Estimat Pèsol...

Tu i jo sabem que et podria haver tocat una mestressa millor, però també sabem que no em podria haver tocat mai un gat millor que tu.

Estimat Pèsol, t'enyoraré tant!

T'enyoro tant... fes bondat i pensa una mica en mi de tant en tant.

on són les set vides?

Estem pujant cap a Olot per portar en Pèsol al veterinari. Ja m'he descomptat de les vegades que m'han insinuat l'eutanàsia i en tinc els nassos plens.

- És una cosa que quan tens animals ja saps que pot passar.

- Igual com tenir persones - responc jo pensant que les persones també emmalalteixen i es moren i no podem triar ben res.

- No és pas el mateix, no ho pots pas comparar.

- És el mateix, per mi sí. Per mi en Pèsol és molt més important que algunes persones i no parlo pas de persones desconegudes i llunyanes. Sí mare - dic quan veig que nega amb el cap - és així.

I aquí vam acabar la 'discussió'.

Sé que ens queda poc temps plegats, perquè no sembla pas que el tractament faci gaire res. Ahir tenia ganes de mossegar-me quan l'empipava una mica, bon senyal, i també va fer l'esforç d'amoixar-se'm sobre el pit com sempre que em poso a dormir, poca estona, però ronronejava i tot. Avui el torno a veure moix i em sap tan de greu, em fa tanta pena.

Fa dotze primaveres que estem junts i no és una frase feta, no. Me'l van regalar la primavera de fa dotze anys. Era tan petit que em cabia a la mà, ara només m'hi cap el cap.

S'ha esperat tots aquests anys per estar malalt, només per això es mereix l'oportunitat de lluitar. Dijous he de trucar al veterinari per donar-li el 'parte', després veurem què fem. Mentrestant, ell lluita i jo el mimo més que mai, tant que em sembla que m'engega a passeig tot sovint.