Gel al Freser

El passat 4 de desembre, coincidint amb l'onada de fred passada, afamats de gel quedem el trio calavera per anar a picar una mica... No anirem massa lluny, així que Pedra o Freser. Al final ens decantem pel Freser, així que dissabte ben d'hora cap allà. Fa força fred, tot i que n'esperava més. La última nevada ho ha deixat tot ben enblanquinat però no deu haver-hi més de 10-15 cm de neu nova.Primer revés quan veig que el salt de grill no està gens glaçat (coi, no representa que fa mooolt fred??), i la part de sota del salt tampoc. Seguim amunt, encara sense decidir si anem a la canal d'aigües o més entrada la vall. Quan tenim visió de la canal, veiem que està format però a mi em sembla que amb poc gruix i al final sembla que s'imposa anar a provar les vies de la dreta de la vall, just després del pont i abans de començar la pujada cap al refu de Coma de Vaca. Veiem una linia formada a la part esquerra, inici vertical però li està caient una quantitat d'aigua per sobre important. Descartada. Seguim amunt.Al final només trobem gel acceptable a 2 vies però només una amb gel suficient per protegir (val a dir que a mi m'agrada que els cargols entrin fins al fondo). Acabo obrint jo, gel humit, a zones amb un bon pam de gruix i altres amb força menys.Part final de la via més escassa i m'he quedat sense material (ho he cosit més de l'habitual per allò de que si caus, i algun cargol no aguanta, que n'hi hagi molts), així que munto R en un arbre com bonament puc.

Fotos: 1 i 2, obrint la primera via, 3 i 4 provant la segona via

En Salvador i en Pep la proven de segon i muntem també la via del costat, amb la placa més escassa de gel però una zona més vertical per disfrutar, això si, de segons. No hi ha gel per més, cal esperar encara... portem un parell d'anys massa ben acostumats.

Aqui un video d'aquest parell provant les vies:

Puigsacalm: esperó dels llops

Ahir dimecres matinal per fer l'esperó dels llops al Puigsacalm (ressenya dels ressenya.net). La veritat és que l'entorn és maquíssim i si vols pujar al Puigsacalm per una via diferent, endavant, però no és pas una via de 3 estrelles. Roca discreta (no podem esperar gaire d'aquest massís), una escalada poc mantinguda que busca però les parts més verticals de l'esperó i una llarga aproximació, aquesta és la meva impresió. Això si, cosida a bolts en les zones més verticals. però amb tirades en general molt curtes. Reitero però que és una matinal en un paratge molt bonic i on veus la cara més vertical d'aquest cim.

Segons la ressenya, aproximem per l'opció curta (crec que millor que la llarga) i un cop al barret pugem per la canal nova, on trobem un tap d'escolars que també hi pugen. Un cop a Santa Magdalena, seguim en direcció al Puigsacalm, seguint les indicacions cap al pas dels burros i en un no res estem a peu de via. Jo sumaria ben bé 1/2 horeta al que indica la ressenya.
Comença el Salvador empalmant els 2 primers llargs (20 m cadascún), només un pas finet flanquejant a l'esquerra a mig segon llarg. El segon llarg, el més maco i vertical és per mi: un esperó amb una fisura-diedre a l'esquerra que un cop superat, camines fins a la R. Tercera tirada per en Pep, un parell de ressalts ben protegits fins a una àmplia repisa on hi ha la R. Quarta tirada per en Salvador, també força maca i cosida per una placa en tendencia a la dreta. D'aquí, queden 80 metres fins al cim que ja fem desencordats.

Fotos: 1: Salvador a R1 (R2 de la ressenya), 2 i 3: jo al nostre segon llarg, 4: Salvador al L4 i 5: ultims 80 metres que podem fer caminant.

Per baixar, baixem pel caminet que hi ha fins a trobar el camí per on hem pujat i aquest cop baixem pels ganxos vells (diria que més directe que els nous) i en arribar al barret agafem sense voler el que seria el camí llarg de pujada, que se'ns fa mooolt llarg, d'aquí la recomanació de pujar per la opció curta.

