ESCALADES EN EL CINGLES DE VILANOVA DE SAU

El document al que podeu accedir a través de l'enllaç que teniu més avall, és una publicació digital creada per a la trobada d’escaladors oberturistes als cingles de Vilanova de Sau, celebrada el juny del 2016 a l’Hotel Restaurant la Riba, de Sau. Hi trobareu ressenyes i fotografies de gairebé la totalitat de vies d’escalada obertes fins al moment en els cingles de Vilanova de Sau.

Enllaç al document:

https://issuu.com/miquelperezmas/docs/escalades_als_cingles_de_vilanova_d_180ca2ccd9cf23

TAVERTET- Cingles del Pla de Dalt. Doble o Res i Seré Feliç

Enllaç a la pàgina de l'aperturista:

http://kimgil.blogspot.com.es/2010/12/sere-felic.html

CINGLES DE SAU - CINGLES DE BALÀ. Triple Combat i Diedre Fantasmagòric

Enllaç a la pàgina de l'aperturista:
http://kimgil.blogspot.com.es/2011/06/diedre-fantasmagoric.html

Enllaç a la pàgina de l'aperturista:
http://kimgil.blogspot.com.es/2011/06/triple-combat.html

CINGLES DEL FAR - Apokalipsis, Casals-Gil i El Càstig de la Momia

Enllaç a la pàgina de l'aperturista:
http://kimgil.blogspot.com.es/2011/11/apokalipsis_21.html

Enllaç a la pàgina de l'aperturista:

http://kimgil.blogspot.com.es/2011/10/el-castic-de-la-momia.html

 

CINGLES DE TAVERTET - El 55é esglaó

 

 

CINGLES DE SAU - PUIG DE LA FORÇA. Coctel de Pedra, Per Sempre i El Paradís dels Horrors

 

Enllaç a la pàgina de l'aperturista:

http://kimgil.blogspot.com.es/2011/02/soc-eixis-el-paradis-dels-horrors.html

Enllaç a la pàgina de l'aperturista:

http://kimgil.blogspot.com.es/2011/05/genial-i-per-sempre.html

 

CABRERA - Via GEM

La ressenya i l'enllaç de la via a la pàgina dels aperturistes


http://fentvies.blogspot.com.es/2016/02/via-gem-de-cabrera-osona.html

TAVERTET - CINGLES DE L'AVENC. Via del Salt de l'Avenc - l'Esforç - Paraules de Bocamoll - El bloc Encastat

L'enllaç a la pàgina de l'aperturista:

http://kimgil.blogspot.com.es/2016/03/ulldeter-i-el-salt-de-lavenc.html

L'enllaç a la pàgina de l'aperturista:

http://kimgil.blogspot.com.es/2014/06/la-nit-mes-curta.html

Enllaç a la pàgina de l'aperturista:

 

http://kimgil.blogspot.com.es/2016/03/paraules-de-bocamoll.html

CINGLE D'AYATS - Via Casals

CINGLES DE SAU - Balconets de Sau

TAGAMANENT - EL FOLLÓ. Via Batllori Puigdomenech

Enllaç a la pàgina de l'aperturista:
http://kimgil.blogspot.com.es/2012/05/a4.html

CINGLES DE RUPIT - SALT DE SALLENT. Via CAHER

CINGLES DE SAU - El Gep, Barret d'en Riba i Cap de Mort (Vies normals)

