Tuareg ...

Acabo Tuareg amb un regust agredolç.
Meravellada per la història, pel Gacel.
Emprenyada amb l'escriptor per acabar-la de la manera com l'acaba.
Trista i emprenyada.

I sense ganes de llegir.
Més ben dit, sense saber què llegir per treure'm del damunt aquesta sensació.

enveja ...

Enveja és el que sento quan veig als seguidors d'una selecció emocionar-se amb el seu equip, guanyi o perdi.
Enveja i tristesa i incredulitat.
Quant sents que no hi ha res del que veus que et representi, quan no entens com pot ser que la gent s'emocioni d'aquella manera... quan sents que voldries sentir alguna cosa semblant i no pots i tampoc vols.
M'agrada el futbol. M'agrada molt i reconec que la selecció espanyola ha jugat molt bé a futbol. I ja està. Ara que ho celebrin, però si-us-plau, que no ens toquin gaire els collonets amb el seu nacionalismo i les idees ràncies de sempre, ni raza, ni toros ni mandangues d'aquestes.
No m'emociono amb la selecció catalana, tampoc. Els partits de costellada, l'himne... mai m'han posat la pell de gallina. Per això dubto quan el meu germà em diu que si Catalunya jugués una Eurocopa o un Mundial, estaria igual o pitjor que els aficionats que sortien ahir per la tele. No ho sé...

Ahir, el Sergio Ramos es passejava amb una bandera andalusa. No se'n va fer cap comentari, ningú hi va parar atenció, dubto que ningú en digui res.
Què hauria passat si el Xabi Alonso s'hagués embolicat amb una Ikurriña? I en Cesc Fàbregas amb una Senyera?
Hi hauria hagut el mateix silenci?

dia fadista ...

desert ...

En el límpido aire del desierto, en la oscuridad de una tierra sin una sola luz en cientos de kilómetros a la redonda, se tenía la impresión de que las estrellas descendían hasta casi rozar la arena, y Gacel extendía a menudo la mano como si realmente pudiera tocar con las puntas de sus dedos las parpadeantes luces.
Tuareg (fragment) _ Alberto Vázquez Figueroa

A vegades enyoro la pau que vaig viure aquella nit d'agost al Sàhara marroquí, on les estrelles quasi no es podien veure a causa de la lluna plena.

experiencia ...

La experiencia
consiste
en intentar que el pájaro regrese
desde el extremo opuesto de la noche
y pose su cansancio
sobre tu abierto pecho adolescente.
Lo tomas en las manos,
lo acaricias,
extraes de sus alas todo el viento
y mientras él se entrega
a lo innombrable,
tú te dejas volar.

Es fácil la experiencia.
Lo difícil
es dar con el momento
que te permita asesinar al pájaro
sin morir a su lado
de tristeza.

OSVALDO POL (Argentina)

m'agrada ... molt!

I wanna go home

The Skiffle Sessions: Live in Belfast 1998 [LIVE]
Van Morrison, Lonnie Donegan, Chris Barber

no m'agrada...

No m'agraden les revetlles.
No m'agraden els petards.
No m'agrada la gent que comença a tirar-ne una setmana abans i continua una setmana després.
No m'agrada sentir que al meu poble hi hagi qui celebra la victoria del país veí com si fos pròpia.
No m'agrada que se'm diguin les coses com si tingués quatre anys.
No m'agraden els xantatges.
No m'agraden les amenaces.
No m'agrada la calor.
No m'agrada dutxar-me i començar a suar mentre m'asseco amb la tovallola.
No m'agrada sentir que m'ofego.
No m'agrada aquest pont.
No m'agrada sentir-me sola.
No m'agrada guardar secrets quan després de dir-los em recorden que sobretot, sobretot no ho diguis a ningú. (Ahir me'n van dir un altre, també bonic).
No m'agrada...

matí ...

