Les claus

Quasi sempre porte les claus de ma casa en els pantalons. De tant, em pose la mà a la butxaca i suaument els hi passe la molla dels dits per sentir la lleu fredor que transmet el contacte amb l'acer. Aleshores, tanque el puny i les empresone per rescatar-les de la foscor de les butxaques. Em pose la mà davant del pit i òbric el palmell per observar acuradament les meues claus.

Ja imaginaràs que no són unes claus especials, són com qualsevol altres. De fet, si ho mirem des d'un punt de vista material allà davant meu només veuríem un insignificant tros d'acer amb mosses i foradets minúsculs. Fins i tot, podem concloure que no es tracta de cap objecte singular perquè si bé ho pensem tots en tenim i de diferents llocs: les de casa, les del treball, les del cotxe, les de casa els pares, les de la caixa forta, les de casa d'un amic i fins i tot alguns en tenen d'una ciutat i altres diuen que tenen les del cel. Hi ha tantes!

Però, aquestes claus que tinc a la meu mà són diferents a totes les de la resta, són les claus de ma casa. Són les úniques que obrin el pany del meu refugi del món, les que em permeten amagar-me quan plou, les que m'oferiran la possibilitat de trobar calor quan fa fred, les que em regalaran silencis quan a fora hi brama el soroll, les que em donen el control de la meua vida. Aquest assaplanat fragment d'acer que descansa dins la meu mà comparteix amb mi secrets inconfessables.

Molt a sovint, no donem importància al fet de portar amb nosaltres les claus de casa. De fet, estem tan acostumats a que viatgen amb nosaltres, que durant el dia tots oblidem que les portem a la nostra butxaca o a la bossa de mà. Però, aquesta sensació de confiança s'esvaeix quan de sobte descobrim que no les tenim localitzades, les hem perdut o no sabem qui les té. Aquells que han experimentat alguna vegada aquesta situació compartiran amb mi la sensació que no tindre-les és com perdre el control de la nostra vida, és com no saber qui ens envairà aquell espai sagrat on cada dia deixem el nostre cos i la nostra ànima nua. Sense les nostres claus restem indefensos, atemorits, angoixats i perduts.

Però, totes aquestes sensacions s'esvaïxen quan tornem a recuperar les claus. De nou, tonem a riure, recuperem la confiança amb nosaltres mateixa, la seguretat de controlar el nostre racó en el món. Us he d'advertir que retrobar les claus no sempre és fàcil de vegades cal passar hores cercant, de vegades cal preguntar als amics i veïns ja que les hem pogut perdre o fins i tot hi haurà moments que caldrà pagar per tornar a tindre-les a les nostres mans. Però tot esforç és insignificant al costat de la felicitat que provoca tornar a sentir les claus a la mà i així recuperar el desig i la confiança per despullar en la intimitat el cos i l'ànima, sense por a ser ferit.

La solitud de Pigmalió

"Ja no pots afegir res més, ni canviar cap cosa del text, està acabat i és el moment de publicar-lo". La sentència de l'editor va posar el punt i final a aquell plaent i tortuós procés de creació que havia portat a terme en els últims anys. "Espera, espera... deixa'm un moment més que no estic del tot satisfet amb el final d'aquest paràgraf. Necessita un toc més de il·lusió per motivar al lector". Exigia l'escriptor, mentre el seu editor acotava el cap concedint un últim desig a aquell narrador condemnat per l'hora de la impremta.

Finalment, l'escriptor va notar que ja s'havien esgotat les seues forces, i es va rendir."Vinga, va emporta-te-la ja" li va escridassar a l'editor mentre tancava el document i l'enregistrava en una memòria USB. La va extreure de l'ordinador i li la va donar a al pacient editor, que a canvi li regalà un somriure de complaença i felicitat interior.

L'editor ja tenia el que volia, així que va tardar ben poc en eixir corrents del pis cap a l'editorial. Dues o tres preguntes de cortesia per no semblar excessivament cínic. Un fort colp de porta i l'escriptor es quedà sol al seu pis. Aquesta inesperada sensació de soledat despertà en ell pensaments que havia deixat en silenci en els últims anys. Ha treballat molt de temps per enllestir el llibre. Ha passat tantes hores escrivint, llegint, pensant, esborrant, tonant a escriure, plorant, emocionant-se, enfurit, rient... creant.

I ara la seua obra ha marxat. Se sent feliç, lliure, complagut amb aquella minuciosa tasca de Pigmalió que ha assolit en els últims anys. Però, aquesta pau interior que deixa acabar una feina comença a tindre escletxes de dubtes. "Serà l'obra definitiva? Podré fer-ne alguna millor? Tindrà incoherències? Hauré sabut arribar al lector? La primera frase tenia prou força? Aquell era el millor final?"

Aleshores, la complaença va esvaint-se per donar entrada a l'angoixa, a la desesperació... no vol perdre la seua obra, "no està acabada, no està acabada!". I en aquell moment comença a telefonar-li al seu editor per exigir-li que li torne el seu llibre, que allò no es pot publicar, necessita una última revisió.... Recerca el nom de l'editor a l'agenda del mòbil i li telefona. Sona, sona, sona...però l'editor no respon. L'escriptor es desespera i torna a intentar-ho una i un altra vegada. No respon.

Esgotat i abatut, l'escriptor decideix prendre algun somnífer i anar a dormir. Les últimes dies abans de la data de lliurament del llibre no ha descansat més de tres hores seguides. En poc més de mig hora, quan li fa efecte el medicament, cau en un son profund conseqüència del cansament i de l'atac de nervis que acaba de patir.

Passen unes 12 hores, i es desperta atribolat i assedegat. Va cap a la nevera i s'empassa mitja botella d'aigua mineral. Sobre la taula de la cuina veu el seu mòbil amb més de 6 telefonades perdudes de l'editor. "Què et passa? Estàs bé? Ahir em vas deixar preocupat", li respon quan li l'escriptor li torna la telefonada. "No patisques, vaig passar un mal moment, però poc a poc ho aniré assumint. El llibre ja està acabat, ara ja no és meu, és del lector". Ho diu amb ganes de creure-s'ho, però sap que el fons li costarà un poc més de temps afirmar aquella sentència amb convicció.

Desprès de tranquil·litzar a a l'editor, l'escriptor es dutxa i es prepara un cafè amb llet. Seu davant de l'ordinador i revisa el correu electrònic. Quan acaba de respondre a tots el correus dels amics que omplien la bústia d'entrada es troba un poc desficiós i desorientat. Navega sense destinació fixa per la xarxa, i finalment se li ocorre actualitzar el seu blog que fa setmanes que manté en silenci. Escriu un llarg post sobre l'experiència que va viure anit desprès de lliurar la seua darrera novel·la. I quan acaba aquest breu relat, en el moment que prem al botó de publicar es pregunta a ell mateix: "I si açò és l'inici d'un nou llibre?"