Quins llibres m'emporto?

Aquest matí m'ha agafat un atac de nervis, com el que tindré exactament d'aquí a dues setmanes, a aquesta mateixa hora. Per què em poso tan nerviosa? Per què tinc la sensació que tot ha d'anar malament, sempre?

He comprovat les coses que tinc impreses: bitllets d'avió (per què coi he de fer tantes escales?), reserves d'hotel i no sé quantes coses més. Fins i tot he detectat un error en les coses que portaré. Com si no ho hagués mirat ja prou vegades. I sempre hi ha errors. I espero no haver-ho de descobrir d'aquí a exactament dues setmanes. Dimarts. 21 d'agost. A les 14:00, hora catalana.

I llavors he començat a pensar en llibres. En principi, tenia pensat dur dos llibres: el setè Harry Potter i el tercer de les cròniques d'Idhun. El d'Idhun havia de sortir de la biblioteca, i l'havia de tenir a mitjans de juliol, però algú el té retingut (de què em sona?) i com que la biblioteca fa festa, no el tindré fins al setembre. I en Harry Potter, doncs al ritme que estic llegint, ja l'hauré acabat. Fa un parell o tres de mesos em posava amb el tercer i ara tinc llegida una quarta part del setè.

El que em deixa en un greu problema. Perquè a mi, la roba que m'emporti m'és igual. Però si he d'estar moltes hores en un avió, o fent escala a no sé on, necessito un bon llibre. Més que res perquè ja sé que a l'avió no dormiré (com pot ser que dormi tan bé en aquests trens de la renfe i sigui incapaç de dormir als avions?). Així que he anat a la gran pila de llibres que tinc per llegir.

El primer que se m'ha acudit ha sigut agafar tota la sèrie de llibres de la Fundació. Però no ens enganyem, són curts i són molts. No penso portar 10 llibres. Necessito un parell o tres de llibres llargs. I llarg vol dir llarg.

El primer llibre que m'ha caigut a les mans ha sigut el Silmarillion, que fa temps que el tinc esperant. No és excessivament llarg i segurament m'aniria bé llegir-lo tot d'una sentada, així no em perderia. Però em fa una mica de por. Em fa por perquè el meu amic friki em va dir un dia que potser millor que no el llegís, i sol encertar. I em fa por perquè és un llibre heretat del meu tiet, el que llegeix molt, i l'únic de la família a qui li agraden aquest tipus de llibres. I ell no el va poder acabar. Hi ha un punt de llibre (bé, de fet és un bitllet de loteria del dia que el meu tiet complia 20 anys, que suposo que no deuria estar premiat) i diguem que va ser incapaç de llegir-se una quarta part del llibre.

He vist l'Eldest, però m'he negat a tocar-lo. Eragon em va encantar, però quan vaig arribar al final em vaig enfadar. Ja ni recordo de què anava Eragon, i si ara llegeixo Eldest, em passarà el mateix. Espero a que surti El Llegat i llavors faig una marató Eragon, com he fet amb en Harry Potter.

La magia de Recluce. A algú li sona? Sé que el vaig comprar jo (ningú proper a mi em compraria un llibre així, malgrat que jo sempre tiro per aquest camí). Però no sé si és una bona idea començar una nova saga de novel.les de màgia. Segurament hauria d'esperar un temps. Tot i que, si no llegeixo aquest primer, no sabré si continuar.

Taliesin té uns quants números. Llarg i també tinc ganes de comprovar si val la pena llegir-se tots els llibres del Ciclo Pendragon. I fa molt temps que no llegeixo res d'aquesta època, cosa que no pot ser!

Garras y colmillos és l'únic llibre curt que em crida l'atenció per emportar-me'l. Els altres els he desestimat, però aquest està en el límit entre el que es podria considerar curt i el que es podria considerar mitjanet. I la història crec que em pot agradar.

Grimpow em fa una mica de mandra, perquè el tinc en tapa dura i ocupa molt d'espai (cosa important). Però tot i així...

Seguint amb el tema de Taliesin, hi ha la Dama de Avalón. El problema és que he llegit dos llibres de la trilogia: el primer molt bé, però el segon, fluixet. Em fa por començar aquest tercer i comprovar que ha seguit la progressió...

