Muere Al Johnson, cantante de soul, miembro de los Unifics

Alfred Orlando "Al" Johnson nació en Newport News, Virginia, en el año 1948 y murió el 26 de octubre de 2013. Fue un gran cantante de R&B, compositor, arreglista y productor que fundó  los Unifics a finales de los sesenta y tuvo también una carrera en solitario en los ochenta.

Estudió en la Howard University de Washington, D.C. donde creó en 1966 el grupo de soul The Unifics del que era su cantante principal. Antes se llamaron Al & The Vikings. El resto de componentes eran Tom Fauntleroy, Marvin Brown, Bob Hayes, y George Roland. Tuvieron algunos éxitos de 1968 a  1969 con el sello Kapp, como los temas  "Court Of Love" y  "The Beginning Of The End". La banda se separó en los setenta tras algunos litigios entre sus componentes.


Johnson volvería a grabar en 1978 el álbum, "Peaceful" con un pequeño sello llamado Marina, creado con el cantante Lloyd Price. En 1980 colaboró con el productor de jazz soul Norman Connors en el álbum “Back for More” para Columbia Records. Antes, Al había cantado en el álbum de Norman "Invitation" para Arista en 1979, el tema "Your Love".


Durante los ochenta tuvo una intensa participación en varios hits de soul escribiendo, arreglando o tocando los teclados para Sharon Redd, Bobby Thurston y Gayle Adams. En los noventa trabajó para el grupo  The Whispers y en 1999 sacó otro disco con el sello Clout. Johnson refundaría The Unifics con el también miembro original Tom Fauntleroy y grabarían un álbum llamado "Unifics Return" en 2005. Durante esos años, Johnson hizo una gira cantando en un espectáculo de góspel. 

Documento sonoro:

The Unifics cantando su gran éxito "Court of Love" de 1968

Tema del álbum de 1980, "Back for More" cantado con Jean Carn.

 

Muere Lou Reed, uno de los músicos más influyentes del siglo XX

Lou Reed

Lewis Allen "Lou" Reed nació en Freeport, Long Island, Nueva York,el  2 de marzo de 1942 y falleció el 27 de octubre de 2013. Conocido y admirado cantante, compositor y guitarrista de rock and roll, será recordado por muchos como el fundador de la Velvet Underground, una banda seminal a la que siguió una carrera en solitario prolífica e imprescindible para entender varios de los movimientos contraculturales de la sociedad contemporánea tanto a nivel artístico como sociológico. Lou Reed está considerado, con razón, como uno de los creadores más influyentes del siglo XX con discos que ya han pasado a la historia entre los mejores trabajos con títulos como “Berlin”, “Transformer”, “Rock'n'Roll Animal”, “Take No Prisoners”, o “New York”.  De su imaginación nacieron canciones míticas como "Heroin", "Rock and Roll", "I'm Waiting for the Man", "Perfect day" y "Sweet Jane", entre muchas otras.



The Shades

Lou Reed empezó formando parte de The Shades, y en la Universidad de Syracuse, conoció al poeta Delmore Schwartz, quien le animó a convertirse en escritor. Trasladado a la ciudad de Nueva York, escribió canciones para Pickwick Records y fundó The Velvet Underground con John Cale, Sterling Morrison y Maureen Tucker. En Pickwick conoció a John Cale, músico galés de formación clásica. Ambos formaron con Walter DeMaria y Tony Conrand,  The Primitives.  Conrand y DeMaria abandonaron el proyecto, y al poco se incorporaron el guitarrista Sterling Morrison, compañero universitario de Lou Reed, y la baterista Maureen "Moe" Tucker, que reemplazaría a Angus MacLise.  En 1964 nacía La Velvet Underground, nombre que derivaba del título de un libro de sadomasoquismo escrito por Michael Leigh.

Velvet Underground  

El artista de pop art Andy Warhol, les apadrinó para su proyecto The Exploding Plastic Inevitable. Después, y a sugerencia de Warhol, se incorporaría la cantante alemana Nico, cuyo nombre era Christa Paffgen, y en 1967 sacan su primer álbum "The Velvet Underground & Nico".  Ese álbum contenía temas míticos como "All Tomorrow's Parties" , "Femme Fatale" o  "Sunday Morning", "Heroin", "Venus In Furs", "I'm Waiting For The Man", "There She Goes Again" o "Black Angel's Death Song".

El disco no tuvo gran repercusión y al poco abandonó Nico. "White Light, White Heat" (1968), fue el título de su siguiente trabajo  con temas producidos por Tom Wilson como  "The Gift", "I Heard Her Call My Name" o "Sister Ray". John Cale, peleado con Lou Reed deja también la banda y fue substituido por Doug Yule de  los Grass Menagerie.  Su tercer álbum se llamaría  "The Velvet Underground" (1969), y contenía temas como  "Candy Says", "Pale Blue Eyes", "Beginning To See The Light" o "Jesus". Otro disco con escaso éxito al igual que el siguiente  "Loaded" (1970), en la que una embarazada Moe Tucker es sustituida por Billy Yule. En ese álbum están las famosas canciones "Sweet Jane", más "Who Loves The Sun" y "Rock'n'roll".

Lou Reed

En 1970 Lou decide empezar una carrera en solitario. Sterling Morrison y Moe Tucker también abandonan y Yule publica con el nombre de The Velvet Underground el disco "Squeeze" (1973) tras el directo "Live at Max's Kansas City" (1972). Nico fallecía en 1988, y el guitarrista Sterling Morrison, en 1995.

Lou Reed pasa un año sabático y se dedica a pintar; incluso trabaja en la empresa de contabilidad de su padre como mecanógrafo, aunque pronto firmaría un contrato con RCA para grabar su primer álbum como solista en Inglaterra, acompañado por el tecladista Rick Wakeman y el guitarrista Steve Howe. El álbum fracasa  y en 1972, saca “Transformer”, un álbum producido por David Bowie y que se enmarca en el glam rock con la no menos famosa “Walk on the wild side”.  Le sigue el esencial  “Berlin” con la historia de amor entre dos drogadictos.  En 1974 sale “Sally Can’t dance” y al año siguiente un doble álbum de estudio “Metal Machine Music”, repleto de distorsión y sintetizadores electrónicos. Después vendrían  “Rock and Roll Heart” (1976); “Street Hassle” (1978); “The Bells” (1979) y “Growing Up in Public” (1980).

En los ochenta Lou Reed dice haber dejado el mundo de la droga y rehace su vida privada, al tiempo que saca “The Blue Mask” (1982). Tras los discos “Legendary Hearts” (1983); “New Sensations” (1984); y “Mistrial” (1986), ve la luz otro de sus trabajos más aclamados: “New York” (1989).

Lou Reed, descanse en paz.

Los noventa nos trajeron otro álbum oscuro sobre la mortalidad llamado “Magic and Loss” (1992) al que siguieron “Set the Twilight Reeling” (1996). En el año 2002 realiza una gira con el nombre genérico de “Words and Music” con la artista Laurie Anderson. Se trata de un espectáculo de recitado de poesía mezclado con música y efectos luminosos.  Tras  “Ecstasy” (2000), saca un disco doble basado en la obra de Edgar Allan Poe llamado “The Raven” (2003) y en 2007 su último álbum “Hudson River Wind Meditations”, influido por el yoga. En 2011 colaboró con la banda Metallica, en un disco llamado “Lulu”, inspirado en la obra de teatro  de 1937 del dramaturgo alemán Frank Wedekind sobre la vida de una bailarina víctima de abusos sexuales.  Reed contribuiría a las voces en un tema llamado "The Wanderlust" (2012) del álbum Synthetica de la banda de indie canadiense Metric.

