Vicent Andrés Estellés

(Imatge extreta de la pàgina www.escriptors.cat/autors/andresv/)

Si no vaig errada, dijous passat va fer 15 anys que ens deixà Vicent Andrés Estellés. Ací, al País Valencià, sempre l'hem considerat una veu poètica imprescindible. Potser per això, dissabte, em va sobtar llegir un post que parlava d'autors bandejats, gairebé desconeguts en altres terres de parla catalana, i feia referència justament a Estellés. No sé si dir-ne bandejats exactament però he pogut constatar que hi ha autors que es coneixen poc fora del seu àmbit territorial més pròxim. Jo mateixa, fins no fa molt, no he tingut notícia d'alguns autors, sobretot illencs, que ara admire. Us vull contar una anècdota que dóna testimoni del que estic expressant. Vaig a una llibreria i demane un llibre d'un poeta balear. Facilite el nom de l'autor, el títol del llibre i l'editorial. Imagineu la resposta? No em poden servir el llibre perquè no han sentit parlar mai ni de l'autor ni de l'editorial. Em sembla lamentable, francament. No crec que un poeta que ubiquem a tres quarts d'hora de cotxe siga més excels que un altre que ubiquem a tres quarts d'hora d'avió. Des de quan la qualitat poètica ha d'estar supeditada a la proximitat geogràfica? Jo sent tan meu, igualment nostre, un Miquel Àngel Riera, un Palau i Fabre o un Vicent Andrés Estellés. No comprenc, doncs, ni compartesc, aquest fragmentarisme.

Seguint la iniciativa d'alguns blogs, que recorden l'Estellés en aquest quinzè aniversari, em sume al petit homenatge que proposen tot oferint-vos un dels seus poemes, de Coral romput, recitat per la veu vigorosa i inoblidable d'Ovidi Montllor.

Em trobe ací. Em van dir que aquest era el meu lloc.

Potser no m'ho digueren. Però això ja no importa.

O sí: m'ho digueren. Em varen dir: Tu, aquí.

O no m'ho varen dir. O sí. No me'n recorde.

És com si sí i si no. ¿Com? ¿Que no ho enteneu?

Jo tampoc. Però jo no puc dir: No ho entenc.

A mi no m'han parit per a entendre o no entendre.

M'han parit: simplement. No sé res. Però jo

no puc dir: No sé res. Si no ho haveu comprés

ni lamentar-ho puc. Tot és així. Bon dia,

bona nit. Com si sí, com si no. ¿Com si sí?

Com l'ascensor que puja i baixa gents alegres

i tristes i s'atura, per la nit, siga el cant,

amb gents amunt i avall, ple de gents, de cistelles,

pouant una aigua humana a voltes cristal·lina,

quasi a punt de trencar-se, altres vegades tèrbola.

Així el cant, així el cant, ple de gents i de coses,

o ascensor i cabina de telèfon amb fustes

greixoses en certs llocs, amb una olor de gents,

amb la fusta greixosa de suor en certs llocs.

Aturat, de vegades, amb tots els llums encesos,

quan és la nit. Així, des d'ara, el cant. Bon dia,

bona nit, cavallers. ¿Què hi ha? ¿Com van les coses?

Bé, prou bé, ja se sap. Oh vella, oh trist Europa.

Vicent Andrés Estellés, Coral romput. 1971

Catarsi, refugi, simple plaer de crear?

Fa uns dies m'han vingut a mà unes reflexions de Montserrat Roig (procedents del seu llibre Digues que m'estimes encara que sigui mentida) sobre el fet d'escriure:

""L'escriptor és un ésser que pateix, i pateix de tal manera que el sofriment l'aboca, sense remei, a escriure." No era, doncs, un ofici, un enamorament, un plaer. Era un càstic terrible. Ells, els escriptors, patien indefectiblement. Eren els portadors del dolor i Déu els ho feia expiar a través de la literatura. Només ells veien que el món s'ha tornat boig, només ells coneixien, a cada minut, la consciència del fet que som mortals."

Supose que ja se n'ha parlat massa. Però jo continue pensant-hi. Per què escrivim? Per què hi portem dins el cuquet de la creació? Escrivim perquè patim? No em satisfà cap resposta. Ni el sí ni el no. Potser per això, de tant en tant, torne a cavil·lar. La veritat és que en els moments en què m'he sentit amb la felicitat a vessar no he pensat, a escriure. Sincerament. Ni m'ha vingut al cap. Però les felicitats a vessar són efímeres. Tanmateix, he de reconéixer que en moments veritablement durs tampoc no he pogut escriure. No sé quina és la vostra experiència al respecte. En el meu cas, potser, el fet d'escriure, tot i que siga textos curts, de vegades esporàdics, a hores d'ara és un al·licient en la meua vida. La paraula escrita m'esdevé, ensems, plaer i salvació. Potser per això he iniciat el blog, i me n'alegre moltíssim perquè en el meu vagar, passejar per la xarxa i visitar blogs diversos, n'he trobat molts amb textos (i, per tant, amb persones al darrere) escrits amb una sensibilitat, amb una estima per la paraula que m'ha captivat.

