ADÉU

I ha arribat el GRAN DIA. Avui, per fi, deixo la feina. He dit prou. Prou als dèspotes. Prou als misògins. Prou als crits i tractes pejoratius. Prou.

No vull continuar fent-me mala sang. Creient-me que no serveixo per a res. Sentir repetides vegades “vols marxar?”. D’això jo li’n dic mòbing. Doncs sí, vull marxar i puc marxar perquè he trobat una altra feina. Així que bon vent i barca nova.

Al sortir per la porta oblidaré t’oblidaré i no et guardaré rancor. Almenys no durant massa temps. No val la pena malgastar espai en la memòria... Prefereixo quedar-me amb els bons records. I, mira per on, també me n’enduc de teus: perquè, malgrat no ser un bon mestre, he après al teu costat.

Ara m’esperen en un altre lloc. Lluny d’aquí. Potser massa lluny... a les Terres de Ponent que em varen veure néixer. Motiu d’alegria? Tant de bo... i és que deixar Barcelona em trenca el cor.

VERTÍGEN

- Un món negre?
- Un món estrany. Amb contorns de colors.
- Eing?
- Paciència.

El cap no para de donar-li voltes,
la sensació de vertigen em deixa sense alè.
Què serà de mi a partir d'aquest dimecres?
Sabré prendre la bona decisió?
Tinc por i la por m'ofusca.

Argh. Necessito més massatges de la padrina,
respirar a fons,
confiar en Déu...

Todo se andará

LA MUJER DE VAPOR

Us deixo amb un brillant conte inèdit de l'èxit de vendes Carlos Ruiz Zafón...

LA MUJER DE VAPOR

Nunca se lo confesé a nadie, pero conseguí el piso de puro milagro. Laura, que tenía besar de tango, trabajaba de secretaria para el administrador de fincas del primero segunda. La conocí una noche de julio en que el cielo ardía de vapor y desesperación. Yo dormía a la intemperie, en un banco de la plaza, cuando me despertó el roce de unos labios. «¿Necesitas un sitio para quedarte?» Laura me condujo hasta el portal. El edificio era uno de esos mausoleos verticales que embrujan la ciudad vieja, un laberinto de gárgolas y remiendos sobre cuyo atrio se leía 1866. La seguí escaleras arriba, casi a tientas. A nuestro paso, el edificio crujía como los barcos viejos. Laura no me preguntó por nóminas ni referencias. Mejor, porque en la cárcel no te dan ni unas ni otras. El ático era del tamaño de mi celda, una estancia suspendida en la tundra de tejados. «Me lo quedo», dije. A decir verdad, después de tres años en prisión, había perdido el sentido del olfato, y lo de las voces que transpiraban por los muros no era novedad. Laura subía casi todas las noches. Su piel fría y su aliento de niebla eran lo único que no quemaba de aquel verano infernal. Al amanecer, Laura se perdía escaleras abajo, en silencio. Durante el día yo aprovechaba para dormitar. Los vecinos de la escalera tenían esa amabilidad mansa que confiere la miseria. Conté seis familias, todas con niños y viejos que olían a hollín y a tierra removida. Mi favorito era don Florián, que vivía justo debajo y pintaba muñecas por encargo. Pasé semanas sin salir del edificio. Las arañas trazaban arabescos en mi puerta. Doña Luisa, la del tercero, siempre me subía algo de comer. Don Florián me prestaba revistas viejas y me retaba a partidas de dominó. Los críos de la escalera me invitaban a jugar al escondite. Por pri-mera vez en mi vida me sentía bienvenido, casi querido. A medianoche, Laura traía sus diecinueve años envueltos en seda blanca y se dejaba hacer como si fuera la última vez. La amaba hasta el alba, saciándome en su cuerpo de cuanto la vida me había robado. Luego yo soñaba en blanco y negro, como los perros y los malditos. Incluso a los despojos de la vida como yo se les concede un asomo de felicidad en este mundo. Aquel verano fue el mío. Cuando llegaron los del ayuntamiento a finales de agosto los tomé por policías. El ingeniero de derribos me dijo que él no tenía nada contra los okupas, pero que, sintiéndolo mucho, iban a dinamitar el edificio. «Debe de haber un error», dije. Todos los capítulos de mi vida empiezan con esa frase. Corrí escaleras abajo hasta el despacho del administrador de fincas para buscar a Laura. Cuanto había era una percha y medio palmo de polvo. Subí a casa de don Florián. Cincuenta muñecas sin ojos se pudrían en las tinieblas. Recorrí el edificio en busca de algún vecino. Pasillos de silencio se apilaban debajo de escombros. «Esta finca está clausurada desde 1939, joven —me informó el ingeniero—. La bomba que mató a los ocupantes dañó la estructura sin reme-dio.» Tuvimos unas palabras. Creo que lo empujé escaleras abajo. Esta vez, el juez se despachó a gusto. Los antiguos compañeros me habían guardado la litera: «Total, siempre vuelves.» Hernán, el de la biblioteca, me encontró el recorte con la noticia del bombardeo. En la foto, los cuerpos están alineados en cajas de pino, desfigurados por la metralla pero reconocibles. Un sudario de sangre se esparce sobre los adoquines. Laura viste de blanco, las manos sobre el pecho abierto. Han pasado ya dos años, pero en la cárcel se vive o se muere de recuerdos. Los guardias de la prisión se creen muy listos, pero ella sabe burlar los controles. A medianoche, sus labios me despiertan. Me trae recuerdos de don Florián y los demás. «Me querrás siempre, ¿verdad?», pregunta mi Laura. Y yo le digo que sí.