I, finalment, venen els regals. Aquells llibres que algú m'ha regalat algun cop (familiars, és clar!) convençuts que m'agrada llegir, i que com que m'agrada llegir em poden regalar qualsevol llibre, que segur que m'agrada. El que ells no saben és que sóc una lectora bastant crítica i que... bé, que alguns d'aquests llibres només em provoquen ganes de dormir (ep! Que això pot ser interessant! I si me n'emporto un d'aquests llibres i així aconsegueixo dormir a l'avió?) Així que aquí està la llista de llibres que, per dimensions (acceptaré algun llibre mitjanet si el tinc en edició de butxaca) puc portar, però que em fa una mandra llegir... El secreto de la Atlántida (i si li dóno a mon pare, que a ell li agradarà?), Los asesinatos de Manhattan (amb aquest segur que no dormo, vaja, dic jo), El origen perdido, El último catón (els agrada, la Matilde Asensi, a la meva família...), La nit de l'Oracle (em sembla recordar que aquest bon home em posa nerviosa), El gran engany (bé, aquest em posa més nerviosa que en Paul Auster i no penso llegir-me'l, a no ser que sigui l'últim llibre de la pila, cosa altament improbable), un parell d'en John Grisham (de qui n'he llegit un parell més i crec que passo de llegir-ne cap més), Baudolino (no recordo haver dormit tan ràpid cada nit des que vaig llegir el Pèndol de Foucault), Cisnes Salvajes (realment, em fa molta mandra) i, per últim, un de la Danielle Steel (sincerament, algú es creu que jo em llegiré un llibre de la Danielle Steel?).

Bé, després de carregar-me a la meitat dels escriptors de best-sellers (no ho hauria de fer, ho sé, cadascú llegeix el que li agrada, i si a tothom li agrada i a mi no, és que sóc jo la rara), ja se m'ha passat l'atac de nervis.

Això sí, no sé quin dels meus llibres de la pila emportar-me. Ha de ser alguna novel.la, perquè per llegir altres coses (llibres de divulgació i aquestes coses) necessito tranquil.litat i poder consultar altres coses mentre ho llegeixo o em torno boja.

Així que, algú ha llegit algun dels llibres? Algun comentari? Quins llibres m'emporto?

Per què?

Per què les meves ulleres les posen amb un model masculí?

Per què m'agraden tant les tempestes d'estiu, llamps i trons, i l'olor de la terra mullada?

Per què aquest matí l'autopista anava tan plena en direcció a Barcelona i no hi havia cotxes en direcció a Figueres?

Per què aquest matí, quan he pujat al cotxe, he pogut escollir entre 5 ulleres diferents per posar-me?

Per què el gos s'escapa just el dia que el treus a passejar i acaba de ploure? Just el dia que no pots saber on és per on hi ha la fressa al mig del bosc, perquè tot el bosc està ple de fresses de gotes que cauen dels arbres?

Per què si anar de Girona Nord a Girona Sud és gratuït, no val el mateix anar a Barcelona si agafes l'autopista a Girona Nord que a Girona Sud?

Per què, just quan arribes a casa a l'hora de dinar i vas a menjar-te l'última cosa que havies de menjar-te abans de dissabte, veus que s'ha fet malbé? I per què just en aquell moment sona el timbre, i és el dels congelats, que ve a vendre, i tu en comptes de comprar-li alguna cosa, li dius que no?

Per què quan mires pel retrovisor sense ulleres no veus res? Bé, jo no veig res. El retrovisor és a prop, no hauries de veure les coses com si miressis a prop? Aleshores, per què sense ulleres no es veu res del que hi ha lluny? Si el retrovisor és allà mateix! Passaria el mateix amb un telescopi?

Per què, quan el timbre comença a sonar, sona tota la tarda seguida?

Per què les meves ulleres porten la marca tan visible? No me'n vaig adonar quan me les vaig provar...

Per què escric a aquestes hores? Ah, no, que aquesta la sé: perquè ahir va tronar tota la tarda-vespre i no vaig poder engegar l'ordenador. I em vaig quedar sense llum, vaig anar a dormir aviat, i m'he despertat a mitja nit, quan ha tornat la llum i s'ha engegat la radio...