Tot és primavera

D'ençà d'aquesta matinada, des de les 5h 48m d'avui, 20 de març, ja som en primavera. Sembla que arribats en aquest punt de l'any ens obrim a la vida, com si haguéssem estat ensopits tot l'hivern o, si més no, com si haguéssem viscut de reserves adquirides, talment formigues. Arribats en aquest punt de l'any, veiem reverdir els arbres, reviscolar els animals -la meua tortuga fa uns dies que demana menjar, a la seua manera rudimentària, traient un coll larguíssim, que no sé si li creixerà, tant s'esforça-, flors i papallones i refilar d'ocells vénen a despertar-nos els sentits, si els teníem entumits de la letargia hivernenca. La pell ja no s'endevina freda, el cos es gira cap als altres cossos, que també han despertat. És el temps de les cigales. Tot sembla propici a la gaubança.
No obstant, hi ha vegades, hi ha persones, hi ha moments, hi ha situacions, què sé jo... l'autoestima de vegades continua gebrada, com si mai no li arribés la primavera. De vegades ens sentim així. Potser per això, avui, començament de la primavera, vull recordar un poeta que sempre porte amb mi pel vitalisme que traspua, pel vitalisme que em transmet: Joan Salvat-Papasseit. Primavera d'hivern, primavera d'estiu, i tot és primavera. Un vitalisme que vull compartir amb vosaltres tot escoltant aquest poema.

Res no és mesquí

Res no és mesquí,
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s'ullprèn
i té delit del bany:
que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.

Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l'onada del mar sempre riu,
Primavera d'hivern - Primavera d'estiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla, verda eternament.

Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l'heu demanada.
I si l'heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.

Res no és mesquí,
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
-Avui, demà i ahir
s'esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.

Una iniciativa encomiable

(Imatge extreta de marenostrum.org/bibliotecadelmar/literatura/)

Com ja sabeu, Xarxa de Mots ha iniciat un projecte que ens permetrà llegir El quadern gris de Josep Pla, a petites dosis -una delícia. Se'n fa un transvasament tot respectant el dia, malgrat que ara, l'any no serà el 1918 sinó el 2008. Podeu subscriure-vos o entrar-hi directament.

A partir d'avui (encara que hom va iniciar-ho el 8 de març), jo també intentaré col·laborar oferint l'enllaç per accedir al blog que publica l'escrit corresponent. Durant el mes de març ho podreu llegir els dies 8, 9, 11, 14, 16, 18, 19, 21, 24 i 25.

Bona lectura!

Un recer de solitud i reflexió

Ja fa ben bé tres mesos però llavors encara no havia obert el blog. Ho rememore ara, doncs. Era la primera vegada que em convidaven a la inauguració d'una exposició de pintura. És clar que he visitat exposicions pel meu compte, de pintors coneguts -pocs- i de desconeguts. Però no ho havia fet mai el dia de la inauguració. Ara, Paco Ginés em convidava. I em va venir de gust acudir. Va ser una inauguració senzilla i alhora agradable, no hi havia aglomeracions, s'hi podia parlar amb l'autor i gaudir dels seus comentaris sobre les pintures, sense pressa, com si per una estona el temps hagués perdut la seua superioritat, el seu domini sobre nosaltres. L'altre dia, a propòsit d'un quadre de Seurat, comentava amb un amic que potser una de les causes de la infelicitat humana és el desassossec, la urgència en la nostra vida. Doncs durant la meua estada a la sala d'exposicions, em va desaparéixer qualsevol urgència. Només importava la contemplació i el suggeriment, el diàleg amb les pintures. D'entre els quadres que hi eren en trie un -crec que no tenia títol- que em va fer pensar en l'ésser humà, inserit en la quotidianitat atapeïda dels dies iguals, un ésser humà, que durant uns instants en surt, s'asseu sobre les cases blanques, llars veïnes, similars, sobre els atuells ceràmics (la referència a la ceràmica familiar sempre hi és present, en Paco Ginés) per sumir-se en un recer de solitud i reflexió.

8 de març

Aquest és el llibre que ara tinc entre mans: L'art de viure, de l'autora siciliana Goliarda Sapienza, en una traducció al català d'Anna Casassas (Ed. La Campana). No us en vull parlar, d'aquesta novel·la, perquè encara no l'he acabada de llegir. Millor dit, encara no he arribat ni a la meitat (té 639 pàgines i jo, poc temps) però en un tal dia com avui, em ve de gust mostrar-vos una referència que figura a la contraportada.

"La protagonista de L'art de viure és una dona amb una capacitat excepcional per lluitar i per estimar. Nascuda en la misèria, Modesta explora al llarg de la seva vida totes les possibilitats de mare i d'amant, la vida en un convent i en un palau, i a través de la intriga, apareixen les més grans commocions del segle XX. Modesta s'enfronta a tot impulsada per la voluntat de viure a fons, encarnant les esperances de totes les dones."

Aquesta edició inclou, a les darreres pàgines, fotos de l'autora en diversos moments de la seua vida. Us n'adjunte una que m'ha cridat molt especialment l'atenció.

És, segons se'ns explica, un fals document d'identitat amb el qual, sota el nom d'Ester Caggegi, Goliarda Sapienza va dur a terme nombroses accions partisanes durant l'ocupació nazi.

Si cliqueu damunt la imatge la podreu observar a major tamany i amb més detall.

Comença març

"Marçal" ve de "març" (un cognom preciós, no us sembla?).


T'estimo perquè sí.
Perquè el cos m'ho demana.
Perquè has vingut de l'ona sense ordre ni concert.
Perquè el brull del boscatge t'enrama la cabana
sense panys ni bernats, en un desvari verd.
Perquè vull. Perquè em xucla la rel de la follia.
Perquè és l'amor, dallat, que ha granat al meu llit.
Perquè duc, ben reblat, el bleix de l'escorpit
que provoca el salobre i encrespa la badia.
Perquè sóc massa fràgil per bastir l'aturall
a la marea viva que em nega a l'endeví.
Perquè sóc massa forta perquè em blegui un destí
que han signat, sense mi, les busques de l'estrall.
Perquè l'aigua més fonda no vol ni pau ni treva
i pregona ben fort que sóc d'estirp romeva.

Maria Mercè Marçal