Leucofillum

Castellà: Cenizo. Portuguès: Folha-de-prata. Francès: Sauge du desert. Sauge du Texas. Anglès: Texas sage. Texas ranger. Silverleaf. Texas barometer Bush.

NOM CIENTÍFIC: Leucophyllum frutescens 

(Berland.) I.M. Johnst.

SINÒNIMS: Terania frutescens Berland.

DESCRIPCIÓ: Arbust perennifoli procedent de Mèxic i el sud-oest dels Estat Units, compacte. Fulles ovals de base cònica, cobertes de toment platejat, de fins 2,5 cm de llarg. Flors axil·lars en forma d’embut, bilabiades, amb el llavi superior dividit amb dos lòbuls arrodonits i el inferior en tres també arrodonits, de color rosa purpuri, rosa clar o blanques, amb pels a la gola. Androceu amb cinc estams i gineceu amb un estil. Floreix a l’estiu, entre juny i novembre. Fruit en càpsula petita.

ATENCIONS: Creix sobre sòl pobre sorrenc o rocós de pedra calcària i suporta molt bé la sal. Requereix temperatures càlides i ambients secs, amb poc de reg, doncs l’excés d’aigua i el sòl mal drenat pot provocar la putrefacció de les arrels. Pel seu origen desèrtic suporta be les altes temperatures diürnes i les baixes temperatures nocturnes però l’excés de calor a la nit pot ser fatal.

CONSELLS: S’empra com arbust central o formant tanques de bardissa. Suporta bé el retall i la floració en tota la superfície és molt decorativa, i quan no te flors el platejat de les fulles contrasta amb el verd de la resta de plantes. 

Multiplicació per llavor o per esqueix de fusta jove a finals de l’estiu amb un substrat humit però ben drenat, i amb molta llum.

Plagues i malalties: l’excés d’humitat pot afavorir l’aparició del fong Phymatotrichum omnivorum que provoca la pudrició de l'arrel.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Leucophyllum deriva del grec "λευκός leukós" blanc, i “φύλλον phýllon” fulla, és a dir, de fulles blanques, pel color blanquinós de les fulles.

L’epítet específic frutescens ve de "frutex" arbust, és adir, amb port o aspecte arbustiu

A Mèxic, el seu lloc d’origen, s’empra en medicina popular per tractar les afeccions de la gola, la tos i els símptomes del constipat comú. A més les fulles i les flors seques, en infusió, fan un te saborós i lleugerament sedant que afavoreix dormir bé.

Rep el nom comú de Texas barometer Bush perquè floreix amb les primeres pluges.

Família Scrophulariaceae

Pi canari

Castellà: Pino canario. Portuguès: Pinheiro-das-Canárias . Francès: Pin des Canaries. Anglès: Canary Island pine.  Alemany: Kanarische Kiefer. Kanaren-Kiefer. Neerlandès: Canarische den. Grec: Κανάριος πεύκη.

NOM CIENTÍFIC: Pinus canariensis Sweet ex Spreng.

DESCRIPCIÓ: Arbre endèmic de les Illes Canàries, de port piramidal, que pot aconseguir una altura de fins 40 metres però en la península no sol superar els 25 m d’alçada. Està ancorat al terra mitjançant un potent sistema radicular, amb una robusta arrel principal axiforme i altres secundàries. Té un tronc recte, columnar, amb escletxes en l’escorça exterior de color marró rogenc, que pot arribar als 2,5 m de diàmetre. Les fulles són verdes, aciculars, que ixen de la beina bassal amb tres acícules per beina, i són pèndules, de 20-30 cm de llarg. Les flors apareixen en primavera, en inflorescències masculines i femenines separades però al mateix peu (monoica). Les masculines en espigues còniques, i les femenines en estròbils que es convertiran en pinyes a la maduresa.  No té fruits pròpiament, però fa uns cons de 12-18 cm de llarg per 8-10 cm d’ample en la seua part més ampla, formats per les escates de l’estròbil que tanquen els pinyons alats, dos per escata.

ATENCIONS: Tolera diversos tipus de sòl, inclús els pobres en matèria orgànica i els calcaris, i és poc exigent amb el reg, ja que prefereix ubicacions assolellades i seques.  Resisteix temperatures entre -10^oC a l’hivern, i fins més de 40^oC en l’època seca de l’estiu. És doncs, una espècie xeròfita.

La processionària del pi l’ataca als jardins, però pot es combatre-la amb  Bacillus thuringiensis.

CONSELLS: Pel seu elegant i gran port s’ha estès el seu ús en parcs i jardins de gran part del planeta, així com arbre de carrer a Califòrnia. A Àfrica del Sud i Austràlia s’ha naturalitzat i forma part del paisatge. És l’únic pi amb tres acícules per beina, la qual cosa el distingeix de la resta de pins, a més, les fulles són més llargues que en altres pins, i pèndules.

Multiplicació per llavors que dispersa el vent. Les llavors conserven tot el poder germinatiu si es conserven entre -15^oC i 0^oC en recipients ben tapats, sense deixar que es sequen.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Pinus deriva del sànscrit “pitu”, que significa resinós, adoptat pels romans per anomenar al pi. Plini, Virgili i altres ja l’empraven. L’epítet específic canariensis fa referència al lloc d’on és originari: les Illes Canàries.

