desig ...

Nosaltres, ben mirat, no som més que paraules,

si voleu, ordenades amb aliva arquitectura

contra el vent i la llum,

contra els cataclismes,

en fi, contra els fenòmens externs

i les internes rutes angoixoses.

Ens nodrim de paraules

i, algunes vegades, habitem en elles,

així en els mots elementals de la infantesa,

o en les acurades oracions

dedicades a lloar l'eterna bellesa femenina,

o, encara, en les darreres frases

del discurs de la vida.

Tot, si ho mireu bé, convergeix en nosaltres

perquè ho anem assimilant,

perquè ho puguem convertir en paraules

i perduri en el temps,

el temps que no és res més

que un gran bosc de paraules.

I nosaltres som els pobladors d'aquest bosc.

I més d'un cop ens hem reconegut

en alguna antiquíssima soca,

com la reproducció estrafeta

d'una pintura antiga,

i hem restat indecisos

com aquell que desconeix la ciutat que visita.

Però la nostra missió és parlar.

Donar llum de paraula

a les coses inconcretes.

Elevar-les a la llum amb els braços de l'expressió viva

perquè triomfem en elles.

Tot això, és clar, sense viure massa prop de les coses.

Ningú no podrà negar que la tasca és feixuga.

Miquel Martí i Pol.

Perquè durant el 2009 no ens faltin les paraules!

ps.-procureu no ennuegar-vos amb els raïms!!!

no demano gran cosa...

No demano gran cosa, només poder deixar aquest neguit de banda. Desconnectar de tot el que m'envolta cada dia i no haver de pensar en res. Ni tan sols en mi mateixa. I dic que no demano gran cosa perquè amb un dia ja en faria prou, o potser no, però hi firmaria ara mateix.
Estic tan cansada que fa dos dies que em trobo gent i quasi no tinc ni esma per expressar l'alegria del retrobament. Tan cansada que la veu em sóna monòtona i em costa riure.
No demano gran cosa, només que el gener sigui diferent del desembre...

Palestina ...

El teu nom una rosa, el teu nom Palestina.
El teu nom un bell estel a l'Orient.
El teu nom esperança. el teu nom una espina,
el teu nom mirall precís que ens reflecteix.

Més enllà de les ones d'un mar que ens aveïna
et cantem el pervindre, el teu nom el coratge,
el teu nom Palestina.

Dels teus camps del pell bruna t'arrabassen els arbres
com si així et desarrelessin el demà.
Els teus fills els soterren quan encara somriuen
esperant que així el teu ventre es torni un erm.

Naixeran oliveres de destí mil·lenari
perquè els ocells hi cantin el teu nom que és coratge,
el teu nom Palestina.

Quan et nafren els braços, l'odi esdevé feixisme
colpejats pels qui escarneixen llur passat.
Seran les teves ales, d'un vol que veuràs lliure
si s'allunya la venjança del teu cor.

Més enllà de les ones d'un mar que ens aveïna
et cantem l'esperança, el teu nom és pervindre,
el teu nom Palestina.


Lluís Llach (Geografia - 1988)

el corb marí ...

Mentre creuo el pont de les Peixeteries velles, a mi m'agrada més dir-ne el pont d'Eiffel, em giro cap al pont de Pedra. L'Onyar baixa plenet, l'aigua marronosa delata tempestes tot i aparentar una calma infinita. L'illeta que hi sol haver a tocar del pont de Pedra pràcticament ha desaparegut. Els joncs i les herbes altes ja no hi són. Des d'on em trobo puc endevinar quatre o cinc ànecs collverd i un ocellot negre amb les ales esteses. Un corb marí, penso, però no n'estic segura malgrat hagi vist pilons de vegades aquella silueta, suposo que perquè se'm fa estrany veure'n un a Girona. Per acabar-me'n d'assegurar, enfilo el carrer Santa Clara amunt fins arribar a la seva alçada. I em quedo embadalida guaitant els seus ulls verds, el bec groc i els gests que fa per espolsar-se l'aigua de les plomes. Segurament li faltaria un xic de sol per acabar-les d'estendre.

pont ...

