30 de desembre 2011

La poesia...



La poesía es el destino de la lágrima
como un vómito enredado a otro vómito
como el árbol del saber
como el silencio en que se halla la noche
buscando locamente lo que excede al ser
la nada en que me buscas
el desierto y la flor.

Leopoldo María Panero, a Esquizofrénicos o La balada de la lámpara azul

29 de desembre 2011

No només de pa



«No sólo de pan vive el hombre. Yo, si tuviera hambre y estuviera desvalido en la calle no pediría un pan; sino que pediría medio pan y un libro. Y yo ataco desde aquí violentamente a los que solamente hablan de reivindicaciones económicas sin nombrar jamás las reivindicaciones culturales que es lo que los pueblos piden a gritos.
Bien está que todos los hombres coman, pero que todos los hombres sepan.
Que gocen todos los frutos del espíritu humano porque lo contrario es convertirlos en máquinas al servicio de Estado, es convertirlos en esclavos de una terrible organización social.»

Federico García Lorca, Alocución al pueblo de Fuentevaqueros (a l'acte d'inauguració de la biblioteca municipal, 1931)

28 de desembre 2011

Els germans bords



M’aplego a un racó
em replego
jo mateix amb tots els jos.

Ens mirem
amb la complicitat dels sords
consternats d’identitat.

Tot passa.
No.
Ho sembla.

I els germans s’allisten a la guerra
d’escriure junts, com un sol home
d’escriure junts, com un home sol.

27 de desembre 2011

L'art


"Comprendió que el arte no es una cuestión de cifras, sino de alma y abismo."


Eloy Tizón, al pròleg de Vidas imaginarias de Marcel Schwob

26 de desembre 2011

Pizarnik i la memòria




TABLA RASA


cisternas en la memoria
ríos en la memoria
charcas en la memoria
siempre agua en la memoria
viento en la memoria
soplan en la memoria


Alejandra Pizarnik

23 de desembre 2011

Tir



Foradar paisatges de postal
amb rifles de negra nit.

Illes pastanagals
turons, valls,
cascades, rierols
cèrvols, postes de sol,
albades, degotalls,
núvols de cotó
i gran varietat de flors.

Porteu-me aquest cony de rifle!

22 de desembre 2011

Un bosc



del bosc de la memòria
sempre en surts malferit

Francesc Garriga Barata, d’un poema inèdit que va recitar a la presentació de Ragtime (La Central, 20.12.2011)

21 de desembre 2011

Consell poètic



"Un poeta, Braulio Arenas, me enseñó que cada diez versos hay que tirar uno oscuro, uno que no entienda nadie, ni uno mismo. Y ahí se arregla la cosa."


Nicanor Parra, al reportatge de Leila Guerrero El aire del poeta (Babelia, El País, 03.12.2011)

20 de desembre 2011

Cicle



Pales comprades corre-cuita
per a les tombes dels perduts
en aquest naufragi
que no vol supervivents.

El món és així:
té la impertinència del savi
que no sap quants segles té
i la sornegueria del murri
a cada catàstrofe.

19 de desembre 2011

Calories



Com voldria extirpar-me aquests sacsons!
Allò que més m'engreixa és la memòria.


Sebastià Alzamora, La part visible

16 de desembre 2011

Històries


"Ya se sabe, hay historias que narran algo mucho más profundo y complejo de lo que aparentemente nos relatan, y luego nos persiguen. Son historias que cuando terminan empiezan en nosotros."


Enrique Vila-Matas, Segundo dietario voluble (a Una vida absolutamente maravillosa. Ensayos selectos)

15 de desembre 2011

Dos regals



La Verónica Rojo és conscient de la desolació que l’envolta. Les ombres del passadís, les portes de les habitacions tancades des de fa anys i la llum espectral que s’escola per les persianes semblen emmirallar-se en la seva ànima. Mai ha acceptat no tornar a ser aquella idolatrada Verónica Rojo, l’estrella de la televisió, nena prodigi primer, adolescent encantadora després i finalment actriu imprescindible, envejada i cobejada per tothom.

