Perles V

Jacint Verdaguer diu:

Vingueren de l'Amat al jutjament

plor i sospir,

per quin era volgut més fortament

si ho volgués dir.

Jutjà l'Amat que els dos del seu amor

són los rebulls,

mes que els sospirs són més a prop del cor,

lo plor, dels ulls.

Ramon Llull deia:
Sospirs e plors vengren a jutjament de l'amat, e demanaren-li per lo qual se sentia amat pus fortament. Jutjà l'amat qu·els sospirs són pus prop a amor, e los plors als ulls.

Mario Benedetti ens ha deixat

És trist. Fa uns dies vaig llegir que Pilar, la dona de Saramago, havia tingut la idea d'iniciar una cadena poètica que fos com un conjur per desitjar que Benedetti es recuperara. Avui, però, m'ha colpit la notícia. Mario Benedetti ens ha deixat.

Mi táctica es
mirarte
aprender como sos
quererte como sos
mi táctica es
hablarte
y escucharte
construir con palabras
un puente indestructible
mi táctica es
quedarme en tu recuerdo
no sé cómo ni sé
con qué pretexto
pero quedarme en vos
mi táctica es
ser franco
y saber que sos franca
y que no nos vendamos
simulacros
para que entre los dos
no haya telón
ni abismos
mi estrategia es
en cambio
más profunda y más
simple
mi estrategia es
que un día cualquiera
no sé cómo ni sé
con qué pretexto
por fin me necesites

Mario Benedetti

Com si fos música reggae

Sempre t’he explicat que els llibres no s’han de fer malbé, que cal fullejar-los amb cura. Encara que també et dic que els llibres no són sagrats: no s’han de conservar per damunt de tot, ja que la dignitat d’un llibre no rau en el fet que algú, un dia, enquadernara uns fulls plens de paraules. És més, et diré que els llibres es poden tirar, que només cal retre culte als bons llibres. Els llibres que et rodegen, els nostres, sovint són bons llibres, precisament perquè molts altres no trobaren un forat a les prestatgeries, sinó que han anat ocupant altres llocs i alguns fins i tot han acabat els seus dies a la paperera. No tingues por, quan cresques, estimat Francesco, i no sigues com aquells que, per una suposada por cap a la cultura, no s’atreveixen a manejar-la, a fer-ne broma, a utilitzar la paradoxa, a dialogar amb els autors d’igual a igual. No cal tenir por a la literatura, Francesco: ni tan sols a la més difícil. No has de preguntar per exemple: “Que vosté ha llegit Joyce? Tot, fins a l’última pàgina?”. Juga amb Joyce, ell ho hauria apreciat. No converteixis la poesia en una monada, en quelcom que cal admirar per la seva grandesa inútil. No pots aprendre la poesia de Dante com si fos una cantarella, cal sentir-la com si fos música reggae només que el ritme el marquen els tercets, no la guitarra de Bob Marley que ara com ara ja t’agrada escoltar.

Text adaptat de: Roberto Cotroneo, Si un matí d'estiu un nen. Carta al meu fill sobre l'amor als llibres.

Haikú (II)

Fotografia: Joan Fuxà

Esguard violaci
caminant envers la mar.
Tu al meu pensament.

Cadascú diu la seua:

onatge diu:

Caminant per la platja
tot és camí o naufragi,
però sempre el teu vent...

USD diu:

camí de l'horitzó, camí de la mar

Cesc diu:

La mar espera i desespera, va i ve i s'oblida dels oblits.

Cèlia diu:

Fonent-me en la terra,
ploro quan la vida m'omple.
El cel s'enfosqueix.

Striper diu:

Record de trepitjades tardes d'estiu.

fanal blau diu:

Aldarulls d'aigua,
remor de mar

Galionar diu:

La llum, més enllà;
tu i jo, cel i arena,
i enmig, l'oceà.

jacob diu:

la sal dels meus ulls
ploren l'arena
de les teves petjades


rosso diu:

MAR ORIGEN
MARGEN....

rokins diu:

i ell a la meva mà.

Miquel Àngel diu:

Als teus ulls pinto
un horitzó amb ocell
tan fi serà el pinzell.

Carme diu:

Pensaments violetes
m'endinso en el mar
dels meus sentiments.

Jeroni Maleuff diu:

Un camí que va cap a l'horitzó,
sempre inabastable.

De la plenitud de l'instant

Com si la dama eviterna ballàs al voltant pensà en l’ocell de la vida. L’esdevenidor no hi era perquè els viaranys els forgem amb cada petjada, i el present estava bastit de temps, només de l’instant per molt que l’instant fos llarg. S’encongí lentament arreboçant-se entre els llençols per sentir l’escalfor a les temples i el descans a les parpelles que, en tancar el feixuc portell, s’obren al reialme de la nit. S’hi origina qualsevol senderol, fora del bé, fora del mal, fora dels murs i de les cel·les. El bosc hi és obert i atapeït de l’instant que s’esdevé creat. El savi hi viu per la saviesa i la gavina fa niu. Uns ulls negres -o verds, tant se val- viuen pels esguards només, sense nas, ni pòmuls, sense front ni la llei del presoner. Tots els sentiments pengen de les branques perquè l’instant és etern. I la dama guaita però no hi entra.
Pensà, com les antigues paraules, que no és bona la solitud per a l’aiguaneix de la joia perquè el salt de l’aigua només cau del penyal a terra quan plou a doll. Però enllà de qualsevol font és la saviesa. Fou savi l’antic déu que canvià la solitud primera per la banalitat?
La sorprengué el renou incert de la matinada tota arraulida en la dolçor del llit i pensà que l’ocell de la vida tenia son i s’ajupí més en l’abrigall del mandrós caramell del temps i aturà els seus peus per no fer més camí en el reialme de la nit i acaronà les plomes i el bec de l’au silenciosa. Mentre, la dama que mai no dorm -els ulls buits i la pell seca- persisteix a enfosquir els cercles de la seua dansa per corriols paral·lels, a distància de la futilesa, a distància del regne de la nit, però a l’aguait, sempre a l’aguait.