En el mes de abril de 2013, Reed se sometió a un trasplante de hígado en Cleveland.

Documento sonoro:

"Perfect day", tema de 1972 de Lou Reed incluida en su disco "Transformer".

Fallece Tony Brevett de los Melodians

Tony Brevett  

Tony Brevett falleció el sábado 26 de octubre de 2013 en Miami  a los sesenta y pico años de edad. Formó parte de la banda de rocksteady, The Melodians, conocida por el tema “The Rivers of Babylon”, incluida en la banda sonora de la película de 1972, “The harder they come”, de Perry Henzel. La noticia de la lamentable muerte de Tony la hizo pública Trevor McNaughton, otro de los miembros de los Melodians. Ambos estaban de gira por los Estados Unidos  celebrando el cincuenta aniversario de la banda cuando la salud de Brevett, quien padecía cáncer, empeoró y fue ingresado en agosto en un hospital de Miami.

The Melodians

Los Melodians se formaron en Greenwich Town, Kingston, Jamaica, en 1965 por el difunto Tony Brevett, sobrino del bajista de los Skatalites Llyd Brevett, más Brent Dowe y Trevor McNaughon. Renfond “Rennie” Cogle se encargaba de los arreglos y de escribir algunas canciones.  

En 1966 debutaron con una grabación en el mítico Studio One de Coxsone Dodd  de los temas "Lay It On" "Meet Me", "I Should Have Made It Up" y "Let's Join Hands (Together)”.  Entre los años 1967 y 1968, la época dorada del rocksteady, tuvieron varios éxitos con el sello de Duke Reid, Tresure Isle label, acompañados por Tommy McCook y los Supersonics, con canciones como  “You Have Caught Me", "Expo 67", "I'll Get Along Without You", y "You Don't Need Me".

The Melodians

Tras grabar "Swing and Dine" con la productora Sonia Pottinger, sacron su gran éxito "Rivers of Babylon" con Leslie Kong. Se trata, como bien sabes, de una canción espiritual basada en un himno de la Biblia, Salmo 137:1,3,4, donde se  expresa el lamento del pueblo judío en el exilio tras la conquista de Jerusalén en el año 586 a. C. por el Imperio de Babilonia. Los ríos de Babilonia son el Eufrates, con sus afluentes, y el Tigris. La canción también incluye fragmentos literales del Salmo 19:14. Entre sus versiones más famosas está la de Boney M. que fue editada en 1978 como un single y estuvo en el número uno de las listas de la Gran Bretaña durante cinco semanas. Esta canción también se convirtió en un himno del movimento rastafari. 


Tras la muerte del productor Leslie Kong en agosto de 1971, grabaron con Lee Perry y Byron Lee en los Dynamic Studios, y dos años después,  Brent Dowe dejó el grupo para empezar una carrera en solitario.  Los Melodians reformados volverían a estar juntos en los ochenta y en 19989 grabaron el tema “Song of Love” para el sello Stars. Durante los noventa  estuvieron de gira internacional.  El  29 de enero de 2006, después de un ensayo para preparar una actuación en la residencia del primer ministro de Jamaica, Brent Dowe sufrió un ataque al corazón a los 59 años. Tony Brevett y Trevor McNaughton continuaron respaldados por Yellow Wall Dub Squad.

Tony Brevett y Trevor McNaughton

En el fabuloso libro de Lutxo Pérez, “Catarsis Rocksteady” (33series 2013)  se recoge el testimonio de la gran Sonia Pottinger (n. 1931 - d. 2010) quien dice: “Creo que The Melodians no estaban satisfechos donde estaban, no sé por qué razón. Pero las Navidades estaban a punto de llegar y me pidieron que les grabara. Me di cuenta de que necesitaban algo de dinero para las vacaciones. Grabamos un par de cancioncillas, pero no cumplían con el estándar para ser publicadas. Sin embargo les di algo de dinero, volvieron después de Navidad y compartimos una sesión maravillosa”. Pérez  nos dice que tras esa sesión de la que salieron temas tan importantes como “Little Nut tree” y “Swing and Dine”, Tony Brevett acabó enfermo en el hospital. 

Documento sonoro:

Los Melodians grabaron con la productora Sonia Pottinger este tema “Swing and Dine” en 1967.

"Rivers of Babylon" fue quizá su canción más conocida, grabada en 1970 con Beverley's Records.

Espectacular nit final del Castanyasso 2013 amb Dusty Mush, See See i Future Primitives

Dusty Mush. Foto Magic Pop 

La darrera jornada de la XIIena edició del Catanyasso va tenir lloc a la Sala Zero de Tarragona (Carrer de Sant Magí, 12) el dissabte 26 d’octubre de 2013. Van actuar, per aquests ordre: els francesos Dusty Mush; els britànics  The See See; i els sud-africans The Future Primitives. Si  les dos primeres jornades havien posat el llistó molt alt, la tercera i última va superar tots els bons auguris previstos amb tres propostes imaginatives i encisadores. Els tres grups ens van oferir un concert vibrant amb un  repertori magnífic de cançons, entre pròpies i algunes versions ben curioses.  Sens dubte, un colofó musical perfecte per a tres nits intenses de rock and roll que han convertit aquest  Castanyasso 2013 en una de les millors edicions celebrades durant la seva trajectòria i, de pas, en un dels millors esdeveniments artístics que ha vist aquest ciutat en temps sense tenir que recórrer als romans com solen fer obsessivament les autoritats politiques i culturals d’aquest ciutat.  

Així que, abans de passar a detallar-vos una bona part dels principals aspectes que van convertir la nit en memorable, permeteu-nos fer públic el nostre més sincer agraïment, i aplaudiment objectiu per la feina feta, a una organització impecable que, amb el seu bon criteri, ens ha permès gaudir d’un espectacle tan fantàstic com aquest al que, afortunadament, en la seva darrera nit va aconseguir una entrada més generosa i conseqüent amb la rellevància de les  propostes de caire internacional que hem pogut gaudir durant aquesta dotzena edició.

Dusty Mush. Foto Magic Pop 

La festa començava amb un raig penetrant i continuo de distorsió, de la primera a la darrera cançó,  gentilesa dels francesos Dusty Mush. Amb poderosa formació de trio, van desgranar el seu repertori de “cassette” a base de contundents riffs de guitarra que, si bé tenien unes evidents arrels de “garage punk”, ells hi afegien altres detalls de tipus psicodèlic amb solos eteris així com moments d’after punk mitjançant ritmes de percussió i baix obsessius. D’aquesta forma aconseguien transportar aquests sons de caire sixties cap a concepcions més pròpies i ben prometedores on destacaven elements tan sinistres com ferotges. Entremig,  el seu guitarrista protagonitzava escenes impactants de poderós feedback compenetrat de forma total amb la seva generosa “pedalera” així com amb alguns dels elements del mobiliari de la sala on va refregar la guitarra per obtenir alternatives sonores que omplien tots els racons de la Zero. Un bon concert, amb algunes versions apassionades com per exemple del tema "Gloria" dels Them, que va aconseguir agradar tant a aquells que opten per un garatge salvatge com als que prefereixen una interpretació ben sorollosa i atmosfèrica del rock and roll.