El pas dels anys ha anat bastint un oblit que no pot acceptar. No entén com el públic, el seu públic, ha pogut oblidar-la. Quan s’acostava als trenta-cinc la feina va començar a afluixar. No la cridaven tant. Va deixar de ser convidada a festes, de rebre guions i propostes de feina que abans havia de rebutjar per manca de temps. Com va dir el seu representant abans de deixar-la plantada, el seu moment havia passat.

La Verónica Rojo es veu a si mateixa com la personificació del tòpic de no haver sabut pair la fama. Ara enyora la seva col·lecció d’àlbums on havia enganxat de forma sistemàtica totes les seves aparicions a revistes roses, diaris i guies de televisió. Els primers anys ocupaven més d’un volum. Més endavant, en la plenitud de la seva carrera, quan va protagonitzar “Tormentas de amor”, un culebrot que va allargar-se fins gairebé els mil episodis, cada any n’ocupava fins a quatre o cinc. Després la cosa va anar minvant. Els darrers tres anys no van poder omplir el darrer àlbum, que mostrava les seves últimes pàgines buides, plenes de l’oblit que no podia suportar. Ara enyora aquells àlbums. S’odia per haver-los llençat al contenidor una nit on la ginebra i la desesperació la van fer tornar valenta. Llençar la seva vida en paper imprès no va servir per canviar-la, per poder estabornir l’enyor del passat. Ara només pot fer ús de la memòria, que l’enganya cada dia més. La Verónica Rojo es rebolca en la seva pròpia llàstima. Se sent patètica i inútil. No pot més.

Quan el capvespre l’obliga a encendre el llum, pren la decisió. Farà allò que ha fet tantes vegades. Però aquest cop no serà un entreteniment. Avui s’hi jugarà la vida. Es vestirà amb elegància i anirà a l’avinguda comercial que hi ha a prop de casa. Allà, sota les lluminàries de Nadal, es deixarà veure. Si ningú no la reconeix, si ningú s’hi acosta per demanar-li una foto, un autògraf o fer-li un comentari elogiós sobre la seva carrera, tornarà a casa. Allà interpretarà el seu darrer paper amb les pastilles, la ginebra, la banyera envoltada d’espelmes i la fulla d’afaitar. Es sacrificarà per tal que el seu nom torni a l’actualitat. Si hi ha sort, els voltors voldran treure’n diners i inventaran apassionants mentides. Somriu mentre imagina que alguna cadena de televisió decideix fer un biopic de la seva vida. Espera que hi hagi criteri a l’hora de triar l’actriu protagonista.

Després d’una hora al bany el seu aspecte és esplèndid. S’ha maquillat i fet el pentinat que va popularitzar en un anunci de televisió, Rojo Rizos. Després es vesteix. El sastre rosa de Chanel encara li escau a la perfecció. L’abric de guineu blanca. Està perfecte. Per un moment oblida que s’hi està jugant la vida. Un cop es mira al gran mirall del vestidor, està convençuda que algú la reconeixerà, que avui tornarà a ser la gran Verónica Rojo.

L’avinguda la rep amb l’estridència del Nadal. Totes les botigues s’han vestit de puta de luxe per oferir-se als consumidors. La música es barreja amb el soroll de la densa circulació. Els arbres il·luminats i les garlandes aixopluguen a la multitud. I ella es passeja per aquest escenari lentament. Busca el reconeixement a les mirades que es creuen amb la seva amb dissimulada desesperació. Està disposada a trencar-se els peus fins que algú l’assenyali i s’hi acosti. Fins que tanqui la darrera botiga, si cal.