Baixant pels ganxos vells

Paret Bucòlica: Balsam del Tigre

Aquest dilluns ja feia dies que estava marcat al calendari. Tenia festa, tenia plans i via triada però no tenia company de corda. Dels habituals sembla que a ningú atreu prou aquesta via, així em reservo el Bàlsam del Tigre (foto extreta de ressenya.net -Gràcies-) per un dia laborable i intento enredar el meu germà, que declina ja que té feina, però en Sergio es deixa enredar amb relativa facilitat.

Hem quedat a l’àrea de servei de Bellaterra i així pugem amb un sol cotxe. La temperatura a les 8 del matí no és massa encoratjadora: 3ºC a Sils.. aiaiai com estarà a Oliana..

Ostres, només de veure el trànsit que hi ha en acostar-me a Barcelona un dilluns al matí ja em poso malalt... quasi ni ho recordava. Amb puntualitat britànica (raro, raro....) tirem cap a la paret bucòlica. Anem en horari de no passar fred, així que a les 12 som a peu de via, amb un bon solet i només emprenya la mica de vent que fa. Un sol cotxe al pàrking i vés per on, cordada a la mateixa via.. cap problema, esperem que tirin amunt i ens hi posem. Fa un bon solet i bona temperatura, llàstima del vent, que ens fa agafar més roba de la que cal per si de cas.

Tot i que és una “via blogger” i està comentada arreu, hi afegeixo les nostres apreciacions, ja que segons la ressenya que miris, varia lleugerament el grau. Primer llarg per mi, que t’enganxa en fred, sobretot per superar una petita zona ben vertical. Per mi V+

El segon llarg per en Sergio. Fa més por des de sota que un cop hi ets. Un cop sota el sostret, presa d’esquerres just per tibar i anar a la megabustia de dretes, però t’hi has d’estirar. A partir d’aquí el llarg és de servei postal i només cal anar buscant les bústies brutals que hi ha. Un llarg per disfrutar de valent. Per mi, 6a doncs cal apretar una mica per sortir cap a la placa).

Sergio en la seqüència fotogràfica en que supera el pas clau de L2

El tercer llarg, de nou per mi. Més o menys com el segon però amb les bústies més petites i assegurances més allunyades. Per disfrutar. Per mi V+.

Quart llarg per en Sergio. Molt curt i de roca més discreta. Vas seguint una bavaresa fins a la reunió sobre un bolt i un buril. V+

Foto 1 i 2: Sergio a l'inici del L4. Foto 3: jo al pas clau de L5

Cinquè llarg per mi. També molt curt. De fet el quart i el cinquè es poden empalmar. Finet per arribar al desplom i després el pas clau. Ben protegit, no cal posar res més. No l’encadeno però surt sense massa problemes, apretant fort, això si. Després de blocar a la sortida del desplom cal estirar-se molt per arribar al canto salvador. Per mi 6b.

Ultim llarg per en Sergio. Quin desastre de llarg, amb roca descomposta i ple de matolls. De tràmit per arribar a dalt. III/IV

En resum: molt bona via, equipada i poc obligada. Si t’encalles a un dels passos clau, estirada de cinta o estrep i amunt! Llàstima que es fa curta, però amb el planning d’avui, no hi ha temps per res més.

Revival

Mira que feia temps que no piava res d’esportiva... el motiu: cap encadenament destacable, falta de motivació... no sé. Però aquest cap de setmana d’octubre ha estat un “revival” a una escola que em porta molts bons records i què coi, em segueix agradant i molt.

“Revival” perquè he fet exactament al mateix que alguna altra vegada, primer dia a Cogullons, al sector Pata negra i segon dia a Vilanova de Prades, al barranc del Viern. I no he tastat ni una via nova, només he repetit vies. Quin panorama...

Els Cogullons em deixen sempre bon regust de boca. És la primera escola on vaig tastar roca fent esportiva després d’un curs d’escalada amb en David Brascó de profe a la UAB ja fa una pila d’anys, i sempre que hi vaig és per estar-hi sol o quasi. Bona temperatura al solet i vies assequibles per mi. La sorpresa agradable és ha s’han reequipat algunes vies que feia anys restaven desequipades, i la desagradable... cap. Bé, potser dir que és el cop que pitjor que trobat el camí d’accés (anem en un turisme) i que ja no es pot baixar amb el cotxe fins al pla del refugi sense arriscar-te a no pujar o carregar-te els baixos del cotxe. El refu, com quasi sempre, txapat.