The See See. Foto: Magic Pop 

La següent proposta de la nit va ésser protagonitzada per uns, més que impressionants,  The See See.  Un quintet londinenc que va fer honor a la seva fama de banda ben professional, amb una imaginació desbordant, un repertori de pop psicodèlic magnífic i uns genials instrumentistes que van prioritzar la seva aportació global al grup abans que les seves possibilitats instrumentals que foren relegades a un segon pla en benefici del so ben conjuntat. Tot i aquesta intencionalitat manifesta, vam poder gaudir d’alguns moments d’execució fantàstics. Però els més destacable d’aquesta banda fou, al nostre parer, l’enorme capacitat de crear tot un món sonor ben lisèrgic que naix d’un simple riff de teclat o de guitarra. Des d’aquest element harmònic senzill primigeni aconseguien,  amb un crescendo fabulós que durava tota la cançó, transportar-nos a una altra dimensió mental d’espai i temps.  Mitjançant dues guitarres molt inspirades, una d’elles amb el seu bon cantant principal; un orgue senzill però efectiu; acompanyats d’ una bateria omnipresent amb alguns moments fins  i tot del “madchester” més àcid, i un baix del que sorgien alguns riffs d’acompanyament extraordinàriament ben perfilats,  els See See ens van oferir un dels millors concert d’aquest estil que la nostra memòria periodística ens permet recordar.

The See See. Foto: Magic Pop 

Gràcies a aquests extraordinaris músics, els amants de l’autèntica  psicodelia,  la de finals dels seixanta i principis dels setanta es, poden sentir ben reconfortats entre tantes propostes actuals que, per moda o per contagi de grups d’èxit, se’n fa dir erròniament psicodèlics. Els See See no tenen  res que veure amb aquestes bandes que es consideren psicodèliques quan en realitat tant sols estan fent una mena de post-rock indie que, com a molt, abusa del pedal wah wah i del Farfisa a lo tonto . Els See See capten i representen l’autentica psicodelia, aquella que tant aviat pot fer referència al so de la costa oest nord-americana com al swinging london de finals dels seixanta. I això sí, sense caure en  concepcions repetitives heretades dels mites  i llegendes de l’època del Sargent Pepper i posteriors succedanis, sinó creant el seu propi espai, una proposta ben original i actual de cançons amb una melodia commovedora i una rítmica fascinant.
                        
Després d’un concert d’aquests dimensions i èxit, reconeixem que, abans que pugessin a l’escenari els  Future Primitives, no confiàvem gaire que la seva actuació fos capaç de superar la intensitat i el nivell de complicitat assolit per l’anterior banda. Amb menys músics sobre l’escenari, la seva proposta de rock and roll a parts iguals de primitiu garatge i instro rock, no era garantia suficient per estar, almenys, a l’alçada del britànics. I contra tot possible pronòstic de que no aconseguirien sobreeixir, els sud-africans van oferir-nos també un enorme concert amb el que es van guanyar a públic mitjançant un brillant repertori  de temes propis i algunes que altres versions molt aconseguides.

The Future Primitives. Foto: Magic Pop

Els Future Primitives son un trio magnífic  format per un cantant i guitarrista que no tant sols entonava els temes amb perill de perdre la veu tot i la gran capacitat de cridòria que tenia, sinó que també ens va regalar uns moments de guitarra amb riffs ben dissenyats i una rapidesa encomiable que el convertien en un dels instrumentistes de les sis cordes més hàbils i resolutius que hem vist mai. I si el guitarrista era enorme, el baixista no es quedava enrere amb riffs de baix increïbles, tremendament rítmics i ben dissenyats que aconseguien omplir  cançó amb una visió ben personal i també única de les, en aquest cas, les quatre cordes. Com acompanyament  tenien un baterista força destacable que, amb ritmes tribals, els va conduir cap a moments rítmics d’una intensitat aclaparadora des del primer tema fina el bis passant per un final anterior ben curiós, una versió extraordinària en castellà del tema “El entierro  de los gatos” dels peruans Saicos.

The Future Primitives. Foto: Magic Pop

Amb el darrer acord en directe de la nit, i de pas de l’edició d’enguany d’aquest prestigiós festival, aquest que escriu va quedar extenuat d’haver ballat inevitablement, perquè no podia ser d’altra forma, durant tots tres dies i en especial durant aquests tres concerts finals tan  apoteòsics. Tots tres dies van estar a l’alçada del millor rock and roll, aquell que posa ben de manifest que la música no només espavila les neurones, i ens commou el cor, sinó que també ens arrossega el cos cap a una dansa tribal com a forma immillorable per demostrar la nostra participació incondicional en un fenomen de comunicació i emocions protagonitzar per totes i cadascuna de les bandes del Castanyasso 2013.

Després dels concerts van punxar Mick Gave aka Miquel Gistas responsable del festival, David Cobo "Dabeat" i Charlie Faber,  director i presentador del programa Sateli3 de Radio 3 (RNE), amb una selecció ben original i ballable de rock and roll, soul, surf, boogaloo, punk i garage, americana i funk. 

Dades dels grups i el festival

Dusty Mush. Foto: Magic Pop 

Els francesos Dusty Mush es van formar l’any 2011 a Ile-de-France. Tenen enregistrat un Ep en cassette titulat “Tom Pitt”  editat per Cheap Miami aquest 2013 i masteritzat per Johnny Tex dels Future Primitives, que conté sis temes, cinc propis i una versió del “Yeah” de The Alarm Clocks.  També han tret un altre cassette compartit amb els Future Primitives.  Ells són: al baix Romain Duplessier, a la batería Maxime Saïd i a la guitarra i veus, Cédric Bottacchi.

The See See. Foto: Magic Pop

The See See és una banda de pop psicodèlic, resident a Londres, formada amb músics procedents de  Malmö (Suecia), Detroit (USA), Leeds (UK), Manchester (UK) i Auckland (Nova Zelanda).  Ells són Richard Olson, veu, guitarra i harmònica; Pete Greenwood, teclats, banjo i guitarra; Kevin Peyok al baix; Paulie Cobra, a la bateria; o els teclistes  Phil Anderson i Sam Ferman.  Van debutar amb el single “Up the Hill” (The Great pop Supplement 2008) enregistrat  per  Kevin Peyok  al baix i veus; Ben Swank a la percussió; Pete Greenwood a les guitarres; i Richard Olson, harmònica, guitarra i veus així com a autor dels temes.  El van seguir més senzills com “Keep Your Head” ( Heron recordings 2009); “Mary Soul” (360 Degree Music 2010); “Powers of ten” (Rank Records 2010); un split amb By The Sea  (The Great Pop Supplement 2011): “All to Tired” ( Spring records 2011); “Gold and Honey” (The Great Pop Supplement 2012); “Sweet Hands” ( Rank Records 2012); i “The Rain and The Snow” (2013) amb Sundazed Music els quals tenen previst traure una antologia amb els seus temes. Pel que fa als àlbums, van editar  l’any 2010 “Late Morning Light” amb  The Great Pop Supplement amb Keith Wood a la guitarra;  Kevin Peyok al baix; Ben Swank i Pailie Cobra a la batería;   Pete Greenwood a la guitarra i banjo qui l’any 2008 va traure un disc en solitari titulat “Sirens” quan no estava formada la banda ; Richard Olson a la guitarra, harmònica i veu principal, entre altres col.laboradors als teclats com Phil Anderson dels Beep Seals, o Sean Read dels Famous Times.  Fou reeditat en Cd l’any 2011 per Dell’Orso Records. L’any 2012 van traure un segon àlbum amb The Great Pop Supplement i Dell’Orso Records titulat “Fountayne Mountain”. "Featherman" és el títol del seu més recent treball, un  E.P. editat amb Great Pop Supplement/Dell'Orso aquest 2013.