Em desperto poc a poc i noto com el sol entra per la finestra oberta i em toca a la cara. M'arriben els cants dels ocells i tota la llum del dia. Són les 7 i no tinc més son. Em llevo, esmorzo i preparo la càmara. Vaig a fer un volt.
L'aire és fresc, però el sol ja promet donar guerra quan tot just són quarts de 8. Enfilo el camí cap al riu. El poble encara dorm i el silenci és quasi absolut. Em trobo dues dones feinejant a l'hort que tenen prop dels Ponts petits, ocells pasturant enmig del camí. El silenci mica en mica ha sigut ocupat per les converses dels ocells, les granotes i el riu. El Brugent baixa amb alegria, tot al seu voltant és verd i ufanós. El camí que el voreja està ple d'herbes que m'arriben a la cintura. Al cap de quatre passes vaig xopa fins als genolls.
Feia massa temps que no hi venia...
Seguint un camí que endevino més que no pas veig, arribo al carril bici. Un ciclista, que posa en perill la integritat de la bici amb el seu pes, es vol fer el graciós. No n'hi ha pas de llangardaixos!! Associació estranya que ha fet al veure la canon amb el 300. Tinc ganes de dir-li que prefereixo trobar-me serps, però només somric i dic bon dia.
I entre badades per quasi tot el que es mou, fotos, papallones, orenetes, vols de coloms... arribo a casa. Ja fa massa calor i tot just són quarts de 9.

secret ...

M'acaben de dipositar un secret preciós entre les mans i al cor.

Em fa somriure.

I compensa tot els altres que m'estrenyen una mica l'ànima...

cueta ...

S'us juru que l'original era en tons sépia...

gest recuperat...

Alço la mà dreta i recullo un ble de cabells, que recargolo amb els dits i faig passar entre ells.

.

Raúl Brasco ...

Amor I
A ella le gusta el amor. A mí no. A mí me gusta ella, incluido, claro está, su gusto por el amor. Yo no le doy amor. Le doy pasión envuelta en palabras, muchas palabras. Ella se engaña, cree que es amor y le gusta; ama al impostor que hay en mí. Yo no la amo y no me engaño con apariencias, no la amo a ella. Lo nuestro es algo muy corriente: dos que perseveran juntos por obra de un sentimiento equívoco y de otro equivocado. Somos felices.


Amor II
Pretende que yo estoy enamorada del amor y que a él sólo le interesa el sexo. Dejo que lo crea. Cuando su cuerpo me estremece, lo atribuye a sus muchas palabras. Cuando mi cuerpo lo estremece, lo atribuye a su propio ardor. Pero me ama. Y no lo saco de su engaño porque lo amo. Sé muy bien que seremos felices lo que dure su fe en que no nos amamos.


Todo tiempo futuro fue peor (microcontes)

madriz [2] ...

-Una abraçada amb petons per donar-nos el "buenos días", un cafè i una dutxa.

-Parque del Retiro, Feria del Libro. Hem quedat amb Eduardo, només falta trobar-nos, ens espera a la paradeta 272. Estem a la 250 i comença a ploure. Diu l'Ana que és tradició que plogui durant aquesta fira. Aprofitem per fer un cafetó, que és el que dura la ruixadeta, i anem a trobar-nos amb l'Eduardo. Veiem a Núria Roca, Histo Mejide, Luis Eduardo Aute, Sanchez Dragó, Juan José Millás... entre altres, molt altres. Em compro un llibret de contes curts, "Todo tiempo futuro fue peor" del Raúl Brasca. I també em quedo amb les ganes de comprar-me'n una trentena més... Ens despedim de l'Eduardo tot fent un toc i correm cap a casa.

-Pessigolles, riures, converses serioses d'adults, jocs d'infants amb en Sergio (6 anyets), dinar familiar sense en Gabriel, li toca estar amb el seu pare. El trobo a faltar, ser a casa seva i no veure'l córrer amunt i avall explicant-me coses i preguntant i ... Però arriba a les 6 i recuperem el temps perdut. Deu mesos sense veure'ns i me'l trobo més alt, més gran, més guapo, més feliç. Perdo el compte de les vegades que em mira i em diu amb la seva cantarella madrilenya i un somriure: neeeeeeeeus... hooooooooola.

-I, inevitablement, arriba el que menys m'agrada, les despedides. Fernando i Sergio se n'han d'anar. I encara no han passat la porta que ja els enyoro.

-Mami... este fin de semana casi no he visto a neus... ¿cuándo volveré a verla?
-Gabriel, cielo, me estás viendo ahora...

-Recuperem el nostre joc particular mentre sopem una mica, les ofertes i el regateig. Acabem fent sumes i organitzant una festa de jubilació per ma mare. Sumes i multiplicacions de color vermell sobre un foli blanc que ens acompanyen fins a Chamartín. A en Gabriel li encanten els trens, baixen fins la via 15 i pugen per veure el meu compartiment. Ens queda temps per fer-la petar una mica a l'andana, per fer-nos promeses, abraçades i petons i per començar a enyorar-nos. Quan se'n van, després de fer 4 passes, en Gabriel es gira: ¡Llámanos en cuanto llegues!