UN SOMRIURE AMB SACARINA

I aquí em teniu a la paradeta. Un matí tranquil·let, prenent la fresca i venent algun que altre llibre: 15 amb 6 hores, tot un récord! D'acord, cal dir que la temàtica dels llibres no incitava massa a la compra. Llibres graciencs? Ja em direu!!! Més d'un s'ha confós i ens ha demanat per l'últim d'en Ruiz Zafón.... Ja m'hagués agradat a mi tenir-lo, almenys hagués estat entretinguda llegint. ;-)

I pel Pel que fa a la tarda... ejem... millor no parlar-ne... Només dir que: IT'S THE FINAL COUNTDOWN!!! Hi ha un moment en què el cos diu: PROU.

BON SANT JORDI!

Com que demà tindré un dia complicadet tot venent llibres de la Vila de Gràcia al Passeig de Sant Joan amb Pare Maria Claret, aprofito uns minuts que tinc lliures per desitjar-vos un molt bon Sant Jordi!

(Aps, i pels que esteu a Lleida, no oblideu comprar roses solidàries de la Parròquia de Sant Ignasi).

SANT JORDI GLORIÓS

Sant Jordi té una rosa mig desclosa,
pintada de vermell i de neguit;
Catalunya és el nom d'aquesta rosa,
i Sant Jordi la porta sobre el pit.

La rosa li ha contat gràcies i penes
i ell se l'estima fins qui sap a on,
i amb ella té més sang a dins les venes
per plantar cara a tots els dracs del món.

Josep maria de Segarra.

QÜESTIÓ DE SABATES

Tinc els peus inflats. I és que ja diuen que per presumir s’ha de patir... He lluït 2 mesos unes precioses - tot i que també molt criticades - botes de taló amb uns llacets al darrere. Unes botes que se m’han rebelat aquesta última setmana per acribillat els meus dits. Total, que avui m’he hagut de conformar amb unes sosses sabatetes de bruixa (acabades en punta) a les que he intentat donar un toc de distinció deixant entreveure uns divertits mitjons a ratlles de colors. Un calçat i combinació que també han estat criticats! Grrrr. Quin mal gust té la gent, no?! Qui no voldria lluir unes sabates de llacets i unes de bruixeta? Tot pura enveja, ja us ho dic jo. I per fer-me repensar bé el meu gust indumentari... tarda de caminar amunt i avall per la diagonal. Doble grrrr. Quin mal de peus! ;-)

PASSI I VEURÀ EL PISET

Quina presa de pèl més impressionant... Hi ha gent que s’ho curra per descol·locar-te i es diverteixen amb la desesperació d’uns quants davant l’actual i pèssima situació immobiliària. Avui he pogut constatar que no sóc pas l’única que vaig com a boja buscant pis de lloguer... i que és tan fàcil engatussar-me...