The Future Primitives. Foto: Magic Pop

Els sud-africans Future Primitives  són Johnny Tex, veu i guitarra; Heino Retief al baix; i Mad Dog, baterista.  Es van formar a finals de 2011 a Ciutat del Cap. L’any 2012 Groovie records va traure el seu disc de debut “So here’s” que havien enregistrat abans amb els sud-africans Not on Label,  amb el baterista Warren Fisher. Woodoo Rhythm, que també va distribuir el primer, els ha editat aquest 2013 un Lp titulat “Into The Primitive” amb 11 temes originals i dues versions: "For She" (The Milkshakes) y "Every Night" (The Human Expression). Aquest any també han tret un àlbum de versions titulat “Songs We Taught Ourselves”, amb Dangerhouse Skylab i Casbah records, que recull adaptacions de The Haunted, The Primitives, The Chancellors, The Milkshakes,  Captain Beefheart , Link Wray, The Spades,  The Human Expression, i The Mummies, entre altres. Un álbum amb el que només volien divertir-se com diuen a aquesta entrevista per al blog New H-Zine. Finalment, el segell Cheap Miami els ha editat un cassette compartit amb Dusty Mush. Els Future Primitives aporten cinc temes i els Dusty Mush, sis.

El Castanasso Rock Festival està organitzat per la promotora de concerts Soulblonding, que com ben bé sabeu està dirigida per Miquel Gistas. Celebrava la seva 12a edició del 24 al 26 de octubre de 2013 a la ciutat de Tarragona amb concerts i sessions de Dj’s. Va començar dijous dia 24 d'octubre de 2013 al Groove Bar, amb les actuacions de Ned Colette acompanyat de Wirewalker, i el suec Fredrik Kimbon (+ info). Divendres dia 25 tocaren els nord-americans Fuck Knights i les barcelonines Marlenes al Cau (+ info);  i el dissabte dia 26 pujaren a l’escenari de la Sala Zero els sud-africans The Future Primitives, més els britànics See See i els francesos Dusty Mush.

T'invitem també a recordar la nostra ressenya de la festa de presentació del dia 12 d'octubre de 2013 amb l'actuació de The Drip Dry Man al Groove (+ info), o bé la nostra crónica de la primera nit amb ned Colette més Wirewalker i Fredrik Kinbom  aquí i de la segona amb les Marlenes i els Fuck Knight aquí. Pots llegir una entrevista amb Miquel Gistas al blog New H-Zine repassant la trajectòria del festival des de la seva primera edició l'any 2002 a Montblanc.

Nota: Si vols més informació pots accedir també al blog del Castanyasso o al facebook del festival.

Segona nit del Castanyasso 2013 amb els Fuck Knights i Las Marlenes a ritme de "garage punk"

Las Marlenes, Foto: Magic Pop

La Sala El Cau de Tarragona (carrer del Trinquet Vell, 2) va obrir les seves portes la nit de divendres 25 d'octubre de 2013 per acollir la segona jornada del festival amb dues propostes de punk i “garatge” a càrrec de les barcelonines Marlenes i els Fuck Knights, banda nord-americana que actuava per  tercer cop al Castanyasso.  Tan unes com els altres van pujar al escenari disposats a  compartir, amb els presents, una bona estona de rock and roll mitjançant les seves respectives propostes ferotges.  La resposta del públic, que inexplicablement tampoc va tenir aquesta segona nit una presència gaire nombrosa, fou de complicitat amb les dues formacions que, al nostre parer, van assolir el seu objectiu de passar una bona estona de diversió a base de cançons  contundents que invitaven amb energia al ball regenerador.
       
Las Marlenes van ocupar l'escenari amb les seves perruques de verd  fluorescent i antifaços de superwoman. Des de la primera cançó ens van oferir un repertori propi format per temes curts i intensos que tenen, com a principal objectiu, activar d’immediat el sistema motriu dels espectadors mitjançant dosis concentrades de ràbia canalitzades per  descàrregues potents de baix i guitarra més una bateria imparable.  Es tracta d’una banda, amb aproximadament un any d’activitat, formada per noies joves que, en pocs mesos, han estat ben capaces de millorar considerablement el seu nivell musical al mateix temps que passaven, de forma inevitable, de quartet a poderós trío com es va poder comprovar durant la segona nit del Castanyasso. Magic Pop va tenir el plaer de veure-les tocar a un dels seus primers concerts al festival Munster de 2012 a la Pineda de mar (Barcelona) i us ben assegurem que han estat molt notables les millores assolides. Es nota que durant aquests mesos no han estat perdent el temps i han fet un bon treball de conjunció, tan instrumental com creatiu; una feina que les ha portat a atresorar un repertori de cançons pròpies força creatives.
 

Las Marlenes. Foto: Magic Pop

El seu projecte es fonamenta en la mateixa actitud i concepció sonora que tenien les bandes nord-americanes dels anys seixanta: grups d’esbojarrats adolescents amb ganes de passar-s'ho bé que van proliferar per tots els racons dels Estats Units.  Formacions, amb més o menys transcendència mediàtica,  que articulaven la seva proposta mitjançant un so “brut” a base de riffs distorsionats d’instro surf, com el del “Wipe Out” de los Ventures. Després li afegien acompanyaments rítmics tribals de R&B negre i amb aquesta combinació exuberant aconseguien posseir a salvatges cantants embruixats pel rock and roll. En el cas de les Marlenes, totes tres canten i criden els seus missatges existencials amb moltes ganes. En aquest punt, ja ens permetreu que ressaltem el gratificant que resulta veure en escena un grup de noies, pel general més desinhibides que els homes, guanyant-se un espai propi al món del rock and roll habitualment monopolitzat per uns homes que, en força casos, es manifesten més preocupats per una estèril lluita d’egos que per la música. 

No amagarem tampoc que es van poder sentir algunes que altres desafinacions; però no cal oblidar tampoc que estem davant d’una concepció proto punk del rock and roll que ja ve així de fàbrica. Amb aquesta predisposició a agradar, sense contemplacions, amb tota l’actitud necessària, les Marlenes van aconseguir fer-nos passar una molt bona estona obrint la segona nit del Castanyasso 2013.  Tot plegat, va funcionar sobre l’escenari del Cau ben predisposat per fer-nos vibrar amb temes directes, sense floritures,  tan fascinants com esfereïdors. 

Fuck Knights. Foto: Magic Pop

Pel que fa als Fuck Knights, el concert que ens oferiren la mateixa nit del 25 d’octubre va confirmar les bones expectatives que ens havien fet arribar aquells que tingueren el plaer de presenciar les dues anteriors actuacions en altres edicions d'aquest prestigiós festival tarragoní. Amb una formació ben original de saxo alt, guitarra i baix, més dos percussionistes, un d’ells el cantant principal, que marcaven tremendament conjuntats el ritme frenètic dels temes,  aquesta banda de Minnessota van agradar a una gran part del públic si jutgem l’entusiasme amb que els hi sol·licitaren l´únic bis que ens concediren. 