-Imatge: Litografia de Mucha, Clair de Lune, que forma part de 4 il·lustracions titulades "La luna y sus estrellas".

madriz [1] ...

-Una santfeliuenca, que fa quatre anys que viu a Guadalajara, és la meva companya de viatge en l'anada a Madrid. Sopem plegades al vagó/cafeteria i parlem i riem, fins l'hora d'anar a dormir. Acabem compartint el fuet dels treballadors del tren i parlant i rient amb ells.

-Arribem a Madrit dos minuts abans de l'hora prevista. Em meravella el bon funcionament de la Renfe fora de Catalunya.

-Chamartín-Vallecas en taxi. Somriure d'orella a orella. Veig Madrit més neta, més verda. Un mes de pluges li han anat de meravella.

-Em reben l'Ana i Sol (el gat). Un amb miols, l'altra amb abraçades i petons i somriures i son. Fem el primer de molts cafès del dia.

-Exposició al Caixa Forum d'Alphonse Mucha. Una vertadera meravella. A la sortida anem a buscar a l'Eduardo, un amic de tota la vida de l'Ana. En cinc minuts, fins i tot menys, em roba el cor. Dinem tots tres i passem la tarda junts. "Tienes un amigo y un techo en Alicante, preciosa. Te lo digo de verdad". I sé que és així. M'agrada haver-lo conegut.

-Sopar a Las costillas amb uns altres amics de l'Ana, també són macos. Havent sopat, quedem de nou amb l'Eduardo. M'ensenyen Chueca. Fem la cerveseta al Libertad8, local que era visitat amb freqüència pel Sabina. I a dormir.

-Imatge: Litografia de Mucha, Étoile Polaire, que forma part de 4 il·lustracions titulades "La luna y sus estrellas".

...

Ahir estava contenta i somreia tot contemplant els núvols, deixalles d'una tempesta de tarda, pintats de capvespre.

Saber i notar, quasi palpar a través de les paraules, que t'estimen...
Saber que t'esperen amb il·lusió i amb els braços a punt per abraçar-te...

Tenir tresors tendres en forma d'abraçades, petons, somriures, rialles, mirades... és el millor que pot passar. Doncs quan necessites força, obres la capseta i en trobes a mans plenes.

Aquesta nit, me'n vaig a Madrit, on recolliré uns quants tresors més.

.

apunts [8] ...

Per més que m'ho expliquin i raonin, no podria, no puc entendre com és que s'obren les comportes de Susqueda per poder dur a terme una activitat de piragüisme a Salt i no per poder subministrar aigua al regants del Baix-Ter. Desde quan val més una competició esportiva que el futur d'algunes famílies?
Després de 30 dies de pluges, només he vist el Ter arriat abans de l'esmentada competició. Ara torna a baixar la mateixa misèria d'aigua que 30 dies enrere.


¿A quin cap quadrat se li ha ocorregut la genial idea de dir que treballar 65 hores setmanals és un avanç social? I viure, senyors, ho deixem per la propera reencarnació? I què en fem dels ascèptics que no creiem en cap més vida que la que vivim ara?
Treballar 65 hores a la setmana. Sou mileurista (amb una mica de sort). Hipoteca com a herència pels rebesnéts (si és que som prou agosarats per posar-nos a parir, perquè clar qui els cuidarà als fills si toca treballar una mitjana d'11 hores comptant dissabtes i tot?). Jubilació (si és que n'hi ha) als 70 o més. Això sí que és progrés i la resta són cullonades!


I per acabar i treure una mica de sobre el mal rotllo...

Dimarts al vespre arribant al poble. Com sempre repasso amb la mirada tot el paisatge familiar. Un cop vistes les muntanyes, la vista recorre els camps de blat. Ara, després de les pluges, han perdut la textura de mar daurat i semblen una cabellera embullada. Enmig de l'embull descobreixo un senglar que pastura tranquil·lament.

.

puzzle ...

Trobarem mai la peça que falta?

Trobarem mai el lloc on encaixar perfectament?

em trobo dalt...