Trobada d'escaladors dels cingles de Vilanova de Sau a l'hostal La Riba

Text: Miquel Pérez / Fotografíes: Miquel Vilaplana

Osona és una terra de cingleres, que compta amb nombrosos i actius grups d'escaladors. L'escalada osonenca va néixer a finals de la dècada de 1950 en els blocs de Savassona  i en els cingles de Tavertet i de Vilanova de Sau, amb un precedent il·lustre, l'ascensió de l'Agullola de Rupit, el 1934, a càrrec de dos torellonencs (Miquel Pérez, "Història de l'escalada de la Unió Excursionista de Vic", a 100 anys d'excursionisme a Vic, 2013). Però la qualitat de la roca dels cingles d'Osona és mínima, per la qual cosa la majoria dels escaladors osonencs són actius en totes les zones d'escalada de Catalunya, excepte ... a Osona. I, tanmateix, sempre hi ha hagut un reducte d'escaladors que, malgrat la resistència i les dificultats que oposa la roca d'aquesta contrada hi han anat obrint vies, camins verticals. Així, si en el moment de la publicació de la guia Osona vertical. Escalades en els cingles d'Osona (Miquel Pérez, Pep Vila, 2005), s'hi consignava un centenar de vies d'escalada, deu anys després, el nombre d'ascensions de dificultat a les muntanyes osonenques s'apropa als dos cents itineraris. 

Pep Vila (d'esquena), Miquel Alemany, Josep Pagespetit, Ramón Orriols, Jaume Palau i Marc Font

Justament, el passat cap de setmana s'ha celebrat una trobada d'escaladors que han obert vies en aquestes cingleres on la dificultat que hi oposa la roca és gratificada amb un marc paisatgístic extraordinari. Organitzada pel centellenc Pep Vila, autèntica "alma mater" de l'escalada en aquests cingles, ha comptat amb la presència d'antics escaladors que iniciaren l'escalada a Osona i, sobretot, en els cingles de Tavertet i de Vilanova de Sau en la dècada de 1960. Algun dels quals encara està avui dia en actiu. Així, els històrics Xevi Vila, Jaume Palau, Ramon Orriols, Josep Pagespetit, Alfons Reixach, Miquel Alemany, Miquel Vilaplana, Josep Carbonell o Antoni Anguera, s'han trobat al restaurant La Riba, de Sau, amb altres escaladors representatius de generacions posteriors com Pep Vila, Josep Casals "Rusi", Ricard Dardé -un barceloní enamorat d'aquests cingles, que no va poder-hi assistir per trobar-se a Menorca obrint una nova via d'escalada- i Miquel Pérez. Cal fer esment, també, de la presència d'escaladors joves, com Marc Font i Oriol Fabré, i d'altres que no varen poder-hi assistir i que garanteixen el relleu generacional.

Ramón Orriols i Miquel Alemany amb el "llapis" que en Pen Vila els hi va oferir i que en el seu moment varen representar l'estri expansiu més adeqüat per obrir vies als cingles de Sau i de Tavertet.

La trobada es va complementar amb la projecció d'un audiovisual que va fer un repàs a les vint-i-tres vies existents actualment als cingles de Vilanova de Sau -entre el túnel de la Mina i el Roc de Migdia, al davant de Vilanova de Sau-, onze vies modernes i dotze vies històriques. Respecte aquestes darreres, cal posar en valor el fet que la majoria s'han restaurat i tornen a estar en disposició de ser escalades amb un equipament modern i segur. Els joves escaladors que assumeixin el repte de pujar a aquests poc coneguts castells (Castell Ampla, Castell Bernat, Castell Sa Sala, ...), hi descobriran una visió única, solitària i potent, del paisatge osonenc.

Material antic exposat a la trobada (Col· lecció Pep Vila)

D'esquerra a drets i de dalt a baix: Antonio Anguera, Pep Vila, Josep Pagespetit, Miquel Vilaplana, Pep Carbonell, Marc Font, Miquel Pérez, Oriol Fabré, Afons Reixach, Jaume Palau, Miquel Alemany, Xevi Vila i Ramón Orriols

