dimarts, de juliol 31

COLÒNIES 07


Encara no he digerit les colònies d’aquest any. He de deixar passar els dies per a poder-ne fer una valoració en tota regla, no em vull precipitar. Si per una banda m’ha encantat compartir 9 dies amb unes persones i personetes genials, per altra banda he acabat massa esgotada i no del tot satisfeta amb mi mateixa. M’hagués agradat haver rendit al 100% i no haver-me enfonsat a meitat de les colònies. Vaig començar a tot gas i, poc a poc, les piles se’m van anar descarregant... I és que treballar per inèrcia no és bo. Cal despertar-se cada dia hiper-motivat i transmetre il·lusió i passió als infants. Ells s’ho mereixen tot i més!

Compartir 24 hores amb nens de 7 a 14 anys és més que enriquidor. Hi ha un intercanvi tan gran d’amor... Crec que un rep molt més que no dóna. I cada petó i abraçada seva és indescriptible! Per això tornaria a canviar panyals, posar crema en els llocs més insospitats, treure polls, vetllar malaltons i consolar llargues hores a aquells que enyoraven els seus papis. Sí, a més d’un me l’hagués empaquetat i endut a casa!!!

No us negaré que diumenge a la nit per les meves galtes varen regalimar força més de 4 llàgrimes. Però no eren més que de cansament i nostàlgia. I la gran pregunta és: tornaria a embarcar-me a l’aventura? Sens dubte! Potser deixant passar un temps, recuperant el son i les forces, però que ningú dubti que aviat TORNARÉ A ESTAR AL PEU DEL CANÓ!

dijous, de juliol 19

LA ÚLTIMA DE J.K ROWLING

Declarada fan de Harry Potter, avui me n’he adonat que no podré adquirir l’últim llibre de la saga el dia que surt a la venda perquè estaré de colònies. Aquest fet m’inquieta, no perquè sigui una freaky acabada (que potser també) sinó perquè, al tornar d’una setmaneta amb els meus nens, segur que tots els mitjans de comunicació ja s’hauran fet ressó del final de la novel·la. I me n’assabentaré abans d’obrir la primera pàgina. Sniff.

Amb aquesta introducció vull incidir en dos temes. El primer: deixaré temporalment aquest blog. Però només una setmaneta, nois, ja que des de la muntanya no em serà possible escriure (manca de mitjans i de temps!). El segon: avui he llegit una curiosa notícia al diari en què s’afirma que la BBC estrenarà una sèrie documental on segueix durant un any a J.K Rowling, l’autora de Harry Potter. Pot ser interessantíssim, no ho nego, i segurament el miraré de tenir-ne la possibilitat. Però, la veritat, la notícia en comptes d’alegrar-me em decep. Sí, em sap greu que tot personatge famós hagi d’apuntar-se a la moda del reality. Són els diners els que els mouen? Ho dubto. Aquesta senyora en qüestió és més rica que la pròpia reina d’Anglaterra. Llavors? Ho atribueixo a l’afany de notorietat, de protagonisme. Es creuen sers divins, amb vides divines, i se sacrifiquen per a fer-nos feliços a tots exposant-se, "molt al seu pesar", a la llum pública. Com Jesucrist, vaja. Oh, admirable acció la seva! ;-(

Transcripció de l’article de l’Avui.

El 21 de juliol surt a la venda al Regne Unit l’últim volum de la sèrie Harry Potter, amb un llançament espectacular que començarà a les dotze de la nit, quan les llibreries més importants del país obriran per donar la benvinguda a The Deathly Hallows. Però no només els fans seran presents en el gran esdeveniment; també ho faran les cadenes de la BBC, que durant l’últim any han seguit la J.K Rowling les 24 hores del dia per donar forma a una sèrie documental titulada "A Year Of... J.K. Rowling", que explicarà tot el procés que l’autora ha viscut elaborant l’últim llibre de Harry Potter.

La sèrie mostrarà des dels plors en acabar d’escriure l’última pàgina del llibre en un hotel de Nova York fins a les trobades amb els fans a l’estació de King’s Cross de Londres, passant per les mesures de seguretat que l’editorial ha establert perquè ningú no pugui robar el mecanoscrit (cosa que anteriorment ha passat en dues ocasions). Rowling fins i tot obrirà les portes de la seva vida privada per presentar les seves filles, el seu marit i els seus amics; tot i que fins ara ho havia guardat amb gelosia. Per als seguidors, conèixer de prop la vida de l’autora pot ser un descobriment, ja que molts detalls de la trama estan basats en experiències biogràfiques o llocs on ha viscut. El castell de Hogwarts, per exemple, està perfectambent ubicat a la seva Escòcia natal, així com el Bosc Prohibit, relacionat amb un bosc de Tutshill, prop de la frontera amb Gal·les, on l’autora acostumava a estiuejar amb els seus pares quan era petita.

Un dels moments més impactants de la sèrie es produeix quan l’autora té dubtes sobre el final de la obra, i no sap si acabar matant un personatge o matant-ne dos: "Des que vaig començar a planejar la sèrie sabia que moriria un personatge al final i sabia quin. Però mentre escrivia l’últim llibre em vaig adonar que no el volia matar, però aleshores havia de matar dos personatges nous. Això em va fer canviar molt el llibre al final", ha explicat l’autora. Si mor o no mor Harry Potter és una de les grans incògnites.

dimecres, de juliol 18

M'AGRADA, NO M'AGRADA


En honor a la Txaro, que s'acaba de crear un blog, avui afegeixo una llista dels meus LIKES i DISLIKES. I és que aquesta grandíssima monitora - aviat directora - de l'esplai de Sant Ignasi és psicòloga, i li encanta fer-nos preguntes d'aquestes als pobres i innocents monitors. Sí, hem d'omplir estranys qüestionaris i ella els arxiva vés a saber per a què. Potser després ens psicoanalitza a tots??!! Quina por... ;-)

Això és un "corta y pega" d'un fragment d'aquests estranys qüestionaris.

M'AGRADA...
  • Fer una llarga migdiada.
  • Contemplar una posta de sol.
  • Fer fotografies.
  • Beure’m un cacaolat ben calent.
  • Disfressar-me.
  • Viatjar.
  • Escriure.
  • L’olor de la pluja.
  • Mirar sèries com “House”, "Prison Break" o “Perdidos”.
  • Llegir Pere Calders.
  • Un somriure sincer.
  • Una bona amistat.
  • Somniar.
  • Sentir-me útil.
NO M'AGRADA...
  • Estar lluny dels qui estimo.
  • Desfer-me la maleta.
  • El soroll.
  • La pica de la cuina amb plats del dia anterior.
  • Les mentides.
  • Escalfar cadires.
  • La gent malhumorada.
  • Patir fred.

