Per fi fa bon oratge per anar a passejar a la platja. Ho estava desitjant des de feia ja uns dies. Moltes vegades he parlat amb amics -com Fran- sobre ser de mar o de muntanya. Jo em considere de mar. M'agrada tant, que fins i tot si vaig de viatge amb el cotxe i no m'acompanya a un costat, ho trobe estrany.
Ahir, amb les ones quasi fregant-me les puntes de les sabatilles, vaig estar-me una bona estona mirant l'aigua. M'haguera quedat tota la vesprada, mirant com anava i com tornava. Té un poder hipnotitzador: vaig descobrir que sense acostar-me un caragol de mar a l'orella, la remor també s'endinsava dins de mi, encenent amb besos la mar d'uns llavis dolços.
Potser aquest poder sols el té la mar de Moncofa. De moment, sols l'he notat allà.
