Adicció i dependència

Cerque a la xarxa la definició de l'addicció. I em trobe a mi mateix.

Portava el tema al cap feia dies i el dilluns a la nit el programa Entre Línies de Tv3 tractava el problema d'una addicció de moda, l'addicció a la cocaïna. Els productes psicotròpics sempre han estat presents en la història de la humanitat. I ara toca la cocaïna, una realitat que quasi tots sentim a prop. Actualment és fàcil aconseguir-ne, i ha entrat dins els hàbits socials de consum d'una desmesurada quantitat de persones. En quantes sales de festes de dinars o sopars heu vist (o patit) taules amb nàufrags solitaris que escriuen silenciosos missatges d'auxili. I mentre, als serveis es fan continus immersions als blancs fons marins. Una poètica descripció d'una escena massa vegades viscuda.

La realitat és aquesta: Tots controlen i saben dir prou. Però, i quan no ho poden dir. No vull fer cap al·legat del Projecte Home, ni em plantege cap voluntat de rescat. Ja s'ho farà cadascú en les seues neurones.

El meu caràcter em porta a delinquir, i em converteix en lladre dels pensaments d'aquests "enganxats" a les drogues. Als que estan capficats en aquest món (i pels quals puc sentit algun tipus d'estima) els puc dir que no siguen uns inconscients, que miren la vida amb altres expectatives... però les addicions no en saben de paraules com "voluntat" i "control". L'addicció és una situació entre la fisiologia i la psicologia que des de fa anys és objecte d'estudis científics. I quan ja m'he fet amb els seus sentiments d'addicte em veig a mi com un "addicte": He sentit (sent!) la necessitat: de fer esport, de prendre cafeïna, d'escoltar la ràdio per la nit, de sentir a prop a algunes persones (encara que siga la seua veu). I quan no ho tinc em trobe malament des del punt de vista psicològic i fisiològic. Sóc addicte a aquesta enumuració de coses, i sóc "depenent" de la insulina i del sucre. Quan l'adicció crea dependència us assegure que no hi ha "control" ni "voluntat" que valga, ho he viscut. I aleshores, quan recorde aquesta experiència trobe més difícil aconsellar a aquells que estan "enganxats" perquè arribe a la conclusió que les persones tenim unes dependències que són "impossibles" de traure de damunt. No podem deixar de ser dependents d'alguna cosa, el què cal fer és escollir millor quines són les nostres addicions.

La lectura i l'IJam

Fa unes setmanes es va fer la festa del món Mac (Macworld). Amb l'esperada presentació de novetats de la gran companyia apple per als pròxims anys. Ja sabreu les novetats que han presentat entre les que destaca el Macbookair, un disseny elegant, unes mides sorprenents i un preu prohibitiu. (una definició per a molts productes apple).

Però un dels fets que m'ha deixat un poc preocupat van ser les paraules del "cap" d'Apple, Steve JObs, quan li van preguntar sobre el Kindle d'Amazon i va respondre que aquest nou aparell no tenia futur perquè els americans ja no llegeixen. Jobs va dir "No té res a veure amb si el producte és bo o dolent, el fet és que la gent ja no llegeix. El 40% dels nord americans llegeix un llibre o menys a l'any. Tot el concepte s'esquerda des de la base perquè als Estats Units la gent ja no llegeix". Segons informa el bloc de Beat.cat

A més de considerar l’enveja i la crítica cap a altres projectes empresarials de competència directa, Jobs posa al descobert una dada més que preocupant, a més resulta que aquest Gurú, creu que la situació no millorarà sinó que anirà a pitjor. Mal anem si no llegim. Però, cal tindre en compte que la lectura no només es fa als llibres, també es pot fer a les pantalles. Jobs estarà segur de la seua afirmació?

I mentre, al nostre país el que triomfa és l’Ijam 5Js. Un projecte molt simpàtic que ha copiat l’estètica Apple per a posar al descobert, una vegada més, el poder del màrqueting. una paròdia Genial! Visiteu també la web de l'Ijam. Al senyor Jobs li podríem dir que en el futur els nord-americans tampoc navegaran per internet en el seus MAcs, ja que preferirà gaudir del nou Ijam. Tot i que es poden fer les dues coses

La farsa o l'encert

Hui m'envia un correu un lector per comentar una excel·lent novel·la d'un escriptor valencià. La narració està ambientada en un país llunyà, a l'altra banda de l'Atlàntic, i aquest lector em confessa que va llegir aquest novel·la uns mesos abans de visitar personalment el país on passa la novel·la, "i desprès quan vaig fer el viatge i estava allà vaig recordar alguns passatges del llibre", m'apunta el lector.