Estudi del llibre-registre del Cap-de-Mort o Ninot de les Gorgues

L’ESCALADA DEL CAP-DE-MORT DE LES GORGUES

A TRAVÉS DEL SEU LLIBRE REGISTRE

L’ascenció del Cap de Mort o Ninot de les Gorgues[1] és una escalada curta i modesta però que ocupa una posició històrica rellevant doncs marca l’origen de l’escalada osonenca després de les dues notables primeres al Gep i al Barret d’en Riba, a la vall de Sau, l’any 1956. Aquestes dues escalades primerenques dutes a terme per escaladors del Barcelonès i del Vallès respectivament,[2] varen ser seguides dels primers assajos vigatans en els blocs de Savassona a partir de 1958; de la via del Cap de mort, el febrer del 1961;  i de l’explotació dels difícils conglomerats dels cingles de Vilanova de Sau, a partir de juliol de 1961.[3] Després, l’escalada vigatana aixecarà el vol extenent la seva àrea d’acció a les clàssiques escoles de Montserrat (novembre de 1961), Sot del Bac (setembre de 1962), i el Pirineu.[4]

El Cap-de-Mort de les Gorgues des del nord. (Foto: Miquel Pérez)

Situat en un feréstec racó del congost de les Gorgues, l’escalada del Cap de mort destaca per ser una de les primeres obertures vigatanes a fora de “l’escola” de Savassona i va esdevenir aviat una ascenció singular entre els escaladors osonencs per dues raons: la superació d’un desplom important en una època en que aquests tipus de passatges eren considerats els de màxima dificultat en escalada; i el fet que la base de l’agulla quedés aïllada arran de la construcció del pantà de Sau, l’any 1963. Aquest darrer aspecte feu que durant força anys es considerés l’escalada del Cap de mort impracticable i fós, en conseqüència, abandonada. Fins el punt que, després de la darrera ascenció vigatana documentada, l’any 1966 [ascenció núm. 21], no n’hi trobem cap altra fins la que hi feu qui signa aquestes línies, l’any 2003 [61]. El reequipament d’aquesta històrica via i  la informació de que en el cim s’hi conservaba un llibre registre en prou bon estat, varen ser dos alicients per a emprendre aquesta escalada oblidada i canviar l’antic llibre per un de nou. Reprenent una pràctica –l’emplaçament i renovació de llibres registre- actualment en desús i més pròpia d’un temps en que l’escalada es relacionava més amb el coneixement i la descoberta del territori que amb l’oci de cap de setmana.

L’estudi del llibre registre del Cap de mort de les Gorgues s’ha mostrat com una eina interessant pel coneixement de la història de l’escalada osonenca  ja que a través d’ell podem fer-nos una una idea aproximada de la cronologia i l’ordre d’incorporació a l’escalada de la capital osonenca i les localitats més importants d’Osona nord, les més properes a aquest sector del Collsacabra: Torelló, Manlleu i Roda de Ter.[5] Però sobretot, ens permet de conèixer i reconèixer els noms de la primera generació d’escaladors vigatans pels quals aquesta ascenció va esdevenir una cita obligada.
 

Estudi del llibre registre del Cap-de-Mort de les Gorgues
 

El llibre del Cap-de-Mort de les Gorgues conté seixanta un registres que contabilitzen unes cinquanta cinc ascensions aproximadament, doncs n’hi ha uns quants (registres núm. 45,46 i 48-52) en que s’ha contabilitzat com a ascencions diferents la de cadascun dels escaladors que formaven part de la cordada. Una actitud que revela poca familiaritat amb els usos i les pautes habituals en el món de l’escalada.

Ressenya actualitzada del Cap-de-Mort  de les Gorgues
(Autor: Armand Ballart. Font: Osona Vertical)

Com es pot veure en el llistat d’ascencions (taula 1), les escalades dels primers anys corresponen pràcticament totes a membres de la Unió Excursionista de Vic (UEV). Concretament, fins a l’any 1963, moment en que va culminar el procés d’embassament del pantà de Sau i en que el camí utilitzat normalment per accedir a la base del monòlit quedà cobert per l’aigüa. A partir d’aquest moment les ascencions al Ninot gairebé desapareixen. Tot i que n’hi ha dues (ascencions núm. 17 i 18) en que els escaladors arribaren nedant a la base de l’agulla. L’aproximació utilitzada habitualment sortia de la Teuleria de St. Martí (C-153, km 10,5), baixava cap a la riera de St. Martí i la casa del Pont –actual restaurant de les Gorgues-, el salt del Cabrit i les runes de St. Pere Pescador. Després el camí gira al nord i se situa devant per devant del Cap-de-Mort. En aquest punt, un corriol molt pendent que encara existeix baixa bruscament cap el llit del riu salvant en la part final unes roques llises que es travessen per una falla horitzontal que permet assolir el fons de la riera, al peu del monòlit. Després de la inundació i de les ascencions “natatòries” esmentades el Ninot desapareix com a objectiu per a les cordades vigatanes. Desaparició que coincideix amb el desplegament de l’escalada vigatana cap a horitzons de més volada.