Havia quedat a les 11 amb el senyor d’una agència per tal de veure un pis a Concell de Cent. Les poques condicions de què havíem parlat m’havien semblat prou bones i hi anava il·lusionada. Potser aquell pis estava destinat a ser el nostre nou niu i abandonaríem, per fi, el Planeta Rocafort.

Ara bé, no era pas l’única a la cita. 15 persones més esperaven impacients el senyor de les claus, aquell que havia d’obrir la porta màgica del suposat palau d’ensomni.

Però quan ha fet acte de presència se’ns ha caigut la vena dels ulls i ens hem olorat que tot no seria tan bonic... El senyor ens ha dit que li peguéssim una bona ullada al piset però que no li preguntéssim res, que “per a més informació: truqueu l’agència”. Ajà, això és el que jo li’n dic bon servei!

No he pogut evitar el riure tonto en imaginar-me que estava fent cua per les escales de l’immoble igual que quan vas de ruta turística a veure la Pedrera. I de Pedrera res de res. M’he trobat amb una cutresa de caixa de sabates sense llum exterior i habitacions per a hobbits.

On estava la “càmera oculta”???

CARAMELS DE CAFÈ AMB LLET

Il•lusió
Somnis
Rialles
Confusió
Llàgrimes
Esperança
Banalitats
Desesperació
Confort
Eixordament
Confiança
Amor
Incertesa
Consternació
Batecs
Rialles
Somnis
Il•lusió

Una mà estesa
Un bri de brisa que sacseja el món
dolces esperances
es difuminen amb la pluja
ressorgeixen amb força gràcies al raig del sol

Ens projectem tu i jo
figures indefinides
lliscant sobre l’arc de Sant Martí
Mil colors, camins de vida
plegats assaborim caramels de cafè amb llet

A QUI PERTANYO?

Us deixo amb el fragment d'un bonic llibre que ha caigut en les meves mans en un gest d'amor i del que estic assaborint cada pàgina...
Gràcies per regalar-me'l.

La qüestió central és aquesta: “A qui pertanyo? A Déu o al món?” Moltes de les meves preocupacions de cada dia em fan pensar que pertanyo més al món que a Déu. La més insignificant crítica em fa enfadar, i un petit refús em deprimeix. Una petita lloança aixeca el meu esperit i un petit èxit m’omple d’emoció. Cal ben poca cosa per a elevar-me o per a enfonsar-me. Sovint sóc com una petita barca enmig de l’oceà, totalment a mercè de les ones.Tot el temps i les energies que poso a mantenir-me en un cert equilibri i a evitar de bolcar o d’anar a fons em demostren que la meva vida es redueix gairebé a una lluita per sobreviure: no una lluita santa, sinó una lluita plena d’ansietat, conseqüència de tenir ficada al cap la falsa idea que és el món qui em defineix. (...)

“Addicció” potser és la paraula que explica millor el sentiment de privació que tan fondament penetra la societat contemporània. Les nostres addiccions fan que ens aferrem a allò que el món proclama com les claus de la pròpia realització: acumulació de riquesa i de poder, aconseguir posició i admiració, menjar i beguda en abundància, gratificació sexual sense distingir entre cobejança i amor. Aquestes addiccions creen unes expectacions que no poden sinó deixar insatisfetes les nostres més fondes necessitats. Mentre vivim ficats en les il·lusions del món, les nostres addiccions ens condemnen a fútils recerques en “el país llunyà”, i ens deixen ben sols a afrontar una sèrie interminable de desil·lusions, però el nostre sentit del jo roman irrealitzat.Tots aquests dies de creixents addiccions hem anat errant molt lluny de la casa del Pare. La vida addiccionada pot ser ben designada com una vida viscuda en “un país llunyà”. És des d’aquí que el nostre crit d’alliberament s’alça.