WOULD THE WORLD BE ANY DIFFERENT...?

Would the world be any different
If I hadn’t been born?

Don’t know why I keep thinking about so

Try to find my life a meaning
Try to… haven’t managed though

Wish my deeds were well remembered
When I’m not with you any more

Don’t know why I keep thinking about so

Too young, haven’t done much
Is tomorrow too late to start?

Not gonna sink, gonna stay afloat
Not gonna sink, I hope…


Barcelona, 10 maig

dimarts, de juliol 17

ESGOTADA

Ahir un dia esgotador. Al matí 5 hores escalfant la cadira a la ràdio. Sort que, de tant en tant, algun personatge famós fa acte de presència i trenca amb l’avorriment al que estic resignada a soportar fins a últims d’agost. Ahir Júlia Otero i Rosana. No fa massa, Silvia Padilla, aquella pobra dona que s’ha inventat la més penosa cançó de l’estiu: "Ponte el cinturón". Amb els companys comentem les anades i vingudes de les personalitats i riem una bona estona. El Robert estava emocionadíssim perquè la gran cantant canària havia assentit a cantar a duo el seu gran hit "Talismán". I és que sentirem a parlar d’ell, un cantant "estupendu" encara per a descobrir!

Al migdia arribo a casa i em trobo la meva estimadíssima germana tota acalorada al sofà després d’haver netejat pràcticament tot el pis i anat a comprar provisions. És un sol. Ha vingut només per a fer-me companyia aquests dies i exerceix el rol de la mama que tinc lluny (sí, amb les múltiples crítiques i discussions incloses!). Em retreu, amb raó, no haver-me’n adonat que, a la nevera, no hi havia cap aliment potable: tots havien agafat un color blavós, lila o grogós. Ecsss. Però en defensa meva vull dir que gran part del que estava refrigerat pertanyia a les meves excompanyes de pis i que, per això, no li havia prestat atenció... Què dieu, que si l’olor no m’havia despertat alguna que altra sospita? Vés, un s’hi acostuma... ;-(

Dino ràpid i me’n vaig a acomplir el meu deure com a voluntària de ASF (Arquitectes Sense Fronteres). Primer dia. Arribo a la oficina i el Carles em fa sentir com a casa. Em diu que per tal que comenci a introduir-me al mundillo, m’inventi un sistema de classificació per a uns 8 carpessans de diapos de diferents projectes duts a terme a finals dels 80 i al llarg dels 90. Mare meva, quanta pols i quant de temps feia que ningú li pegava una ullada a tot allò! Després d’enllestir una feina, la següent: mirar àlbums de fotos i seleccionar les millors. Ejem. Les millors? Si no n’hi havia ni una que valgués la pena! Aix, haurien de fer-los algun que altre curset de foto a aquests arquitectes... En trio unes quantes i aviat es fa hora de marxar. El Carles em pregunta si em vindria de gust fer algun muntatge amb Power Point. Evidentment que sí. Classificar no és el meu fort, prefereixo altres tasques a dir veritat! Però tot arribarà.

A les 6 marxo corrents cap a Llúria, on el Manolo ens ha preparat (als "creatius tskv") un curset de Prèmière. Estic cansadíssima però crec que agafo les idees principals del funcionament del programa. Sort que no hi ha massa diferència amb altres programes d’edició que he tocat al llarg de la carrera i, així, certs conceptes no em vénen de nou.

A les 8:15 torna-te’n a casa a corrents. La noia valenciana que compartirà pis amb nosaltres l’any vinent ens venia a visitar. Tot va anar perfecte. Sembla prou maca...

Quan ens va deixar, vaig obrir la tele i em vaig quedar adormida tot escoltant Factor X...

Si ja em costa aguantar aquest ritme, no vull ni pensar com de dures se’m faran les colònies, on tot és un no parar!

dilluns, de juliol 16

MANCA DE NEURONES

L’ésser humà és un animal gregari. Viu en grup, necessita dels altres i així s’ajunta i es regeix segons unes determinades convencions. Avui, que em trobo ben escèptica, voldia parlar-vos d’aquelles normes que ens esclavitzen, especialment a les dones.

Per sentir-nos acceptades en aquesta societat i evitar mirades de rebuig, hem de passar per un catàleg d’estúpides formalitats. Un gran exemple n’és la depilació. Per què recoi hem de tenir un cos sense ni un sol pèl? Si la naturalesa ens ha creat peludes, doncs per algun motiu deu ser, oi? Però no. A algun il·luminat se li va ocórrer que la dona no podia passejar-se pel carrer si no havia passat pel martiri de fortes i doloroses estirades, principalment amb cera bullint. Què en som d’estúpides! Crec que ens hi hauríem de rebelar.... Quantes vegades ens hem de sotmetre a aquesta tortura al llarg de l’estiu? El més fort del cas és que ara alguns homes s’estan apuntant a la moda. BOJOS! L’escalfament global deu estar produïnt uns efectes secundaris, encara no catalogats com a tals, que impliquen una reducció important del nombre de neurones.

A l’estiu, a més, se’ns demana que estiguem prims, seguint dubtoses dietes d’operació biquini, i ben bronzejats. I si no seguim aquestes pautes, no tenim dret a ser feliços i a passejar-nos tan tranquil·lament pel món mundial?! Nops, a no ser que pretenguem cridar l’atenció. I, en aquest cas, se’ns titllarà de tot menys de personatges lúcids.
Però com he dit abans, som animals gregaris i necessitem de l’aprovació dels altres. Així que, d’aquí a què ens deslliurem d’aquestes estúpides cadenes estètiques passarà temps, molt de temps... I jo, ja avanço, no m’atreveixo a ser la primera en desmarcar-me. Possiblement tingui menys neurones que ningú. ;-)

diumenge, de juliol 15

EL JO


Un ancià, que vivia en una gran urbs, posseïa una botiga d'antiguitats i de curiositats. En una ocasió hi va entrar un turista i es posà a parlar amb ell de tot aquell cafarnaüm de coses que hi havia a la botiga.

Abans d'anar-se'n, el turista va preguntar: "Quina és la cosa, a parer vostre, més rara i misteriosa que hi ha en aquesta botiga?"

El vellet va donar un cop d'ull als centenars d'objectes (animals dissecats, cranis enxiquits, peixos i ocells emmarcats, troballes arqueològiques, cornamentes de cérvols...); després es va girar cap al turista i li digué: "Indubtablement, la cosa més rara que hi ha aquí sóc jo."

