Em pregunto constant si sóc qui mana
en aquest viatge de final segur.
L’autoritat és ocell que se m’escapa
i em sento com tibat per un jou mut.
Res de nou. Tot plegat és una trampa.
La realitat sense somni és un embut.
M’estimo més omplir el got de paraules
pensar-hi només a l’hora del vermut.
Prenc les eines sense trobar nansa.
De déus, timons i creus, no res. No en vull.
Si quan escric alguna cosa em passa
ja en tinc prou tot i saber que m’he perdut.
