Els bestsellers de Bob Dylan

És el primer cop que parlo del Nobel de Literatura -exceptuant un article sobre Vargas Llosa, no per Nobel sinó per pocassustància- i potser serà l'últim, però Bob Dylan deu ser l'autor premiat amb aquest Nobel de qui més coses he llegit.

I és que Bob Dylan ha fet unes quantes cançons que per lletra i música mereixen estar entre les millors de la història del pop. Amb el seu permís (i sense també) en repassaré unes quantes:

• "Like a Rolling Stone" (1965). Per molts, per moltíssima gent la millor cançó de la història. La revista Rolling Stone així ho va decidir també, suposo que per publicitat subliminal del nom. "La vaig escriure, no vaig fallar. Em va sortir d'una tirada" deia Dylan amb 24 anys sobre la seua millor cançó. I afededeu que sí que la va encertar. Els inicis de la cançó provenen d'una estrofa de "Lost highway" de Hank Williams que comença "I'm a a rolling stone, I'm alone and lost/ For a life of sin I've paid the cost" i d'un piano on Dylan improvisà el riff de piano. A partir d'això l'orgue d'Al Kooper, la guitarra de Mike Bloomfield, la interpretació vocal de Dylan i "How does it feel?/To be without a home/ Like a complete unknow/Like a rolling stone". Ramon Gener en un programa del Versió RAC1 d'aquest estiu la va analitzar nota per nota, quina llàstima no haver trobat el podcast perquè val al pena escoltar-lo l'hora sencera parlant d'aquest tema. Per cert, la versió que van fer els Rolling Stones va ser apoteòsica! 

• "Desolation row" (1965). La cançó dura més d'onze minuts i conté 659 paraules -no em dirà que gairebé no és un text literari això-. i Dylan la va escriure durant un trajecte en taxi per Nova York. Coneixent la durada de la cançó el preu de la carrera li devia sortir per un ull de la cara. Està inclosa en el disc Highway 61 Revisited -en aquest article ja vaig parlar del disc-.

• "Highway 61 revisited" (1965). Una altra cançó del seu millor disc, aquesta és la que li dóna nom genèric. És una cançó en part autobiogràfica ja que "l'autopista 61 comença on jo vaig néixer".

• "Blowin' in the wind" (1962). Dylan afirma sobre la cançó protesta més famosa del món  que "aquesta no és una cançó protesta ni res d'això perquè jo no escric cançó protesta". La cançó pertanyia al seu segon disc The Freewheelin'. Una cançó feta en deu minuts afegint la lletra a una cançó tradicional folk. Potser pel caràcter esquerp del cantant o potser perquè no era guapo, algunes de les seues cançons ens arribaven abans per la veu de la seua amant Joan Baez que no pas per ell.

• "A hard rain's a-gonna fall" (1963). El disc The Frewheelin' va estar 32 setmanes en llista tot i que només va arribar a una posició 30, això indica que la gent poc a poc anava comprant-lo perquè en aquell moment era el "nostre millor cantautor actual de cançons folk" segons els americans. Aquesta és la cançó número 6 del CD.

• "Just like a woman" (1966). Inclosa en el disc Blonde on blonde, Dylan composà aquesta cançó el Dia d'Acció de Gràcies de 1965.

• "Visions of Johanna" (1966). Aquesta balada gravada d'una tirada el dia de Sant Valentí de 1966 incorpora el guitarrista Al Kooper i també s'inclou en Blonde on blonde.

• "Rainy Day Women nos 12 and 35" (1966). Una cançó que mai no he sabut interpretar, que no sé pas què nassos vol dir, però que va ser el single de Blonde on blonde que va arribar més amunt en llistes, al número 2.

• "All along the watchtower" (1968). La quarta cançó de l'elapé John Wesley Harding és una cançó llarguíssima, amb versos que semblen interminables i anticipant un apocalipsi. Potser és més coneguda la versió de Jimi Hendrix.

• "Tangled up in blue" (1975). Aquesta cançó obre el disc Blood on the Tracks i segons Dylan l'havia costat "deu anys de viure i dos d'escriure". La cançó, inspirada en clàssics com Hank Williams i Lefty Frizzell, tracta sobre la seua crisi matrimonial. 

• "Mr Tambourine man" (1965). La cançó la van popularitzar els Byrds al poc temps de publicar-se en el disc Bringint it all back home (aquí ja en vaig parlar). Estava inspirada en el guitarrista Bruce Langhorne que havia tocat amb Dylan alguns cops ja que "tenia una pandereta gegant com la roda d'un tren". 

• "Subterranean homesick blues" (1965). També del disc Bringing it all back home té una barreja de Chuck Berry i altres cançons animades que fan sentir un Dylan diferent, potser perquè ens alliçona sobre drogues i altres paranoies. John Lennon digué sobre aquest tema: "Em pregunto si algun cop podré fer alguna cosa al'alçada d'aquest tema".

• "Knocking on heaven's door" (1973). Amb aquest tema Dylan ressuscità després d'estar tres anys a l'atur. La cançó apareix a la BSO de la pel·lícula Patt Garret y Billy the Kid on ell també hi surt fent una petita interpretació. Recomano escoltar la versió reggae d'Eric Clapton i la heavy pastelera de Guns'n'Roses.

• "Lay Lady Lay" (1969). Cançó inclosa en el disc Nashville Skyline, el disc de més curta durada amb només 26 minuts de música. Aquesta balada fou escrit per a la pel·lícula Midnight cowboy, però finalment fou descartada. Recomanable la versió dels Duran Duran.

• "Positively 4th street" (1965). Cançó publicada com a single i que no s'inclogué en cap disc fins deu anys després. Aquí Dylan canta sobre el carrer West 4 de Greenwich Village on va viure-hi.

• "The times they ar a-changin'" (1964). La cançó, inspirada en balades folk irlandeses i escoceses, es convertí en un himne poc després de l'assassinat de John F. Kennedy.

• "Hurricane" (1976). En els vuit minuts de cançó Dylan defensa el boxejador Rubin Hurricane Carter d'una injusta condemna per un triple assassinat. La cançó està coescrita amb el dramaturg Jacques Levy. El tema protesta obre el disc Desire en el qual hi col·labora Eric Clapton.