ENCARA

Deies que llegeixes el meu blog, però no et crec. Ja no truques, ja no proposes anar al teatre, o al Cirque du Soleil que tant t´agradava, ja no llegeixes, ja no estàs mai contenta. No sé que fer, i sé que escriure aquí, o escriure´t una carta no és cap remei. S´acaven les solucions, i el més greu, ni tu saps qué fer ni jo conec ja cap remei per ajudar-te. Una muntanya molt i molt alta, i molt de fred i neu i tempesta, això és parlar amb tu, no perquè no t´estimi, no perquè estigui enfadat, és nomès... No trobo una sortida. Necessites ajut, el teu problema no és més greu que molts problemes de tanta gent que tenim al voltant, però desprès de tants anys encara no l´has vist. Com els qui conviuen durant anys i anys amb la persona equivocada i un bon dia s´aixequen pel matí, la miren i ho entenen, llavors van a comprar tabac i mai no tornen. Vull que tot sigui com abans, el futur es bo i sap esperar, confia en el futur, encara hi ha temps per redreçar la vida, que dèia en Llach. Tot això em cou l´ànima. Ens necessites, et necessitem.