Pep Carbonell superant la testa del Ninot, 

l'any 1962. (Foto: Antoni Anguera)

L’estudi dels registres del Cap de mort ens permet diferenciar fins a quatre periodes diferents en l’escalada de l’agulla, que corresponen a la següent cronologia i ascencions:

1 1961-1966, [1-21][6]: Periode inicial

És l’època de màxima densitat pel que fa a ascencions: 6 anys i 21 escalades, que ens dona una mitjana de 3,5 ascencions anuals. La majoria de les quals es feren en tres anys, entre 1961 i 1963, que és l’any en que es varen concloure les obres del pantà de Sau. En aquests tres anys el Ninot es pujà 16 vegades, la qual cosa ens dona una mitjana de 5,3 ascencions anuals. Mentre que en els 3 anys següents (1964-66) s’hi pujà 5 vegades amb una mitjana de 1,6 ascencions per any. Aquest periode es caracteritza pel predomini gairebé absolut de l’escalada vigatana. Són els inicis de l’escalada a Osona i aquests van ser liderats per la UEV. Com a tret rellevant d’aquest periode cal esmentar la filmació d’una remarcable pel.lícula  cinematogràfica de l’obertura de la via, a càrrec del cineasta amateur vigatà Hilari Puig.[7]

2 1971-1978, [22-30]: Relleu nord-osonenc

Després d’un periode de cinc anys sense cap ascenció, les cordades de Torelló primer i els manlleuencs, després, prenen el relleu de les cordades vigatanes que per aquestes dates han ampliat extraordinàriament el seu camp d’acció i han dut a terme les escaldes més prestigioses del moment en els massissos de Montserrat, Pedraforca, Vignemale, Vall d’Ordesa, Agulles d’Ansabère, etcètera. La represa de les escalades a les Gorgues anirà a càrrec d’una singular entitat torellonenca a mig camí entre la colla d’amics i una entitat excursionista pròpiament dita i que respon al pintoresc nom de Catalans Alpinistes i Amants de la Natura (CAIAN). Aquests instal.laran al cim de l’agulla la creu de ferro que aquesta encara presenta actualment. Després seguiran el Centre Excursionista de Torelló (CET) i el GEM (Grup Excursionista de Manlleu). Aquest periode té una durada de vuit anys, en els transcurs dels quals hi ha documentades nou ascencions. Una mitjana de 1,1 ascencions anuals, la més baixa de sempre. Cal assenyalar que en aquests anys i en els del periode següent no es duia a terme l’escalada del pedestal, de manera que quasi totes les ascencions –per no dir totes-, es limitaven a pujar el cap del Ninot, al que hi accedien amb un curt rappel des del cingle seguit d’un salt acrobàtic per  atenyer la lleixa sobre la que reposa la testa desplomada del monòlit.

Primera pàgina del llibre registre del Cap-de-mort de les Gorgues. Autor:

Ramon Orriols. (Arxiu Unió Excursionista de Vic. Foto: Miquel Pérez)