El retorndel fill pròdig, Henri J.M. Nouwen.

ESCAPE

Escape. Escape. Escape. Escape.

Merda, el programa se m’ha bloquejat.
Com es tira endarrere?
Escape?!
No respon.
Que no respon, dic!
M’estic fotent dels nervis.
Inspira. Expira. Pensa. Argh.
Desconec el carreró, però sé que té sortida.
Ho sé.
Més d'un s'ha trobat en la mateixa situació i se n'ha sortit, no? Doncs jo també podré.

Buff, a fer el cor fort. Vinga, prova-ho, un cop més.
Escape. Escape.

Torna-hi.

Estic cansada.

Torna-hi, he dit.

No puc.

Perdona?! Et dones per vençuda?

No. No. D'acord. Ja hi torno.

Escape. Escape. Escape. Escape. Escape.
Prem fort.

Foooooooooort.
Ah, no. No em venceràs, fill de...
Eps, pensaments positius. Què en treus d'enrabiar-te?

D'acord. D'acord. A mirar endavant.
Escape.
ESCAAAAAAAAAAAPE.

EL LLUMÍ TARAT

Em trobo en una petita i minúscula caixa de llumins. Jo encara sóc més petita i minúscula que un llumí normal. Sóc el llumí tarat. Sacsegen la caixa fort i ben fort. En surto marejada, però no em moc de lloc. Intenten encendre’m. Al principi no se’n surten. Al principi... ja que poc a poc el llumí tarat va cedint...

Espero que la sacsejada em porti a volar cap a una altra caixa. Més gran, més agradable. Amb uns llumins que m’ajudin a superar les meves mancances i a potenciar les meves qualitats.

De moment resto marejada.

