"A tots els lectors apassionats només els jubila la mort"
Jaume Cabré, Llegia però no movia els llavis (notes sobre la lectura literària)
27 d’agost 2010
26 d’agost 2010
Escales
El temut avenc de les escales
el perdut rumor de la infantesa
el record partit per la memòria
el martell ferrat que tot ho esberla.
La paraula surt per les escletxes
la planura esquerpa del full blanc
la porta el passadís la finestra
la paraula brolla és com la sang.
Els llibres són maons d’altres vides
els poemes graons als miralls
els papers relligats a les lleixes
els vehicles que m’han fet estrany.
Les reflexions de cop misterioses
les tempestes d’onades gegants
les sento trencar dur entre les temples
les escales les pujo i baixen tant!
el perdut rumor de la infantesa
el record partit per la memòria
el martell ferrat que tot ho esberla.
La paraula surt per les escletxes
la planura esquerpa del full blanc
la porta el passadís la finestra
la paraula brolla és com la sang.
Els llibres són maons d’altres vides
els poemes graons als miralls
els papers relligats a les lleixes
els vehicles que m’han fet estrany.
Les reflexions de cop misterioses
les tempestes d’onades gegants
les sento trencar dur entre les temples
les escales les pujo i baixen tant!
25 d’agost 2010
Impressions
Ja he comentat que el meu interès per Dalí ve de lluny. A principis dels vuitanta vaig comprar Babaouo, guió cinematogràfic publicat en francès per primera vegada l’any 1932. L’exemplar inclou el facsímil d’una targeta de visita de Raymond Roussel, autor d’Impressions d’Àfrica (1910), on escrivia a Dalí que havia llegit Babaouo “amb molta simpatia confraternal”. Roussel va ser un autor reivindicat pels surrealistes i posteriorment pels membres d’Oulipo. No he llegit Impresiones de África fins fa ben poc. Me’l vaig trobar de nou llegint Enrique Vila-Matas i vaig decidir buscar el llibre d’una vegada. La seva lectura és una experiència extraordinària.
També fa molts anys vaig veure a TV3 la pel·lícula d’en Dalí Impressions de l’Alta Mongòlia (1974), dirigida per José Montes-Baquer el 1974. Un homenatge a Roussel, on el geni ampurdanenc ens explica amb el seu particular francès (subtitulat en català) una expedició a la recerca d’una civilització al·lucinògena. El paisatge sorgeix de la projecció de diverses menes de llum a la part metàl·lica d’un bolígraf de l’Hotel St. Regis de Nova York.
Paral·lelament, estic llegint Dalí, un creador disidente. Un recull de les ponències del congrés internacional Dalí siglo XXI. La fortuna crítica de un creador disidente, que va tenir lloc al Palau de la Generalitat el mes d’octubre de 2003. La majoria d’experts conclouen que més enllà de la figura estereotipada i polèmica que el propi Dalí va ajudar a crear, ens trobem davant d’un artista total que mereix una atenta lectura més enllà del tòpic. L’autor d’una obra diversa en els registres i sempre interessada per la ciència més puntera.
I ahir vaig trobar, precisament, Impressions de l’Alta Mongòlia, que he tornat a veure amb aquella emoció desordenada i plena de bon humor que sempre m’ha proporcionat l’experiència daliniana. No cal dir (però ho dic) que val la pena.
També fa molts anys vaig veure a TV3 la pel·lícula d’en Dalí Impressions de l’Alta Mongòlia (1974), dirigida per José Montes-Baquer el 1974. Un homenatge a Roussel, on el geni ampurdanenc ens explica amb el seu particular francès (subtitulat en català) una expedició a la recerca d’una civilització al·lucinògena. El paisatge sorgeix de la projecció de diverses menes de llum a la part metàl·lica d’un bolígraf de l’Hotel St. Regis de Nova York.
Paral·lelament, estic llegint Dalí, un creador disidente. Un recull de les ponències del congrés internacional Dalí siglo XXI. La fortuna crítica de un creador disidente, que va tenir lloc al Palau de la Generalitat el mes d’octubre de 2003. La majoria d’experts conclouen que més enllà de la figura estereotipada i polèmica que el propi Dalí va ajudar a crear, ens trobem davant d’un artista total que mereix una atenta lectura més enllà del tòpic. L’autor d’una obra diversa en els registres i sempre interessada per la ciència més puntera.
I ahir vaig trobar, precisament, Impressions de l’Alta Mongòlia, que he tornat a veure amb aquella emoció desordenada i plena de bon humor que sempre m’ha proporcionat l’experiència daliniana. No cal dir (però ho dic) que val la pena.
24 d’agost 2010
Estiu en va
La noció vital de l’angoixa
treballada en tardes de ferro
d’humitat infinita.
Cada regalim de suor és plom dels dies
que deixa el motlle de l’absurd
tatuat per tanta son mal portada.
Ves i ves més
allà on l’abric és necessari
navalla invisible el vent
que et fa somriure i fa paraules
dins de bars folrats de fusta
amb els gats vora l’estufa.
