La pretensió del Partit Popular amb el ministre d'Educació al capdavant que l'educació espanyola s'endinsi en el segle XXI marcant el pas de l'oca, posa de manifest la seva esbiaixada visió del fet educatiu i alhora reafirma la tradicional manca de consens sobre el paper de l'educació en la societat que caracteritza l'Estat espanyol i la seva peculiar —per a no dir tràgica— cultura política. La llei Wert és l'enèsima reedició de la mentalitat autoritària i elitista que al llarg de dos segles ha generat múltiples normes educatives partidistes d'inspiració ideològica i excloent, que han perjudicat enormement el progrés social, cultural, econòmic i polític afectant especialment la ciutadania més feble.
La pròpia naturalesa del llenguatge emprat en aquesta proposta legislativa demostra —cosa d'altra banda evident per les mateixes sigles LOMCE— que és una "Llei d'Ordeno i Mano", redactada mirant la història d'Espanya pel retrovisor d'una concepció de les relacions educatives desaforadament centralista, uniformitzant i reglamentista. Malgrat una terminologia d'aparença en ocasions liberal, la llei Wert és la institucionalització del dirigisme i de la desconfiança de l'Estat vers els ciutadans i el professorat en particular. És una involució del tot contrària al que convé a Catalunya i a qualsevol territori que confiï en la seva pròpia capacitat per fer front amb èxit als reptes globals i en la contribució dels seus mestres per construir un futur democràtic, avançat i progressiu.
La pretensió de modificar l'ordenació del sistema educatiu sense efectuar cap anàlisi prèvia rigorosa, participativa i consensuada de les causes dels dèficits d'aprenentatge i del fracàs escolar, sense haver fet cap acció estructurada de prospectiva de futur i de modelització dels processos de transformació pedagògica i organitzativa que reclamen els temps actuals, és incompetent i inadmissible. Aquestes objeccions són tanmateix irrellevants per als proponents de la llei perquè el seu objectiu real és ideològic: consisteix a implantar un patró d'uniformització pedagògica de concepció i abast estatal, farcit de mecanismes d'homogeneïtzació i de compulsió en mans de l'Administració central. Emparats amb l'eslogan que la combinació de resultats mediocres i abandonament prematur "exigeix fer alguna cosa", la LOMCE imposa canvis substancials dels principis del sistema educatiu actual, que deixa de ser comprensiu, inclusiu i mínimament descentralitzat, al mateix temps que introdueix paràmetres altament ideològics en el funcionament del sistema.
Els objectius de la llei Wert són l'estandardització i l'uniformitat del servei educatiu a tot l'àmbit estatal, el control absolut d'aquest servei per part del govern central, la quantificació extrema del rendiment escolar en unes poques matèries —amb la consegüent generalització de criteris numèrics de retiment de comptes—, així com l'assoliment d'una certa mena d'eficiència superficial per la via de la protocol·lització dels processos educatius. La LOMCE instaura una dinàmica de "mcdonaldització" de l'educació espanyola per la via d'un sistema d'objectius, d'organització i gestió en què els centres educatius, l'alumnat i el professorat són microgestionats a distància per l'Estat a través d'uns protocols tancats de contingut, procediment i avaluació. El Ministeri d'Educació es converteix en l'equivalent dels headquarters d'una empresa multinacional centralitzada. En una paraula, la LOMCE imposa a l'educació espanyola un model "antifinlandès", del tot contrari al que amb raó es considera un sistema d'èxit pels seus resultats i humanització.
Fa just vint anys que el sociòleg estatunidenc George Ritzer va fer servir el terme "mcdonaldització" per a designar els efectes negatius de l'extensió a diversos sectors socials dels principis d'eficiència, calculabilitat, predictibilitat i control propis de les cadenes de restaurants de menjar ràpid als Estats Units. A The McDonaldization of Society (1993), Ritzer explica que l'efecte combinat d'aquests principis porta a la «irracionalitat de la racionalitat», perquè crea sistemes racionals però no raonables, en la mesura que neguen la humanitat bàsica, la personalitat, la cultura i els valors de la gent que hi treballa o que és servida pel sistema. La irracionalitat disfressada de control, eficiència i "millora" és precisament l'espectre que plana ara sobre el sistema educatiu espanyol. En l'univers educatiu mcdonalditzat del Ministeri el professor ha de deixar la seva personalitat a les portes de l'escola i atenir-se als designis governamentals per entrenar l'alumnat per a unes proves que ja se sap com seran, única manera de sobreviure en l'asfixiant univers d'uns rànquings educatius públics simplistes, descontextualitzats i injustos.
Els proponents de l'actual proposta legislativa semblen ignorar que una educació autènticament productiva en coneixements, competències i valors personals es construeix a partir de les relacions i de les capacitats de tothom en el si d'una comunitat educativa dotada d'un sentit col·lectiu de responsabilitat social i d'un compromís absolut amb la promoció del coneixement i l'èxit individual de cada aprenent. Si alguna d'aquestes coses ha fallat fins ara (i penso que malauradament aquest és el cas), és aquí on cal concentrar amb visió a llarg termini els estímuls, els esforços, l'exigència i la implicació de centres, professorat, alumnes, famílies i administració educativa.
Però la llei Wert no està feta pensant en les persones. No té en compte el professorat, a qui tracta com a mer executor d'un designi superior, cosa que representa una instrumentalització condemnada a generar una insatisfacció de dimensions gegantines. Pel que fa als alumnes, és del tot aliena al fet que són persones dins d'una estructura social concreta i íntegra, i que cadascun és important i únic com a individu, com a aprenent i com a ciutadà. Per això concep els alumnes com a àtoms obligats a interactuar amb l'Estat i a retre-li comptes, simples partícules individuals que només són dignes de consideració en la mesura que encaixin en un sistema rígid de trajectòries acadèmiques i assoleixin el rendiment decretat en termes exclusivament numèrics al menor cost per càpita possible.
El legislador hauria de saber a hores d'ara que qualsevol estratègia amb projecció de futur ha de partir de la base que la superació de les disfuncions educatives depèn sobretot de la capacitat emprenedora local pròpia de cada centre educatiu, de l'aplicació autònoma i compromesa del coneixement individual i col·lectiu i de l'ús flexible i discrecional dels recursos. Avançar de veritat requereix que els centres educatius esmercin els seus millors esforços a augmentar el rendiment acadèmic i l'eficàcia de l'atenció a l'alumnat, donant respostes personalitzades i flexibles en un context d'equitat, acompanyats si escau per les administracions més properes. Aquesta tasca només la poden fer professionals compromesos que treballen en equip en el marc d'uns centres educatius autònoms, ben liderats i arrelats a la comunitat, a la cultura i al territori, que tenen en les pròpies mans el control dels seus afers.
La llei fast-food que se'ns imposa fomenta l'assentiment i la passivitat molt més que la diligència, el compromís i la voluntat de prendre el timó i modelar el futur. I mentre es necessiten anys per implantar la llei, fer efectives les mesures previstes, comprovar que no funciona i dissimular-ne el fracàs, la burocràcia uniformista i centralista arrelada en visions, interessos i sensibilitats més pròpies del segle XIX que del XXI haurà tornat a aconseguir el seu objectiu real i prioritari, que no és altre que acaparar poder i perpetuar-se a si mateixa.
Ferran Ruiz Tarragó
frtarrago@gmail.com
