Coses inútils

“A veces, cuando me da por pensar en cosas inútiles, me pregunto si siempre fuimos así.”

Roberto Bolaño, Una proposición modesta (a Entre paréntesis)

Curiositat de la vida

«­ - Que n’és de curiosa la vida, de vegades.

   -  I de vegades gens»

Kurt Vonnegut, Bressol de gat (traducció de Martí Sales)

El naixement de la revolució

Mirades

"La mirada de los demás nos obliga a sobrevivir, porque siempre trata de matarnos."

Manuel Vázquez Montalbán, Reflexiones de Robinsón ante un bacalao

El mamut

Ser mamut.

Prou volum per no ser molestat

campar sol, pelut per les estepes

estimar el fred

la neu on deixo empremta.

Un cop l’any vindria el zel

les baralles

el breu tremir del sexe.

I després tornar a la immensa

pàgina de neu.

Escriure-hi a potades sense pressa.

Sense fre.

Coses

Las cosas

El bastón, las monedas, el llavero,
La dócil cerradura, las tardías
Notas que no leerán los pocos días
Que me quedan, los naipes y el tablero,
Un libro y en sus páginas la ajada
Violeta, monumento de una tarde
Sin duda inolvidable y ya olvidada,
El rojo espejo occidental en que arde
Una ilusoria aurora. ¡Cuántas cosas,
Limas, umbrales, atlas, copas, clavos,
Nos sirven como tácitos esclavos,
Ciegas y extrañamente sigilosas!
Durarán más allá de nuestro olvido;
No sabrán nunca que nos hemos ido.

Jorge Luis Borges, Nueva antología personal

Clarament

DE FET

vostè, jo, i tots nosaltres,
només som una xarxa
de neurones embullades
que desnuen la memòria
per teixir una fal·làcia.

Clara Mir, Els Déus i les Bèsties

Taquem-nos

Realitat poètica

“El poeta transforma allò que veu i crea una nova realitat, fent-la tan visible i versemblant que arriba a ser l’única possible. Això no vol dir perdre el món de vista, sinó tenir prou vista com per crear un món. Llavors, poesia i vida s’empelten mútuament, el llenguatge s’enfanga pels carrers bruts i aquests menen al nou territori de la paraula, on l’única llei possible és l’absència de llei, allò desconegut i imprevisible.”

Lluís Calvo, Tombades, xucladors

Distàncies

Quan aprens massa d’hora

que d’herois res de res

el puny del món et pren

i giravoltes com un cocodril

esqueixant carn fresca.

La carn però ja no té el gust

amable de la confiança

i creixes a velocitat prudent.

Com el càlcul de distàncies

quan travesses en vermell.

Estels

L’ORDINADOR SIMULA EL NAIXEMENT DELS ESTELS

L’ordre matemàtic simula el món real,
crea un altre món –de càlcul, i mental-
regit per lleis exactes, hipòtesis, models:
en un ordinador reneixen els estels
com fa tants anys nasqueren, en brous primordials.

I som com creadors!: veiem a la pantalla
un món tot just nascut. Una galàxia qualla,
es formen els estels –i tot sota control!
I regulem el temps i dominem el sol,
i musiquem i tot la còsmica rondalla!
-fins que el flux elèctric, de copi i volta, es talla.

David Jou, El color de la ciència

Tristor

En un café

He vuelto ahora sin saber por qué
a estar triste más triste que un tintero
Triste no soy o si lo soy no sé
la maldita razón porque no quiero

He vuelto ahora sin saber por qué
a estar triste en las calles de mi raza
He vuelto a estar más triste que un quinqué
más triste que una taza

Estoy sentado ahora en un café
y mi alma late late
de sed de no sé qué
tal vez de chocolate

No quiero esta tristeza medular
que nos da un golpe traidor en una tarde
Pide cerveza y basta de pensar
El cerebro está oscuro cuando arde.

Carlos Edmundo de Ory

Avui en dia (i sempre) tot es despatxa

Maduresa

“El escritor maduro es el que tiene la modestia suficiente para dejarse contar la novela o el cuento por sus personajes.”

Rosa Montero, 10 claves para escribir bien, según Rosa Montero (El País, 29.11.2010)

La noblesa del deliri

De tant en tant torno a dins

on l’arquitectura m’és cordial

i la solitud la millor pell.

Una ciutat a mida

per on passejo enlluernat de fosca

atent a les arestes

a la carícia rugosa del ciment

encrostat de les preguntes de sempre.

Aquí el silenci rebota pertot.

Amb l’emoció del nen que saluda el primer tren

exploro tots els que sóc

carrer a carrer.

A la meva ciutat abandonada

sóc l’alcalde del no res.

Prova

“La prova més clara de l’existència de vida inteligent en altres planetes és que encara no han vingut a visitar-nos.”

Sigmund Freud

Tots els somnis del món

No soy nada.
Nunca seré nada.
No puedo querer ser nada.
A parte de eso, tengo en mí todos los sueños del mundo.

Fernando Pessoa (Álvaro de Campos), del poema Tabaquería (versió de Miguel Ángel Flores)

La incertesa del vianant

Branques

Agito mi memoria,
tal vez algo en sus ramas,
adormecido por años,
salga de pronto volando.
No.
Evidentemente exijo demasiado:
tanto como un segundo.

Wislawa Szymborska, del poema Día 16 de mayo de 1973 (versió de Gerardo Beltrán)

Deures

Amartellar realitats

Contradir-se a cada pas

Esmolar paraules

Enyorar futurs ignorats

Llogar cadires per cremar

Badar sense objectiu

Llegir tot el que es pot

Garbellar el no res i el tot

Sofregir memòria

Assenyalar lluny

Riure amb boca de dragó

Fotografiar les desferres

I fer munició per a totes les guerres.

Sóc

Soy

Soy el que sabe que no es menos vano
que el vano observador que en el espejo
de silencio y cristal sigue el reflejo
o el cuerpo (da lo mismo) del hermano.

Soy, tácitos amigos, el que sabe
que no hay otra venganza que el olvido
ni otro perdón. Un dios ha concedido
al odio humano esta curiosa llave.

Soy el que pese a tan ilustres modos
de errar, no ha descifrado el laberinto
singular y plural, arduo y distinto,

del tiempo, que es de uno y es de todos.
Soy el que es nadie, el que no fue una espada
en la guerra. Soy eco, olvido, nada.

Jorge Luis Borges

Fotofòbia

Els estàndards de la llum

em couen els ulls

com les paraules

que mai no diré

ni en els teatres més importants

de la misèria.