Caòtica i xicoteta ignorància

Fa alguns mesos debatíem al voltant d'una sentència carregada de polèmica: "Només els ignorants poden ser feliços". Fa algunes dies (uff, sembla que ha passat molt de temps i només han passat unes dies) em vaig trobar en una situació que va certificar que realment en la ignorància es pot viure més feliç, però una vegada has passat la frontera ja no hi ha tornada enrere.

En més d'una ocasió ens hem trobat escoltant converses d'altres persones, que ells no saben que estem fent nostres. Doncs això mateix em va passar algunes dies. La culpa és per estar en zones obertes i amb diferents alçades, un fet que pot provocar aquesta situació: que la persona que està dalt creu que està sola però realment una orella perduda s'amaga a baix i escolta converses dedicades a l'espia involuntari.

Què fer en aquesta situació? Què fer quan et conten una història on tu eres el protagonista i no acabes ben parat? Per a la salut mental el millor seria no escoltar i deixar que t'assoten verbalment mentre tu apostes per la ignorància com a elixir de la felicitat. Però, la temptació d'escatinyar els pensaments dels altres és més forta; no vaig fugir i vaig permanèixer en silenci, escoltant com em regalaven sentències d'un judici improvisat on l'acusat era jo.

Quan abandones la ignorància en la qual has viscut els últims temps t'emportes una gran decepció i una forta càrrega de ràbia. Com pot ser a que es porten així amb mi? I precisament aquella a qui tantes vegades has ajudat? a qui has protegit? a qui has donat suport?

Però la realitat, per sort, està ara davant teu i prefereixes saber realment com són les persones enlloc d'emportar-te una concepció falsa de la seua personalitat. Un dels ensenyaments que sempre es pot traure de les situacions límit és que en eixe precís instant és on les persones trauen el millor i el pitjor que porten dins. I en eixos moments és quan veus que per alguns éssers poc escrupolosos la prioritat és "salvar-se el cul propi" i aquesta màxima està per damunt d'altres valors com la integritat, el compromís entre companys i fins i tot de l'amistat... És una decepció escoltar com et traeixen, però et fa més fort i millor perquè saps que tu mai faries això a ells. Eixe és el principal avantatge: ara saps que tu mai faràs el que han fet ells, la teua dignitat val més.

Però és així, i te'n vas amb la fe que algun dia els barrufets que viuen en un núvol cauran a terra i seguiran el mateix camí que tu ja has fet ... però, per sort, ja els hi portaràs alguns mesos d'avantatge. I vos assegure que no faré llenya de l'arbre caigut, com han fet ells.

PD: En el pròxim parlarem de "botxins" i desprès de "vampirs". Ufff , quina por!

El follet Amarganiversaris

El dia de l'aniversari és un dia molt especial per a tots. Els familiars i els amics et telefonen, t'envien sms o e-mails per felicitar-te i així et demostren que al darrere teu tens gent que t'aprecia i t'estima. Un costum que he instaurat des de fa anys és reunir a aquesta gent que t'importa al voltant d'una taula per celebrar l'aniversari. És un poc de mareig per l'organitzador perquè cal: avisar a tots, comprar, fer el dinar... però els amics corresponen fidels amb la seua presència i això és el millor regal del món. En el meu cas, ells que em coneixen bé des de fa anys, saben que sóc poc donat a demostracions públiques d'agraïment pels regals que em fan, però saben ben bé que me’ls estime molt i que aquesta colla d'amics que portem junts des de fa més de 20 anys (ufff, tants?) són molt importants per mi.

I aquests mateixos amics que ens trobem cada any, ja porten a aquetes reunions d'amics els primers xiquets i xiquetes de la colla, unes personetes humanes que porten una perspectiva diferent a la colla i que captiven l'atenció de tots nosaltres en aquestes trobades d'amics. Aprofitant la presència dels xiquets en aquesta festa d'aniversari els vaig contar un conte d'aniversari:

Una vegada, hi havia un xiquet que anava a celebrar el seu aniversari, i els seus pares i els seus amics li estaven preparant una gran festa, amb jocs, amb un berenar ben bo i amb molta diversió. Però, encara que tots estaven molt il·lusionats per anar a aquesta festa, el xiquet es trobava trist. Els seus pares li preguntaven que li passava, però ell no responia. I els amics anaven a buscar-lo per a preparar els jocs de la festa, però ell no tenia ganes d'eixir de la seua habitació.

A mesura que s'acostava el dia de la festa d'aniversari els pares i els amics estaven més preocupats per l'estat del xiquet, així que la mare, mentre el fill estava dinant va entra a l'habitació per vore si podia trobar alguna pista del que li passava al seu xiquet. De sobte, sobre la taula va trobar un paper amb la signatura del follet Amarganiversaris. Quan va vore açò, la mare ho va entendre tot.