Uns troben coses pel sopar i aprofiten el casc per guardar-ho i nosaltres donem utilitzat a la funda de la corda i als polars.

En Pep, la Mònica, la Bea i en Sergio han sortit abans ja que l’hereu dormia. Ens trobem allà doncs. Doncs no.... arribem al sector i no hi són. Al final aconseguim contactar amb ells i resulta que han agafat el camí que no era, però sembla que han aprofitat la despistada i ja han recollit part del sopar.

Marc, Bea, jo (amb en Sergio a la R superior) i en Pep, en aquest ordre

Un cop som al sector Pata negra, anem fent vies, fins que entre tots, ens pulim tot el sector. Jo entre assegurar i vigilar el nano (bé, quasi tota l’estona se’n cuida la Marta), escalo més aviat poc i em dedico als sisens del sector. El millor, com sempre, Pata Negra, un 6b lleugerament desplomat de foradets i tècnic al principi i de final de preses boníssimes. Com que hem arribat tard, la cosa no dóna per més i tornem a Montblanc, on hi ha el campament base.

Jo, Pep i Sergio apretant una mica a Pata Negra

Diumenge, per no tornar a fer la pista a Cogullons, decidim anar a Vilanova de Prades. Com que no estava previst i no portem ressenyes, anem al sector que coneixem: el barranc del Viern. Tampoc hi hem arribat d’hora, així que escalem relativament poc. Muntem vies fàcils i després jo provo Fillprim, Me entiende i Agüita. Penso que és un sector que li falta mig grau a la graduació, però vaja, és una opinió. Un altre cop “Revival”, només he repetit vies. Això sí, aquest cop les encadeno totes posant les cintes.

Mònica, Marta (que repeteix), Pep i Sergio al barranc del Viern

L’hereu marca la pauta, i diu que és hora de marxar (que ho és), o sigui que cap a Montblanc a posar-se les botes al buffet lliure de 5 euros (només apte per carnívors!!)

Dent d'en Rossell: Tardor d'en Nebjeperura (210 m 6a, V+ obligat)

A la Dent d’en Rossell tenia ganes de tornar-hi. Un primer intent amb l’Enric fa un parell d’anys al que pensàvem era la Tardor d’en Nebjeperura (l’altre dia vaig confirmar que ens vam equivocar de via ) va acabar en un fracàs quan cap dels dos ens vam veure capaços de continuar sense haver ni arribat a la primera reunió. Espineta clavada.

Tot i que l’estiu no és pas la millor època per aquesta paret, després de 2 setmanes sense poder fer res per culpa de la feina, quedem amb l’Àlvar just abans que ell torni a la feina després de les vacances per fer via llarga. Aquest és molt fàcil de convencer, així que cap a Fontalba a passar-hi la nit i així dimarts a primera hora cap a peu de via.

L’aproximació ja la coneixia de l’altre cop, i la repetim. Ultima corba d’esquerres abans del final de la pista de Queralbs a Fontalba i es baixa recte pel mig d’un bosc cremat (NO a l’esquerra com diu la guia del Ripollès), fins a trobar una petit corriol que seguirem ara sí en tendència a l’esquerra fins que s’acaba. Veiem tota una petita carena de roca, i al fons 2 collets. Caldrà seguir la carena avall (fites) fins al segon collet fins a una feixa que et porta a peu de via.

El peu de via de la Tardor d’en Nebjeperura (ressenya d’en Luichy) té una escarpia amb anella i una corda enganxada. L’altre intent no ho vam veure i vam suposar que un pitó era l’inici de la via, que també feia com un diedre a l’esquerra, així que la vam cagar. Aquest cop, ho mirem millor, i sembla que l’encertem. Ens juguem els llargs, i em toca començar a mi.