EL PETIT PRÍNCEP

Entonces apareció el zorro:
-¡Buenos días! -dijo el zorro.
-¡Buenos días! -respondió cortésmente el principito que se volvió pero no vio nada.
-Estoy aquí, bajo el manzano -dijo la voz.
-¿Quién eres tú? -preguntó el principito-. ¡Qué bonito eres!
-Soy un zorro -dijo el zorro.
-Ven a jugar conmigo -le propuso el principito-, ¡estoy tan triste!
-No puedo jugar contigo -dijo el zorro-, no estoy domesticado.
-¡Ah, perdón! -dijo el principito.
Pero después de una breve reflexión, añadió:
-¿Qué significa "domesticar"?
-Tú no eres de aquí -dijo el zorro- ¿qué buscas?
-Busco a los hombres -le respondió el principito-. ¿Qué significa "domesticar"?
-Los hombres -dijo el zorro- tienen escopetas y cazan. ¡Es muy molesto! Pero también crían gallinas. Es lo único que les interesa. ¿Tú buscas gallinas?
-No -dijo el principito-. Busco amigos. ¿Qué significa "domesticar"? -volvió a preguntar el principito.
-Es una cosa ya olvidada -dijo el zorro-, significa "crear lazos... "
-¿Crear lazos?
-Efectivamente, verás -dijo el zorro-. Tú no eres para mí todavía más que un muchachito igual a otros cien mil muchachitos. Y no te necesito. Tampoco tú tienes necesidad de mí. No soy para ti más que un zorro entre otros cien mil zorros semejantes. Pero si me domesticas, entonces tendremos necesidad el uno del otro. Tú serás para mí único en el mundo, yo seré para ti único en el mundo...
-Comienzo a comprender -dijo el principito-. Hay una flor... creo que ella me ha domesticado...
-Es posible -concedió el zorro-, en la Tierra se ven todo tipo de cosas.
-¡Oh, no es en la Tierra! -exclamó el principito.
El zorro pareció intrigado:
-¿En otro planeta?
-Sí.
-¿Hay cazadores en ese planeta?
-No.
-¡Qué interesante! ¿Y gallinas?
-No.
-Nada es perfecto -suspiró el zorro.
Y después volviendo a su idea:
-Mi vida es muy monótona. Cazo gallinas y los hombres me cazan a mí. Todas las gallinas se parecen y todos los hombres son iguales; por consiguiente me aburro un poco. Si tú me domesticas, mi vida estará llena de sol. Conoceré el rumor de unos pasos diferentes a todos los demás. Los otros pasos me hacen esconder bajo la tierra; los tuyos me llamarán fuera de la madriguera como una música. Y además, ¡mira! ¿Ves allá abajo los campos de trigo? Yo no como pan y por lo tanto el trigo es para mí algo inútil. Los campos de trigo no me recuerdan nada y eso me pone triste. ¡Pero tú tienes los cabellos dorados y será algo maravilloso cuando me domestiques! El trigo, que es dorado también, será un recuerdo de ti. Y amaré el ruido del viento en el trigo.
El zorro se calló y miró un buen rato al principito:
-Por favor... domestícame -le dijo.
-Bien quisiera -le respondió el principito- pero no tengo mucho tiempo. He de buscar amigos y conocer muchas cosas.
-Sólo se conocen bien las cosas que se domestican -dijo el zorro-. Los hombres ya no tienen tiempo de conocer nada. Lo compran todo hecho en las tiendas. Y como no hay tiendas donde vendan amigos, los hombres no tienen ya amigos. ¡Si quieres un amigo, domestícame!
-¿Qué debo hacer? -preguntó el principito.
-Debes tener mucha paciencia -respondió el zorro-. Te sentarás al principio un poco lejos de mí, así, en el suelo; yo te miraré con el rabillo del ojo y tú no me dirás nada. El lenguaje es fuente de malos entendidos. Pero cada día podrás sentarte un poco más cerca...
El principito volvió al día siguiente.
-Hubiera sido mejor -dijo el zorro- que vinieras a la misma hora. Si vienes, por ejemplo, a las cuatro de la tarde; desde las tres yo empezaría a ser dichoso. Cuanto más avance la hora, más feliz me sentiré. A las cuatro me sentiré agitado e inquieto, descubriré así lo que vale la felicidad. Pero si tú vienes a cualquier hora, nunca sabré cuándo preparar mi corazón... Los ritos son necesarios.
-¿Qué es un rito? -inquirió el principito.
-Es también algo demasiado olvidado -dijo el zorro-. Es lo que hace que un día no se parezca a otro día y que una hora sea diferente a otra. Entre los cazadores, por ejemplo, hay un rito. Los jueves bailan con las muchachas del pueblo. Los jueves entonces son días maravillosos en los que puedo ir de paseo hasta la viña. Si los cazadores no bailaran en día fijo, todos los días se parecerían y yo no tendría vacaciones.
De esta manera el principito domesticó al zorro. Y cuando se fue acercando el día de la partida:
-¡Ah! -dijo el zorro-, lloraré.
-Tuya es la culpa -le dijo el principito-, yo no quería hacerte daño, pero tú has querido que te domestique...
-Ciertamente -dijo el zorro.
- ¿Y vas a llorar? -dijo el principito. -¡Seguro!
-No ganas nada.
-Gano -dijo el zorro- he ganado a causa del color del trigo.
Y luego añadió:
-Vete a ver las rosas; comprenderás que la tuya es única en el mundo. Volverás a decirme adiós y yo te regalaré un secreto.
El principito se fue a ver las rosas a las que dijo:
-No son nada, ni en nada se parecen a mi rosa. Nadie las ha domesticado ni ustedes han domesticado a nadie. Son como el zorro era antes, que en nada se diferenciaba de otros cien mil zorros. Pero yo le hice mi amigo y ahora es único en el mundo.
Las rosas se sentían molestas oyendo al principito, que continuó diciéndoles:
-Son muy bellas, pero están vacías y nadie daría la vida por ustedes. Cualquiera que las vea podrá creer indudablemente que mi rosa es igual que cualquiera de ustedes.
Pero ella se sabe más importante que todas, porque yo la he regado, porque ha sido a ella a la que abrigué con el fanal, porque yo le maté los gusanos (salvo dos o tres que se hicieron mariposas ) y es a ella a la que yo he oído quejarse, alabarse y algunas veces hasta callarse. Porque es mi rosa, en fin.
Y volvió con el zorro.
-Adiós -le dijo. -Adiós -dijo el zorro-. He aquí mi secreto, que no puede ser más simple: Sólo con el corazón se puede ver bien. Lo esencial es invisible para los ojos.
-Lo esencial es invisible para los ojos... -repitió el principito para acordarse. -Lo que hace más importante a tu rosa, es el tiempo que tú has perdido con ella. -Es el tiempo que yo he perdido con ella... -repitió el principito para recordarlo. -Los hombres han olvidado esta verdad -dijo el zorro-, pero tú no debes olvidarla. Eres responsable para siempre de lo que has domesticado. Tú eres responsable de tu rosa...
-Yo soy responsable de mi rosa... -repitió el principito a fin de recordarlo.

