veritat! Però també és molt cansat, perquè ho hem de fer compatible amb les nostres feines, les que ens donen de menjar, i fem més hores que un rellotge.
Total, que fa massa dies que no puc aturar-me a xarrar tranquil·lament a l'ombra dels plataners de Sant Pau. Crec que ho faré aviat, perquè m'agrada massa xarrar a l'ombra del prat.
Avui mateix podria fer-ho! Però crec que també acabaré passant de llarg, una vegada més. Sóc un malfainer de bloc, això és el que sóc!

Fires

De menut m'agradava molt anar a la Fira. Perquè em comprava una pilota del tio Pacorro, una llepolia de caramel per a xuplar tot el dia i uns TBOs. I encara em sobraven diners per gastar-los en companyia dels amics. Dues pessetes per al tir: “A lo loco se tira mejor” i una pesseta per jugar-me-la a la ruleta amb l'esperança d'aconseguir-li unes arracades a ma mare o un rellotge d'or a mon pare. Però on mai no em va tocar res. Jo llavors, no podia saber que allò que aquell home em venia eren històries i il·lusió, i no rellotges ni arracades. Per això em passava tota la vesprada mirant i escoltant abans de posar-hi la meua pesseta en joc. Aquella Fira la feien, i la fan, però sense tir i sense ruleta, al Prat de Sant Pau d'Albocàsser.
Dissabte i diumenge passats, Canto i jo vam estar a la Fira del Llibre de València i també ens ho vam passar de categoria. Una animació divertida com les pilotes del tio Pacorro, la del llibre Bernat, un científic enamorat que vam fer dissabte. Una presentació dolça com el caramel que em durava tot el dia, la de Contes i poemes que venen de Mèxic. I una pila de llibres que vam poder comprar a preu de TBO com si diguérem.
No vam poder jugar al tir i a la ruleta perquè era una fira del llibre, però vam passar el cap de setmana amb els amics entre parada i parada amb el regust agradable del caramel. I en arribar a casa i descarregar les bosses, me'n vaig adonar que també havia jugat a la ruleta com quan era menut i que tampoc m'havien tocat unes arracades ni un rellotge. Perquè tenia llibres i els llibres, com la ruleta, també estan fets d'històries i d'il·lusions, no?
Jo què sé!
El cas és que m'encanten les fires, encara que siguen del Llibre, tu!
Ah, per cert! Demà dimecres, a la vesprada, tornem per a firmar llibres. Una altra vegada!

Presentació de Bernat a la Fira de València

L'hem preparada amb molt de "carinyo", Canto i jo, i la farem a mitges. No sabem com eixirà, però crec que ho passarem bé. Si voleu venir i voleu saber quan i com, cliqueu la imatge, feu-la gran i llegiu-ne les dades.

Manolo Ibañez

Ens vas fer estimar el més d'abril i ens has deixat a l'abril. Quines coses! Abril és el mes de la República, del Llibre, i de Manolo Ibañez. Et trobarem a faltar, company. Gràcies per encomanar-nos ganes de viure i de riure. Gràcies Manolo.

Açores

Estic de vacances a Ponta Delgada. He vingut a visitar la meua filla que està per ací fent unes pràctiques gràcies al projecte Erasmus. Què us puc dir! Que estic encantat de la vida, fruint de la meua filla que és una amfitriona excel•lent, que ho estic passant estupendament i que Açores és un paradís blau i verd com el llac de la foto, amb molta aigua, molta mar, molta herba, ple de vaques i de bona gent. Aquesta terra de pau no es mereix per a res que uns ...... (poseu vosaltres el qualificatiu) es feren una foto per signar una guerra. Llàstima!