Bada a l’aparador d’una sabateria, mostrant el seu millor perfil. Una patètica estratègia per facilitar el reconeixement. Recorda quan anar pel carrer era un plaer. Quan algunes persones l’aturaven i es dirigien a ella com si fos realment el personatge protagonista del culebrot. Com li donaven consells, com l’advertien de les males arts de la seva rival eterna. La seva fama. La seva gent. El seu públic. Totes aquelles possessions que ara han desaparegut engolides per un oblit que no entén ni accepta. Sap que el millor regal de Nadal seria el de deixar l’anonimat ni que fos per uns minuts. Només uns minuts. De cop se n’adona que una mà li prem lleugerament el braç.

Quan es gira, el rostre afable d’un home una mica més jove que ella li somriu. I llavors s’opera la gran transformació. En escoltar el seu nom sorgeix l’estrella. Es mostra encantadora, simpàtica, aixeca una mica la veu per, qui sap si amb una mica de sort, convocar una petita rotllana d’admiradors. Ell es presenta. Li diu que sempre ha seguit la seva carrera, des de que era un nen i ella la graciosa protagonista infantil de “Los Fernández”. La Verónica Rojo està pletòrica. Aquell home, ben plantat i extraordinàriament agradable, li mostra una devoció que feia anys que no trobava. Llavors ell li demana d’acompanyar-lo fins el cotxe, ja que hi té algunes fotografies que voldria que signés. Verónica Rojo es mostra encantada de fer-ho. I quan ell apunta la possibilitat de convidar-la després a un cafè, la fama retrobada es barreja amb una fantasia que inclou una banyera, però aquest cop sense fulles d’afaitar, sinó amb xampany i potser un llit proper.

Baixen al pàrquing. S’acosten al cotxe de l’admirador. És una furgoneta fosca, impecable, enorme. L’home prem un comandament i la porta lateral s’obre amb sofisticació, lliscant silenciosament. Li ofereix galant el braç per tal que ella s’hi pugui enfilar. Un cop és a dins, ell puja i tanca la porta. Ella, sorpresa, veu que damunt del seient hi ha els àlbums. Els seus àlbums. Una mà li tapa la boca. Tot es fon a negre. 

La Verónica Rojo es desperta amb el cap emboirat. No sap on és. Inicialment pensa que de nou n’ha fet un gra massa amb la ginebra. Però comença a recordar la juguesca, el carrer ple de llums de Nadal, l’amable admirador. Obre els ulls amb certa dificultat. S’adona que està lligada de mans i peus. Una llum tènue l’ajuda a veure-hi cada cop més. Finalment identifica aquella cambra. Reprodueix exactament la que tenia a “Tormentas de amor”. Només hi ha un detall que la fa diferent. A les parets, un inquietant retaule de fotografies de la Verónica Rojo no deixa lliure ni un centímetre de superfície.

L’home entra, s’acosta i li demana educat que no cridi, que ningú no la pot escoltar. Ella fa que sí amb el cap i ell li treu la mordassa. S’asseu al llit, al seu costat. Mentre li carona les cabells, li comença a explicar que sempre ha estat enamorat i que quan la va veure llençar els àlbums al contenidor va decidir raptar-la per poder-la protegir d’ella mateixa.

Ara serà seva per sempre. La cuidarà i la castigarà si es porta malament, perquè ningú mai no l’estimarà com ell. Allà res no li mancarà. Seran feliços en aquell llit de “Tormentas de amor”. Veuran de nou tots els capítols, totes les pel·lícules, fullejaran tots els àlbums. Espera que entengui que ell l’estima com ningú mai no ho ha fet. I que el seu amor necessita que ella en sigui presonera i que mai més no vegi ningú. Com la clausura, li repeteix mentre la mà li acarona la cara plena de llàgrimes, com la clausura. Ja ho veuràs, li diu, com passarem el millor Nadal de la nostra vida.

La Verónica Rojo plora. Plora mentre mira les seves fotografies pertot. Plora mentre les cordes li premen canells i turmells. Plora mentre la mà de l’home eixuga les seves llàgrimes. Plora de felicitat, doncs aquell Nadal rebrà els dos millors regals, aquells que més necessitava. La vida, que l’allunyarà d’aquella banyera fastigosa. La vida i la llibertat de no ser mai més a la presó de l’oblit.