Hi ha un pont que sempre li ha fet por. No sap ben bé perquè però sempre el passa amb l'ai al cor, mig aguantant la respiració.
Avui, en aquest pont ha sigut on ha trobat l'únic moment de pau del dia: aturada damunt la part feta d'obra mentre el riu rugia i li impedia escoltar-se els pensaments i els batecs del cor.
Ha intentat llençar els fantasmes i el mal humor a l'aigua, perquè la corrent se'ls endugués ben lluny, sense èxit. Damunt la part enfustissada, mentre feia fotos, la sensació de vertígen ha sigut tan forta que ha trontollat de cap a peus.
I amb el cor encongit per l'ensurt i emocionat per l'espectacle, ha decidit regalar-se una tassa de xocolata desfeta per esmorzar.

llindar ...

Foto: Elur _ entre Sant Esteve i Hostalets d'en Bas.
26/12/08 a les 17:54.

Visc al llindar. A les portes del tot i del no-res. Som el primer poble de la Garrotxa i també el darrer. A vegades no hem sortit ni als mapes.
Les muntanyes que ens envolten s'han mudat. Llueixen diferents tons i estampats de blanc. Això quan els núvols fan una treva i s'aixequen prou per deixar-nos albirar el que no podem tenir.
Plou. I la pluja ha traspassat el llindar, carretera amunt fins Olot. Aquí, plou sobre mullat. Enllà, plou sobre la neu.
Plou i la llum ha deixat de jugar a papus? Taaaaaaat!
Plou i en algun lloc hi neva. Hi ha un poblet, enmig d'una vall màgica coberta de blanc, que s'ha quedat sense llum.
Plou. Entre ahir i avui més de 100 litres.
Ahir estàvem a -0,5º. I no va nevar. Només just fins l'entrada del poble, només aigua-neu aigualida. Misteris de la natura.
Al llindar sempre ens quedem a les portes de tot.

[na]daltabaix...

El Nadal és un cúmul d'estats d'ànims, una muntanya russa amb més baixades que pujades.
La gran sort és que només passa un cop l'any.

all we need is love!

Volia fer un post sobre el Nadal.
De com vaig adonar-me, una tarda de fa mooooooolts anys, que havia perdut l'esperit nadalenc.
De lo poc que m'agraden aquestes festes i de lo toveta que em sento a estones.
De l'enyorança i de...
Però no ho faré.

Simplement us desitjaré unes bones festes, que sobrevisqueu als turrons i empatxos varis i que us omplin de petons, abraçades i amor.

l'hivern...

Primer matí d'hivern...

El fred de la nit encara estava dormint sobre tot el paisatge.

Passeig i fotos a la vora del riu.

sort!

Avui he escrit mentalment uns quatre o cinc posts.
A vegades em trobo observant alguna escena i explicant-me-la a mi mateixa.
Com aquesta tarda, abans d'anar a treballar. Quan tres... tres... tres adolescents d'edat avançada, diria que rondaven la trentena, la passaven més que no pas li van a la saga, s'han comportat com els putus amos del cafè. Cridant enlloc de parlar, fent escarafalls de qualsevol cosa. Vantant-se de la turca que havien de pillar aquesta nit. Fins i tot s'han posat a cantar allò tan bonic de: alcohol, alcohol, alcohol, alcohol, alcohol, hemos venido a emborracharnos, el resultado nos da igual, gran cançó allà on les hi hagi, que han coronat amb unes rialles forçades i estridents i escandaloses. Qualsevol comentari era digne de les seves rialles, l'última més pujada de to que l'anterior. També han jugat a aixecar-se l'un a l'altre. Si fins llavors havien fet gala de la seva classe, bon gust, capacitat pulmonar i habilitat artística, no podia faltar una bona demostració de força física, n'est pas?
Mentrestant, una servidora estava intentant fer els mots encreuats de la vanguardia davant d'una camamilla. Avui no he omplert ni la meitat de les caselles. M'han desconcentrat del tot amb tanta exhibició de mascle ibèric. I estic convençuda de que amb la intel·ligència que semblava que tenien, han confòs els punyals dels meus ulls per mirades d'admiració. Doncs quan més incrèdula me'ls guaitava, més exagerades eren les mostres de fatxenderia.

Sort (sort!!!) que allò de que tots els homes són iguals és una mentida podrida, perquè sinó n'hi hauria per plegar.

què estimes?

Si vols conèixer una persona, no li preguntis el que pensa, sinó el que estima

Sant Agustí. Filòsof i teòleg.

confessió ...