3 1979-1987, [31-53]: Temps de neo-rurals

Aquest és un dels periodes dels que disposem de menys informació respecte les ascencions del Cap-de-Mort i en les que hi ha menys varietat doncs la gran majoria varen ser dutes a terme per les mateixes persones: un grup de repobladors barcelonins que assajaven la vida en comunitat al mateix temps que tenien cura de la rehabilitació de la masia d’el Llobet, en un extrem del pla de les Quintanes, sobre el serrat de llevant de St. Pere de Casserres. Les anotacions fetes en el llibre durant aquest periode no donen cap informació sobre l’origen dels escaladors. Únicament s’hi esmenta la procedència d’una ascenció a càrrec d’un membre del Grupo de Montaña Gorfolí d’Avilés (Asturies), que hi fa una salutació en fabla asturiana (41). La utilització sistemàtica de la llengua castellana i l’absència de referències a entitats excusionistes és una característica de les inscripcions d’aquests anys en que alguns dels assidus va arribar a acumular dotze ascencions en sis anys. L’únic registre ben documentat d’aquests anys (43), correspon a una ascenció dels sabadellencs Olivella i Monistrol, dos pioners de l’escalada a Osona que l’any 1956 havien assolit per primera vegada el cim del Barret d’en Riba i que vint-i-dos anys després repetien al monòlit de les Gorgues.[8]

4 1994-2003, [54-61]: Recuperació

Després de set anys d’absoluta solitud l’ascenció en solitari del rodenc Josep Casals “Rusi” li permet avaluar la solidesa de l’equipament de la part superior de la via del Ninot. Després de diverses repeticions acompanyant altres companys, Josep Casals i Guillem Masoliver decideixen reequipar amb pes i spits el primer llarg que feia anys que no s’escalava, mantenint intacte el segon llarg que es trobava en prou bones condicions. A partir d’aquest moment, la històrica via del Cap-de-mort de les Gorgues es troba en disposició d’oferir una curta però agradable i segura escalada per a tots aquells que valoren en una via no només la graduació tècnica de l’escalada, sinó també la bellesa i singularitat del paratge i les circumstàncies  històriques de l’ascenció.

A continuació reproduïm el buidatge del tercer llibre registre del Cap-de-mort de les Gorgues amb la llista completa de les ascencions i dels escaladors que hem pogut identificar, i la inclusió d’alguna informació o citació rellevant extretes de les anotacions del llibre registre. El llibre original està dipositat a l’arxiu de la Unió Excursionista de Vic.

 Miquel Pérez i Mas

Vic, 2005

Ascensió al Cap-de-Mort (2007). D'esquerra a dreta: Josep Manuel Anglada, Ivan Ruiz, 
Xevi Casals, Elisabet Vergés, Eulàlia Sancho i Miquel Vilaplana (Foto: Miquel Pérez)

Taula 1

Llistat d’ascensions

Registre   Data                       Escaladors                       Entitat              Observacions i citacions