Coberta de Bernat

Així serà la coberta del llibre Bernat, un científic enamorat, amb el que vaig guanyar el Vicent Silvestre i que publicarà Bromera d'ací a no res. Diuen que ja està en màquines. Me l'imagine queixant-se entre els engranatges, pobre llibre, com a Chaplin en Temps moderns. Els dibuixos, molt xulos al meu parer, són de Jorge del Corral.

ametlers florits

"Mire per la finestra que dona al mateix terrat que he vist des del menjador. L'ametler florit dona tristor. Fot un fred que pela. Es gelarà. Els ametlers són uns faves, sempre floreixen abans d'hora, deixant-se arrossegar per l'escalforeta amorosa de quatre dies de gener. I quan arriba el fred de debò... Són més curts que la màniga d'un jupetí! Té una rama trencada, sense flors. Estarà morta. Fa pena. Les gotes de la pluja es deixen caure des de les puntes de la branca seca com llàgrimes de resignació"
De la meua novel.la Al punt de mira, inèdita, de moment.

Festes

S'han acabat les festes de la Magdalena.
No he fet massa festa, jo. De manera que m'hauria de fer igual que s'hagen acabat, sabeu?
Tot i això tinc una coseta a la panxa que... Bah! Seran aires!
O..., potser una mica sí que em dol que s'hagen acabat les festes!
Per les alifares amb els amics, per l'horari festiu tan fantàstic que teníem al treball, per les hores lliures de més que he pogut compartir amb qui estime, per les visites que he pogut fer als lectors i lectores que no van a escola a Castelló, pel temps que he pogut dedicar a arreglar els horts per sembrar les pataques, per les passejades per la mar, per alguna mascletà tirada amb gràcia com un conte ben explicat... Potser sí que n'he fet, de festa, no? Potser, després de tot, això de la panxa no siguen aires...
Sort als que comenceu les Falles!

Ja el dia és arribat

Ja el dia és arribat. Avui a Castelló és festa grossa.
Els cantors vestits amb sotana i roquet blanc comencen a cantar fins al carrer: O vere Déus, Trinus et únus... Ell canta també: “dona nobis salutem et pácem et gratiam de caelis”.
La romeria ja està en marxa pels carrers de Castelló. L'escolta de les relíquies és gran. A les autoritats municipals els acompanyen els polítics forasters que han vingut a fer-se la foto i els macers i els guàrdies rurals armats amb escopetes. No serà tan fàcil com li havien assegurat agafar el reliquiari de plata. Els guàrdies van descarregant salves per recordar-li que les seues escopetes van carregades i que la seua funció es custodiar la custòdia, i que ho faran. I els polítics forasters han vingut carregats de maromos amples com un armari, amb llúpies baix del braç que, curiosament, tenen la forma d'una Heckler Koch USP de nou mil·límetres.
Del conte El caçador de relíquies que m'han publicat la Colla Rebombori dins del recull La lletra ferida i que podeu consultar, si voleu, ací mateix.

Incerta glòria

Creu-me, Lluís, els substituts que l'home busca a l'única glòria són falsos i ridículs. ¿La glòria literaria? Quina imbecil.litat una glòria de paper... Ser un llibre entre milions de llibres, una mòmia entre milions de mòmies...
Joan Sales. Incerta glòria. Club Editor

Presentació de L'estirp de la sang reial

Esta vesprada ha plogut a Castelló. Ha fet mala hora, com si diguérem. Però mon pare sempre que plou diu que serà per a bé i quan no plou també diu que serà per a bé, i quan li preguntes com va la cosa?, sempre, faça el temps que faça, contesta: "Bé de tot".
Parlant de bé i de tot..., els nostres amics sí que són un bé de "lo" tot. Tot i la pluja, hem presentat L'estirp de la sang reial a la llibreria Babel, acompanyats de bons amics i amigues. Gràcies a totes i a tots i una abraçada.

ESR (2)

Us Presente un altre fragment amb una altra il·lustració de Canto. El llibre? El mateix: L'estrip de la Sang Reial, el presentarem a la llibreria Babel, el proper dimarts, dia 2 de març, a les set de la vesprada.

