Els turistes sempre visitaven aquella església pintoresca envoltada de neu. De tant en tant, el capellà eixia de la sagristia, s'aclaria la veu i, des de l'altar, començava a dir missa. Per respecte, i perquè les paraules del rector sonaven potents i solemnes com un orgue, tots se situaven als bancs i l'escoltaven amb atenció. Mai no hi havia, entre la gent, cap persona autòctona.
El capellà era conscient que el moment de la jubilació s'apropava. Per això, en acabar la cerimònia, parlava amb els turistes, de vegades amb l'excusa de recomanar un parc, un museu, alguna plaça. Mentre ho feia, recordava el dia en què havia arribat a aquell país estranger, la visita a l'església, la conversa amb l'anterior rector.
Llavors no cal patir, la continuïtat està assegurada. A algun turista podrà enganyar perquè li faci el relleu.
ResponEliminaEntre turistes s'ho arreglaven tot... a veure si hi ha sort...
ResponEliminaсайн уу намайг гэдэг.
ResponEliminaтанай вэбсайт маш сайн байна. Би найзууддаа санал болгож байна