(Antoine de Saint-Exupéry)

Careta Tort i Dret

I aquí la careta del millor espectacle de titelles mai creat: els genials TORT i DRET!

LA INCREÏBLE HISTÒRIA DE LA CAPUTXETA VERMELLA

Han arribat, per fi, els DVDs que havia encomanat per l’entitat.

Després de passar-me bona part de la tarda amb ells catalogant-los he quedat prendada d’un de títol: “La increíble ¡pero cierta! Historia de Caperucita Roja”. Una pel·lícula d’animació que aparenta divertidíssima. La caràtula la descriu així: ha arribat el moment de veure que s’amaga darrera l’innocent conte de la Caputxeta vermella. S’ha comès un delicte i després d’una profunda investigació es desvetllarà la impactant veritat delictiva que s’amaga darrera la llegenda...

Sí senyor, ara descobriré la veritat! Era o no era còmplice l’àvia de l’engany del llop?! Tot va ser una mentida per ser venuda com a “exclusiva” a alguna revista de premsa rosa? ;-)

FAMÍLIES AMIGUES

A Lluïsos acollim aquesta tarda la presentació d’un projecte que durem a terme en col·laboració amb l’entitat Salut i Família. Es tracta del projecte anomenat Famílies Hospitalàries. Bé, més que anomenat jo diria mal-anomenat... perquè a què us sona això? A hospitals, oi? Doncs no, res d’això.

El projecte Famílies Hospitalàries està encarat a aquelles famílies que, de forma voluntària i durant un període de tres mesos, desitgin acompanyar i respondre a les necessitats d’informació i diàleg intercultural d’una família immigrant nouvinguda o en procés de reagrupament familiar.

Al llarg del període d’hospitalitat, la família immigrant i la família hospitalària es troben unes tres vegades per intercanviar inquietuds, dubtes, per xerrar i conèixer-se. La primera trobada té lloc a la seu més propera de la Xarxa de Famílies Hospitalàries per als Immigrants, la segona trobada se celebra al domicili de la família hospitalària i, el lloc de la tercera trobada, es decideix entre totes dues.

D’aquesta manera promovem que gent de diversos orígens puguin trobar-se i conèixer-se, intercanviar inquietuds i xerrar sobre el dia a dia. I no només els immigrants trauran un bon profit de l’experiència, ja que els catalans ben assentats tenim molt a aprendre dels nouvinguts... Espero que tots quedem gratament sorpresos del resultat d’aquesta iniciativa!