El follet amarganiversaris era un personatge molt dolent que estava amagat en un lloc llunyà i només venia a visitar als xiquets que anaven a fer aniversaris. Aquest follet era un personatge que tenia uns pensaments molts obscurs i vivia amargat i només pensava en el seu benefici i per això estava obsessionat en furtar-li la il·lusió als altres: per això, quan s'acostava l'aniversari d'un xiquet ell sabia que hi havia molta il·lusió i per això el follet es col·lava per les finestres, mentre el xiquet dormia, i se'ls apareixia en malsons per a furtar-los la il·lusió i endur-se-la al seu món llunyà. Però, el xiquet que rebia la visita d'aquest dolent follet no sabia el que li estava passava ja que l’únic símptoma que tenia era que estava trist i que quan es posava davant un paper en blanc només podia escriure el nom d'aquest dolent personatge: Amarganiversaris.

Quan va descobrir açò, a mare va cridar al pare i els dos es van posar a la cuina a preparar la festa d'aniversari. La mare coneixia l'antídot contra aquell dolent personatge ja que quan ella era menuda també va rebre la visita d’aquest follet i la seua àvia li va explicar el que calia fer davant aquella situació. Els pares van telefonar a tots els amics i amigues del xiquet per a recordar-los que al dia següent era la festa de l'aniversari i van preparar un gran pastís de xocolata i li van posar ciris de color roig.

Quan va arribar el dia de l'aniversari, tots estaven a la casa del xiquet i sobre la taula estava el gran pastís amb els ciris amb una flama ben gran. Aleshores, van cridar al xiquet que estava a la seua habitació ben trist baix els efectes de l'encanteri del follet Amarganiversaris. El xiquet no volia eixir però entre tots el van portar davant el pastís i li van dir que bufarà ben fort els ciris. Ell no tenia massa ganes, però entre tots el van animar: Una, dues i tres.... i va bufar ben fort per apagar els ciris. I en aquell moment, amb el fum que eixia del ciris apagats, el follet Amarganiversaris va eixir corrents i el xiquet de l'aniversari va tornar a somriure i a estar ben content per celebrar la festa amb els seus pares i els seus amics.

Aleshores, la mare del xiquet els va explicar a tots que quan detectaren que un xiquet que anava a celebrar el seu aniversari estava molt trist el que havien de fer era preparar-li un pastís amb ciris per al dia de la seua festa per a que els apagués d'un bufit, ja que d'aquesta forma el follet Amargaaniversaris" eixiria corrents i li retornaria la il·lusió al xiquet.

I per aquest motiu, quan celebrem els aniversaris fem un pastís i li posem ciris per a que el que compleix anys els apague d'un bufit i així espantar al maleït Amarganiversaris.

I conte contat, conte acabat.

Dos capítols i una profecia

Primer capítol: una recomanació estiuenca
Amb la calor de l'estiu cal recordar que hi ha més possibilitats de patir males digestions. I quan una persona es menja un aliment en males condicions, el cos humà reacciona posant-se malalt i necessita expulsar allò que li fa estar malament, perquè si no fa així allò es pot acabar podrint al seu interior i provocar-li la mort. Per tant, si hi ha coses podrides a dins caldrà traure-les a fora.

Segon capítol: els assots indolors
Una cosa són les crítiques i un altra ben diferent són les calumnies. Dos dels principals filòsofs de la història, Aristòtil i Plató, rebien moltes calumnies inesperades. Però, una de les virtuts dels grans filòsofs és saber reaccionar a les imputacions greus i falses que reben. I així ho va demostrar Aristòtil. En una ocasió es van apropar a aquest filòsof grec per dir-li que estaven calumniant d'ell a les seues esquenes. Davant aquesta provocació el filòsof va respondre:
- Si jo no estic present, com si em volen assotar.

Una profecia:
Quan bufen mals vents i hi ha tempesta cal amagar les veles i esperar que passe el marejol. Però, en breu, vindrà el bon temps i ens ho passarem d'allò més bé.

Dobles emocionals

Fa algunes dies, en la portada d'una revista local apareixia una fotografia d'arxiu per il·lustrar una notícia. Una de les tres persones d'aquesta imatge tenia una semblança amb el meu amic Pau. Alguns amics ho van detectar, i el mateix protagonista va reconèixer que ell també s'havia reconegut, tot i que ell posava alguns matisos, ("jo no em posaria mai una suèter de coll alt com el que porta el xicot eixe de la foto").

Ara la casualitat ha decidit que em passe a mi una cosa semblant. Tot va començar fa algunes dies quan em va caure a les mans el darrer treball musical del cantant valencià Pau Alabajos, que porta com a títol Teoria del Caos (un treball que porta el seu propi blog i que recomane comprar i escoltar amb calma. Ho mereix.. ací podeu escoltar una cançó d'aquest disc).


Doncs, a banda de la recomanació musical el que m'ha fet especial gràcia ha sigut que Pau i jo també tenim una certa semblança, almenys en la imatge de la portada del disc que he posat ací dalt. Quan vaig vore la portada jo ho vaig pensar, però vaig decidir no dir res per si era una paranoia meua. Però, poc a poc algunes persones properes a les que recomanava el disc i ensenyava la portada em deien el mateix. I hui al matí, definitivament, he estat amb el companys i amics del departament de correcció de l'editorial i els he comentat el fet per a qué em donaren la seua impressió i així contrastar un poc més les meues percepcions. I si: ells també pensen que ens semblem.