Anthony de Mello

dissabte, de juliol 14

ENTRANT EN UN VAN GOGH


Em poden observar els vostres ulls en aquest quadre? Sóc jo la de l’esquerra, asseguda a la cadira cordant-me les sabates!

Sospiro. M’aixeco i passejo per l’habitació. Les meves passes ressonen en el terra de fusta. Sembla que estigui a punt de cedir en qualsevol moment. No sé ben bé per què però m’agrada aquesta sensació de perill. Què passaria si fes un moviment brusc? Però, en el fons, no sóc prou atrevida i m’abstinc de provar-ho.

De puntetes, m’aproximo a la finestra. Oh, bell paisatge el que contemplo! Espigues de blat que s’alcen majestuoses i ballen al compàs del vent. Un jove pagès reposa, uns segons, recolzat a la seva forca. Porta la camisa arromangada. Gotes de suor recorren el seu cos. Està cansat. El saludo amb la mà però no em veu. S’eixuga la front i continua la seva tasca.

No, no m’importa que m’ignorin. Sé que no pertanyo en aquest món. De totes maneres, em sento afortunada de poder formar-ne part.

M’ajec al llit. Què suau! El matalàs està fet amb plomes d’ales d’àngel. Agafo un coixí i l’abraço amb totes les meves forces. Esdevé el meu amant. L’acaricio i el beso. Fa una deliciosa olor a pintura. Olor a Van Gogh...

Moments sublims d’èxtasi. Però la meva presència no passa desapercebuda. Els elements de l'escena comencen a rebelar-se.

Sento un calfred. Llenço el coixí. La meva brusca acció tomba tot el que hi ha sobre la taula. El got es trenca. La gerra comença a vessar aigua... Tinc por. Decideixo amagar-me sota els llençols. Vull fer-me petita, desaparèixer. Però és massa tard. Poc a poc, l’habitació es va inundant, d’aigua de la gerra i de llàgrimes amargues.

divendres, de juliol 13

ODETTE, crítica

Odette Toulemonde, un film que reivindica l’optimisme a través del realisme màgic, és per a mi una de les millors pel·lícules de l’any. Narra la història d’Odette, una dependenta de la secció de cosmètics d’uns grans magatzems, vídua i amb pocs diners que, malgrat tot, és feliç gràcies a les novel·les del seu escriptor preferit, Balthazar Balsan, i a las seva "falta de pretensions".

Per altra banda, Balthazar Balsan és un escriptor afamat, que pertany a un cercle d’intel·lectuals de París, amb molts diners, però que intenta suicidar-se després d’enterar-se’n de la relació amorosa de la seva esposa amb el seu editor.

Balthasar, desesperat, anirà a casa de la seva admiradora per a trobar l’amor esponani i no el reconeixement intel·lectual. Una paràbola genial sobre el sentit de la vida i de la fe.
Per a més opinions visiteu el bloc de l'Eloi.



El curiós del cas és que la pel·lícula està basada en un fet real...

INSPIRADO POR UN FAN

Eric-Emmanuel Schmitt, el director del film, confesó que el personaje de Odette está basado en una mujer alemana que acudió a una de sus firmas de libros que "tartamudeaba y sudaba" y que, ante la imposibilidad de articular palabra, le entregó un sobre. "Además, aquella mujer venía excesivamente arreglada", siguió explicando Schmitt, que añadió que en aquel momento sintió vergüenza "de tener ese tipo de lectora" porque en aquella época el escritor era "bastante 'snob'". Sin embargo, aquel día, ya en el hotel, Schmitt decidió abrir el sobre, que contenía "un peluche con forma de corazón y el papel en el que había escrito era perfumado y tenía angelitos dibujados", pero, aún así, leyó la carta de su admiradora y descubrió que su contenido era "formidable y muy profundo", de modo que se sintió "ridículo" por haber juzgado a aquella mujer simplemente por su aspecto. Aquella noche, Schmitt envió una carta a su admiradora y hace un mes le hizo llegar la versión en alemán del libro de la película -que escribió tras finalizar el rodaje-, aunque ésta aún no le ha respondido. A pesar de que esta película poco tiene que ver con el cine tradicional francés, "más culto", el director defendió su obra por su sencillez y porque, como reivindicó, "se puede leer a Kant y ser fan de Walt Disney".

80 Km/hora

A partir de la tardor els cotxes no podran circular a més de 80 km/h per la primera corona de l’àrea metropolitana de Barcelona, sigui quin sigui el tipus de via. Aquesta és una de les mesures que ha incorporat la Generalitat de Catalunya en el seu Pla d’Actuació de 2007 per tal de protegir el medi ambient, el primer pla que es desenvolupa en una Comunitat Autònoma per tal de reduir la contaminació.

D’aquesta manera, es pretén que la limitació de velocitat redueixi a un 30% l’emissió de diòxid de nitrògen i de partícules de suspensió a la capa d’ozó per l’any 2010. La mesura ve motivada per la superació del límit d’emissió de gasos de Barcelona segons els marcs que fixa la normativa vigent de la Unió Europea per la preservació de la salut humana i el medi ambient.

Un cotxe que circula a 120Km/h emet el doble de gasos que un altre que ho fa a 80 Km/h. Creieu que és una raó suficientment eloqüent com per a comprendre que la limitació de velocitat és una mesura adequada?

Els pros estan tots dits i em semblen prou raonables, però també comprenc que hi ha una sèrie de contres a tenir en compte:
  • La congestió a les entrades de Barcelona. Us imagineu com empitjorarà amb cotxes anant a la meitat de velocitat?

  • El nefast funcionament del transport públic.
    Potser s’hauria de pensar en fer una bona planificació i construcció de metros i ferrocarrils de qualitat...

En definitiva, què en penseu de la nova llei?

dijous, de juliol 12

Factor X (No te olvides de mí)

Sí, ho reconec, miro Factor X i, a més, m'agrada. Aquesta setmana hi ha hagut una actuació brutal d'una tal María i volia compartir-la amb vosaltres ara que he après a penjar vídeos al blog... ;-)

PREGÀRIA ESTONNAQUES

Vora la una de la matinada, la Sara es passejava per Barcelona amb un recipient de pollastre a l’ast. D’aquells rodons, platejats de baix i amb una tapa de cartró amb un immens pollastre dibuixat, como no! Però el curiós del cas és que no duia cap peça d’au cuita allà dins, sinó un plat de pasta que, per manca de gana, no havia pogut menjar en un restaurant on havíem anat a sopar. La cambrera, molt amablement, me l’havia embasat així per endur-me’l a casa. Sí, surrealisme pur i dur! Però jo contenta. Un àpat menys a preparar...