14 de desembre 2011

Negocis



«El gangster Lucky Luciano lo dejó dicho: en cualquier negocio lo primero que hay que procurar es no ser el muerto.»

Manuel Vicent, a l’article Ficción (El País, 25.11.2001)

13 de desembre 2011

Transcendència



Si en ti hay la aberración, rara e inútil, 
de querer ser un nombre que trascienda,
 
no estudies ni te esfuerces. Simplemente
 

aprende a manejar una pistola.

José María Fonollosa, del poema West Broadway

12 de desembre 2011

Una altra cosa


Després de més de quaranta anys, encara sóc fidel a Jean-Paul Sartre, que un dia va escriure: "Els poetes no parlen, tampoc callen; és una altra cosa".


Josep-Ramon Bach, L'enunciat

09 de desembre 2011

Premonició



Piedra negra sobre una piedra blanca

Me moriré en París con aguacero,
un día del cual tengo ya el recuerdo.
Me moriré en París -y no me corro-
tal vez un jueves, como es hoy, de otoño.

Jueves será, porque hoy, jueves, que proso
estos versos, los húmeros me he puesto
a la mala y, jamás como hoy, me he vuelto,
con todo mi camino, a verme solo.

César Vallejo ha muerto, le pegaban
todos sin que él les haga nada;
le daban duro con un palo y duro

también con una soga; son testigos
los días jueves y los huesos húmeros,
la soledad, la lluvia, los caminos...

César Vallejo

08 de desembre 2011

Les vísceres i els anys



Es tracta
d’escurar-se el coll com qui renega
volent fer de l’estossec una destral
de vent de força huracanada
que llesqui allò que vols matar.

Es tracta
de voler fer d’alquimista
d’albirar transmutacions
de la memòria fer-ne un sabre
dels odis fer-ne raons.

Es tracta
només de trobar-me
davant de tots els que sóc
oferir-los en safata
les gerres plenes de llot.

Una bacanal de memòria
l’orgia partida en dos
per una banda misteris
per l’altra només obsessions.

07 de desembre 2011

Distàncies



"He llegado a un paso de todo. Y aquí me quedo, lejos de todo, un paso."

Antonio Porchia, Voces

06 de desembre 2011

Més raons per escriure



«Escribo porque leo y gracias a la lectura nacen arroyos y afluentes del torrente de libros leídos. Escribo porque creo en la austera inmortalidad de la palabra escrita y en las bibliotecas como paraísos laicos. Escribo porque es el más poderoso acto libertario que conozco. Escribo porque el hechizo de la literatura es fulminante y a mí me hace ilusión ser aprendiz de aquellas magias.» 

Fernando Iwasaki, al reportatge de Jesús Ruiz Mantilla Por qué escribo (El País Semanal, 02.01.2011)

05 de desembre 2011

Dubtes avorrits de tan eterns



El perill de la mitja veritat
les brases de certeses fetes fum 
a la llar de foc de l’amnèsia.

Vols el vell tremir de l’espera:
no saber
si ha valgut la pena tacar els fulls.

02 de desembre 2011

01 de desembre 2011

Ciutat




«De este modo podremos llegar a comprender que un hombre es la
imagen de una ciudad y una ciudad las vísceras puestas al revés de un
hombre, que un hombre encuentra en su ciudad no sólo su
determinación como persona y su razón de ser, sino también los
impedimentos múltiples y los obstáculos invencibles que le impiden
llegar a ser, que un hombre y una ciudad tienen relaciones que no se
explican por las personas a las que el hombre ama, ni por las personas
a las que el hombre hace sufrir, ni por las personas a las que el hombre
explota ajetreadas a su alrededor introduciéndole pedazos de alimento en
la boca, extendiéndole pedazos de tela sobre el cuerpo, depositándole
artefactos de cuero en torno de sus pies, deslizándole caricias
profesionales por la piel, mezclando ante su vista refinadas bebidas tras
la barra luciente de un mostrador.»

Luis Martín Santos, Tiempo de silencio