Et dedique l'últim alè del dia... estic esgotat desprès del llarg viatge que he patit en les últimes hores. Però aquest cansament no apaivaga el desig de deixar-te unes quantes paraules que tard o d'hora sé que llegiràs. Ha sigut un dia estrany, i ara m'envaeix una inexplicable sensació desconcertant. Hauria de desfer la maleta, però estic exhaurit. Les hores d'espera i els trasllats fan que les jornades com la de hui semblen que duren més de 24 hores.
Ha sigut un dia d'hivern: fred i humit. Un dia d'aquells que et deixen el cos arraulit i t'exigeixen un esforç extraordinari per seguir endavant amb els teus plans. I així m'ho he exigit, ja que no he tingut altre remei que deixar a casa la incertesa i l'enyor per mamprendre el viatge. He agafat la maleta i cap l'aeroport. No m'agraden els acomiadaments, i per aquest motiu he volgut vindre sol, sense que tu em vingueres a donar cap bes d'adéu. I així ho hem fet, sense abraçades, i sense nostàlgies. En realitat, crec que els acomiadaments previs al distanciament físic de vegades són contraproduents. ja que els veritables distanciaments són els de l'esperit. Hi ha parelles que dormen cada nit l'un al costat de l'altre i ja fa anys que es van acomiadar. Però, sabem que el nostre cas és ben diferent, tu i jo ja no ens podrem tocar, no obstant això estarem més a prop del que podríem imaginar. Per això, no ens calen comiats, ara els nostres adéus no tenen cap raó.
En el trajecte cap a l'aeroport he rebut nombroses bufetades del vent del carrer, i quan he arribat he decidit anar a al bar per prendre alguna beguda calenta que per escalfar el cos. M'he acostat a la barra i he demanat una infusió de paciència, ja que la meua intuïció m'anunciava que el temps anava a regalar-me unes quantes hores d'espera. Així que he llegit un d'aquells llibres que em vas deixar, un llibre que, casualment, guardava entre les seues pàgines un bitllet de tren de fa set anys, un tren que vas agafar el dia del teu aniversari del 2003 a les 8:15 del matí, on anaves? Segur que ho has oblidat... No importa, eixe tren ja ha passat.
I mentre mire el bitllet veig com una dona alterada corre cap a una de les portes d'embarcament, i la mire amb cara de llàstima perquè no vol ser conscient que ha perdut el seu vol. Porta la targeta a una mà i a l'altra el passaport. I en arribar al punt de control, posa en evidencia la seua desesperació. A l'altra banda del xicotet mostrador, el xicot que està al punt de control la mira amb displicència i li recorda que ha fet tard, i el seu vol ja s'ha enlairat, i per tant, per molt que l'escridasse allò ja no té solució. Aquest treballador de la companyia aèria, amb la seua actitud amesurada està regalant-li a aquella dona una lliçó fonamental: "Per a agafar el seu avió cal estar a l'hora en l'andana... perquè si no estàs allí el vol no espera a ningú". Definitivament, cansat de ser cortès, el xicot deixa a la dona amb les seues protestes estèrils i decideix seguir amb la seua feina. Ja s'ha dictat la sentència inapel·lable, ara la culpable ha d'assumir la seua condemna.
Aquesta escena, i altres casualitats, m'han convidat a ser un espectador privilegiat i han fet que el temps passarà, marcant el seu ritme, però amb algunes concessions de fugacitat. I de sobte, descobrisc que ja estic a dins de la cabina, i comence a sentir el formigueig que em provoca l'enlairament de l'avió. La inexplicable temor que em brolla en aquest moment em desperta un allau de flaixos de les experiències que hem viscut darrers dies. Inconscientment projecte un somriure en la meua cara, i note un dolç regust a futur.
Finalment, desprès de 14 hores de viatge fa uns instants que he arribat al meu destí. I ara que estic a punt d'adormir-me a molts quilòmetres d'on aquest matí m'he despertat, em ve de gust dedicar-te aquest últim alè del dia.
Ha sigut un dia d'hivern: fred i humit. Un dia d'aquells que et deixen el cos arraulit i t'exigeixen un esforç extraordinari per seguir endavant amb els teus plans. I així m'ho he exigit, ja que no he tingut altre remei que deixar a casa la incertesa i l'enyor per mamprendre el viatge. He agafat la maleta i cap l'aeroport. No m'agraden els acomiadaments, i per aquest motiu he volgut vindre sol, sense que tu em vingueres a donar cap bes d'adéu. I així ho hem fet, sense abraçades, i sense nostàlgies. En realitat, crec que els acomiadaments previs al distanciament físic de vegades són contraproduents. ja que els veritables distanciaments són els de l'esperit. Hi ha parelles que dormen cada nit l'un al costat de l'altre i ja fa anys que es van acomiadar. Però, sabem que el nostre cas és ben diferent, tu i jo ja no ens podrem tocar, no obstant això estarem més a prop del que podríem imaginar. Per això, no ens calen comiats, ara els nostres adéus no tenen cap raó.
En el trajecte cap a l'aeroport he rebut nombroses bufetades del vent del carrer, i quan he arribat he decidit anar a al bar per prendre alguna beguda calenta que per escalfar el cos. M'he acostat a la barra i he demanat una infusió de paciència, ja que la meua intuïció m'anunciava que el temps anava a regalar-me unes quantes hores d'espera. Així que he llegit un d'aquells llibres que em vas deixar, un llibre que, casualment, guardava entre les seues pàgines un bitllet de tren de fa set anys, un tren que vas agafar el dia del teu aniversari del 2003 a les 8:15 del matí, on anaves? Segur que ho has oblidat... No importa, eixe tren ja ha passat.
I mentre mire el bitllet veig com una dona alterada corre cap a una de les portes d'embarcament, i la mire amb cara de llàstima perquè no vol ser conscient que ha perdut el seu vol. Porta la targeta a una mà i a l'altra el passaport. I en arribar al punt de control, posa en evidencia la seua desesperació. A l'altra banda del xicotet mostrador, el xicot que està al punt de control la mira amb displicència i li recorda que ha fet tard, i el seu vol ja s'ha enlairat, i per tant, per molt que l'escridasse allò ja no té solució. Aquest treballador de la companyia aèria, amb la seua actitud amesurada està regalant-li a aquella dona una lliçó fonamental: "Per a agafar el seu avió cal estar a l'hora en l'andana... perquè si no estàs allí el vol no espera a ningú". Definitivament, cansat de ser cortès, el xicot deixa a la dona amb les seues protestes estèrils i decideix seguir amb la seua feina. Ja s'ha dictat la sentència inapel·lable, ara la culpable ha d'assumir la seua condemna.
Aquesta escena, i altres casualitats, m'han convidat a ser un espectador privilegiat i han fet que el temps passarà, marcant el seu ritme, però amb algunes concessions de fugacitat. I de sobte, descobrisc que ja estic a dins de la cabina, i comence a sentir el formigueig que em provoca l'enlairament de l'avió. La inexplicable temor que em brolla en aquest moment em desperta un allau de flaixos de les experiències que hem viscut darrers dies. Inconscientment projecte un somriure en la meua cara, i note un dolç regust a futur.
Finalment, desprès de 14 hores de viatge fa uns instants que he arribat al meu destí. I ara que estic a punt d'adormir-me a molts quilòmetres d'on aquest matí m'he despertat, em ve de gust dedicar-te aquest últim alè del dia.