I és que ahir, en el marc d’un Congrès Internacional de les Estonnaques, que celebraven els 400 anys de la Fundació de la Companyia de Maria, uns quants membres del col·lectiu de creatius tskv (dels jesuïtes) vam col·laborar en amenitzar un vespre de pregària a través de nous formats. El sopar era una manera de donar-nos les gràcies.

Els participants del congrès, que provenien de diferents racons del món, es van repartir entre dos tallers alternatius que mostraven maneres diferents d’organitzar pregàries per a joves i no tan joves: a través d’un "Prega_rock" (organitzat pel Manolo, l’Eloi i la Cris) i de l’anomenada "Flama de Santa Joana".

A mi em van fitxar per a fer una petita representació teatral: una entrevista a la fundadora de la congregació. Va anar prou bé. Potser perquè va tenir lloc a l’inici de tot plegat i aviat vaig poder deixar endarrera els nervis per endinsar-me en la bonica pregària. A dir veritat, se’m van posar els pèls de punta com feia temps que no em passava. Sobretot en un moment on una de les tres espelmes que reposava al peu d’un cartell on s’enllaçaven dues mans, com a símbol de solidaritat, es va apagar. En aquell instant, vaig sentir com una petita crida a ser jo qui l’encengués, metafòricament parlant evidentment. Un indici que m’incitava a ser, d’alguna manera, "llum del món". Quantes vegades he sentit aquesta expressió i no m’he sentit interpel·lada? Curiós. Ahir em va tocar profundament fins a humitejar-me els ulls...

dimecres, de juliol 11

¿LA RELIGIÓN DEL FÚTBOL?

Una notícia extreta de elmundo.es. Vertaderament no sé què pensar! Un club de futbol ha utilitzat una provocativa reinterpretació de la bíblia per tal de captar més socis... Creieu que és lícit?

¿LA RELIGIÓN DEL FÚTBOL?

Negarás a Dios... y a tu padre y a tu madre, y a quien ose ponerse por delante si esa noche juega tu equipo. Ese es el mensaje que quiere transmitir la campaña de captación de socios del Getafe F. C. para la próxima temporada, pero a sus responsables se les ha ido un poco la mano. O quizás todo lo contrario. En publicidad, el principal objetivo es no pasar desapercibido y el nuevo anuncio del club madrileño impacta desde el primer segundo. Religión mediante.

El spot, que se presentó en el Coliseum Alfonso Pérez, hace una provocativa reinterpretación de la Biblia. Uno tras otro se escenifican pasajes del Antiguo y el Nuevo Testamento, mientras personajes como Abraham y su hijo Isaac, e incluso Jesucristo, van negando su devoción a Dios para entregarse a divinidades paganas.

Lo dejan claro: su equipo es lo primero. Es la última maniobra del presidente del club, Angel Torres, que ha puesto a esta localidad madrileña en el mapa gracias al excelente resultado de su equipo en la pasada temporada.

"Escúchame bien, quién te crees que eres para pensar que mataría a mi propio hijo sólo porque tú me lo pidieras. Cómo puedes creer que condenaría a mi alma a vagar durante 40 años por el desierto... Estás loco, loco, si piensas que arrancaría una costilla de mi propio pecho sólo por un capricho tuyo. Escúchame bien, por ti no... Antes está mi equipo", dice una contundente voz en off, mientras se suceden escenas apocalípticas como la de un hipotético Adán lamiéndose la herida bajo el Arbol del Bien y del Mal.

El anuncio es obra de una nueva agencia, El Ruso de Rocky, y su creativos son Angel Torres y Lucas Paulino. Ellos son los responsables de la idea, que, seguro, levantará polémica. "Es un ejercicio de exageración para mostrar el orgullo y sentimiento de un aficionado hacia su club, que supera casi a cualquier valor de la vida. Queríamos elevar a una escala superior los pequeños sacrificios que haces cada fin de semana por tu equipo, como inventarte una excusa para dejar plantada a tu mujer o dejar sin terminar el trabajo que tenías que entregar al día siguiente", explica Lucas Paulino.

Son muy conscientes de que su "metáfora" puede herir sensibilidades: "Está dirigida a los amantes del fútbol. Nosotros hemos intentado no ofender a nadie, pero con la publicidad siempre hay alguien que se enfada...".


Podeu veure'n el vídeo a: http://www.elmundo.es/elmundo/2007/07/10/comunicacion/1184084365.html?a=f8719527e8e83fd51ccda07c9bd3344a&t=1184152823

ASF

La setmana passada em vaig inscriure en una pàgina web anomenada http://www.hacesfalta.org/. Un gran tauler d’anuncis on gran part de les ONGs d’Espanya publiquen ofertes de feina i de voluntariat.

Un dia més tard rebo una oferta d’arquitectes sense fronteres (ASF). Necessiten algú, unes hores a la setmana, pel departament de comunicació. I, ja que tinc el temps, decideixo presentar-me a l’entrevista que va tenir lloc ahir. Em van atendre molt amablement i em varen causar bona impressió. Jo de temes d’arquitectura ni papa (ho vaig deixar ben clar), ara bé, afortunadament la meva tasca a la ONG no tindrà res a veure amb això. Estarien ben arreglats si de mi depengués crear una escola o hospital!

ASF té moltes ganes de projectar-se al gran públic i, de moment, pocs mitjans. Per això, l’objectiu de cara a l’any vinent és preparar una campanya publicitària important. A veure si jo els puc ser d’ajut... De ganes no me’n falten, però d’experiència molta. Un gran repte que afronto amb entusiasme.

L'ÚLTIM FILM DE HARRY POTTER

Avui s’estrena la cinquena pel·lícula de Harry Potter, de la qual en sóc una fan incondicional. Bé, no de les pel·lícules, que són força mediocres, sinó de les magnífiques novel·les. Dintre de dos setmanes l’últim llibre de la saga sortirà a la venta. Quins nervis! Espero que el pugui trobar a l’Fnac en la seva versió original, no puc esperar la traducció. Cal córrer a comprar-lo i llegir-se’l amb rapidesa. Estic convençuda que més d’algú es deleiterà espatllant-nos el final a tots els seguidors! ;-( La gran pregunta és: morirà Harry?