Amb tot, jo hagués anomenat el projecte “Famílies Amigues”. No resulta aquest nom més engrescador?

FANTÀSTICA IDEA

M’encanta observar la gent que passeja pel carrer. Crec que, algun dia, prendré aquesta com la meva professió. Vivim en un món fascinant i, sempre corrent d’un lloc a l’altre, no prestem atenció a meravellosos i curiosos detalls.

Avui he vist un grup de 3 noies que arrossegaven un carretó immens ple de 10 criatures ben rossetes i ulls blaus. Es tractava d’educadores d’una guarderia anglesa que treia els infants, de poc més d’un any, a passejar. Els haguéssiu d’haver vist: una monada! A mi mai em van treure a passejar d’aquesta manera tan original. Mare, on estava la teva imaginació?! Jejeje.

Proposo implementar aquest mètode a l’esplai perquè mai més no tinguem problemes amb els nens rebels que es neguen a caminar i se’ns paren a mitja excursió... ;-)

COLORS EN SÈRIE: EL BLAU

Les classes teòriques de CAP donen per a molt... Avui aprenem els recursos TIC que es troben a Internet. Brutal! La pàgina d' www.xtec.cat no deixa de sorprendre'm. Es veu que els seus gestors han arribat a un acord amb els de TV3 perquè puguin penjar els seus programes.

Tot passejant-me per la web he descobert un dels documentals que més em va impressionar durant la carrera per la seva bellesa artística. Ens el va passar un dels responsables de "nous formats" de TV3 quan feia poc que havien comprat el programa a la BBC i encara no s'emetia pel 33.

Deixeu-vos impressionar... i, paciència amb la descàrrega.





El programa "Colors en sèrie" parla del color blau, un color que dóna confiança i seguretat. El cel i el mar són blaus.

El blau és color de la confiança. A qui confiem la reparació del nostre cotxe? A un mecànic vestit de blau. A qui confiem la nostra seguretat? Als cossos policials amb uniformes blaus.

Els polítics també es vesteixen de blau per donar confiança. És el color dels partits de dretes i, als Estats Units, el blau és el color del Partit Republicà.

També són blaus els blues, els cants espirituals dels afroamericans del sud dels Estats Units, i els "blue jeans" o texans, icona de la dècada de 1970, que Levi Strauss va començar a confeccionar com a roba de treball per als miners nord-americans.

El blau també és el color dels prínceps, el de l'amor ideal i el dels menjars impossibles. No és un color masculí, al contrari: durant molt de temps, les nenes anaven de blau i no de rosa.

VOLAR

Volar és el contrari del viatge: travesses una discontinuïtat de l’espai, desapareixes en el buit, acceptes de no ser en cap lloc per una durada que és també un buit en el temps; després reapareixes, en un lloc i en un moment sense relació amb l’On i el Quan en què havies desaparegut. Mentrestant, què fas? ¿Com ocupes aquesta absència teva del món i del món de tu?

Si una nit d'hivern un viatger, Italo Calvino

ESTUDIAR I POC MÉS

22 anys estudiant. Aprenent a llegir i a escriure, a multiplicar i a dividir. Fent una cursa a fons per treure'm el batxillerat amb el màxim d'honors. Deixar-m'hi la pell, però pensar que tot val la pena per acabar cursant la llicenciatura de comunicació audiovisual. Gaudir d'aquesta al màxim, estudiant més encara.

S'acaba la carrera i m'embarco en l'anomenat món laboral perquè "és el que toca". Un món on et premien amb diners en comptes de meres notes, un món on els temaris i exàmens ja no hi tenen cabuda. Tampoc els elogis. Tot són més aviat crits i exigències. I molta responsabilitat. No se'm dóna bé estar en una oficina enllestint una vintena de temes diaris. Me n'adono que jo només sé estudiar... només... i no conec cap manual sobre com ser un bon tècnic en comunicació... Aix.