L1: comença per placa amb alguna expansió visible fins a l’inici d’un diedre inclinat a l’esquerra per roca vermellosa i que es va tancant cada cop més i posant-se vertical. Trobem pitons i complemento l’equipament amb friends i un pont de roca als ultims passos. Llàstima de l’excés de vegetació a la part final. R amb 2 espits amb cadena.

Fotos: 1 i 2, jo mateix al primer llarg. 3 i 4, l'Àlvar, superant els ultims metres de L1

L2: per l’Àlvar. Comença vertical seguint 2 pitons (crec) i amb bona presa i de seguida perds de vista al company. La via va en tendència a l’esquerra, esquivant un sostret on cal aprofitar-ne la fisura per superar per mi, el pas més dur de la via, una placa llisa de peus fins a un pont de roca amb una cinta vella. És un pas llarg on cal estirar la mà esquerra, i aqui la meva espatlla que no dóna per més, em fa suar el pas. D’aqui cal seguir un diedre recte, però l’Àlvar s’equivoca i van seguint un altre diedre a l’esquerra, fent reunió en una altra via (diedre primavera??)

L'Àlvar a l'inici del segon llarg

L3: tenim clar que ens hem equivocat, així que flanquejo a la dreta fins a una repisa herbosa, passat un arbre on hi ha la reunió amb 2 bolts amb anella. Deuen ser 10 o 15 metres. Però per anar més ràpids i no haver de fer canvi de cordes, decidim que tiri l’Àlvar. El llarg va a buscar un parell de diedres on per passar cap al segon cal superar una placa llisa on les millors preses estan a la dreta o molt a l’esquerra. Després entres al diedre, on l’Àlvar posa un fisurer petit que quasi he de deixar posat. Cansat, faig un A0 i ja cap a la R3 (2 bolts amb anella)

L'Àlvar a la zona complicada del tercer llarg

L4: el llarg estrella fotogènicament parlant. Timba important protegida amb 2 bolts. Cal flanquejar a tope a l’esquerra i després directe amunt, passant per plaques plenes de molseta seca. Per mi deixa bastant que desitjar... Reunió equipada amb 2 bolts. Just a sota veiem una altra reunió.

Fotos: 1- Jo mateix a la part més fotogènica, 2- l'Àlvar entrant a la R4

L5: comença flanquejant a la dreta per placa molsosa i bruta fins a un bolt i d’aqui amunt. Ultims passos per un desplomet protegit amb un bolt que cal encarar una mica per la dreta, on hi ha les millors preses. Final de via en reunió més cutre.

L'Àlvar a la sortida de l'últim llarg, tot començant el flanqueig. Aquí la càmera ja va dir que prou i ho hi ha més fotos.

D’aquí ja sortim desencordats i amb les bambes posades,grimpant per anar a buscar la carena i desfer el camí de baixada.

La via està bé, però potser n’esperava més. Roca en general bona però a trams plena d’aquella molsa seca que et fa perdre la confiança en els peus, i en la part més baixa, diedres plens de plantes. Bé, suposo és la tònica de la paret. Quan a l’equipament, correcte, però no és una via equipada. Cal anar bé de coco i amb el grau, doncs és obligada . Jo hi he trobat 2 passos durs (suposo no estar en forma no ajuda), la resta és anar fent.

Les tempestes són les culpables

Doncs sí, les tempestes són les culpables. Per saber-ne els detalls, aneu llegint.

