L'oportunitat del seminari ve donada per les novetats que preveu el Tractat de Lisboa entorn a la subsidarietat i en general al major protagonisme que atorga a les regions. En aquests moments de crisi dels mercats financers mundials es posa de relleu més que mai la necessitat d'avançar amb pas ferm cap a l'Europa política. Des d'aquesta òptica, la importància del reforçament del principi de subsidiarietat va més enllà del que podriem anomenar la vida política regional o del reconeixement de la diversitat dels pobles d'Europa. Es tracta d'un element fonamental per a la pròpia construcció europea: en avançar cap a una integració cada vegada més completa, el nostre continent es sotmet a moviments de sístole i diàstole, entre l'entusiasme europeísta i el temor i la incertesa, que conviden a vegades al replegament i a les actituds defensives. Les regions, per la seva proximitat als ciutadans, poden i han de ser actors que estimulin la confiança en el projecte europeu. Les regions amb capacitat legislativa, a més, contribueixen significativament a reduir el dèficit democràtic en l'engranatge instititucional europeu.
El Parlament Europeu ha fet una valoració positiva dels avenços en aquesta matèria continguts en el Tractat de Lisboa (vegi's l'informe Corbet-Méndez de Vigo de principis del 2008, sobre les millores introduïdes pel nou text fonamental, i l'informe Leinen de mitjans de 2008 sobre les noves competències del Parlament Europeu). Com en altres àmbits relatius a la contrucció de l'Europa política, no podem pas dir que haguem acomplert una ambició de màxims, però cal veure l'aconseguit com a un pas important en la bona direcció: es produeix un reconeixement del paper de les administracions locals i regionals, s'es més explícit en la delimitació de competències, es crea un sistema d'alerta prèvia en el control de la subsidarietat i s'atorga al Comité de les Regions el dret de presentar recurs davant del Tribunal Europeu de Justícia en cas que es consideri que es vulneren les prerrogatives de les regions.
El més important és que s'albira una pràctica equilibrada i consensuada d'aquests nous instruments. No hi ha voluntat, per part de ningú, d'utilitzar el dret a recurs, la obligació de les consultes als parlaments nacionals o el sistema d'alerta prèvia per bloquejar o alentir els processos, si no que existeix ja d'entrada un esperit sumament constructiu per fer àgil el sistema més enllà de la seva aparent complexitat i de les assimetries dels seus actors. Les primeres experiències -i les de països que fa temps que apliquen la subsidarietat a nivell intern- així ho demostren, tal com explicaren, per exemple, la presidenta del parlament flamenc i el representant austríac en un seminari anterior sobre la mateixa temàtica que tingué lloc al Comité de les Regions (Brussel.les), el 19 de maig d'enguany.
Crec que la tasca principal en aquests moments consisteix en desenvolupar una "cultura" de la subsidarietat allà on no estigui afermada. En primer lloc, això passa per la creació o reforçament dels mecanismes de consulta entre parlaments nacionals i regionals, però també entre aquests i el Parlament Europeu. Cal arribar a una tònica de plena normalitat i agilitat en el control de la subsidarietat. En segon lloc cal crear consciència ciutadana entorn del tema. Aquesta darrera no és una labor fàcil, d'entrada per la pròpia aridesa del terme "subsidarietat". En qualsevol cas, caldrà trobar un llenguatge planer per donar a conèixer millor la seva importància.
Les regions són garantia de diversitat a Europa, però són també els actors que millor poden soldar el continent, especialment tenint en compte les diferències encara profundes entre Est i Oest. Entre tots hem de crear un marc ampli que funcioni: una distribució adequada i intel.ligent de les competències entre els diferents nivells d'administració ha de constituir la pedra angular del sistema polític europeu.