1	19-2 1961	Xavier Vila, Alfons Reixach, Ramon Orriols	Secció d’Alta Muntanya-Unió Excursionista de Vic (SAM-UEV)	1a ascensió absoluta. 1er. llibre registre del Cap de Mort. El cineasta amateur Hilari Puig filma l’ascensió en 8 mm./color [Escalada al Cap-de-Mort de les Gorgues, 15 min.].
2	6-8 1961	F. Canyelles, J. Alcubierre, Ramon Orriols	SAM-UEV
3	9 1961	Maria Roca, Ramon Roca, Josep Casalí, Manel Alcubierre.	SAM-UEV	1ª ascensió femenina.
4	8-10 1961	Miquel Alemany, Josep Casalí, J. Bertrana	SAM-UEV
5	4-2 1962	Josep Casalí, Miquel Vilaplana, Josep Carbonell, Miquel Alemany, Antoni Anguera	SAM-UEV
6	4-3-1962	Miquel Alemany, Josep Casalí, J. Coromines	SAM-UEV
7	11-11 1962	Robert Spoerry, Xavier Vila	Club Alpí Suís SAM-UEV	1ª ascensió no osonenca.
8	18-11 1962	Josep Riera, Antoni Anguera, Miquel Vilaplana, Josep Carbonell	SAM-UEV
9	16-12 1962	Miquel Alemany, Ramon Orriols	SAM-UEV
10	10-3 1963	Miquel Vilaplana, Andreu Serra, J. Pla, David Serra, Josep Carbonell	SAM-UEV
11	1-5 1963	Josep Riera, J. Pla, David Serra	SAM-UEV
12	5-5 1963	M. Novoa, J. Cassany, M. Comas	SAM-UEV
13	23-6 1963	Antoni Anguera, Miquel Vilaplana, J. Pagespetit, E. Vilaplana, Ramon Orriols	SAM-UEV
14	25-7 1963	Montserrat Alcubierre, J. Alcubierre, M. Alcubierre	SAM-UEV	2a ascensió femenina.
15	28-7 1963	Josep Carbonell, Antoni Anguera, Miquel Alemany	SAM-UEV
16	1963 (?)	Josep Carbonell, Antoni Anguera, Miquel Vilaplana, J. Pagespetit, P. Llobet, Ramon Riera	SAM-UEV	Última ascensió abans que el pantà de Sau inundi la riera de les Gorgues.
17	26-7 1964	M. Alcubierre, Antoni Anguera, J. Pagespetit, J. Alcubierre, Josep Carbonell	SAM-UEV	Dipositen el 3r llibre registre (fet per Ramon Orriols). 1a ascensió amb el pantà ple: “Detall: Hem hagut de fer 50 m. nadant  [per arribar a peu de via], amb la particularitat que sens ha mullat la roba”.
18	23-8 1964	Ramon Rosés, Miquel Vilaplana	SAM-UEV	[Hem trobat l’] “Aigua calenta i bruta”.
19	11-9 1966	Germans Romeu (de la Garriga)	CADE-CEC
20	27-11 1966	Narcís Ribé, Josep M. Parera	SAM-UEV	Fan cim després de patir una forta caiguda sense conseqüències en el primer llarg.
21	8-12 1966	Narcís Ribé, Josep M. Parera	SAM-UEV
22	9-4 1971	Segimon Berloso, Ramir Capdevila (i tres signaturas no identificades)	CAIAN (Torelló)
23	1971 (?)	Segimon Berloso, Enric Berloso, Joan Berloso, Eudald Casals, Ramir Capdevila (i una signatura no identificada)	CAIAN	Instal.len una creu de ferro al cim del Ninot (que encara hi és) i un “petit cau” pel llibre registre. Ascensió no datada.
24	6-5 1973	Quim Feixes, Salvador Novella, Xavier Carrera, Enric Carrera, Manel Palacios (i dues signaturas no identificades)	CET (Centre Excusionista Torelló)
25	31-5 1973	Enric Carrera, Salvador Novella, Xavier Carrera, Manel Palacios, Jaume Turón (i una signatura no identificada)	CET	“He intentat per  3 cops feru en lliure y tots tres m’e anat a baig. Al final he pujat en estreps”
26	6-8 1973	Cinc signatures no identificades	CEC i AEG (Agrupació Excursionista Granollers)	“Hem assolit el cim del Cap de Mort amb molta flaire perque està seca la presa”.
27		Domènec (Pep)	GEM (Grup Excursionista de Manlleu)	Una única signatura, encara que no diu si es tracta d’una ascenció en solitari. Ascenció no datada.
