Poesia.

Bona nit a tothom! Fa dies que no escric res, però res de res, ni al bloc, ni en papers que trobo per casa, enlloc. Però he superat aquest període de sequera i aquí deixo un nou poema. Estic enganxat al llibre de Kafka, a la platja, als blocs, a una cançó que és l’hòstia en vinagre, sobretot el final, és Free Bird de Lynyrd Skynyrd, si podeu baixeu-vos-la, ara, aviso, s’ha d’escoltar amb els altaveus alts. Així que després d’aquesta recomanació musical us deixo amb el poema. Salut!

És la poesia una manera

de justificar-se en front

el buit d’una vida que

en aparença – i no tant –

és inconnexa?

Plasmar en paper i tinta

cada moment real,

cada moment fictici.

Fer-los creïbles fins evocar

una llàgrima.

Batalla perduda.

Bona nit a tothom! Avui ha estat el primer dia de juliol que he anat a la platja i feia sol, ja era hora. I la resta del dia doncs res a fer, bé de fet he comprat un llibre, una novel·la de Franz Kafka, El castillo, i he començat un de poesia Dansa Nocturna de Pere Joan Martorell, ja us diré que tal. Continuo llegint els vostres blocs i escoltant Rammstein. Que vagi bé!

La vida és una guerra

perduda al temps.

Una guerra freda

de la qual no escapem.

Ens consumin lentament,

en cada segon, minut,

en cada moment que passa

mors una mica més.

Ja al néixer tens el primer

cop de realitat, i ben fort!

El primer cop és néixer,

el segon ésser observat.

Ciao bella.

Bona nit! Torno a donar senyals de vida tot i que la que tinc està fotuda, semblo el pupes i fa dos dies que em fa mal la planta del peu...coses rares, si expliqués necessitaria dies per acabar...Com ja és costum i dubto que canviï us deixo el poema amb un petit canvi en l’estructura, així que espero que en gaudiu!

Has fotut el camp i el cert és

que no em fot pas.

Encara ara recordo els petons

amb regust a sal marina.

Encara ara recordo les teves

cames daurades al sol.

El teu cos ben camuflat entre

l’arena blanca i fina.

Rialles innocents d’una jove

bella, senzilla i adolescent.

Ja fa anys i panys d’això

però el record resta ben viu.

Aquella primer besada

d’uns llavis tremolosos;

els teus i els meus.

Penjada de ta boca.

Bon vespre! Sembla que les vacances també han envaït el bloc però el cert és que de tant en tant vaig escrivint tot i no postejar els poemes. Així que no dono més la llauna i us deixo amb el poema, per cert, recomano l’últim llibre de Margarit, Casa de Misericòrdia.

Encara sento la teva mirada

penetrant-me intensament.

Encara escolto la meva veu

recitant una pila versos

d’un Margarit misericordiós.

L’ultima paraula encara penja

de ma boca i tu, sens treva,

la robes amb un lleuger bes

totalment inesperat.

Ja en són 10000.

No és un post per voler donar la nota. No és un post per fer-me el xuleta. No és un post per a mi. És un post per a vosaltres.

Vosaltres, tots els que llegiu el bloc, tant si sou catosfèrics com si no, per visitar, llegir, comentar i pot ser en algun cas, emocionar-vos llegint aquests poemes d’un jove poeta amateur.

Un jove poeta que mai hagués pensat que el seu bloc arribaria a les 10000 visites i que potser ( només potser ) escriu uns versos que són decents ( o no ).

Un jove poeta, no jove com a poeta que també, sinó com a jove que encara no es creu aquesta xifra que va en augment. Així que aquest post va per a vosaltres, espero que continueu llegint-me. I jo superar-me en cada poema. Gràcies.

Sublimació.

Bona nit de nou! Avui després d’uns dies sense postejar poesia, presento un altre poema. Com sempre espero que us agradi i opineu si voleu i/o podeu. Salut!

Partir a algun lloc llunyà

on no tingui les carícies

que tant estimo, aquelles

que tant m’agrada sentir.

Partir no sé on, no saps on.

Ningú ho sap, potser l’ enlloc?

Trobar-me amb mi mateix,

trobar-me amb el no res.

Sublimar-me en l’espai

del buit temporal i allí,

restar suspès.

Catosfera tremola.

Bona nit a tothom! Com heu pogut veure ja he arribat i contestat els comentaris.

De fet vaig arribar ahir però després d’un cap de setmana intens tocava descansar, m’explico, tota la colla varem fer una excursió a un mirador proper a Santa Maria de Poblet, El mirador de La Pena, és a dir, una excursió d’unes 10 hores sortint del poble. Tot i aquesta caminada val la pena pujar i suar de valent per gaudir d’unes increïbles vistes d’una petita part de La Conca de Barberà.

El dia següent ( diumenge ) el viatge amb tren i després amb metro. També va destrossar així que com podreu comprendre, ahir estava fet caldo.

Així que, mentre descanso, faig uns cursets a la UB i estic a Badalona, torno a l’activitat blocaire. Fins la pròxima!

Tendra anyorança.

Bona tarda. Com ja és normal nou poema, i totalment descansat ( jo ). Ja tinc les notes, han anat bé excepte una, però…em consola pensar que la suspèn un 65 o 70 % dels matriculats, així que la culpa no és pas del alumnat ( crec, no? ).

També cal dir que dimecres 4 me’n vaig a un poble de la Conca de Barberà, espero que no em trobeu a faltar! I si és així podeu estar tranquils ( perdoneu la discriminació de gènere, però fa lleig col·locar símbols ) que jo també us trobaré a faltar. La tocada de nassos d’aquests dies de vacances…és que el dia 5 Joan Margarit recitarà poesia per iniciar els cursos d’estiu de la UB, on hi aniré durant una setmana. Sense més rotllo, us deixo amb el poema i fins diumenge! Salut i força!

Encara escolto aquelles

simpàtiques paraules

“ Agafa’m el dit petit “

mentre passejàvem.

Un nin d’enrinxolat

cabell, petitó, feliç,

admirant el seu avi.

Aquell nin era jo.

Les tardes a la fresca.

Les passejades a La Plana.

Veure’t a la porta del cole.

Agafant-me la petita mà.

Tantes paraules voldria

tenir amb tu…

tantes paraules deixades

en el infinit buit temporal.

Tu erets poeta

i jo en sóc aspirant.

Escoltant “ Out of nothing, Embrace “