Us deixo amb unes quantes cites de les novel·les que m’agraden especialment:

"Soñar no te va a servir de nada si ovidas vivir"
(Harry Potter y la Piedra filosofal)

"No son nuestras debilidades lo que nos muestran lo que somos, sino nuestras decisiones"
(Harry Potter y la Cámara secreta)

"La felicidad puede estar incluso en un oscuro momento, sólo no olviden encender la luz"
(Harry Potter y el Prisionero de Azkaban)

"Pronto todo se verá enfrentado a una decisión entre lo que es correcto y lo que es fácil"
(Harry Potter y el Cáliz de fuego)


dimarts, de juliol 10

LA VENTANA INDISCRETA

I com el personatge de James Steward a "La Ventana Indiscreta", ahir vaig passar-me força temps mirant per la finestra de la ràdio (amb mal d’esquena inclòs; sense algú paralític no tindria sentit la meva comparació, no?!). Dos nois, parcialment nus i tatuats, havien sortit a la terrassa a prendre el sol. Però això no és tot, una escena similar no m’hagués cridat l’atenció de no haver advertit la màscara de gas que duien posada, d’aquelles immenses i negres... I també uns curiosos antifaços negres.

El company de redacció, emocionadíssim pel meu descobriment, no parava de dir-me que segurament es tractava d’una parella de gays i que no dubtés en avisar-lo si es posaven en actitud carinyosa. És un morbós! Jijiji. Però és que des del seu lloc no podia contemplar l’acció i confiava en mi per mantenir-lo alerta i entretingut. No paràvem de riure per la nostra estúpida i sobtada afició al voyeurisme. Això us pot donar una idea del temps que ens sobra per aquí... Al final, res de res. Els nois es van treure la màscara i es van posar a llegir. Nosaltres malpensant quan devien ser uns intel·lectuals, un pèl freakies, això sí, però intel·lectuals al cap i a la fi!

Avui, novament, faré de voyeur. Sips. Woody Allen està gravant a la Rambla i des de la meva finestra puc veure part de l’acció. M’espera un matí entretingut, doncs. Potser podré fer una escapada i baixaré a al carrer uns 10 minutets per sentir la veu i presència del famós director Novayorkí de més a prop. Ah, i de la seva musa Scarlett Johansson, que encara no em puc creure que tingui la mateixa edat que jo...!

dilluns, de juliol 9

PARC NACIONAL ORDESA

Parc Nacional d’Ordesa. Després d’unes hores de camí, m’agito sobre una roca vora un riu d’aigua congelada. Els peus a dins. Els ulls ben oberts observant les estrambòtiques i meravelloses formes dels núvols. Respiro felicitat. La remor del corrent em sona a música celestial. Deixo fluir els pensaments que s’esdevenen amb una rapidesa vertiginosa. Una felicitat immensa. Pare i mare al costat. Una excursió familiar d’aquelles que s’esdevenen rares vegades. Deu minuts amb el somriure als llavis assaborint el moment.

De camí de tornada, ens trobem amb un grup de joves fent barranquisme. Sobre un pont, els observem una bona estona. El pare m’explica que 15 anys endarrera ell s’havia arriscat a fer aquest esport d’aventura amb germà i cunyat. Una experiència inoblidable que va acabar amb el peu trencat de dos d’ells. Malgrat l’anècdota, m’entren unes ganes immenses de tirar-me en aquella aigua i formar part de la naturalesa. Jo també vull experimentar el risc d’avançar per barrancs i llençar-me per precipicis. Un somni.

Al cotxe em quedo ben dormida. El so del motor és per a mi com un somnífer. De fet, ja de petita, quan no podien fer-me dormir, em portaven a fer un vol perquè m’agafés el son. Arribem a casa tard. Obro l’ordinador i veig un mail de la ràdio amb el repartiment de tasques de la setmana. Entristida, veig que només tinc una entrevista. Fantàstic, vint-i-cinc hores a la redacció per una hora de feina! Tan malament ho faig que no em poden donar més responsabilitats?! Em poso a la pàgina web del programa. Escolto un fragment de la setmana passada i me n’adono que, la única entrevista que havia preparat jo, havia estat modificada. Em deprimeixo. Tinc aquesta facilitat. Si a això hi afegim que la setmana passada la conductora del programa m’havia demanat que tornés a gravar un reportatge perquè l’entonació que li havia donat era més de "documental" que no pas de "conversa amena", podeu comprendre el meu estat d’ànim. Triturada. En resum: que faig poc i el poc que faig ho faig malament. Sóc una derrotista, és cert. Els meus pares em diuen que no m’he d’autoplànyer tant. Però és que dintre de tres mesos entraré en el món laboral, i qui em voldrà??? Aix.

Ahir vaig tocar el cel, però ja ho veieu com no tot va ser assaborir la dolçor dels núvols de sucre. Vull tornar a Ordesa!!!

dissabte, de juliol 7

GLOBALITZACIÓ

"Vas a passejar, pel centre, un dissabte a la tarda, enmig d’un munt de gent. Tot d’un plegat veus quatre persones (no pas més: quatre) que es posen a córrer com esperitats amb xiscles de terror. En una fracció de segon has de decidir entre dues possibilitats: o bé són quatre bojos, o bé són quatre persones que han vist alguna cosa que tu no has vist, una casa que s’ensorra damunt teu o un boig amb una metralleta a la mà a punt de disparar. Si et decideixes per la primera opció, continues la passejada sacsejant el cap. Si tries la segona, comences a córrer i a cridar. Mentre penses en tot això, altres persones, més ràpides, ja han pres una decisió i s’han posat a córrer. Aquells quatre s’han convertit en una vintena. El cervell et treballa, i es comença a inclinar per la fuga. És sorprenent com en una circumstància d’aquest amena el que fan quatre persones, o vint, compta més que el que no fan els altres mil. Però és així. Tard o d’hora, pots pujar-hi de peus, també et poses a xisclar i a córrer. I, al teu torn, influencies altres humans encara més indecisos que tu. Si, en aquest moment, algú t’aturés i et preguntés « Què passa? », en realitat no sabries què respondre exactament. Probablement diries : « tothom fuig ». Si algú t’atura i et pregunta « Què és la globalització ? », és fàcil que hagis d’admetre que no ho saps. Però en trobaries algun exemple: que podem comprar de tot a Internet, que a tot arreu es troba Coca-Cola, que els monjos tibetans naveguen per la xarxa i que es poden comprar accions a totes les borses del món. Tothom fuig. En realitat, els que fugin continuen sent només vint entre mil, i qui sap si ni tan sols fugen, sinó que simplement corren, potser estan bojos o potser se’ls escapa l’autobús: però tu et trobes dient que tothom fuig. És l’únic que se t’acut. I el que és més important: ho dius mentre també fuges. (...) L’Oest és el prototip perfecte d’un producte determinat destinat a tenir èxit: una cosa que no existeix però que pot esdevenir real si tothom creu en la seva existència. Fa deu anys, la globalització era exactament una cosa d’aquest estil. Una cosa que no existia però que podia arribar a ser real, a condició que tothom es cregués que existia. Els capitals han construït les vies de tren: han anat a produir a països llunyans, han après a utilitzar la pau per poder accedir a mercats que fins aleshores estaven tancats, han fet caure les barreres que ofegaven els mercats financers, han pujat a la revolució d’Internet, han multiplicat les possibilitats de consum, han arriscat capitals immensos per construir andanes a tot arreu. Però per tal que el tren sortís calia que la gent hi pugés. Per posar en moviment els capitals, calia que es moguessin els diners de tothom. Per construir un terreny nou de joc tothom havia de tenir ganes de baixar a jugar. En certa manera calia que la imaginació col•lectiva saltés més enllà dels fets i després els portés cap aquí. Aquest salt en l’imaginari té un nom: globalització. El nostre Oest. Globalització és el nom que donem a coses com ara internacionalisme, colonialisme, modernització, quan decidim sumar-les i elevar-les a la categoria d’aventura col•lectiva, històrica, èpica."