La seva proposta es certament curiosa, sobretot pel que fa a la contundència aconseguida mitjançant dues caixes, dos timbals o “Goliats” i dos plats d’atac que són accionats de forma incansable com si fossin una mena de “batucada de garatge”.  Ara bé, reconeixem també que aquesta idea conceptual rítmica també pot arribar a ser un tant repetitiva si no es té una cura escrupolosa en la sonorització del concert. Si aquest aspecto es descuida, per poc que sigui, el soroll de les semi bateries pot arribar a menjar-se el dels altres instrumentistes. Tot i això, malgrat aquests menyspreables desajustaments, vam poder gaudir d’un bon baix que ens oferí riffs de qualitat, un saxo alt que intentava assolir el protagonisme que li pertocava amb moviments de free jazz i R&B, així com un guitarrista molt precís que, fins i tot, va cantar un tema al bis, en concret una versió del famós “Slow Down” de Larry Williams.

Cal destacar també que el cantant i líder de la formació va tenir detalls de complicitat amb tothom,  com quan va anunciar el tema “Hey Hey” i va recordar que Las Marlenes  també tenen una cançó amb aquesta onomatopeia tant rockandrolera. O d’agraïment al Miquel Gistas, organitzador del festival, per la seva dedicació  i, per suposat, per haver-los  contractat durant tres anys, així com també amb el públic assistent amb qui va intentar comunicar-se mitjançant un esforçat i voluntariós espanyol.  

Indubtablement, els Fuck Knights van fer honor a la seva fama de grup conjuntat, potent i ben professional.  Un dels seus principals atractius és precisament  aquesta distribució tan particular de percussió que amplifica la part rítmica d’un rock and roll amb actitud de “garatge” primitiu. Hi ha qui hagués preferit més variació percutiva aprofitant que en són dos els percussionistes. Analitzat subjectivament, no li mancaria raó. De fet un dels pocs temes que va trencar amb la dinàmica, va esdevenir un temps molt atractiu de psicodelia llatina; però cal tenir també en compte que si variessin el seu projecte, potser llavors ja no estaríem davant d’un grup de “garage” com ha de ser o almenys com l’entenen aquests divertits Fuck Knights.  

Sigui quin sigui l'anàlisi subjectiu de cadascú, creiem objectivament que la segona nit del Castanyasso 2013 va continuar mantenint el nivell mol alt. Sens dubte, es tracta d'un festival que es caracteritza pel seu excel·lent criteri no tant sols alhora d'omplir el seu cartell genèric sinó també pel que fa  al moment difícil de distribuir les bandes per cadascuna de les tres jornades, tal i com hem vist durant les dues primeres nits.  Llàstima que no obtingui, a un ciutat com Tarragona massa endormisca i sovint queixosa, la repercussió numérica de públic que es mereix. Tot i així cal destacar la presència d'un grup selecte d'espectadors i espectadores que han decidit no perdre's un dels esdeveniments culturals i musicals de l’any.

  

Dades dels grups i el festival 

Las Marlenes, Foto: Magic Pop

Las Marlenes són una banda de “garage punk” de Barcelona que van començar sent un quartet a l’any 2012 i ara són un trio de noies, amb canvi de bateria a principis de 2013,  amb els noms d'Anna, Kity i Andrea. En els seus temes s’aprecien diversos detalls ben ferotges que van del rock and roll  primitiu al punk'77 passant pel garatge revival o l’instro surf. Tenen cançons enregistrades amb una demo i sota el títol de  “Don't Care”, “Howdy Howdy”, que són les més conegudes, aixó com altres com "Looking for somebody Like you"; “Green poison” més “Not you”, “Wishes”, “I was”.En aquests moments estan avaluant les possiblitats d'editar el seu treball enregistrat.

Els Fuck Knights són una banda de Minneapolis ( Minnesota) de "garage" amb arrels sixties formada per Sir Gregory Fuck Knight (baterista y veu principal); Eve Brummond (batería); Jason Medeiros (guitarra, veus); Mike Bennett (baix, veus); i Matt Pahl (saxo).

Fuck Knights. Foto: Magic Pop

Greg Mills també conegut com Sir Getalottapuss o GD Mills va tocar la bateria amb Dan Melchior's Broke Revue a Nova York. Va aconseguir  una beca per estudiar a l’escola d’art de Minneapolis d’on el van expulsar. L’any 2007 va formar Fuck Knights amb el baixista Joe Holland amb qui es va autoeditar cassettes enregistrades als concerts que oferien a un soterrani. L’any 2008 van treure un single amb el tema “Kristina” per a Big Action Records,  i l’any 2009 l’espanyola Munster els va editar un Ep “Oh-Oh” amb temes enregistrats als Albatross Studios de Minneapolis els anys 2008 i 2009. La banda estava formada per Lord Ballahag al baix; Sir Getalottapuss a la batería; Sir Fuxalot a la guitarra; i R. Reynolds al saxo.  L’any següent enregistrarien un Ep amb el Monks, Gary Burger, per a Crustacean Records.  L’any 2011 sortia el seu primer àlbum anomenat “Let It Bleed” amb Boss Hoss records. A l’any següent van traure  "Real Love" EP, amb el segell de Chicago, Cold Slice Cassettes. Darrerament han enregistrat un Ep titulat “For her Pleasure” i han col.laborat en un split amb  Narco States, Marry Allen and the Percolators, i The Mystery Train.

Després dels concerts van punxar Mick Gave aka Miquel Gistas responsable del festival i Charlie Faber,  director i presentador del programa Sateli3 de Radio 3 (RNE) amb una selecció acurada i eclèctica de rock, soul, surf, punk i garage, americana i funk. 

El Castanyasso Rock Festival està organitzat per la promotora de concerts Soulblonding, que com ben bé sabeu està dirigida per Miquel Gistas. Celebra la seva 12a edició del 24 al 26 de octubre de 2013 a la ciutat de Tarragona amb concerts i sessions de Dj’s. Va començar dijous dia 24 d'octubre de 2013 al Groove Bar, amb les actuacions de Ned Colette acompanyat de Wirewalker, i el suec Fredrik Kimbon (+ info). Després de la sessió de divendres dia 25 amb els nord-americans Fuck Knights i les barcelonines Marlenes al Cau, dissabte dia 26 pujaran a l’escenari de la Sala Zero els sud-africans The Future Primitives, més els britànics See See i els francesos Dusty Mush.

T'invitem també a recordar la nostra crònica de la festa de presentació del dia 12 d'octubre de 2013 amb l'actuació de The Drip Dry Man al Groove (+ info) així com la ressenya de la primera nit del festival amb les actuacions de Ned Colette més Wirewalker, i Fredrik Kinbom ( + info). Pots llegir una entrevista amb Miquel Gistas al blog New H-Zine repassant la trajectòria del festival des de la seva primera edició l'any 2002 a Montblanc.

Nota: Si vols més informació pots accedir també al blog del Castanyasso o al facebook del festival.

