Fer el CAP a Albacete és anar a corre-cuita. En menys d’un mes m’he matriculat, vaig comprar un dossier de 300 pàgines per preparar l’examen i he fet pràctiques al que va ser el meu institut. També he hagut de ficar els 6 sentits en entendre què és una unitat didàctica o el currículum.
Anar estressada ja forma part de la meua vida i no puc queixar-me perquè la culpa és meua. Vull fer tantes coses que em falten hores als dies, dies a les setmanes... Malgrat tot, sempre puc veure la part positiva, com per exemple dilluns passat, quan em vaig enfrontar a una classe de 3r d’ESO i una altra de 1r de batxillerat. Aquesta darrera, amb un total de 35 alumnes, ja que el meu tutor de pràctiques va convidar una altra professora amb els seus alumnes per a assistir a la classe que faria jo. Això vol dir quasi 70 ulls mirant-me i orelles escoltant com parlava del Capellà de Bolquera i el Cançoneret de Ripoll. Però per sort, va eixir prou bé. Els xics van tindre interés i es van portar bé amb mi.
A 3r d’ESO, la presentació de la professora per introduir-me davant dels xiquets va ser la següent: -Esta és Almu. Amb la corresponent broma del típic graciós: -Almu de què, d’Almudena? I amb la rèplica del segon graciós: Mira que ha pensat! T’haurà costat traure això, eh?
Tot –o quasi tot– s’ha de provar en aquesta vida per saber si t’agrada. I si és així, repetir.