Baricco, A. “Next. Petit llibre sobre la globalització i el món que es prepara”.



Llibre recomanadíssim. Flipant. La globalització no existeix. O sí que existeix en la mesura que existeixen els moviments contra-globalització. Per què, sinó, es fa tanta propaganda de les reunions del G7? Penseu que els poderosos líders mundials no podrien reunir-se d’amagat en un luxós hotel quan ho desitgessin sense cap rebombori mediàtic? Podrien, però no volen. Si no sortissin als mitjans de comunicació no es crearien les grans manifestacions contra el fenomen i el món no hauria sentit mai a parlar de globalització. Som titelles i vivim en una gran mentida!

COM SÓC?


- No t’ofenguis, però de vegades un se sent més lliure quan parla amb un estrany que quan ho fa amb la gent que coneix. ¿Per què deu ser?

Em vaig arronsar d’espatlles.

- Probablement perquè un estrany ens veu com som, no com vol veure que som.


L’ombra del vent”, Carlos Ruiz Zafón

divendres, de juliol 6

ERIC-EMMANUEL SCHMITT

Algú s’anima a venir amb mi al cine a veure "Odette"? "Odette, una comèdia sobre la felicitat" s’estrena avui i és l’ópera prima de l’escriptor Eric-Emmanuel Schmitt (creador de "El señor Ibrahim y las flores del Corán"). Una pel·lícula que reivindica l’optimisme a través de la història d’amor entre dos personatges solitaris.

Els francesos que han vist el film afirmen que et deixa el cor calent i feliç. Segons Schmitt "la clau per ser feliç és acceptar el lloc en què et toca estar i no pretendre quelcom més o millor. Per a ser feliç s’ha d’utilitzar la imaginació, que és vital per a enriquir totes les nostres experiències. La gent pensa que pot ser una escapatòria de la realitat, per resulta tot el contrari. La fantasia enriqueix, i ens demostra la complexitat del món, però un s’ha d’entregar a ella amb alegria. A mi m’agrada la gent armoniosa, que gaudeix de la vida, que canta i balla, que no jutja".

En moments de grans incerteses i dubtes, com en els que em trobo actualment - gairebé acabada la carrera i havent d’encaminar el meu futur cap a algun lloc - potser una reflexió audiovisual d’aquest estil em pot ser d’utilitat. Necessito inputs, xutes d’optimisme...


Ahir la Vanguardia va dedicar La Contra a entrevistar a Eric-Emmanuel Schmitt:

"IMAGINAR ÉS ENRIQUIR LA REALITAT"

¿Cuál es su experiencia sobre la felicidad?
Durante mucho tiempo estuve buscándola porque tenía una idea equivocada de ella, pensaba que la felicidad consistía en no tener penas, no estar enfermo, no perder a seres queridos.

¿Lo que resistes persiste?
Sí, viví todo lo contrario: estuve enfermo y perdí a la gente que más amaba. Me di cuenta de que estos aspectos negativos nunca desaparecían de mi vida y me dije que tenía que ser feliz con todo esto, que quizá la felicidad consistía en aceptar la parte dolorosa de la vida. Y lo he conseguido.

¿Cómo?
Prefiriendo la intensidad a la serenidad. Es decir, que vivo plenamente los acontecimientos que tengo que vivir. Incluso la tristeza que pueda sentir la entiendo como una fase del amor, un acto de amor intenso.

Hay mucho desamor.
Hay sobre todo miedo, y creo que lo que aportan las religiones, los mitos y la literatura es la idea de que se podría sustituir el miedo por el amor; es una utopía, pero es una utopía útil porque el amor no vive si no se le hace vivir, el amor necesita de eterna reanimación, depende de nosotros mismos.

Entonces, está a la altura de cada uno.
Pero hay gente que tiene un don especial para la felicidad. (...)

¿Hay que luchar?
Hay que luchar contra uno mismo y contra los demás para evitar la tontería, la simplificación, el egoísmo, el rechazo a los demás; es una tarea ardua. No hay nada más fácil que convertirse en un fascista porque está en el interior de cada uno de nosotros, es una de nuestras posibilidades.

La maldad es más fácil que la bondad.
El mal ya está aquí y el bien está por hacer, será nuestro mérito. Nuestras vidas son difíciles, están llenas de dolor y siempre acaban mal, como las historias de amor, pero yo escribo para superarlo, para no quedarme en el diagnóstico e intentar desarrollar las capacidades que nos hacen amar la vida.

Una noche se perdió en el desierto y tuvo una revelación.
Me inundó una confianza extrema, la certeza de que todo tiene sentido y de que debía admitir lo incomprensible. Una sensación que todos tenemos en la niñez: para el niño el mundo es misterioso, pero confía. La fe es volver a encontrar ese sentimiento.

Ima Sanchís

dijous, de juliol 5

CONSUMISME

En temps de rebaixes, unes reflexions...

SIN CABEZA

"El consumisme està consumint les persones".

"Actualment, més que veure les persones com a persones, ens les volen fer veure com a consumidors".

Pere Casaldàliga

EL GUARDIÁN ENTRE EL CENTENO

"Nos hicimos amigos porque tenía un dóberman pinscher que venía a hacer todos los días sus necesidades a nuestro jardín y a mi madre la ponía furiosa. Un día llamó a la madre de Jane y le armó un escándalo tremendo. Es de esas mujeres que arman escándalos tremendos por cosas así. A los pocos días vi a Jane en el club, tumbada boca abajo junto a la piscina, y le dije hola. Sabía que vivía en la casa de al lado aunque nunca había hablado con ella. Pero cuando aquel día le saludé, ni me contestó siquiera. Me costó un trabajo terrible convencerla de que me importaba un rábano dónde hiciera su perro sus necesidades. Por mi parte podía hacerlas en medio del salón si le daba la gana. Bueno, pues después de aquella conversación, Jane y yo nos hicimos amigos".

