Màscara de Venus, de Míriam González Jo no sóc jo, tu no ets tu, ell no és ell ni ella és ella.
Les màscares em són un motiu de fascinació i de reflexió cíclica. Ara que celebrem carnestoltes, però també fora d'aquestes dates. Segurament, si els carnavals tenen tanta acceptació és per la seua capacitat de transgressió. En la nostra quotidianeïtat, al llarg de la nostra vida, hem anat esculpint i presentant davant dels altres una determinada imatge de nosaltres mateixos i ens comportem seguint aquest patró, sense sortir-nos-en del camí que, una vegada encetat i recorregut en part, la societat espera que continuem recorrent. Som el que hom espera de nosaltres. Tanmateix, les persones tenim una complexitat de la qual, conscientment o no, voluntàriament o no, ens oblidem. Si la nostra vida fos un relat, no seríem personatges plans, arquetípics, seríem personatges complexos, polièdrics, amb moltes arestes i moltes cares. Com deixar de ser el que som linealment, en el dia a dia, encara que només siga durant unes hores? Únicament si apareixem als ulls de la resta com si no fóssem nosaltres. En cas contrari només podrem ser com està previst, com tothom espera que siguem. Aquest és el gran poder de les màscares -i, en general, de les festes de carnestoltes. Amagant o disfressant el meu jo podré ser un altre jo.
Però la meua reflexió moltes vegades m'ha portat a pensar en un altre tipus de màscara, la que portem a diari. Realment som com ens mostrem, com els altres creuen que som? Justament per aquesta complexitat de què parlava abans, inherent a l'ésser humà, hi ha algunes arestes, algunes cares que no ensenyem mai, ni tan sols a aquelles persones amb les quals convivim, a aquelles que creuen que ens coneixen de debò. Potser, per poder caminar per un camí més planer vivim amb una màscara posada, la que ens projecta com volem que ens vegen o com els altres ens poden acceptar perquè d'una altra manera no ens admetrien, no assumirien determinats vessants o senderols que es desvien del camí marcat. Per això, aquests vessants els reservem per a nosaltres mateixos o, de vegades, ni això, romanen en el subconscient. No és que els senderols esmentats siguen objectivament dolents, no, però, això sí, són transgressors de la norma social, expressa o tàcita. Cada vegada que reflexione sobre aquest punt em fa l'efecte que mai no anem a cara descoberta. Sempre portem màscara. I en carnestoltes? Doncs... potser el que fem no és més que substituir una màscara per una altra. Clar, que açò únicament són reflexions meues.