Em llegeixo a les esquerdes
a cada esvoranc d’atzar deliberat
que fa plecs a l’ombra més buscada
sota un sol que em fa animal.
D’aquesta pasta hi ha poetes
que en fan obres colossals
jo només lliuro batalla
ridícula de madelmans.
treballada en tardes de ferro
d’humitat infinita.
Cada regalim de suor és plom dels dies
que deixa el motlle de l’absurd
tatuat per tanta son mal portada.
Ves i ves més
allà on l’abric és necessari
navalla invisible el vent
que et fa somriure i fa paraules
dins de bars folrats de fusta
amb els gats vora l’estufa.
Em llegeixo a les esquerdes
a cada esvoranc d’atzar deliberat
que fa plecs a l’ombra més buscada
sota un sol que em fa animal.
D’aquesta pasta hi ha poetes
que en fan obres colossals
jo només lliuro batalla
ridícula de madelmans.
23 d’agost 2010
Gàbia del poema
Encerrado en la jaula del poema
Donde las damas me observan
Con una mezcla de curiosidad y espanto
Y un monstruo deforme me enseña una rosa
La rosa deforme de la nada.
Donde las damas me observan
Con una mezcla de curiosidad y espanto
Y un monstruo deforme me enseña una rosa
La rosa deforme de la nada.
Leopoldo María Panero / Félix Caballero, del poemari Apocalipsis de los dos asesinos
20 d’agost 2010
Silenci
Amb els anys el silenci es fa més gran
intens com núvol sord de tempesta
m’adopta com un fill no desitjat
solitària manta en temps de guerra.
El fang i la brutor de tots els anys
i tants personatges prescindibles
s’apilen al terrat que em fa de bar
on el vent fueteja irascible.
Llenço amb ràbia alegre tot el llast
a tocar dels dits hi ha el que m’inspira
i no vull ser part ni ser comptat
ni tampoc formar part de cap llista.
Quan es digui el meu nom per darrer cop
s’acomplirà el destí ineluctable:
haver existit i prou, per no ser res
calamarsa fosa vora el marge.
intens com núvol sord de tempesta
m’adopta com un fill no desitjat
solitària manta en temps de guerra.
El fang i la brutor de tots els anys
i tants personatges prescindibles
s’apilen al terrat que em fa de bar
on el vent fueteja irascible.
Llenço amb ràbia alegre tot el llast
a tocar dels dits hi ha el que m’inspira
i no vull ser part ni ser comptat
ni tampoc formar part de cap llista.
Quan es digui el meu nom per darrer cop
s’acomplirà el destí ineluctable:
haver existit i prou, per no ser res
calamarsa fosa vora el marge.
19 d’agost 2010
Recerca
La poesía que busco
es como un diario
en donde no hay proyecto ni medida.
es como un diario
en donde no hay proyecto ni medida.
José Emilio Pacheco, del poema A quien pueda interesar
18 d’agost 2010
Paràlisi del son
“Yo era ya uno y muchos”
Enrique Vila-Matas
Vull saber el somni
allò que sóc al final del cervell.
Identitat llunyana
bebop de sinapsi
saxos bioquímics d’obsessió.
Conscient que somnio
clavat al misteri tou de mandra
rebregat de silenci entre dos mons.
Parla’m del somni
d’aquells que amb mi també són jo.
Enrique Vila-Matas
Vull saber el somni
allò que sóc al final del cervell.
Identitat llunyana
bebop de sinapsi
saxos bioquímics d’obsessió.
Conscient que somnio
clavat al misteri tou de mandra
rebregat de silenci entre dos mons.
Parla’m del somni
d’aquells que amb mi també són jo.
17 d’agost 2010
Argentina
En Mikel, un amic basc-argentí que viu a Buenos Aires, m’envia un recull de graffiti que hom pot trobar en aquella ciutat. Tots mostren el descontent d’una població massa acostumada a la indefensió, a la gestió nefasta dels polítics, a la corrupció estructural. Tots fan referència a la situació econòmica i als abusos de poder que ha protagonitzat el matrimoni Kirchner (Néstor i Cristina), els darrers d'una llarga llista en esprémer en benefici propi i dels seus un país secularment maltractat. Aviat podrem subscriure’ls aquí? No ho sé, però en tot cas val la pena, més enllà de la realitat en la qual s’inspiren, degustar la seva ironia que sembla redactada per Les Louthiers.
Lo malo de Cristina no es que viaje, sino que vuelva.
Las inundaciones no se producen porque los ríos crecen, sino por que el país se hunde.
Prohibido robar, el gobierno no admite competencia.
En la Argentina, tenemos los mejores legisladores que el dinero pueda comprar.
Las putas al poder, con los hijos no nos fue nada bien.
Qué bien estábamos cuando estábamos mal!
Argentina dentro de poco va a ser un paraíso, vamos a andar todos en bolas y sin manzanas.
En Argentina los honestos son inadaptados sociales.
El país estaba al borde del abismo y con Cristina hemos dado un gran paso adelante.
Las inundaciones no se producen porque los ríos crecen, sino por que el país se hunde.