Per què quan portes les noves ulleres de sol i rius, les galtes et toquen a les ulleres?

Per què mirant si podia ajudar algú amb un dubte vaig descobrir que el blogger incorpora unes enquestes per defecte i em moro de ganes de posar-ne una? I de fer-li una nova cara al blog?

Per què faig més preguntes de per què que una nena de 3 anys?

La facultat de desaparèixer

Hi ha una persona que crec que pot fer màgia. O que, com a mínim, té la facultat de desaparèixer. L'altre dia l'Anna me'n va fer recordar, per un comentari.

Fa 11 anys. Era als passadissos de l'institut. Acabava d'omplir els papers, amb les opcions per entrar a la universitat. Nosaltres ho vam fer un cop ja vam saber les notes de la selectivitat. Abans no es feia, però nosaltres estàvem en pla pilot. Ja marxava cap a casa, amb el meu paper amb 3 opcions. Podia haver-ne omplert més, però sabia que entraria a la primera. I, en cas de no entrar, segur que entraria o a la segona o a la tercera. De cop, vaig sentir una veu que em deia hola. Em vaig girar, i allà estava.

No sabia què hi feia, allà. Havia suspès dues assignatures de COU. Em va dir que havia d'anar a parlar amb la tutora, per veure què faria l'any següent. Hi podria haver anat qualsevol dia, però va escollir el dia que hi anàvem tots els que havíem aprovat la selectivitat. Va dir que tenia ganes de veure a la gent.

- Saps qui té la millor nota de tot l'institut?
- No, no m'hi he fixat.

I era veritat. Tenia la nota que volia, què m'importava el que havien tret els altres?

- L'Àlex i jo hem estat mirant-ho.
- Què, us avorríeu?
- No, teníem curiositat... Em deixes veure el paper amb les notes?

I mentre es mirava el paper de les notes, va aparèixer una noia de la classe, que va venir directa. La típica noia pilota, empollona, d'aquelles que fan tanta ràbia. Va mirar el paper, i li va dir despectivament:

- Tu no has fet la selectivitat, veritat? Són les de la Lluna, no? Deixa'm veure!

I mentre jo me la mirava amb cara de vés a emprenyar a algú altre, em va deixar anar:

- Ja! He tret millor nota que tu de filosofia.

Doncs que bé.

Vaig recuperar el paper de les notes, sense dir-li el que es mereixia: i de les altres? Però vaig callar i em vaig girar a buscar a qui havia estat parlant amb mi.

Ja no hi era. Havia desaparegut i no ens vam tornar a veure en uns quants anys.

M'havia dit que volia estudiar empresarials. I jo vaig donar per fet que havia repetit el COU, havia entrat a empresarials, i havia estudiat el que volia.

I ens vam trobar on no hagués pensat mai que ens poguéssim trobar. Jugava amb avantatge, sabia el meu nom abans de veure'm.

No va aparèixer fins a l'últim dia. No vaig ser capaç de reconèixer a qui havia estat parlant amb mi temps enrere. Havien passat... 7 anys? A més, que estigués allà era una cosa impensable per mi, si m'ho arriben a dir, no m'ho crec.

Em va donar un paper on hi havia el seu nom. Jo mirava cap a una altra banda, ni tan sols vaig mirar qui em donava el paper. Vaig mirar el paper, i vaig comprovar que tot estigués correcte, fins que els meus ulls es van parar en el nom. El nom i els dos cognoms. De què em sonaven?

Quan em vaig adonar de què em sonava aquell nom, vaig aixecar el cap. Ja no hi era. Havia desaparegut.

Tres pel.lícules (o quatre)

Estic atontada. O més atontada del normal, suposo que hauria de dir.

Qui deia que no mirava mai la tele?

Fa uns dies vaig descobrir que una forma d'animar-me era posar-me davant de la tele a mirar alguna peli d'aquestes tan dolentes.

Avui crec que he mirat quatre pel.lícules. O tres, o cinc, no ho sé, he perdut el compte.