Un home, amb els cabells llargs i pentinats cap arrere amb una cua, ha baixat del cotxe. Salta la tanca del cementeri i, amb una llanterna, va buscant el nínxol de la mare de Marta, fins que el troba. Arrufat, que ha tingut la precaució d'agafar ulleres nocturnes, veu clarament com l'home dels cabells llargs, deixa la llanterna recolzada en una d'aquelles escales que gasten per netejar les sepultures de manera que enfoca clarament la làpida de Maria March. Des d'on està, fins i tot pot llegir el nom i veure la foto. És el moment d'intervenir. La cosa no ha anat com a ell li haguera agradat, però com a mínim en tenien a un. I amb sort, segons les descripcions que li havia donat Joan, podia ser el cap de la secta, el Maestre de la Congregació.

ESR (1)

És el moment de fixar-nos en ell. Perquè és el que fa Marta quan entra per la porta feta una fera, seguida d'una parella de policies d'uniforme que no l'han poguda deturar. El veu parlant per telèfon amb algú. És un home jove. Molt jove per al càrrec que ocupa. Està de bon any, no excessivament gros, no, però... eu!, boniquet, com si diguérem!

Un tast de l'ESR (L'estirp de la sang reial), amb il·lustració de Canto Nieto inclosa. Presentació a la llibreria Babel, dimarts 2 de febrer a les 19 hores (Festes de la Premagdalena)

Quines coses!

No m'havia passat mai.

Els de la secta ESR, l'Estirp de la Sang Reial, els dolents dolentíssims d'una novel·la meua, han llogat un caçador de relíquies i l'envien a Castelló, per furtar les de la santa Magdalena, les que passegen pel terme de Castelló el diumenge de la romeria de les canyes. Això no és estrany, però, el que és curiós és que allò que li passa al caçador de relíquies no ho podem veure en la novel·la. Només ho podem llegir en un conte a part. Dic que és un misteri perquè a mi mai m'havia passat això de que els personatges em fugiren d'una novel·la per anar a viure a un conte. I en aquest cas és així. Sí llegiu L'estirp de la Sang Reial (novel·la publicada per Onada Edicions) o El caçador de relíquies (Conte publicat per la Colla Rebombori dins del recull La lletra ferida) trobareu moltes similituds.
I per acabar de rematar la perdiu, coincideixen en la presentació. L'estirp de la Sang reial es presentarà el dimarts 2 de maç i el recull La lletra ferida el dijous 4 de març. Tots dos actes seran a la llibreria Babel de Castelló a les 19 hores.
Quines coses!

El Causant a la xarxa

En pocs dies han aparegut a la bogosfera un parell d'apunts de dos escriptors que admire sobre la meua novel·la El causant, que ha publicat Perifèric Edicions. Vicent Usó diu coses com aquestes del meu llibre: "Una novel·la que no defuig la denúncia de la història que, sobre aquests fets, dictà el Franquisme, ni l'horror de les presons, els judicis i la repressió que seguiren a la guerra, però que sap edificar, sobre aquesta base, una trena interessant d'històries (i de personatges) que busquen atrapar el lector a través, sobretot, dels episodis que protagonitzen i els enigmes que s'esforcen a resoldre" Podeu llegir l'apunt complet ací. I Manel Alonso aporta afirmacions com aquesta: "En El causant l’autor es posa de part de la gent senzilla, de la gent innocent, de les víctimes de la violència, conscient que de vegades la història és com un corró que aixafa tot allò que troba al seu davant. De la novel·la m’ha agradat i per això ho vull destacar els símils que el seu autor fa amb els tocs de la pilota valenciana a l’hora de definir la personalitat d’algun personatge, com també la magnífica i dantesta descripció que fa de la batalla de Terol" També podeu llegir l'apunt complet ací. Per als que ja heu llegit la novel·la ja sabeu com és d'important per al cas el quadre del Pintor Castell que podeu veure a la imatge. Als que no l'heu llegida...

Una presentació de laboratori

Estem preparant, al nostre laboratori, la presentació d'una novel.la.

Serà la setmana vinent. A la llibreria Babel de Castelló. El dimarts dia 2 de març, a les 19 hores.

Canto Nieto és l'autora dels dibuixos del llibre.

Perdoneu que no m'entretinga, però no em vull descomptar amb les gotes de Sang Reial.