Estem a Benasque, per sort, les noves tecnologies sembla que ajudent als muntanyencs. Moltes botigues amb una previsió meteorològica a l'aparador i a més, zona de WIFI gratuïta, davant l'ajuntament, així que amb el telèfon, corroborem la informació dels aparadors: dimecres i dijous, mal temps assegurat, divendres insegur de moment. Això tira per terra els plans d'anar a Salenques, doncs jo si puc evitar-ho, prefereixo no encigalar-me en una cresta com Salenques amb meteo insegura, i no hi ha més dies per anar esperant. La imatge de la tempesta dels Russell, traslladada a estar al mig de Salenques no mola, aixi que toca fer canvi de plans. Pensem baixar a trepar per Montserrat (caldrìa tornar a casa a buscar més material) però la meteo tampoc és bona, així que després de molt rumiar i en Gerard i jo (en Pep retira dimecres) decidim canviar de vall i anar cap a la zona del Bachimala, on encara tinc coses pendents (moltes de fet...)
Arribem a la cabana de Tabernés i comença a plovisquejar. Hi ha una furgo d'uns bascos, amb qui compartirem cabana mentre plou. Agafem llenya, preparem sopar i comença a ploure. Ja no pararà fins la matinada de divendres, així que toca estar tot el dia llegint, descansant i sortint a estirar les cames cada cop que hi ha una treva amb la pluja i de pas agafar llenys pel foc (sort que han tirat algun arbre a terra i en podem agafar les branques). La cabana està força arreglada, però no hi ha llits i toca dormir a terra, on hi ha 3 matalassos ronyosos. Els bascos dormen a la furgo, en Gerard monta la tenda fora i jo passaré 2 nits sobre una taula, poc menys dura que el terra, però més neta.
Dijous matí plovent, ens visita de la Guardia Civil i identificació rutinaria (diuen) presentant DNIs al jefe. Juraria que no hem fet res... els bascos, diuen que ells ja hi estan acostumats... Al vespre arriba més penya, 4 valencians que van a fer els culfreda. Nosaltres, encara no hem decidit què fer, dependrà de la meteo. Si està insegura, Culfredas, que no tenen complicació. Si sembla que aguanta, Cresta del Bachimala. Ja la vaig intentar fa anys amb en Guillem, però va tenir un petit problema amb les botes: es fa desintegrar la sola i es va desenganxar de la bota, amb lo qual, després d'una reparació d'urgència per sortir de la cresta de la punta del sabre, vam abandonar al Bachimala.

Culfreda des del plan de Tabernes, Bachimala des de la punta del Sabre i crestejant cap al Bachimala. Les botes culpables del primer fracàs
Aquest any, les tempestes ho canvien tot. Els plans: fins que no ens llevem el divendres, i veiem que hi ha clarianes després de tota la nit plovent amb ganes fins la matinada, no decidim provar la cresta del Bachimala. Sortim cap a les 7 i enfilem el camí seguint la torrentera del Bachimala. Tota l'herba està empapada de les pluges, així que tota l'aigua ens la quedarem a les botes i sota genolls. Està mig núvol i bufa ventet, peus molls... mala combinació. Per sort, quan arribem al coll, ja surt el sol, tot i que el Bachimala encara no es veu. La pujada és dura, no la recordava tant llarga, però el pitjor està per venir. Enfilem cap a la punta del Sabre, l'altimetre quasi no avança (deu estar malament penso jo, mal ajustat, ja devem estar vora els 3000, doncs no!!). La cresta és fàcil, ample i fins que no arribes al cim, no es torna més estreta, però mai dificil. Encara queda força cresta fins al Bachimala. Aqui comença la tempesta. L'altra tempesta. Intestinal vaja... Pujant ja no anava fi però a la cresta em trobo pitjor, sense ritme, marejat, mal de panxa... En Gerard em va treient ventatja fins que ens retrovem al cim del Bachimala. Tinc fred... jo decideixo retirar. Em sap greu per en Gerard, i per mi.... l'altre cop vaig abandonar al mateix lloc, i pujar aqui no és pas un passeig, és una caminada eterna.... no vull baixar... però aqui és facil plegar i si em trobo pitjor a mitja cresta ho tindré dificil per retirar. Ho valoro, i encara que em pesi, baixo.

Panoràmica de la cresta del Bachimala (pics de la Pez a l'esquerra i Bachimala a la dreta de tot)

En Gerard vol continuar. Crec que no hauria de fer-ho sol i aixi li dic. Jo ja arribaré sol al refu. Baixant em trobo els bascos que pugen per la normal. En poca estona apareix en Gerard, i baixem cap al coll per anar a buscar un camí alternatiu. No m'hi oposo, per culpa meva no pugem. Anem a buscar una pista que han obert els ramaders i que porta directament al refu.
Tocarà tornar a pujar un altre dia...

Posets des del cim del Bachimala, baixada del cim cap a la cresta (per on??), Punta del Sabre i Bachimala des de l'altra banda del coll, ja de baixada