El guardián entre el centeno, J.D. Salinger


La setmana passada va caure entre les meves mans "El guardián entre el centeno", un llibre que s’ha convertit icona del ressentiment adolescent des de la seva publicació ara fa 40 anys. Escrit en primera persona, la novel·la retrata les experiències de Holden (el protagonista) a la ciutat de Nova York, després de ser expulsat de la seva escola secundària.

Aquest llibre fou especialment criticat als anys 70 pel seu llenguatge ofensiu i les referències a l’abús de drogues, alcohol i prostitució. Els crítics veuen a Holden com un instigador de masses, distorsionant la ment dels joves per a convertir-los en "pàries socials".

Vés, no sé... Crec que s’ha d’estar molt malament del cap perquè t’afecti una novel·la similar. Ara bé, a tall d’anècdota dir que "El guardián entre el centeno" era el llibre de capçalera de l’assassí de John Lennon. Aparentment estava obsessionat amb ell i el portava a sobre quan va matar al famós cantant dels Beatles. També es veu que era el pretegit del perturbat mental que va disparar al president Ronald Reagan. És possible que aquest llibre hagi jugat un paper tan important en la història, incitant a la violència, no a una sinó a dues persones? De ser així, per què, en l’actualitat, aquesta novel·la és lectura obligada a les escoles americanes? I és que Amèrica està plena de contradiccions!!!

A mi, de moment, el llibre no m’acaba de fer massa el pes. És a dir, que d’obra mestra, res. Però per poder-lo valorar bé primer me l’hauré d’acabar, no? Bufff... espero que no sigui d’aquells que deixo a la meitat i mai més torno a reprendre. ;-)

dimecres, de juliol 4

EUTUBE

Increïble. Encara no puc creure com hem pogut caure tan baix. La Unió Europea s’ha decidit a promocionar el cinema comunitari a través d’un vídeoclip d’alt contingut eròtic. Sí, han aplicat la regla de "polèmica = promoció multiplicada per mil". Tristíssim. M’indigna que l’èxit dels productes actuals hagi de recórrer al sexe explícit per tal de vendre’s... No entenc com la nostra imaginació per cridar l’atenció i vendre productes sigui tan limitada!

Llegiu l'article per a saber més de què parlo...

BRUSELAS.- "Propaganda", "pornografía" o "despilfarro" del dinero de los contribuyentes. El portal EUTube, la nueva voz de la comisión Europea en el portal YouTube, lejos de reconciliar a los europeos con las instituciones, se ha convertido en un foco de controversia cuatro días después de su inauguración.

Este canal fue lanzado la pasada semana en el popular servicio de publicación e intercambio de vídeos, en un intento de la Comisión Europea por utilizar "todos los medios a su alcance" para comunicarse con los ciudadanos europeos.

El lanzamiento de este canal hubiera pasado un poco más desapercibido de no ser por un sólo vídeo, que ya ha conseguido más de 283770 visionados. Con un título más que sugerente (¡Los amantes del cine van a amar esto!), se trata de una pieza de 44 segundos que incluye fragmentos de escenas de amor de películas subvencionadas por la UE, desde 'Amélie' hasta 'La mala educación', pasando por 'Rompiendo las olas'.

Tanta intensidad erótica en una página semiinstitucional (aunque sea un sitio en YouTube, que puede ser creado sin coste alguno) ha disparado los comentarios sarcásticos. "Al fin la Comisión ha encontrado una manera de atraer la atención del público, los 'clips' vulgares, cuando menos, o pornográficos, en el peor de los casos", asegura un internauta.

No obstante, las críticas se han disparado hacia otros vídeos colgados por la Comisión en EUTube, los cuales son calificados de "propaganda" y "despilfarro de dinero" de la Unión, aunque la propia Comisión ya ha aclarado que la puesta en la Red de dichos vídeos no ha costado nada.
Es más, los responsables de la iniciativa están sorprendidos por la repercusión del vídeo 'picante', una publicidad impagable. "Podemos estar orgullosos de un cine europeo fuerte, lleno de emociones intensas, una característica de nuestro cine que no se encuentra en otras partes del mundo", comentó Martin Selmayr, portavoz de la Comisión.

BUSCANT COMPANYA DE PIS

Quan es té més d’un candidat per ocupar la quarta habitació del pis d’estudiants s’ha d’anar amb peus de plom. Sinó pots cagar-la i de ple, com em va passar a mi fa dos dies.

La Mariona, tercera ocupant del pis i estudiant de medicina, està pendent que una amiga seva, portuguesa, ens corrobori que vol conviure amb nosaltres l’any vinent.

I la Sara, una servidora, està ben nerviosa perquè una tal Laura també està més que interessada en l’habitació en qüestió i li corre pressa instal·lar-s’hi. D’acord, no la conec de res a la noia, però segur que serà la candidata ideal perquè justament l’any que ve estudiarà Comunicació Audiovisual (grandíssima carrera de la qual em llicencio al setembre). I l’he coneguda a través d’un fotolog. "Communcation power!" Bones vibracions, per tant.

En fi. Que em truca la Laura i la confonc per la portuguesa.

Inici de la conversa. Bla, bla, bla, per part seva. Li responc, sorpresa i intentant fer-me la simpàtica:
- "Escucha, ¡sí que hablas bien el español! No tienes nada de acento.... Felicidades".
(Silenci tens. No comprenc res).
- "Ehhh? No, soy la chica valenciana. Sara, verdad?".


Merda.

CADA DIA ÉS ESPECIAL


"Ningún día es igual a otro, cada mañana tiene su milagro especial, su momento mágico, en el que se destruyen viejos universos y se crean nuevas estrellas."

Paulo Coelho

dimarts, de juliol 3

Perdudes a Pont de Suert


I quatre apunts sobre el cap de setmana. Quatre? Bah, si es pot ben resumir amb una paraula: GENIAL! A més, hi ha coses que costen d’explicar perquè s’han de viure. Però com que sent tan esqüeta la meva entrada d’avui deixaria de tenir gràcia, us explicaré una anècdota del diumenge...