Ned Colette i Fredrik Kinbom obren el Castanyasso 2013 amb folk primer intimista i després atmosfèric

Fredrik Kinbom. Foto: Magic Pop

Fantàstica obertura de la dotzena edició del Castanyasso 2013 amb les actuacions de Ned Colette més Wirewalker, i Fredrik Kinbom. La primera nit d’aquest veterà i prestigiós festival de l’escena internacional, arrancava el 24 d’octubre de 2013 al Groove Bar de Tarragona  (Carrer del Cardenal Cervantes, 4) amb dos directes tan convincents com emotius. 

Va obrir la nit el suec Fred Kimbon, en solitari, davant d’una discreta entrada de públic que es va endur una més que agradable sorpresa arran d’una actuació encisadora a càrrec d’aquest gran cantant i guitarrista suec. Fred Kinbom ens va oferir un intens repàs al seu repertori intimista amb tres models diferents de guitarres, dues Lap steel slide guitar i una Gibson elèctrica. 

Pel que fa a l’instrumental, cal destacar que els presents varem tenir una de les comptades oportunitats de gaudir del so d’un model original de Lap steel, concretament l’anomenada Hawaiana. Es tracta de la Lap original i procedeix directament de la guitarra espanyola, amb 6 cordes afinades de forma tradicional o bé en acords oberts, a l’estil hawaià. Aquest model fou inventat a Oahu (Hawai) l’any 1894 per Joseph Kekuku. En el seus orígens s’empraven les guitarres espanyoles, disposades tal i com ho va fer Kinbom damunt dels genolls del músic. D’aquí es on ve el nom de “lap” que vol dir damunt de la falda, y steel perquè es van comercialitzar guitarres fetes amb cos de metall amb “resonador” o pel “tone bar” peça de metall que es fa relliscar, "slide" per damunt de les cordes. 

Fredrik amb la Lap hawaiana. Foto: Magic Pop

Detalls tècnics al marge, Kinbom ens va oferir una actuació excel·lent amb molta emotivitat, una afinació perfecta i una veu molt conjuntada amb el so de les Lap Steel per on relliscaven els sons entre hàbils combinacions de puntejos. Tot i ser un instrumental més relacionat amb els tradicionals estils americanes del country, el bluegrass y el blues, la música de Fredrik  estava més marcada per les arrels del folk celta, fins i tot amb moments  mediterranis i per suposat hawaians. En ocasions resultava molt tendra i en altres, força rítmica amb jocs genials de Lap Steel.  Sens dubte, tota un sorpresa que ens descobria una proposta ben original d’un bon cantant, compositor i instrumentista. 

Ned Colette y els Wirewalker. Foto: Magic Pop

La següent actuació va estar protagonitzada per Ned Colette amb formació de trio  anomenada Wirewalker que, per aquesta gira que estan portant a terme per l’Estat, estava integrada per l’esmentat Kinbom al baix i un baterista de nom Mads Ronbjerg. El concert fou brillant de la primera a la darrera cançó, bis inclòs. Colette va destacar a la veu principal i també a la guitarra elèctrica acompanyat per una secció rítmica potent, mil·limetrada quan calia, e imaginativa en tot moment. Les cançons partien d’un fonament folk, en molts cops certament intimista, al que li afegien uns arranjaments fascinants de rock. D’aquesta forma creaven atmosferes sonores que posaven la pell de gallina. Llàstima que no van proliferar les cançons a dues veus entre Fred i Ned, perquè quan ho van fer, es va obrir tot un món de possibilitats vocals infinit i fabulós. 

Ned Colette. Foto: Magic Pop

A les acaballes del concert en Fred ens oferí una progressió de riffs de guitarra absolutament genial no tant sols per l’encertat de la combinació sinó també per l’habilitat alhora de generar una tensió ambiental per moments hipnòtica. El directe també va tenir fragments de pop amb melodies més etèries i fins i tot seqüències ballables d’un funk psicodélic per a les que feia servir alguns “samples” que tot i ser presents mai van obtenir cap protagonisme tal i com ha de ser al nostre parer.    

  

Veritablement, la primera nit del Castanyasso 2013 fou màgica, ideal per obrir aquest festival tarragoní que arriba a la seva dotzena edició amb un dels seus millors cartells i que, segons la nostra opinió, hauria d’aconseguir arrossegar almenys al públic tarragoní que s’interessa per la cultura de forma genèrica i sobretot pel rock and roll en totes les seves possibles variants. Si més no, bona part dels grups d’aquesta edició són capdavanters en la seva respectiva escena i, convindràs amb nosaltres, que Tarragona no acostuma a veure en els seus escenaris a bandes de prestigi, almenys a nivell internacional. Esperem i desitgem que les dues nits que ens esperen obtinguin més espectadors perquè si la primera ha estat tan fabulosa com aquesta, la de divendres i sobretot dissabte promet oferir-nos un dels millors directes que hagi viscut la ciutat en temps. Sigui com sigui, el Magic Pop hi serà present per explicar-vos-ho amb tot luxe de detalls.  

Dades dels grups  i el festival

Fredrik Kinbom. Foto: Magic Pop

Fredrik Kinbom és d’Estocolm (Suècia) i està considerat tot un expert en Lap steel guitar. Sol tocar el seu propi repertori en solitari,  tot i que també ha destacat col·laborant amb altres músics com l’australiana Sarah Blasko i l’orquestra simfònica de Bulgària; així com amb l’artista aborigen australià Gurrumul o la banda d’indie folk  britànica Moulettes. També ha realitzat nombrosos concerts acompanyat de prestigiosos músics com el contrabaixista Jim Mortimore (Arthur Brown, Moulettes), o multiinstrumentistes com Samuel Walker (The Muel), celistes com  Hannah Miller (Moulettes), clarinetistes com Björn Dahlberg, pianistes com Matthew Gest o bateristes com Ollie Austin (Moulettes) i Fredrik Rundqvist (Velodrône, Sarah Blasko). Des d’aquest 2013, Fredrik toca el baix amb Ned Collette + Wirewalker. L’any 2002 va publicar amb el nom de Frock un disc anomenat “Frozen Jungle Entertainment“ per I Like records, i l’any 2009 va traure un disc titulat “Hedgehogs And Elephants“ amb Not On Label. El seu darrer treball és un single amb el tema "Oil" (Capstan Recrods 2013).

Ned Colette y els Wirewalker. Foto: Magic Pop

Ned Colette va nàixer l’any 1979 a Melbourne. Es va instruir en improvisació i composició moderna i va formar una banda instrumental anomenada City City City amb els que va traure un parell d’àlbums. Ja amb solitari va enregistrar els treballs "Test Patterns" ( CDR 2004)  “Jokes & Trials” (Dot Dash/Remote Control, 2006) y “Future Suture (Dot Dash/Remote Control, 2007)”. Tot seguit  es va establir a Glasgow i l’any 2009 van decidir afegir al seu projecte artístic el nom de la banda, Wirewalker en referència a la película “Man on wire”, documental sobre el passeig del funambulista Philippe Petit l’any 1974 al  World Trade Center. Amb aquesta formació ha tret un parell de discos  “Over the Stones, Under the Stars” (Dot Dash/Remote Control, 2009) y “2” (Dot Dash/Remote Control, Fire Records, 2012) amb la col·laboració, entre altres, del músic baterista també australià Joe Talia amb qui va editar un single amb els temes "Long you lie/The hedonist". L’any 2007  va enregistrar un àlbum amb Rand & Holland anomenat “Caravans” (Spunk). Després es va establir a Berlín l’any 2010 on es va introduir dintre de la prestigiosa escena avantguardista mitjançant la seva original proposta mescla de folk y música experimental. Els Wirewalker amb qui ha enregistrat els seus treballs són Ben Bourke, baix i veus; Joe Talia, bateria i veus; i James Rushford, teclats. 