Aquest pi ofereix gran resistència al foc per  la grossa capa de súber que embolica el tronc. A més pot rebrotar des de qualsevol nivell del tronc gràcies al parènquima transversal. Aquesta propietat li permet tindre gemmes sobre la fusta que el cobreixen d’acícules, augmentant el seu efecte ornamental. 

Als llocs que habita a les Illes Canàries, amb un règim de pluges molt baix, arreplega la humitat de la boira i augmenta fins quatre vegades l’aigua de les precipitacions amb el degoteig de les fulles.

El ràpid creixement i la resistència al foc la convertit en un bon arbre de repoblació forestal.

Produeix fusta blanca, fusta corrent de pi, i fusta de tea (duramen), aromàtica i de color acaramel·lat, dura i d’estructura molt homogènia, apreciada en ebenisteria i talla.

És el símbol natural de la Illa de La Palma.

Família Pinaceae

Cinerària. Donzell de mar

Castellà: Cineraria gris. Cenicienta. Cenizo.  Italià: Senecione cinerario. Cineraria marina. francès: Cinéraire maritime. Séneçon cinéraire. Anglès: Dusty Miller. Silver Ragwort. Alemany: Aschenpflanze. Aschen-Greiskraut. Neerlandès: Cineraria. Grec: Σενέτσιο σινεράρια.

NOM CIENTÍFIC:

Jacobaea maritima (L.) Pelser & Meijden

SINÒNIMS: 

Senecio cineraria  DC. 
Cineraria marítima L.

DESCRIPCIÓ: Arbust de fins un metre d’alçada, originari del Mediterrani occidental, molt ramificada des de la base amb tiges i fulles cobertes d’un indument dens de pèls blancs i suaus, con si estiguera coberta de cendra, d’ací el nom de cineraria. Les fulles són alternes, pinnatipartides amb el mateix indument tomentós de les tiges que li donen l’aspecte de platejat. Les flors apareixen a l’estiu, en capítols de color groc molt viu que contrasta amb el gris argentí de les fulles que brillen a la llum de la lluna. Hi ha jardiners que tallen les flors aviat per fomentar el fullatge que és, en realitat, el que més aprecien del seneci. Consideren que el important és el fullatge i les flors van en detriment de l’efecte buscat.

ATENCIONS: No requereix gaire manteniment, doncs vegeta bé en qualsevol tipus de sòl, suporta la sequera i, inclús els vents marins, però no suporta l’excés d’aigua que podreix les arrels. Tampoc és exigent respecte al fred, ja que resisteix fins els -10⁰C. Admet podes a la tardor per estimular el creixement de noves tiges i mantindre la forma compacta, sense tiges excessivament llargues i sense fulles.

CONSELLS: Es pot cultivar en contenidor però llueix més en el jardí, en tanques, bordures o rocalles però també formant masses platejades que contrasten amb el verd del fullatge del jardí, sempre en llocs assolellats. Per les seues característiques és ideal per a jardins xeròfits de baix manteniment.

Multiplicació per esqueix o per llavor, sembrada a l’hivern i fins la primavera. 

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Senecio deriva del llatí “sénex” que significa vell, pels capítols que, quan perden les llavors, semblen el cap calb d’un vell. L’epítet específic cineraria, deriva de “cinis, cineris” que significa cendra, cendrós, grisenc, per l’aspecte cendrós de tota la planta.

Hi ha moltes varietats emprades en jardineria com, per exemple: Candicans, White Diamond, Silver Dust, Alice, Dusty miller, New look, Cirrus, etc.

El suc de flors i fulles s’ha emprat per fer col·liris pel tractament de cataractes però no és gens recomanable. A més Senecio cineraria conté alcaloides tòxics que aconsellen no consumir-la. Cal tindre cura i no fregar-se els ulls després d’haver tocat la planta.

Les flors seques s’empren per fer rams que duren molt.

Planta estrictament protegida, inclosa al Catàleg de flora amenaçada de Catalunya.

Família Compositae (Asteraceae)

Olivilla

Teucri blau. Teucri fruticós. Castellà: Olivilla. Salvia amarga. Portuguès: Mato branco. Italià: Rosmarinone. Camedrio femmina. Fior d'api. Francès: Germandrée arbustive. Anglès: Shrubby Germander. Silver Germander. Alemany: Baumgamander. Silbergamander.

NOM CIENTÍFIC: Teucrium fruticans L.

SINÒNIMS:  Teucrium latifolium L.

DESCRIPCIÓ:  Arbust perennifoli de tiges quadrangulars molt ramificades, procedent de la mediterrània, que ací trobem cultivat o, rarament, com subespontani. És apreciat en jardineria pel seu fullatge dens, grisenc, que admet  podes fortes i severes, i l’abundant floració, amb flors de color malva, amb les que ens obsequia durant tota la primavera i l’estiu i, si no es poda, també durant l’hivern. Les fulles són oposades, el·líptiques, allargades, de marge sencer, amb l’anvers verd fosc i el revers blanquinós per la densa pilositat gris que la cobreix. Les flors són grans, de més de dos centímetres, amb la típica forma del gènere: un sol llavi inferior amb cinc lòbuls i els quatre estams i l’estil formant un arc a sobre. El fruit són núcules obovades amb pèls de color bru fosc.