Em trobo dalt d'una atalaia que està envoltada d'aigua. No reconec el lloc, però m'adono que són uns aiguamolls. Enmig de l'aigua hi ha branques i petites illetes. Està tot ple d'ocells de colors. No sé com hi he arribat, no porto res a sobre que m'ajudi a identificar els ocells que per mi són nous. Sí que veig una quantitat immensa de blauets. Abans però he memoritzat un ocell de color vermell, preciós, anoto mentalment com és: quasi tan gran com una polla d'aigua però amb les potes més curtes, el pit ratllat blanc i vermell, el llom i les ales vermelles, la cua curta... més tard he de poder agafar el llibre i trobar-lo. Però quan m'adono de la quantitat de blauets que hi ha, quasi m'oblido dels altres ocells. Baixo lentament de l'atalaia, m'hi vull acostar i no sé ben bé perquè, els hauria de deixar tranquils. Ells ni es mouen, van fent la seva sense pressa. Just quan poso els peus sobre terra ferma, desapareix tot al meu voltant... la resta del somni és una mena de boira difusa. I després d'uns quants dies, encara més.


M'agrada tant somiar ocells de colors!

.

apunts [7] ...

No és pas que l'estiu m'agradi especialment, però ja tinc ganes de posar-me sandàlies. De sentir com els dits dels peus es belluguen sense cap impediment. No obstant, també tinc ganes de posar-me un jersei i arrodir-me en un racó de sofà abrigada amb una manteta suau...


Ahir, finalment van caure les llàgrimes. Em feia mal la cara, l'estòmac i tot plegat de tan riure. I plorar de riure és ben bé una delícia.


Hi ha un noi que ve al bar de la S cada diumenge a la mateixa hora. Hora en que normalment només hi som nosaltres 3, la S, la M i jo, dient bajanades i rient més que no pas respirant. Em sembla que ve per poder riure amb i de nosaltres.
M'agraden les tardes tranquil·les a can Remena, tant que quan toca, no en vull marxar.


Divendres a la nit me'n vaig cap a Madrit. Passaré dos dies amb els meus amorets madrilenys, l'Ana i en Gabriel. Demà en Gabriel farà 9 anyets.

.

nosa ...

Tot i que ja no hauria de ser així, encara em sorprèn, i molt, la capacitat que tenen algunes persones per fer-te sentir forastera a casa teva.
I amb quatre paraules, que dites per algú altre no serien res, sents com realment fas nosa.

Potser torna a ser hora de buscar un nou niu, encara que sigui buit del tot, encara que l'aigua arribi més amunt del coll.

.

blau cel ...

A primera hora,
un cel immaculat
rep els ocells.

.

juny [2] ...

matí després de la pluja ...

Hi ha una escletxa
enmig de boira i núvols.
El sol llueix.

.

bosc ...

Quantes vegades els arbres no ens han permès veure el bosc?

casualitat ...

Portem tres dies de setmana.
Tres dies en què he sortit de la feina per anar a esmorzar alguna cosa, cada dia a una hora diferent.
Tres esmorzars acompanyats amb la mateixa cançó, en P sempre té posat el canal de música latina.

"Cartas en el cajón y ninguna es de amor,
nunca un príncipe azul por tu vida pasó (...)"



I ara, com ho faig per treure-me-la del cap?

girona ...

"Figura't dos rengles de cases de totes les mides i midetes, que volen mirar-hi, en aquest riu, i com que no hi ha lloc per qui en voldria, s'apreten les unes a les altres amb els braços i amb els colzes, i estiren el coll pels terrats fins a poder-s'hi enquibir. En veuràs algunes que no hi han pogut treure més que un ull, altres un braç, altres una cama, i per galeries i galerietes, terrats com capses de panses i balcons com gàbies de canaris mostren les intimitats. El que li dóna pels conills té una gàbia i allí fa la cria; el que li agrada l'esquirol, li fa una roda, i roda que rodaràs penjant a la galeria, el que té gallines, cap al terrat; el que té infants, allí on volen ells, i el que no té res per penjar, hi estén la roba... diguem-ne blanca."

"Es pugen graons, es troben placetes, i el silenci de la pedra t'anirà entrant fins el moll de l'ànima."

Santiago Russiñol _ sobre les cases de l'Onyar i Girona.

plaer ...

Passejar tranquil·lament per Girona sota el sol, mentre cauen quatre gotes, tot menjant un gelat de xocolata negra de la Gioconda.

.

juny ...

El cel ha fet una pausa.
La llum suau, deixa veure
el colors nous sorgits de la pluja.
A fora, ara, tot és calma.
A dins, l'esperit s'aquieta lentament.

He pres amb totes dues mans
enyorances i neguits,
pors i esperances,
i mirant-los de fit a fit,
el he reconegut i acceptat humilment.

No sóc més que un recipient
delerós de ser omplert amb aigua de pluja.

.