Al 100%

A les notícies de hui, més concretament a la secció de les “notícies blanes”, han mostrat les dades de les persones que celebren Sant Valentí. Tan sols un 17% diu celebrar-ho. Em sembla un tant per cent molt baix si tenim en compte la gran quantitat de publicitat que porta al seu voltant. Això vol dir que de 100 persones, només 17 són les que aniran al Corte Inglés i compraran tots els regals amb forma de cor? I que eixes 17 compraran tots els pastissos dedicats a aquest dia que produeix la Jijonenca del meu poble? En veritat podria ser exactament així si pensem que aquest nombre tan reduït és l’únic que realment està enamorat. És a dir, no tota la gent té la sort d’aplegar al límit de l’enamorament, el que podríem anomenar estar al 100%, però aquesta xicoteta part de la població viu en un estat tan hipnòtic que és capaç de comprar tot el centre comercial, edifici inclòs, si alguna dependenta amablement el decorara amb paper de regal.

Per a mi, el millor regal ha sigut escoltar dia rere dia durant aquests mesos que m’estimes.

Hui, com cada dia i fins d'ací a seixanta anys (després ja veurem), t’estime, amor meu.

Ara que dic fa 5 anys que tinc 20 anys

Després de barallar-me amb els de Vodafone per estar més de dos mesos sense Internet per culpa del mal oratge que va trencar una antena, apure els tres euros que pague a Yoigo cada dia.

A un quart i escaig perquè s'esgoten, espere tranquil·lament. D'ací poc serà mitja nit i amb ella, els 25. No em fa il·lusió estar a 300km del meu poble i a uns quants més d'ell, però ja he aprés que a mesura que vas passant els "ara que tinc 20 anys" si te toca treballar lluny, t'aguantes.

He comprat xuxes per a l'únic grup que tinc de primer d'ESO. Ja sé que l'institut ja no és l'escola, però ells, com jo, acaben d'arribar-hi, per tant no està de més fer un poc de festa i recordar que encara som xiquets.

Bona nit

Xiqueta, on vas? A "costura"?

Quan jo anava a escola (a costura, que encara deien en Almassora) tractàvem de Don i Doña als mestres: Doña Ana, Don Vicent, Don Rogelio... Una vegada a l’institut, ho deixàrem de banda i anomenàvem els professors únicament pel nom.
Amb això no cregueu que començaré un discurs defensant la manera d’ensenyar d’abans. Tan sols volia expressar d’alguna manera la impotència de hui després d’una classe de 3r d’ESO i el consell que em va donar l’altre dia una d’aquelles mestres que portaven el “doña” davant: el que has de fer quan aplegues a casa és llegir un bon poema, alguna cosa que et faça oblidar tot el matí. Un bon escriptor amb el que pensar “per això vaig estudiar la carrera i per això ara sóc mestra”
Doncs bé, seguint el consell intente escoltar música per allunyar-me dels crits i del guirigall de classe, encara que no sempre ho aconseguisc. De vesprada he vist que Miguel Poveda havia actuat a Madrid i he recordat el seu àlbum Desglaç, on canta poemes d’autors catalans.
Però de moment, el que més em funciona com a calmant és telefonar a casa i parlar sobre què he dinat, si he escurat o no, si he fet el llit o no, etc.
Esta nit he seguit la petició d’una persona especial, de tornar a escriure al blog, encara que no sé si m’ha eixit exactament com ell em va dir just abans de fer camí cap a Pamplona: escribe alguna cosa bonita.