ATENCIONS:  Li agraden les ubicacions assolellades,on desplegarà tot el seu potencial decoratiu. Suporta bé la sequera, els sòls pobres i les inclemències de vora mar, però li s’assenta malament el terreny pesat, l’excés d’humitat o un drenatge deficient. No tolera, però, el fred com les altes temperatures, doncs no suporta les gelades per sota dels -5 ⁰ C.

Cal podar amb freqüència, doncs admet podes fortes i, a més a més, obtindrem un arbust més compacte. Si no es poda pot arribar als 2,5 metres d’alçada.

CONSELLS:  L’escassa exigència hídrica la fa ideal per al jardí xeròfit, tant en grups heterogènics,  on ressaltarà l’aspecte grisenc, com per a tanques.

És un arbust molt utilitzat per a fer figures geomètriques com cubs, esferes, cons, etc. o altres tipus de figures (topiària) degut al ràpid creixement i la densa ramificació.

Multiplicació per llavor o esqueix a finals de l’estiu.

SABIES QUE... El nom del gènere Teucrium deriva del grec “Teûkros, -ou,” que era Teucro, el fill de Telamó i germanastre d’Àjax el de la guerra de Troia. Amb el nom de Teúkrion (que va passar al llatí “teucrion, -um”) es denominaven diverses plantes incloses actualment al gènere Teucrium.
El nom específic fruticans, ve del llatí “frutex, -icis”, que significa arbust, brot, en al·lusió a que les tiges estan lignificades i són arbustives.

Aquesta espècie està inclosa a l’ORDRE SCO/190/2004, de 28 de gener, que estableix la llista d’espècies de venda prohibida o restringida  al públic per la seua toxicitat. S’han donat casos de toxicitat en persones que la consumien en règims per aprimar-se.

 És una espècie protegida a França, on només es troba als Pirineus orientals.

Família Labiatae (Lamiaceae)

Buguenvíl·lea

Castellà: Buganvilla, Buganvilia, Boganvilla, Trinitaria, Bugenvil, Dania, Flor de papel, Santa rita, Veranilla. Francès: Bougainvillée glabre. Itàlia: Buganvillea. Anglès: Bougainvillea. Paperflower. Alemany: Kahle Drillingsblume. Neerlandés: Bougainvillea.

 NOM CIENTÍFIC:  Bougainvillea glabra Choisy   SINÒNIMS:  Bouganvillea spectabilis Willd.

DESCRIPCIÓ: Planta perenne enfiladissa, procedent del Brasil, amb espines a les tiges que pot arribar als 10 metres d’alçada. Les fulles, de marge sencer, són de color verd obscur, el que fa ressaltar el color de les bràctees, que són fulles modificades amb textura de paper que envolten les flors poc aparents, petites de color crema, però les tres bràctees que les envolten adquireixen vius colors roig, morat, groc, taronja, rosa o blanc, que donen un aspecte espectacular a la planta durant la primavera, l’estiu i la tardor.  El fruit és un aqueni amb el calze persistent.

ATENCIONS: És una planta tropical pel que estima el sol i les temperatures càlides. En zones on hi ha gelades no prospera, doncs no suporta les baixes temperatures.   Requereix sòl solt i ben drenat per a que no retinga massa aigua, i un pH del terra entre 5,6-7,5.

No és gaire exigent amb el reg, doncs està adaptada als climes secs, raó per la qual s’empra en jardins xeròfits. Tampoc és aconsellable proporcionar-li adob nitrogenat en excés.  

CONSELLS:  S’empra per cobrir parets, gelosies, murs i porxades, a les que vestirà amb generoses floracions gran part de l’any, a condició de rebre una bona dosi de sol.

No té òrgans especialitzats per a subjectar-se, com altres enfiladisses, pel que cal  anar lligant les branques a un suport a mesura que van creixent.   

En zones càlides cal podar-la a la primavera, i en zones d’hivern suau cal fer-ho a finals de l’hivern però si volem una floració abundant haurem de podar fort, doncs és a les branques noves on surten les flors.

Multiplicació per esqueix en qualsevol època de l’any.

SABIES QUE… El genèric Bougainvillea està dedicat a Louis Antoine Comte de Bougainville (1729-1811) navegant que va fer la primera cincumnavegació francesa i va descriure Tahití. L’epítet específic glabra deriva del llatí “glaber” que significa sense pèls.

Les fulles i les bràctees tendres en infusió  s’empren per tractar afeccions gastrointestinals i respiratòries (diarrea, mal de panxa, bronquitis, tos, etc.) i la bullida de les arrels és porgant.  

És una de les plantes utilitzades per a fer bonsais. Hi ha varietats per a cultivar en test, d’interior, i altres varietats amb les fulles variegades.

Família Nyctaginaceae