Investigant un poc més el cas he vist que a la xarxa hi ha altres fotos de Pau Alabajos i ja no ens semblem tant, però m'ha resultat molt curiós tot açò.

A partir d'aquesta anècdota, he pensat que tal vegada tots tenim un doble en algun lloc del món (tal i com ens planteja la novel·la L'home de Melbourne de l'amic Juli Capilla) Però, no només dobles de l'aparença física. Les experiències que anem vivint cada dia ens demostren que per tot arreu podem trobar dobles d'experiències vitals i d'emocions. I això ens passa quan pensem que allò que vivim només ens ha passat només a nosaltres, i que l'a nostra alegria o la pena porta etiqueta de singularitat i de soledat. Però, de sobte, gratament, descobreixes un doble que també ha viscut una història semblant a la teua i es solidaritza amb tu. I per una estranya raó et sents molt millor compartint amb l'altra persona aquesta vivència que fa uns instants pensaves que era només teua...

Què important és tindre dobles emocionals per compartir moments com aquests.

Lliçons de l'esport

En més d'una ocasió he fet públic la meua desaforada passió per l'esport, tant des del punt de vista d'aficionat com el de practicant. En aquesta última vessant tots tenim assumit que fer esport resulta una pràctica molt beneficiosa per a la salut física, i mental.

Però, en aquesta ocasió m'agradaria destacar la part d'aficionat, i per ser més concrets d'aficionat al tennis. Tots aquells que vam tindre l'ocasió de vore la final de Wimbledon ens vam emportar una bona dosi d'adrenalina i una lliçó única.

Sobre l'herba del All England Tennis Club van jugar durant més de 4 hores i mitja els actuals dos millors tennistes del món. Són el millors pel seu joc: l'elegància i la tècnica de Roger Federer i la força i la confiança de Rafa Nadal. Són els millors perquè saben despertar l'emoció del públic. Són els millors perquè reconeixen que quan s'enfronten s'obliguen a traure el millor d'ells mateixa per a competir contra l'altre, es a dir, que competir entre ells els ajuda a progressar. I desprès de tot aquesta demostració de físic, de força mental i de genialitat, per mi el que els fa realment ser els millors és la seua humilitat i l'admiració mútua que es professen.

Seria molt positiu portar aquest exemple de l'esport a la vida quotidiana. La vida està plena d'enfrontaments i de lluites entre persones que pensen que per a progressar el que cal fer és humiliar a l'altre i que l'únic camí per créixer és xafant caps i obtenint profit dels que ells consideren únicament com "les oponents". Però, aquestes dos esportistes ens han donat, de nou, una lliçó genial: Competim per a guanyar i ho fem amb totes les nostres forces. Però, no competim per enfonsar a l'altre, competim per a traure el millor de nosaltres i per traure el millor del nostre company de competició, d'aquesta forma tots guanyem.

"Amor platònic" per Llucia Ramis

En el post anterior sobre el llibre Coses que et passen a Barcelona quan tens trenta anys, vaig deixar de comentar un altre dels fragments que apareixen al llibre i que també em va agradar. Es tracta d'un fragment que parla dels amors platònics... uns amors que omplin moltes pàgines de llibres. La protagonista de la novel·la ens explica la seua versió sobre els amors en el record i sobre el desig dels impossibles:

"L'amor és sempre més interessant al record, i tant en Lluís com jo ens hem convertit en un ideal mutú. Jo sóc la seua dona perfecta, perquè ja no ha de suportar les meues enrabiades, ni els meus histerismes, ni les discussions incomprensibles, ni les meves arrogàncies, ni que em passi tot el dia de morros sense que ell sàpiga per què; i ell és el meu home perfecte, perquè no he de suportar les seues presumptes infidelitats, ni que pixi sense apuntar, ni que em faci sentir que ell és més important i pot triar quan ens hem de veure i quan no. En canvi, sempre que ho vulgui, puc recordar els concerts que em dedicava, i les converses interminables que teníem fins la matinada, i la manera que em feia l'amor durant tota la nit i em deia que no sabia si preferia tenir-me a sobre o tenir-me a sota, però que en qualsevol cas volia tenir-me. I jo li contestava: "sóc teva", perquè aleshores ens sentíem així, l'una de l'altre i l'atre d'una. Però, ja no ens sentim així. Per tant, es tracta d'una qüestió pràctica: ni jo vull canviar aquesta situació, ni ell tampoc. És millor guardar-nos a la memòria així com estem: incorruptes. El desig és tenir l'impossible a l'abast de la mà. Però quan agafes l'impossible, ja no és impossible, i per tant, ja no el desitges. No sé si m'explic"

Coses que et passen a Barcelona quan tens trenta anys, Llucia Ramis.