M'he passat mitja vida alimentant rancúnies. Lluitant contra sentiments oposats. Perdonant però fent-me la ferma promesa de no oblidar mai. Fins que fa temps em vaig adonar de que era un desgast inútil. Sobretot quan vaig ser conscient que, malgrat tot, no podia evitar estimar-la. Aquest sentiment intrínsec no ha borrat records, però sí que ha borrat retrets i rancúnies. No ha sigut una lluita fàcil, sobretot pel fet de sentir que rendint-me a l'evidència potser traïa un amor més gran. Però ara sé que no és així. Fa temps que ho sé.

dubte ...

Som el que fem o el que pensem?

però ...

Hi ha dies en que voldria fer com el meu gat, endinsar-me entre llençols i edredó i restar-hi colgada tot el dia.
I avui n'és un.

Se'n diu amagar el cap sota l'ala... però...

mala llet!

El que hauria de ser un desembre blanc, està esdevenint un mes negre.

Cantava no sé qui: “Tres cosas hay en la vida: Salud, dinero y amor. Y el que tenga estas tres cosas, que le dé gracias a Dios”.
Deixant de banda el mal gust de la cançó, potser ens hauríem de començar a emprenyar amb déu, si és que n'hi ha. Els diners, menys que no pas més, hi són, no ens podem pas queixar. D'amor no ens en falta, per sort tenim familia i amics. Però cullons amb la salut!

Entre la iaia i jo, potser no en faríem ni una de bona.

A la iaia li pot l'edat, el cansament, el fet de que el seu cos està dient que potser ja n'hi ha prou de tanta guerra diària. El mes vinent en farà 91, el dia 10. Una capri de cap a peus.

A mi, entre l'esquena i ara no sé què, no duro ni una setmana en condicions. Tinc mal de panxa, mal de tot, diarrea i segurament els calfreds i tremolors que noto són de febre.

A ma mare, ja només li falto jo amb aquestes cullonades.

S'ha girat vent a la ciutat dels 4 rius. Fa fred. A dins, a fora i entre dins i fora.

Estic de mala llet!

fred [2] ...

A vegades costa tan expressar el que s'està pensant i sentint.
A fora hi fa molt de fred, ho acabo de notar ara mateix, quan he hagut de sortir a rescatar al meu gat.
A dins també.

silencis ...

Quan la resposta és un silenci, poques opcions hi ha per triar. Poques decisions a prendre.

A vegades em sento estúpida quan, malgrat tot, encara espero alguna cosa d'allà on no hi ha res a esperar.

Marcar plaços a algú sense que se n'assabenti potser és fer trampa. Allargar el plaç sistemàticament és enganyar-me.

El cos se'm queixa. Em demana repòs i jo no sé què fer.

Últimament l'afecte m'arriba d'una manera peculiar. S em tracta com tracta als seus amics. I m'agrada. En qüestió d'amistat els homes són més senzills i aquesta senzillesa em roba el cor.

Fa temps que em ronda pel cap saltar, però el vertígen em frena. Tot plegat seria trucar una porta, però si s'obre, què dic? t'agrado?

Trencar el gel que la nit diposita sobre el paisatge és senzill. Trencar el que nosaltres ens posem al damunt és complicat.

Tot el que he escrit aquí no té perquè tenir relació entre sí.

blues ...

Obro els ulls i veig com s'escola
la blavor del dia per la persiana
inundant l'habitació.
El cel té un fals sostre de color gris-blanc,
que imprimeix una llum especial al paisatge.

Llum d'hivern, blava i freda.
Un blues en vol rasant.

La muntanya llueix satisfeta
el vestit blanc que li ha regalat la nit freda.

Res no es mou finestres enllà.
El temps sembla aturar-se
mentre el món continua el seu camí.

imagina ...

John Winston Lennon, 9 d'octubre de 1940 – 8 de desembre de 1980

metge de guàrdia ...

Diagnòstic: lumbàlgia-coccionoséquè... deguda a una mitja caiguda enmig de l'Alta Garrotxa.
Prescripció: xeringasso d'analgèsic, voltaren, analgèsics, relaxant muscular, protector d'estòmac i repòs...

I sobretot paciència que diu que n'hi ha per uns quants dies.

Demà truco a la fisioterapeuta.

ara mateix...

Ara mateix hauria d'estar pujant al Bassegoda, o just al cim. Sentint el vent fred a la cara, esmorzant amb els meus germans. Una sortida que podíem fer tots quatre per primera vegada des que ens hem posat a fer-les. Però no. Estic a casa, renegant interiorment. El meu còccis ahir em va dir que m'havia d'estar quieta i ha sigut molt insistent i s'ha fet escoltar d'allò més, sobretot aquesta nit. I ja no sé si plorava de dolor o ràbia o d'ambdues coses.

t'agrado?