També he mirat alguna sèrie (això de que els papes tinguin el satèl.lit no sé si és bo o dolent).

En aquests moments estic al meu seient preferit. En una banda hi ha el comandament de la tele; a sobre les cames, el portàtil, i a l'altra banda hi tinc un llibre. He sortit de casa al matí per passejar el gos una horeta i a la tarda una horeta més per tornar a passejar el gos. Em sembla recordar que he dinat i esmorzat a davant de la tele.

Ara mateix em sento una vaga, però vaga, vaga, vaga.

El meu cap ha arribat a una conclusió. I això mentre llegia, mirava coses per internet i mirava la tele a la vegada... No, de fet hi ha arribat mentre era al mig del bosc amb el gos.

I no ha sigut cap frase d'aquestes dolentes de peli dolenta, del tipus de "no se es valiente si no se tiene miedo" (mare de déu, quina gran frase!), o del tipus de "para qué nos caemos? Para levantarnos después" (no sabria si escollir aquesta o l'anterior com a millor frase de la història).

En aquesta vida hi haurà moltes coses que em faran mal. Hi haurà coses que no m'agradarà saber. Però, d'una forma o una altra, les coses passen, tant si les sé com si no. I si no les sé, potser viuré més feliç, però viuré enganyada. I, encara que la frase sigui dolentíssima, crec que és millor saber les coses, afrontar les coses cara a cara, encara que facin por. I si m'enfonso, o qualsevol altra cosa, l'únic que he de fer és aixecar-me. I llavors almenys sabré la veritat, no viuré enganyada.

Però estic molt espessa. Tanta estona aquí davant m'ha atontat. Així que em sembla que vaig a preparar-me el sopar. Tinc uns 20 minuts abans no comenci la següent pel.lícula que vull veure.

Demà serà un altre dia. I prometo no mirar la tele. Després de l'empatx d'avui, dubto que la torni a mirar en dues setmanes. I perquè en dues setmanes estaré en un avió, i encara que porti algun llibre, les possibilitats d'entretenir-se tantes hores en avió són petites i segur que acabo mirant la tele... o no.

Vull deixar de tenir flaixos

De vegades tinc flaixos. Massa sovint. Flaix, i el meu cervell entèn alguna cosa que no hauria d'entendre, perquè és alguna cosa que algú no m'explicaria, perquè no n'he de fer res, però me n'entero.

És una situació difícil, i llavors no sé quina cara posar.

Com quan una parenta meva es va embolicar amb el seu jefe.

El problema dels flaixos és que llavors, cada cop, trobes més raons que et donen la raó, i cada cop és més clar.

I no faig res més que preguntar-me per què l'altra gent no ho veu. Per què, si és tan clar, ningú no fa cap comentari? Ningú se n'adona? Però no, veus que no.

Però a vegades els flaixos fan mal.

A vegades et donaries cops de cap a la paret.

A vegades penses que segurament...

Però t'adones que tant li fa, que és igual. Que igualment tu no serveixes per res, i no tens cap interès. I voldries tirar enrere en el temps.

Però a la vegada vols mirar endavant.

I vols deixar de tenir flaixos. Perquè si els expliques a algú, et diuen que són imaginacions teves, però cada cop acaben havent-hi més indicis que apunten a aquella direcció i voldries no saber-ho.

I hauries d'estar treballant, però has tingut un flaix i saps que, durant una estona (una bona estona) no faràs res de bo. I agraeixes que l'edifici estigui buit i que ningú no et vegi, que ja només et faltaria haver de donar explicacions.

I saps que aquesta tarda aprofitaràs que has d'anar a buscar les ulleres per anar al teu lloc preferit i quedar-te mirant el buit durant una bona estona (una hora? Dues hores? Fins que apareixi algú i comencis a sentir comentaris de que aquesta noia fa molta estona que és aquí, sense fer res, i si li passa alguna cosa?).

Vull deixar de tenir flaixos.

No, els flaixos no són bons. He estat a punt de tancar els comentaris, i suposo que ho hauria de fer.

Vacances de pares

D'aquí a unes 10 horetes em torno a quedar sola a casa. Que sí, que ja ho sé, que tinc edat d'haver-me independitzat, i que això i que allò altre, però continuo visquent a casa els pares i molt em temo que hi seguiré vivint en el futur proper.

