44 anys i 3 dies

L'any 2018 el vaig començar pujant una muntanya; petita, això sí. Vaig pujar i, el més important, vaig poder baixar, malgrat hi havia estones que en dubtava.
Sóc capaç d'enfilar-me, esbufegant com una senglana, allà on sigui; però a l'hora de baixar, la meva cama esquerra s'entesta a no voler seguir a la resta del cos.

El cas és que vaig pujar i vaig gaudir de veure tot casa meva des de dalt el castell. I que bonic que és casa meva!

Hi vam pujar amb en Dani, en Pau i la Laia. El primer es va portar com un campió. Els altres dos, aprofitant que hi havia el papa, van fer per maneres de pujar a 'cavall'. No saben res!

L'any 44 el vaig començar amb una migranya que em va acompanyar tot el dia. Per sort la vaig poder contenir en un segon pla la majoria d'hores.

Va fer un dia bonic, ennuvolat i humit. Llàstima que no plogués, però ja se sap que no es pot tenir tot.

Els meus nens i nena em van regalar abraçades anacondianes i grapats de petons.

I entre jocs, riures, alguna disputa, una bona passejada, sugus, petons, abraçades... va passar el dia.

Ah! i l'artista de la família me va regalar un dibuix ♥

Enyorança.

Un any i unes festes de Nadal més tard, torno a ser aquí.

La 'culpa' és d'en XeXu, que avui fa anys i l'he anat a felicitar al seu blog i m'he dit que bé que podria passar per aquí i dir alguna cosa.

El cas és que no sé quina.

Podria parlar de la situació política i emocional del país, però tots la coneixem i la patim, la plorem, la lluitem i un llarg etceterà, etceterà, que deia el rei de Siam.

També podria parlar de la feina, però avui no és un bon dia per fer-ho. És dimarts. Els dimarts no m'agraden i avui m'he aixecat girada com una mala cosa. És un dia d'aquells que més valdria haver-se quedat al llit.

Us podria explicar que la meva història d'amor amb els madrilenys s'ha acabat o que ja no és com abans.
Com deia Luther King "Al final, recordarem no les paraules dels nostres enemics, sinó el silenci dels nostres amics" i amb això queda resumida la trencadissa de cor.

Els meus nens i nena (Dani, Pau i Laia) estan esplèndids. Són font d'amor infinit, rialles, frustracions, alegries, preocupacions, alguna disputa, més d'un crit...
En Dani m'és el més carinyós. No m'escatima mai abraçades, manyacs, petons, els 'tieta t'estimo' i els 'tieta ets la millor'.
En Pau és diferent, però tampoc m'escatima res quan li ve de gust, com l'altre dia que se'm va estirar a sobre al sofà i em va emplenar de petons i abraçades.
La Laia és més d'abraçades, això dels petons no li acaba de fer el pes, i les fa amb tot el cos i tota l'ànima, però les fa anar escasses, la paia.

Continuo enyorant l'hivern i la pluja.

#àudio: silenci.