I ara com li dic al lector que l'autor del llibre va confessar públicament que no ha estat mai en el país on ha ambientat la seua novel·la.

He de felicitar a l'escriptor? He de descobrir al lector la farsa de la creació literària?

He descobert un cementiri... de llibres

Milers de finestres i cors
t'esguarden com bulls i et regires
(Pere Quart)

Com si fos Daniel, el protagonista de La Sombra del Viento, em porten a una llibreria que es troba en el centre de Barcelona, "ací segur que no has estat mai", m'anuncien. I té raó el meu guia. En els anys que he viscut a Barcelona he recorregut algunes llibreries, tal vegada les de més renom, i entre els seus passadissos he passat moltes hores. La central del Raval ha estat una de les meues preferides: baixar a Plaça Catalunya, caminar un poc per la Rambla i deixar-se seduir pels primers estrets carrers del Raval que et conviden a girar a la dreta, i desprès d'una passejada arribar a la porta de la Central, i submergir-se entre les inabastables novetats d'aquesta llibreria especialitzada en humanitats.

Aquell indret era un indret feliç
M'hi perdia feliç solitari
(Joan Teixidor)

Però, descobriré un indret nou. Caminarem per La Rambla, però en aquesta ocasió girarem a l'esquerra, a les portes del Barri Gòtic i seguint el carrer Canuda ens trobem de seguida amb l'establiment promès davant nostre. És una llibreria de llibre vell, de segona, tercera o oblidada mà. Sense dubtar-ho entrem i ens trobem en la primera sala de la llibreria. Davant nostre un sostre alt, un perfum singular de pàgina esgrogueïda i una inesperada inundació de prestatges atapeïts. Llibres amuntegats a una banda i l'altra, en castellà i en català, "tots 4 euros" ens informa un cartell escrit a ma sobre un pila de llibres en català. Montserrat Roig, Mercé Rodoreda ... són alguns dels noms que trobe ràpidament entre els volums en oferta . El meu acompanyant agafa un llibre i em mostra la portada, "has llegit aquest?": Vals, Francesc Trabal. Li dic que no amb el cap i em contesta que és una llàstima.

Estem a la primera sala de la llibreria i no puc estar-me quiet: mire, llig, camine. Estic emocionat. Deixe els llibres en català i em dedique a la prestatgeria d'enfront on trobe títols en castellà. Tampoc hi cap ordre, i només pots trobar un exemplar de cada llibre: tapa dura, rústica, vells, de saldo, grans grups editorials, editors oblidats, escriptors consagrats, escrivents perduts en la desconeixença que regala el pas del temps. Cada llibre és únic, ací.

La vida ens era una sorpresa,
una granota viva a la butxaca,
(Vicent Andrés Estellés)

Decidisc explorar tota la llibreria i deixe aquesta primera sala per baixar tres o quatre graons. Camine per un ample passadís ple de llibres d'art, al fons puc intuir un bust de Cervantes davant una columna que dona la benvinguda a la segona estança de la llibreria. El sostre és més baix i el parquet del terra està esbufegat per la humitat, i això provoca que a cada pas grinyole la fusta. Guies de museus, reculls de fotografies de Londres escrits en francès i desmembrats volums d'enciclopèdia m'acompanyen fins la segona sala, on no sé que trobaré.

(continuarà)

El sol d'Alacant i la tendresa

Aquest setmana, per qüestions de feina he tingut que fer més hores de cotxe de l'habitual. Un improvisat, però profitós viatge a la Universitat d'Alacant m'ha ajudat acostar-me per unes hores a la realitat d'algunes persones que viuen i treballen per dignificar el fet de viure en la pròpia llengua, la que han parlat al seu poble, en un entorn on sembla cada vegada més complicat. Molta gent de la Marina o de l'Alcoià s'aplega a la Universitat d'Alacant, i porten fins aquell territori privilegiat la cultura dels seus pobles. Aquest campus universitari realment sembla un paradís, per la ilusió que hi posen en la seua feina molts dels professors que allà treballen (com molt bé coneix l'amic Eugeni Alberola), i també per l'entorn arquitectònic que han creat. Passejar per allà al migdia i recollir el sol d'hivern ha estat tot un plaer, i m'ha servit per furtar-los un poc d'eixa llum esplendorosa, rítmicament brillant, enlluernadora que ens comentava Juli Capilla. Però, el paradís sap que està enmig d'un territori amenaçat, i quan tornes cap a casa et trobes de cara amb la realitat.

