Entrades
A voltes, un planeta, a Reus
Fa 6 hores
dilluns, 8 de setembre del 2008
diumenge, 7 de setembre del 2008
dissabte, 6 de setembre del 2008
La realitat sempre supera la ficció
LA FICCIÓ
La ficció és "Fantastic voyage" (Viaje alucinante), una pel·lícula dirigida per Richard Fleischer el 1966, en plena guerra freda.
A la ficció, 4 homes i 1 dona són reduïts a mides microscòpiques per poder viatjar dintre d'un cos humà. L'hoste és un científic que ha desertat del teló d'acer i a qui cal salvar d'un imminent hematoma cerebral. El guió, inspirat en un relat de Jerome Bixby i Otto Klement, va ser revisat i adaptat a una novel·la per Isaac Asimov, l'autor de la trilogia de la Fundació i Jo, Robot.
LA REALITAT
La realitat es condensa en 8 minuts amb "The inner life of the cell" (la vida a l'interior d'una cèl·lula), el resultat d'una col·laboració de l'empresa XVIVO, especialitzada en animacions 3D en temes científics, i la Universitat de Harvard.
``
``
La realitat són mars de color turquesa, estalactites i estalagmites refulgents, planetes gegants, hexàgons perfectes que es belluguem com si ballessin, criatures fantàstiques, grans colònies de corall i bells bracelets de pedres precioses. La realitat, ens explica l'Asimetrich, està feta de glòbuls blancs, aparells de Golgi, filaments de citoesquelet, ribosomes, proteïnes.... i, com sempre, supera la ficció.
lll
pp
Idea generadora del post: Nòmades
dijous, 4 de setembre del 2008
La dona justa
Primera part
Una tarda, en una pastisseria al Budapest d'entreguerres. La Márika explica a la seva amiga els fets que van desencadenar el fracàs del seu matrimoni.
“Un dia em vaig despertar, em vaig redreçar al llit i vaig somriure. Ja no sentia cap dolor. De cop i volta vaig comprendre que no hi ha cap persona veritable. No existeix, ni al cel, ni a la terra, ni enlloc, pots estar-ne segura. Només existeixen les persones, i en cadascuna hi ha un bocí de la veritable, però ningú no té allò que esperem o desitgem. Ningú no posseeix to això, no existeix aquella certa persona, l'única, la meravellosa, que ens podrà fer completament feliços. Només hi ha persones, i tothom té llums i foscors, tot...”
Segona part
Un vespre, en una cafeteria, també a Budapest. L'exmarit de la Marika explica a un amic com i per què va deixar la seva primera dona per una passió de joventut, la Juditka, que finalment es va convertir en la seva segona esposa i a qui més endavant va acabar perdent.
"Jo, amic meu, esperava un miracle. Simplement esperava que l'amor fos etern, que, amb la seva força misteriosa i sobrenatural, esvaís la solitud, anul·lés la distància entre dos éssers humans, enderroqués els murs artificials que la societat, l'educació, el patrimoni, el passat i els records havien dreçat entre tots dos. Aquell que veu perillar la seva vida escodrinya al voltant en cerca d'una mà que amb una estreta silenciosa li faci avinent que hi ha encara compassió, solidaritat, que en alguna banda viuen encara éssers humans. Amb aquest esperit vaig estirar la mà cap a la Judit”
Tercera part
A trenc d'alba, en una pensió de Roma. La Juditka explica al seu amant com, ella, una minyona, va aconseguir casar-se amb un home ric, i com l'amor i el desig poden transformar-se en ràbia i ressentiment.
“Mai no m'havia fet por cap home. Em pensava que els tenia clissats. Creia que es componien d'un vuitanta per cent de vanitat i un vint per cent d'alguna altra cosa. No t'ofenguis, ja saps que n'ets l'excepció. Em pensava que els coneixia, que entenia el seu llenguatge. Ja que, de deu homes, n'hi ha nou que estan convençuts que captiven per la seva bellesa i intel·ligència. Volen que els parlis a cau d'orella, balbucejant, que t'hi refreguis com un gat i et meravellis de la seva gran perspicàcia.”
Parlar de les vivències pròpies és parlar de la vida. Ni les pel·lícules, ni els llibres, ni les teories sociològiques. Aquí són les converses les que tenen la paella pel mànec. En una conversa entre dues persones que es tenen confiança – dos amics, dos amants o dos germans – és on l'essència i la fugacitat de la vida traspuen i es filtren com si fossin aigua clara. Márai aconsegueix reproduir aquest efecte d'una manera extraordinària, i ho fa amb un llenguatge planer, precís i, sobretot, versemblant.
La primera, la segona i la tercera part de La dona justa: tres converses i tres punts de vista. I tres personatges que es despullen davant del lector. Treuen les misèries, les pors, els desitjos més ocults, les trivialitats o les estupideses. I ho fan a l'entorn del més clàssic i universal de tots els fils argumentals: un triangle amorós. En el rerefons, un món que s'esvaneix: el Budapest que primer seria arrassat per l'Alemanya nazi i, després, per la Rússia comunista.
En definitiva, una reflexió oberta, rica i matisada sobre l'amor i la vida.
Foto: Budapest (Flickr: Javi P.F.)
dimarts, 2 de setembre del 2008
diumenge, 31 d’agost del 2008
Buit del comiat
L'adéu ressona
en portes i petjades
Bruit de cortines
Per la finestra s'esmuny
el darrer alèpp
pp
oo
Foto: Flickr (Vorpal Images)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