El Marc, l’Albert, el Joan, la Txaro i jo vam fer equip per tal de mirar quin camí era el més adient per anar amb els nens, durant les colònies, a Pont de Suert. La resta dels monitors van pujar en un cotxe i van recórrer els albergs de la contrada per avaluar-ne les condicions i decidir si s’hi podia fer nit algun dia. Ara bé, com que feia un temps plujós i més aviat lleig, molts de l’equip A no podíem sinó sentir una certa emveja dels de l’equip B... però què coi, la nostra experiència va ser tres-mil vegades millor! ;-)

Els 5 excursionistes vam sortir de la casa de colònies i ens vam dirigir a un turó ple d’arbustos i esbarzers per evitar passar per l’avorrida carretera. Ens havien dit que era una bonica drecera i la volíem provar. Mare meva, allò semblava una perillosa atracció de Port Aventura... Vam acabar plens de rascades, tirant-nos (sense voler) les rebels branques els uns als altres, i morts de cansament de tanta pujada. I el cas és que no vam arribar a trobar cap camí habilitat, així que vam haver de desistir i seguir la carretera...

Una carretera que desembocava en un bonic caminoi on, curiosament, s’estava realitzant una triatló. Si el camí ja era prou estret, imagineu-vos quina molèstia haver-se d’apartar cada dos per tres perquè homes mega-catxes, suats i bavejant, ens passessin pel costat. Al principi els desitjàvem bona sort a viva veu, però en constatar que eren uns bordes (o que estaven massa cansats com per respondre’ns) vam optar per estalviar-nos les paraules.

La Txaro i jo ens vam adelantar al grup. Coses que passen. Vam començar a xerrar i no hi havia qui ens aturés. De tant en tant, sentíem com el Marc ens cridava i ens deia que ens poséssim en fila índia perquè els corredors tinguessin més espai per a transitar. Però no ens calien pas les seves recomanacions, ja els veníem venir prou aquelles masses de múscul!!!

En definitiva, que immerses en una interessantíssima conversa, vam arribar a Pont de Suert sense ni gairebé enterar-nos-en i, un cop allí, ens vam posar a esperar a la resta del grup. I a esperar. I a esperar. I a esperar. Però en veure que aquells no arribaven mai, vam optar per fer marxa endarrera i buscar-los. No els veiem enlloc. Preguntàvem a la gent que hi havia pel camí, però ningú sembla haver-los vist. I això que era un trio difícil de passar desapercebut! El Marc que és alt com un Sant Pau, el Joan i la seva cara de nen i l’Albert amb una panyoleta taronja lligada al cap... ja em direu, a qualsevol no li crida l’atenció!

Però res, ningú semblava haver-los vist. En vistes d’això, la Txaro i jo vam decidir anar a l’església del poble, pensant-nos trobar el Marc allí. "Jesuïta + diumenge + missa", semblava lògic. Però no vam acertar. Així que, sense mòbil al damunt per despistades, vam buscar una cabina telefònica. Buff... tota una odisea. On coi s’han posat últimament aquells cubicles blaus? Algun monstre se’ls ha menjat tots o què?!

En fi, que al final vam acabar en una residència d’avis on hi havia un telèfon d’aquells antics, antics on hi introdueixes monedes i pots trucar. Oh, wow! Uns 10 ulls de més de 80 anys contemplaven divertits els nostres moviments. La Txaro, afortunadament, se sabia el número del Marc de memòria, però el senyor tenia el contestador posat. Així que vam haver de trucar a la meva germana, que estava a Lleida, perquè ens busqués el número d’algun altre monitor. Buff... quants tràmits! Però al final vam localitzar a la Blanca i ens va dir que el Marc estava, com no, a l’església. Però a la nova, no a la vella. Recoi, sí que van equipats els de Pont de Suert!
La Txaro i jo va i ens dirigim cap allà i... oh, sorpresa... no estava pas a dintre, no! El trio es trobava ben panxo a la terrassa d’un bar prenent un refresc. Quina barra! I després de tant patir...

Segons ells ens havien vist de lluny i cridat amb tota potència de veu quan estàvem a l’entrada del poble, però no havíem respost... Sí clar, com els havíem de sentir amb tot el xivarri de la triatló? En fi, que el trio va decidir passar de nosaltres i esperar a què nosaltres els trobéssim. Quina barra, no us sembla? Grrrr. ;-)

SIGUEM COMUNICACIÓ

"Cal continuar sent orelles, ulls, cor i boca. Comuniquem vida, esperança. SIGUEM COMUNICACIÓ".

Pere Casaldàliga

diumenge, de juliol 1

EL VALOR DE L'AMISTAT

L'amistat no té preu. Gràcies a tots aquells que esteu al meu costat, feu que sigui millor persona i em doneu tantes ganes de viure! Perquè negar-ho: SÓC FELIÇ.

Us deixo amb un bonic text que he trobat navegant per Internet...



Algunas veces las personas llegan a nuestras vidas, y rápidamente nos damos cuenta, de que esto pasa por que debe de ser así.

Para servir un propósito, para enseñar una lección, para descubrir quienes somos en realidad, para enseñarnos lo que deseamos alcanzar.

Tú no sabes quienes son estas personas, pero cuando fijas tus ojos en ellos, sabes y comprendes que ellos afectarán tu vida de una manera profunda.

Algunas veces te pasan cosas que parecen horribles, dolorosas e injustas, pero en la realización entiendes que sin que superes estas cosas, nunca hubieras realizado tu potencial, tu fuerza, o el poder de tu corazón.

Todo pasa por una razón en la vida. Nada sucede por casualidad o por la suerte. Enfermedades, heridas, el amor, momentos perdidos de grandeza o de puras tonterías, todo ocurre para probar los límites de tu alma.

Sin estas pequeñas pruebas la vida sería como una carretera recién empaventada, suave y lisa.

Una carretera directa sin rumbo a ningún lugar, plana cómoda y segura, mas empañada y sin razón.

La gente que conoces afectan tu vida, las caídas y los triunfos que tu experimentas crean la persona que eres.

Aún se puede aprender de la malas experiencias. Es más, quizás sean las más significativas en nuestras vidas.

Si alguien te hiere, te traiciona o rompe tu corazón le das gracias porque te ha enseñado la importancia de perdonar, de la confianza, y a tener más cuidado de a quién le abres tu corazón.

Si alguien te ama, ámalos tu a ellos, no porque ellos te amen sino porque te han enseñado a amar, y abrir tu corazón y tus ojos a las cosas pequeñas de la vida.

Haz que cada día cuente, y aprecia cada momento, además de aprender de todo lo que puedas aprender, porque quizás más adelante no tengas la oportunidad de aprender lo que tienes que aprender de este momento.

Entabla una conversación con gente que no hayas dialogado nunca y actualmente escúchalos y presta atención.

Permítete enamorarte, liberarte y poner tu vista en un lugar bien alto. Mantén tu cabeza en alto porque tienes todo el derecho a hacerlo.

Repítete a ti mismo que eres un individuo magnífico y créelo! Sino crees en ti mismo nadie más lo hará tampoco. ¡Crea tu propia vida, encuéntrala, y luego vívela....!