El Castanyasso Rock Festival està organitzat per la promotora de concerts Soulblonding, que com ben bé sabeu està dirigida per Miquel Gistas. Celebra la seva 12a edició del 24 al 26 de octubre de 2013 a la ciutat de Tarragona amb concerts i sessions de Dj’s. Després de la jornada d'inauguració dijous dia 24 al Groove Bar, amb Ned Colette acompanyat de Wirewalker, i el suec Fredrik Kimbon, el divendres dia 25 està previst el directe dels nord-americans Fuck Knights i les barcelonines Marlenes al Cau; i el dissabte, dia 26 d'octubre pujaran a l’escenari de la Sala Zero, els sud-africans The Future Primitives, més els britànics See See i els francesos Dusty Mush.

T'invitem també a recordar la nostra crònica de la festa de presentació del dia 12 d'octubre de 2013 amb l'actuació de The Drip Dry Man al Groove (+ info). Pots llegir una entrevista amb Miquel Gistas al blog New H-Zine repassant la trajectòria del festival des de la seva primera edició l'any 2002 a Montblanc.

Nota: Si vols més informació pots accedir també al blog del Castanyasso o al facebook del festival.

Fallece Jim Shumate, violinista de bluegrass

Jim Shumate

Jim Shumate nació el 10 de octubre de 1921 en Hickory (Carolina del Norte) donde falleció el 21 de octubre de 2013. Fue un violinista de bluegrass que tocó en la mítica banda de Bill Monroe, los Blue Grass Boys desde 1943 hasta 1945, y en los inicios de los Foggy Mountain Boys .  Tuvo su propia banda llamada Sons of the Carolinas y será recordado por su innovador estilo de tocar el violín con aires de blues, así como por el dominio de la síncopa y la velocidad en la ejecución.

Shumate creció escuchando a grandes violinistas como Arthur Smith o Curly Fox, y se unió a la banda de Bill Monroe (n. 1911 -  d. 1996) cuando éste le oyó tocar en la emisora de radio WHKY de Hickory, Carolina del Norte. Su violinsta hasta el momento, Howdy Forrester, se incorporaba a la Marina. Shumate tenía por entonces 20 años.



The Foggy Mountain Boys

Los Blue Grass Boys no solo eran unos grandes músicos  sino que también formaban un equipo  de beisbol. Al parecer llegaban antes a las ciudades donde iban a actuar  para desafiar al equipo local. Lamentablemente, de  esa época no hay grabaciones que se conozcan. En una visita a Nashville, Shumate se encontró con Earl Scruggs (n. 1924 – d. 2012), quien le conocía por ser ambos de Hickory, Carolina del Norte. Consiguió que Scruggs tuviera una prueba con Bill Monroe. Por entonces los otros miembros de la banda eran Lester Flatt (n. 1914 –  d. 1979), cantante y guitarrista, Sally Ann Forrester , ( n. 1922 – d. 1992) a la acordeón y Jim Andrews al banjo tenor. 

Jim Shumate

Cuando regresó Forrester, volvió a tocar el violín con los Blue Grass Boys y Jim Shumate pasó a trabajar en el negocio de muebles en Carolina del Norte.  En 1948, los miembros de los Blue Grass Boys cambiaron de nuevo.  Lester Flatt y Earl Scruggs comenzaron su propia banda, The Foggy Mountain Boys, con Cedric Rainwater (n. 1913 – d. 1990) al bajo y Jim Eanes (n. 1923 – d. 1995) a la guitarra. Poco después, Jim Shumate se unió a ellos y tocó el violín en su primera sesión de grabación. También tocaron el violín en la mencionada banda Chubby Wise más Paul Warren, y formaron parte de la banda Curly Seckler (mandolina), Josh Graves (dobro) y Everette Lilly (mandolina).

En 1948, Shumate compitió contra algunos de los mejores violinistas en los Estados Unidos y ganó el premio de la National Fiddler's Convention en Richlands, Virginia. También tocó por un espacio breve de tmepo con los Stanley Brothers.

Jim Shumate ha recibido otros premios durante su carrera. También grabó discos como solista como el titulado “Bluegrass Fiddle Supreme” en 1980 y tocó con su banda, Son of the Carolinas. Tras varios problemas de salud a consecuencia de su avanzada edad, murió en un hospital cerca de su casa en Hickory, a los 91 años.

Documento audiovisual:

En este video, Jim Shumate toca el clásico para violín, "Katy Hill" con 89 años.

Fallece Gypie Mayo de los Dr. Feelgood

Gypie Mayo

Gypie Mayo nació con el nombre de John Phillip Cawthra el 24 de Julio de 1951 en  Hammersmith, Londres y murió el 23 de octubre de 2013 en Bath, Somerset. Fue un gran guitarrista y compositor que formó parte de los Dr. Feelgood de 1977 a 1981, y de 1996 a 2004 de los recuperados Yardbirds con Alan Glen.

Gypie empezó escuchando música clásica pero se apasionó por el rock and roll cuando vio por la televisión a los Shadows con sus flamantes Fender Stratocaster. Después vinieron los Beatles y los Rolling Stones y su vida cambió. Dejó la escuela y empezó a trabajar en una imprenta hasta 1969 en que se unió a una banda de blues llamada White Mule con la que tocó durante un año por Inglaterra y varios países europeos, llegando incluso a sacar un single con MCA records. Durante los setenta tocó en varias bandas como Halcyon, 747, Alias, y la mandolina en una formación de música tradicional irlandesa llamada Concrete Mick.

Dr. Feelgood. Sparko, Big Figure, Lee Brilleaux, Gypie Mayo

Substituiría al guitarrista Wilko Johnson en los Dr. Feelgood en el año 1977 quien abandona el grupo por problemas internos.  Al parecer el nombre deriva del utilizado en la jerga británica para referirse a la heroína o al médico que receta fármacos al margen de la ley. También lo adoptaron de la canción "Dr. Feel-Good" (1962), un blues grabado por el pianista y cantante Willie Perryman, con el pseudónimo de Dr Feelgood & The Interns. El resto de la banda original que debutó en1973 fueron el cantante Lee Brilleaux, John B. Sparks “Sparko” al bajo y John Martin “The Big Figure” a la batería.

Gypie Mayo

Mayo toca con ellos durante cuatro años en los que grabó seis álbumes: “Be Seeing You” (1977), “Private Practice” (1978), “As It Happens” (1979), “Let It Roll” (1979), “A Case of the Shakes” (1980) y “On The Job” (1981). Le substituyó John “Giutar” Crippen. Gypie fue coautor con Nick Lowe del single "Milk and Alcohol" (1979), y tocó en las canciones con cierto éxito como "She's A Wind Up", "Down at the Doctors", "As Long As The Price is Right" y "Put Him Out of Your Mind". Después formó parte de los Yardbirds en 2003 grabando el álbum, “Birdland”.

Vivía en Bath, Somerset, donde tocaba en varias bandas y daba clases de guitarra, siendo una de sus últimas colaboraciones un disco de Pete Gage llamado “Tough Talk” (2010).

Documento audiovisual:  

Gypie Mayo es autor con Nick Lowe del tema de 1979, "Milk and Alcohol". 