Torno en bus cap a casa, hi ha molt de xivarri i amb prou feines puc seguir el fil de la ràdio. Miro la mitja lluna, els pensaments es van enfilant i escric mentalment un post. Començo a imaginar paraules formant frases mentre monologo amb la lluna, que potser respon a les meves preguntes absurdes i jo no sé escoltar-la. Entremig de pensaments i preguntes i mig somriures i xivarri i la ràdio, puc sentir clarament la veu del meu estimat Fon: Neus, no me seas adolescente. Que provoca que tot lo escrit mentalment trontolli i les paraules es barregin perdent tot el sentit. I ja només hi som la lluna, un somriure, jo i una pregunta: T'agrado?

singlot ...

Aquest matí a la feina m'ha vingut el singlot. Fotia anys que no en tenia i hasta m'ha fet gràcia, però només durant una estona. I m'ha vingut a la memòria el Mr. Hiccup. El recordeu? a mi em feia riure molt. És que sóc de cor senzill, que deia el Mikimoto.

de casa a Olot...

De Girona a Les Planes ja m'anava agradant el paisatge, mes pensava jo que era prou llàstima que aquell terreno fos tan bonic per acabar amb el ditxós pessebre d'Olot. De Les Planes a Olot, la indignació de veure'm en un carruatge sense poder córrer me posava unes ulleres de mal humor que tot m'ho feien veure enterbolit, lleig i vulgar. Arribats al cim de la interminable pujada, ja no vaig poder enganyar-me més, de primer me vaig confessar a mi i després als altres que el paisatge que s'ovirava era gros, hermós, nou i admirable; vaig fer durar un xic el meu propi engany, assegurant-me que mai me vindrien ganes de pintar "allò", que només era bonic per a ser vist, com els llacs i congestes de Suïssa i les cascades del Pirineu.- Mes bon tros més avall, eixí del fons del fons de tot, a la dreta*, el cim trencat del Puig de Bassegoda i en Morera em va dir amb la veu més suau que gasta quan parla de coses que li agraden: "Veus aquella muntanya alta que va pujant? És el Puig de Bassegoda; allí vaig sentir el Plany per primera vegada."
Sentir això i acabar la meva hostilitat amb aquell gran paisatge, tot va ser u. De l'afectada indiferència vaig passar a la més neguitosa contemplació, com aquell que mai més ha de tornar a veure una cosa que el sedueix. Encara vaig poder mirar ja de lluny l'espadada i alta plana de Collsacabra, la historiada muntanya del Puigsacalm, les blaves arestes del llunyà Puigmal i el gran Canigó amagant-se del nostre sol massa exagerat, detràs de molts vels de calitja. -Tot d'un dret arribàrem sota els frondosos arbres del tros de carretera que toca a Olot i al veure tantes cares amigues encara que desconegudes ja em varen venir ganes de ser olotí.

De Les Planes a Olot _ Utrillo Morlius, Miquel _ Olot

Atles Literari de les terres de Girona

* a la foto el Bassegoda queda a l'esquerra.

gener ...

La S m'explica que als vespres, quan són a casa tots tres, ben tranquils al sofà, en P s'acosta a l'Arnau, i li explica cosetes. Monòlegs xiuxiuejats a tocar de la panxona de la S.

-Saps què li diu? que neixi el dia u de gener, com ell! (S)
-També li dic que si no pot ser aquest dia, doncs que ho faci abans del 19. (P)
-Dona, S, és que podent néixer al gener, ja em diràs perquè ha de néixer un altre mes! (jo)
-Ja! vaia dos!! (S)

I en P i jo ens mirem i somriem.
I l'Arnau sortirà quan ell vulgui...

senyals...

Ja no sé si veig senyals o si és que els vull veure...
Ja no sé si sé deixar senyals...

Desembre i neguit quasi sempre van de la mà.

txoria txori ...

Txoria Txori

Hegoak ebaki banizkio
nerea izango zen,
ez zuen aldegingo.
Bainan, honela
ez zen gehiago txoria izango
eta nik...
txoria nuen maite.

Mikel Laboa (Pasaia, 15 de junio de 1934 - Donostia, 1 de diciembre de 2008)