Prohibido robar, el gobierno no admite competencia.
En la Argentina, tenemos los mejores legisladores que el dinero pueda comprar.
Las putas al poder, con los hijos no nos fue nada bien.
Qué bien estábamos cuando estábamos mal!
Argentina dentro de poco va a ser un paraíso, vamos a andar todos en bolas y sin manzanas.
En Argentina los honestos son inadaptados sociales.
El país estaba al borde del abismo y con Cristina hemos dado un gran paso adelante.
16 d’agost 2010
La vida i els llibres
"Por eso ahora puedo decir tranquilamente que, entre la vida y los libros, me quedo con éstos, que me ayudan a entenderla. La literatura me ha permitido siempre comprender la vida. Pero precisamente por eso me deja fuera de ella."
Enrique Vila-Matas, El mal de Montano
13 d’agost 2010
Feina peculiar
"Es un trabajo peculiar, éste de escribir. La jornada empieza con una serie de círculos, a medida que uno da vueltas en torno al hecho fundamental e inevitable de la página en blanco y la seguridad de que no hay una forma correcta de expresar una cosa; las combinaciones posibles de palabras en una frase son infinitas. Mi amigo Martin Amis dice que cada página de prosa es el resultado de un par de miles de errores. Yo creo que ése es un cálculo por lo bajo. Inténtalo de nuevo, recomienda Beckett. Vuelve a equivocarte. Vuelve a equivocarte mejor."
John Banville, a Reportaje: diario de escritores (El País Semanal, 25.07.2010)
John Banville, a Reportaje: diario de escritores (El País Semanal, 25.07.2010)
12 d’agost 2010
Sempre l'absurd
"En última instancia, una vida no es más que la suma de hechos contingentes, una crónica de intersecciones casuales, de azares, de sucesos fortuitos que no revelan nada más que su propia falta de propósito".
Paul Auster, La habitación cerrada
11 d’agost 2010
Oblit
El olvido se acumula
como un anillo de fondo en las raíces.
El recuerdo no es más que un sueño
especialmente pesado
del olvido.
Roberto Juarroz, fragment de Poesía vertical II
10 d’agost 2010
09 d’agost 2010
La darrera cantonada
"Sin necesidad de forzarlas, me han llegado con suprema puntualidad la angustia por la fuga del tiempo y la enfermedad -porque es una enfermedad- del misterio de la vida. (...) Me ha hecho pensar en todas esas caras que vemos en nuestras calles habituales y que, si un día dejamos de verlas, nos quedamos medio tristes, porque intuimos que han doblado el silencio, por última vez, la definitiva esquina de siempre."
Enrique Vila-Matas, Dietario voluble
06 d’agost 2010
Combatre el no-res
"Entre las muchas maneras de combatir la nada, una de las mejores es hacer fotografías."
Julio Cortázar, Las babas del diablo
05 d’agost 2010
Mèmòria i oblit
"Las cambiantes formas de la memoria, que está hecha de olvido."
Jorge Luis Borges, del poema Lo nuestro
Jorge Luis Borges, del poema Lo nuestro
04 d’agost 2010
Principi d'incertesa
Què vols que et digui de la vida
del misteri en cada vetlla
del desdoblament del somni
en aquest submarí
que emet el sonar de l’ofec.
Què vols que et digui
si som cada cop menys els que pensen
i més els que volen fer més gran
la bombolla inert dels mediocres.
Què vols, què, què
però ara que me n’adono
ningú m’ha preguntat res.
del misteri en cada vetlla
del desdoblament del somni
en aquest submarí
que emet el sonar de l’ofec.
Què vols que et digui
si som cada cop menys els que pensen
i més els que volen fer més gran
la bombolla inert dels mediocres.
Què vols, què, què
però ara que me n’adono
ningú m’ha preguntat res.
03 d’agost 2010
Corregir
"Y es que ningún escritor es bueno hasta que aprende a corregir. Pero atención: tampoco corregir es tan fácil como a primera vista pueda pensarse. Recuerdo que el pintor Delacroix solía decir que hay dos cosas que la experiencia debe aprender: la primera es que hay que corregir mucho; la segunda es que no hay que corregir demasiado".
Enrique Vila-Matas, Dietario voluble
02 d’agost 2010
Afores de Campos 2
El llumí grandiloqüent
l’ofec de vent roent
les pedres reverberen.
Aquest matí de dissabte l’entenc
amb la revelació del mite.
Porxada, aire essencial
veus xerren mallorquí
a la vora del camí
abandonat un poal.
Aquest poema no té pressa
les formigues em fascinen
de calitja n’hi ha un sac ple
ara escric vestit de blanc
com qualque monjo eremita.
l’ofec de vent roent
les pedres reverberen.
Aquest matí de dissabte l’entenc
amb la revelació del mite.
Porxada, aire essencial
veus xerren mallorquí
a la vora del camí
abandonat un poal.
Aquest poema no té pressa
les formigues em fascinen
de calitja n’hi ha un sac ple
ara escric vestit de blanc
com qualque monjo eremita.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