Però, els viatges d'aquesta setmana també han servit per accelerar el procés d'audició del darrer disc de Llach, Verges 2007. És l'enregistrament sonor del darrer concert que va fer el cantautaor català. Entre cançó i cançó va xerrar molt... tenia moltes coses a dir. Desprès del bany de sol alacantí, tonrnat a casa vaig patir algun tipus d'efecte secundari perquè no pare de donar-li voltes a a una reflexió que fa Llach abans de la cançó la tendresa. El cantant català ens recorda que les paraules que hui en dia estan tant d'actualitat com: competitivitat, efectivitat, boncopdecolzebendonat.. no ens poden donar mai la felicitat, mai. Perquè la felicitat es troba en paraules com tendresa, bondat... I acaba diguent que la nostra societat anirà un poc millor el dia que els nostres menuts quan els pregunten que volen ser quan siguen grans responguen" Jo vull ser bona persona".

He trobat la cançó Tendresa..

Cincuenta y un años, nueve meses y cuatro días

Aquesta setmana s'estrena la versió cinematogràfica de "El amor en los tiempos del cólera". Aquest és una de les meues novel·les de capçalera, l'he llegida, l'he regalada, l'he recomanada.... Mentre acarone la portada que tinc damunt de la taula recorde la primera lectura que vaig fer d'aquest llibre i encara m'esborrone.

Per aquells que encara no l'han llegit he de recomanar-los la lectura d'aquesta obra de García Márquez. És una novel·la d'amor, d'un amor en majúscules, un amor d'eixos que es queden per a sempre en el record. Jo el porte ben endins. És un llibre lent i suau, les pàgines es confonen entre minucioses descripcions i les paraules cauen com un plugim que va amarant l'anima. De fet, he de confessar-vos que, si alguna vegadahe de definir com és l'amor pense en Fermina Daza y Florentino Ariza.

Vaig arribar al llibre de El amor en tiempos del cólera en plena adolescència, i tal vegada és una bona etapa de la vida per deixar-se dur per aquesta història d'amor. En el meu cas, García Marquez ja m'havia conquerit amb Cien años de soledad, i amb aquest segona lectura em donar el tret de gràcia per fer-me un aferrissat lector de la seua obra.

Ara arriba la pel·lícula. El fet que Javier Bardem estiga al repertori ja m'ofereix una certa garantia, però tampoc vull deixar-me dur per la meua passió per la novel·la que ha inspirat el guió, el fet de passar a la pantalla és un altra història. Ací està el tràiler per anar obrint boca:

Un amic impertinent i Polònia

La vida en comunitat necessita d'una sèrie d'actes que ajuden a fomentar la cohesió. El símbols, les banderes, les celebracions... ajuden a un millor clima de convivència. Una de les activitats que també ajuda molt a crear complicitats és el fet de riure junts. Compartir somriures és una activitat molt sana. Per aquest motiu, considere molt positiu un programa com Polònia, de TV3. Riure dels polítics i altres personatges públics, de les seues dèries, de les seues manies, dels seus enfrontaments... ajuda a obtindre un altra perspectiva de la realitat i a més fomenta la sanitat mental de la població. De vegades, per poder suportar la realitat només queda la possibilitat de riure's d'ella... (això o el suïcidi). Els espais com aquest ajuden a fer societats més lliures i més sanes. Ja sabeu que un programa que seria impossible de fer al País Valencià (que li ho pregunten a Xavi Castillo), ací, els nostre governants ja posen l'humor ells mateixa.

Aquesta catarsi de l'humor també ha aparegut en la meu vida particular. A la meua colla d'amics, des de fa ja més de 5 anys (no sé si són mes) s'ha imposat la nit del regals de l'amic invisible, la darrera va ser el passat divendres. Res de nou ja que això passa a moltes famílies i colles. Però, el més singular és que en aquestes trobades dels 12 amics el regal bo ha passat a un segon terme, i el que ha guanyat importància és el regal "impertinent", que es tracta d'un regal que posa al descobert les errades, defectes, secrets inconfessables de la persona destinatària, amb la complicitat de la resta dels amics. No descobriré cap nom concret ni cap regal però podeu imaginar temes com: els singulars gustos musicals, els problemes de puntualitat, els desenganys amorosos, les manies personals... quasi tot és un bon motiu per fer broma. I això el que fa és provocar el somriure, assumir els defectes personals amb humor i crear una complicitat al grup que d'aquesta forma, i almenys una vegada a l'any, posa sobre la taula aquelles recriminacions que tal vegada no es dirien mai.