28	16-1 1977	Joan Pujals, Pere Bansells	GEM	“Molt sol i aigua neta”.
29	16-4 1978	Joan Pujals, Joan Anglada, Pere Bancells	GEM
30	18-6 1978	Jaume Turón, Xavier Carrera	CET	“Els pobles s’haurien de donar vergonya de la merda que es llença al riu doncs fa molta pudor i l’aigua és de color de caca”.
31	1-5 1979	Joan Pujals, Isidre Vila	GEM	“A tots els de la Operació Andes 79”.
32	13-4 1979	Antonio Yáñez i company		Illegible, excepte la data. Es pot deduir que es tracta d’Antonio Yáñez i algú més no identificat, pel contingut dels següents registres. Primer registre dels habitants de la masia del Llobet..
33	15-4 1979	Mariano [Serrano], Antonio Yáñez
34	19-5 1979	Antonio Yáñez		1a ascenció en solitari.
35	3-6 1979	Antonio Yáñez		2a ascenció en solitari.
36, 37	15-6 1979	Jorge Buch, Antonio Yáñez		Contabilitzen una ascenció per a cada membre de la cordada.
38		Jorge [Buch]		Únic a fer cim: “Mis amigos no pueden subir [pues] se hace de noche”.
39	16-9 1979	Antonio Yáñez
40	24-9 1979	Antonio Yáñez
41	10-11 1979	Jorge Buch, Antonio Yánez, Juanjo M.	Grupo de Montaña Gorfolí, Avilés (Asturies)	Breu salutació en fabla asturiana: “Salú a toos los homes y muyeres d’esta tierra”.
42	19-4 1980	Antonio Yánez, Mariano [Serrano] (i una signatura illegible)
43	11-9 1980	Carles Olivella, Josep Monistrol	C. E. Sabadell	Ascenció dels sabadellencs que feren la primera ascensió del Barret d’en Riba, l’any 1956.
44	12-7 1981	Antonio Yáñez		3ª ascenció en solitari d’aquest habitual: “Algun dia se hará todo en libre"
45, 46	2-10 1982	Antonio Yáñez, Jorge Buch		“He intentado hacer todo en libre pero solo he logrado agarrar la primera repisa”. Contabilitzen una ascenció per a cada membre de la cordada.
47	31-10 1982	Ascencionistes no identificats.		“Hem fet la primera ascenció la Nena, l’Armand i el Bernat”. Probablement es tractava d’habitants de la masia del Moner.
48, 49, 50, 51, 52	26-2 1984	Ismael, Miguel, Gloria, R. Valverde, Garcia, Antonio Yáñez, Enrique (illegible)		Contabilitzen una ascenció per cada escalador que fa cim. En l’ascenció 50, Glòria s’atribueix la primera femenina, però en realitat és la quarta.
53	1-11 1987	Carles Olivella i un company de signatura il.legible	C. E. Sabadell
54	2-11 1994	Josep Casals		Ascenció en solitari.
55	12-11 1994	Toni Sanglas, Josep Casals	Grup Excursionista Mixte Indepenedent (GEMI, Roda de Ter)	“Em Pep m’ha animat a pujar aquest turó tan esplèndid [...]. Sento una gran admiració pels pioners vigatans dels anys  60”.
56	22-7 1997	Pep Bisquert, Joan Pujals	GEM, C.E. Torelló	Joan Pujals repeteix ascensió després d’haver-la fet 20 anys abans (registre 28).
57	9-2 2002	Josep Casals, Eduard Colom, Jordi Colom		“Primera ascensió del tercer mileni”.
58	10-3 2002	Raymond Lagonigro, Joan Pujals	CET
59	18-5 2002	Josep Casals, Jordi Colom		Reequipament del Ninot: “... [hem] tornat a pujar per clavar dos ganxos (reequipament del rappel amb dues  “pes”)”
60	20-10 2002	Josep Casals, Guillem Masoliver		Reequipament del pedestal del Ninot. Després de molts anys pot tornar a fer-se l’escalada “integral” de l’agulla.
61	6-6 2003	Josep Casals, Miquel Pérez	SAM-UEV	Primera repetició “integral” després del reequipament. Retiren el 3r llibre registre i hi deixen el 4rt.