Lutxo Pérez, repaso magistral al rocksteady 60's con una catarsis que implica identidad

Portada

El periodista Luis “Lutxo” Pérez Bretones ha  publicado un libro con el título de “Catarsis rocksteady” (Ediciones 33Series. 2013) con un doble propósito, uno de personal y otro de colectivo. En el plano íntimo, obedece a una catarsis que “implica identidad” tras un suceso sentimental que marca su vida. El rocksteady, como nos apunta en la introducción, “fue una dulce evasión ante el penoso caos de una existencia que no me conducía a ninguna parte”. Por otra parte, en el ámbito colectivo, su autor se nos descubre como un gran musicólogo que es, con absoluto conocimiento de causa, apasionado por la música de origen jamaiquino. El resultado es un exhaustivo trabajo documental, no exento de opiniones brillantes, sobre un género musical que sirvió de puente entre el ska y el reggae en la Jamaica de 1966 a 1968.

En nuestra opinión, el autor logra entrelazar ambos objetivos, el personal y el colectivo, de forma magistral. Estamos convencidos que el libro no habría obtenido el mismo impacto en el lector si los hubiera abordado por separado. Para entendernos, este gran trabajo tiene una parte objetiva que sería imposible de captar en toda su esencia sin otra de subjetiva.Cabe mencionar también que la portada, obra del propio autor, con esa conocida bandera jamaicana, incluye un dibujo que representa a Lutxo paseando al lado del río Pisuerga a su paso por Valladolid, escuhando rocksteady por los cascos. Circunstancia que se menciona en esta su primera obra que también cuenta con otros dibujos de la Fabe All Stars y Chis.  

Lutxo Pérez. Foto: L. Fraile

Sin lugar a dudas, el autor hace gala de una extraordinaria capacidad profesional de síntesis mediante ese buen oficio que le lleva a seguir un ritmo narrativo ágil y persuasivo. De este modo, nos facilita una lectura que nos empapa de numerosas referencias sin que por ello sucumbamos ahogados entre datos y más datos como puede darse el caso en otras empresas similares de musicología tan exhaustivas como ésta.

Lutxo es capaz de intercalar, con absoluta destreza, brillantes reflexiones personales  con una serie reveladora de circunstancias cruciales en la historia de Jamaica a base de nombres de canciones, músicos de estudio, grupos, fechas, calles, artistas, etc… Con estos parámetros da vida a un trabajo consistente perfilado desde el alma y regulado por el cerebro que agradará tanto al experto en sonidos jamaicanos como a todo aquel que se interese por la música del siglo XX.  

Contraportada

“Los aficionados más enfermos del rocksteady asegurarán con los ojos cerrados que esta fue la verdadera edad dorada de la cosa musical jamaiquina”, nos dice su autor en uno de los capítulos del libro. Es una de las múltiples y acertadas consideraciones que se aportan a lo largo del libro y que, en ningún momento, nos indican que su responsable pretenda sentar cátedra al respecto. Más  bien se empeña, con una naturalidad encomiable, en dejar bien claro que su  obra responde a la empatía por un estilo artístico porque  “toda la música es susceptible de provocar sensaciones bonitas, de aliviar las penas, de poner un rayo de sol entre las nubes del día más gris”.  Pero no crean,  como él mismo añade, que “mi palabrería corresponde únicamente a las divagaciones de un espectador ultrasensible”, ni mucho menos. Su absoluto dominio del género, sobre el que ha realizado un enorme trabajo documental, nos permite acercarnos y conocer los derroteros de un estilo que “fue la respuesta artística de todo el pueblo jamaiquino a su desesperada situación vital”. El rocksteady, como bien apunta Lutxo “sirvió de alivio a la resaca de la fiesta de la independencia y el ska, y purificó las pasiones de un pueblo que súbitamente se vio conducido a la deriva”.    

Coxsone VV.AA. 1967

Los grandes protagonistas de esta historia son, ante todo, la música y sus músicos, como  Lynn Taitt, guitarrista trinitense y arquitecto del rocksteady; los sound systems que derivaron en los estudios como el de Duke Reid y Coxsone Dodd; así como una larga lista de nombres indispensables como Lee Perry; Tommy McCook,  Alton Ellis, Ken Boothe, Princer Buster, Desmond Dekker, Bob Marley, Delroy Wilson, entre muchos más; y bandas como los Paragons, Ethiopians, Tecniques, Uniques… Lutxo nos habla de todos ellos, destaca sus virtudes pero también pone de manifesto algunos de sus defectos según los casos. Incluso hay un apartado con un listado de más de 200 canciones “rocksteadys del corazón”, así como un breve pero intenso análisis sobre la esclavitud con el título de “Amarga caña de azucar” a cargo de Juan Suárez Rodríguez.  

Todos los protagonistas del rocksteady y de este libro intentaron subsistir, con mayor o menor fortuna, a la realidad sociopolítica y cultural de la Jamaica postcolonial, la de mediados de los sesenta. Una  década considerada como el “mayor robo en la historia de la música”  en la que los hurtos musicales eran habituales y la indefensión de los músicos frente a las discográficas realmente flagrantes. Sin embargo, una isla con las dimensiones de Asturias y con los mismos habitantes que Galicia, como nos recuerda Lutxo, fue capaz de generar una avalancha de canciones y artistas memorables que, si bien en muchos casos compartían riddims (bases rítmicas con un papel preponderante de las cruciales líneas de bajo), fueron capaces de transmitir una emoción incomparable con escasos recursos, a base de imaginación y creatividad a raudales. 

Lutxo Pérez. Foto: L. Fraile

El libro de Lutxo Pérez  acaba en el momento en que el pueblo jamaiquino deja atrás el rocksteady y nace el reggae, el auténtico soul de un país, que hasta el momento había adaptado a su idiosincracia el R&B norteamericano. La era del rocksteady había profesionalizado el negocio e introdujo avances técnicos y tecnológicos claves, dice el autor de esta obra. Pero ese nombre genérico que al principio hizo gracia porque rimaba con “Get Ready”, ya no gustaba a una sociedad  mediatizada por una “escuela de gestos en la que los pequeños detalles importan mucho”.  Y precisamente son esos pequeños detalles, esa escuela de gestos del propio Lutxo, la que se manifiesta en todas y cada una de las páginas de este fabuloso libro. Un trabajo tan profesional como emotivo que, con toda seguridad, enganchará al lector sensible de principio a fin hasta tal punto que es posible que acabe caminando, como el autor, por las calles de su propia ciudad, al tiempo que escucha rocksteady mientras reflexiona sobre algunos de esos momentos catárticos tan vitales para todos.        

Nota: El libro está a punto de agotar su primera edición en el momento de redactar esta reseña pero esta prevista una segunda con lo que puedes solicitar una copia a la editorial 33Series.

Por otra parte, la lectura de "Catarsis Rocksteady" se puede acompañar musicalmente a través de una lista de Spotify cuyo enlace está aquí.  

Documento sonoro:

Dice Lutxo en la página 165 de su libro "Catarsis Rocksteady": "Pongan a punto el corazón y entréguense a "One fine day" (Slim Smith and The Uniques 1968) como lo hizo el que esto escribe... Escucharla ahora me enseña que el rocksteady no me salvó la vida. Simplemente, llegó para formar parte de ella, para atrapar los momentos".