Any nou Xino

El tema d'aquesta setmana en molts blocs és fer públics els desitjos per als pròxims 12 mesos. I per unes hores he tingut la temptació de deixar-me dur i seguir el mateix camí. Però, m'he aturat a temps per culpa de dos obstacles que m'han rescatat d'aquest espiral d'autoexigències a llarg termini:

1) No crec en el finals d'any convencionals: en el 31 de desembre. Per a Hisenda i per a la resta de la burocràcia està molt bé, però crec que el cap d'any particular és la nit abans de l'aniversari. Fa uns mesos ja vaig patir (?!) aquesta sensació, i allò si que va ser una nit de cap d'any, a més, agreujada pel canvi de dècada que em va vindre damunt, que voleu que hi faça? Per tant, ara tot el rotllo aquest del nou any ja em sona a "llibre rellegit". Les comparacions són odioses.

2) La penosa entrada en el nou any. Una anècdota personal.
El nostre sopar de cap d'any (jo i els meus amics) va ser tan kafkià que ens provoca un fart de riure. No acostume a viure una nit de cap d'any de grans celebracions, però tampoc esperava açò: L'entorn era hostil ja que la nit del 31 quasi tots els restaurants de van decidir tancar les seues portes o be posar uns preus per sopar prohibitius. Davant aquestes circumstàncies, contra les que vam lluitar, ens van vore abocats a reservar taula per sopar la nit de cap d'any en un restaurant asiàtic "wok directo". El panoram,a ja pintava mal d'eixida, però era això o res. Desprès de telefonar 4 o 5 vegades per fer la reserva quan arribem a les 22:34 de la nit del 31 de desembre el propietari oriental del restaurant (al que li costava molt fer-se entendre) no ens havia reservat taula. L'enfrontament no entra dins la seua filosofia de vida dels orientals i finalment va optar per una nova estratègia per fer complir la seua paraula. El propietari va subornar i extorsionar a 4 o 5 taules per a que canviaren de lloc o per a que ens feren el cafè a la barra. La cosa ja començava mal, però sempre pot anar a pitjor. Finalment, ens va col·locar en un corredor del restaurant. Un mal lloc perquè es veu que el local no tenia porta posterior i es els "xinets" es passaren tot el sopar passant-nos contenidors de deixalles pel costat de la taula. I Així és dificil menjar qualsevol cosa, i menys menjar oriental... Alguns no s'ho podien creure que el sopar fos així, ("si almenys tinguérem alcohol la cosa es podria portar millor", apuntava algú, però no ens havia donat temps a beure el suficient per assimilar la situació). Per a rematar la nit (sempre hi ha un remat), quan s'acosta l'hora de les campanades el propietari del bar puja el volum de la ràdio per prendre el raïm amb les campanades(jo no acostume a menjar-lo però per solidaritat em vaig afegir en una quantitat inferior). "Va, va que queden 3 minuts" va dir un amic. I de sobte, el comentarista de la ràdio diu: "quedan 20 minutos para la una"... tots ens quedàrem descol·locats, però la il·lusió superava la realitat i esperàrem amb cara de tonyines a certificar que passaven les 12 de la nit i la ràdio seguia posant música...."Ja passen dos minuts de les 12", va certificar l'amic Marcos amb precisió horària. Hauríem de posar molta cara de llàstima perquè la única cambrera del bar xines que no era oriental, en vore la nostra taula on alguns ja s'havien preparat el raïm peladet i sense pinyols, es va acostar i amb una botella de coca-cola buida i una forqueta va començar a tocar les campanades..."Primero los cuartos..." va dir... Per no fer-li el lleig tots començaren a menjar-se el raïm, però les rialles davant aquella situació kafkiana no deixaven engolir... Finalment, amb la tercera campanada l'amic Pep va dir la frase que resumeix la nit: "Jo així no puc..." i va deixar de menjar raïm.

En resum, per aquestes dues raons és mes fàcil entendre perquè, per a mi, aquesta entrada en el nou any no ha suposat cap fet especial.

Bon any a tots...