 

Taula 2

Nombre d’ascensions i persones per any

                Any         Ascensions    Persones

1961	4	13
1962	5	16
1963	7	28
1964	2	7
1965	0	0
1966	3	6
1967-1970	0	0
1971	2	13
1972	0	0
1973	4	19
1974-1976	0	0
1977	1	2
1978	2	5
1979	10	16
1980	2	5
1981	1	1
1982	3	5
1983	0	0
1984	5	7
1985-1986	0	0
1987	1	2
1988-1993	0	0
1994	2	3
1995-1996	0	0
1997	1	2
1998-2001	0	0
2002	4	9
2003	1	2

                                                              

                                                                       60               161

Taula 3

Principals ascencionistes segons el nombre d’escalades

Antonio Yáñez	12
Antoni Anguera (SAM-UEV)	6
Josep Carbonell (SAM-UEV)	6
Josep Casals	6
Miquel Vilaplana (SAM-UEV)	6
Miquel Alemany (SAM-UEV)	5
Jorge Buch	5
Josep Casalí (SAM-UEV)	5
Joan Pujals (CET)	5
Ramon Orriols (SAM-UEV)	4
Manel Alcubierre (SAM-UEV)	3
Segimon Berloso (CET)	2
Carles Olivella (CES)	2
Josep M. Parera (SAM-UEV)	2
Narcís Ribé (SAM-UEV)	2
Josep Riera (SAM-UEV)	2
David Serra (SAM-UEV)	2
Mariano Serrano	2
Xavier Vila (SAM-UEV)	2

Taula 4

Nombre d’ascencions segons el centre excursionista

Unió Excursionista de Vic (UEV)	20
Grup Excursionista de Manlleu (GEM)	6
Centre Excursionista de Torelló (CET)	5
Club d’Alpinistes i Amants de la Natura (CAIAN, Torelló)	2
Centre Excursionista de Sabadell (CES)	2
Grup Excursionista Mixte Independent (GEMI, Roda de Ter)	2
Centre Excursionista de Catalunya (CEC-CADE)	2
Agrupació Excursionista de Granollers (AEG)	1
Club Alpí Suïs	1
Grupo de Montaña Gorfolí (Asturies)	1

                                                                                                                       42 (*)

(*) La resta –fins a 60-, no indiquen pertanyença a club, centre o entitat excursionista.

Article publicat al butlletí de la Unió Excursionista de Vic, núm. 251, abril-juny del 2005

Enllaç al mateix article en format issuu

https://issuu.com/miquelperezmas/docs/estudi_registre_del_cap-de-mort/1?e=12924215/30000297

---

[1] Parés, Quirze. La despoblació rural i les masies del Collsacabra. Barcelona: Rafael Dalmau Editor, 2a edició, 2001, p. 180. Parés utilitza les dues denominacions indistintament. Segons les meves informacions, recopilades oralment, la denominació de Cap de mort era més emprada pels escaladors vigatans, mentre que la del Ninot ho era pels pescadors que freqüentaven el paratge de les Gorgues.

2 Pérez, Miquel; Vila, Pep. Osona Vertical. Escalades en els cingles d’Osona. Vic: Edicions de la Unió Excursionista de Vic, 2003.

[3] Ramón Orriols: Documentació de les primeres ascencions locals abans de la fundació de la SAM (fitxes manuscrites).

[4] Cal ressenyar com a precedent important, l’activitat del vigatà Bernat Boixeda que va recórrer la cresta del Diable al Balaïtús, l’agost de 1936, i  sobretot, la seva participació en la tràgica obertura de la via Homedes al Gat (Pedraforca), el setembre del mateix any.

[5] Els escaladors de la vila de Centelles, el centre pioner a l’Osona sud, es dedicaren en els primers anys a l’explotació de les possibilitats que ofereix la costa de Centelles.

[6] 1 (periode); 1961-1966 (cronologia); [1-21] (núm. d’ascencions en la taula del llistat d’ascencions).

[7] Escalada al Cap-de-Mort de les Gorgues, 8 mm., color, 15 min. Aquesta pel.lícula ha estat digitalitzada, remuntada i sonoritzada a partir d’una còpia en VHS, per Quim Crusellas i Miquel Pérez, l’octubre del 2003.

[8] És destacable l’activitat d’aquests dos “joves” veterans. Monistrol va traspassar, a finals dels anys 90, en un desgraciat accident d’escalada a Dolomites (Itàlia). Olivella, per la seva part, acaba de repetir (2005) als 70 anys la via Viatge a l’infern, al descomunal sostre (40 m.) de la Roca Gironella (vegeu Pérez, Miquel; Vila, Pep, op. cit., p. 204-205).