Se'n van, aquest cop al lloc de cada estiu, i jo agraeixo quedar-me. Com sempre, amb la iaia i el gos, està clar.

Quan he arribat a casa, ma mare m'ha fet agafar un atac de nervis. La cuina estava plena de coses de dalt a baix, i llavors ha començat a recitar. Que si t'he deixat no sé què al congelador, no sé què més a la nevera, i no sé què t'ho has de menjar en un parell de dies, així que ja tens dinar per demà. I a la nevera també hi tens allò altre, però només durarà un dia, així que t'ho menges demà per sopar. Ah, i allò altre, que t'ho has de menjar demà per dinar.

He estat a punt de preguntar-li que quants cops vol que dini demà, perquè tinc tantes coses que s'han de menjar demà, o com a molt dissabte, que si m'ho menjo tot, reventaré.

Tornaran just a temps per portar-me a l'aeroport, que el tema no està com per anar-hi en renfe. La tornada sí que l'hauré de fer en renfe, i només espero que no sigui com l'últim cop: després de més de 24 hores d'aeroports, el tren va decidir parar-se hora i mitja a Mollet, entre altres coses, i vaig acabar trigant 6 hores des de l'aeroport a l'estació de Girona...

I, després de portar-me a l'aeroport, seré jo la que em passaré uns dies fora, fent vacances de pares (o ells de mi).

En total, gairebé 4 setmanes de vacances de pares, malgrat que jo no faig vacances. Em sembla que m'aniran bé. D'una forma o una altra, són vacances...

Què faria?

Què faria sense els teus comentaris irònics, que fan que em prengui les coses a riure, i els problemes deixin de semblar problemes?

Avui havia d'escriure un post fosc. Un post que començava amb una cosa que fa el meu pare i que em fa molta ràbia, que és donar als altres de menys. Bé, no és donar als altres de menys, però és una cosa que fa molt sovint.

Ahir, per exemple, vaig baixar a sopar i estava mirant un concurs de la tele. I, només d'entrar, el meu pare em va deixar anar el comentari "sí, ya ves, este concursante es muy malo. Es biólogo y le han preguntado si no sé qué era una planta y no lo ha sabido. Vaya biólogo! Qué mal estudiante tendría que ser! Y a eso le llaman biólogo, sin conocer una planta?"

Sempre fa comentaris d'aquest estil, quan la gent té una carrera. Si fan un petit error en qualsevol cosa que li sembli que és del seu domini, ja els diu de tot. I si no tenen carrera... Estic acostumada a sentir comentaris de la gent que m'envolta. "Bah, si estuvo 5 años para hacer una carrera de 4. Es un vago". O coses de l'estil "sí, ya ves, una carrera y trabajando en una fábrica". O el típic "no fue capaz de ir a la universidad". Tothom és dolent, no hi ha ningú bo, no hi ha ningú que es mereixi ser amic meu, perquè sempre té alguna cosa, sobretot en el terreny acadèmic o de feina. Com si jo fos aquí un Einstein!

El post, però, no anava per aquí. Anava pel fet que jo no vull convertir-me en algú com ell. Tots som humans, i tots ens podem equivocar. I cadascú decideix què vol fer a la vida, i si no vol estudiar, doncs que no estudii. I si vol treballar en una fàbrica, perquè no troba feina enlloc més, doncs que hi treballi. I jo no sóc ningú per jutjar a ningú. Faltaria més!

No ho fa amb tothom, això, el meu pare, està clar. Només amb la gent que va als concursos. Bé, i amb qualsevol noi que vegi parlar més de mig minut seguit amb mi i que no li agradi (o sigui, qualsevol noi que vegi parlar més de mig minut seguit amb mi).

I ja me n'he anat de tema. Jo deia que no volia convertir-me en algú així, però m'he adonat que jo també ho faig una mica. No amb el que ha estudiat la gent o amb el que treballen, al cap i a la fi una persona és una persona, independentment del que hagi estudiat o del que sàpiga, i a mi no m'importa. El que passa que m'he adonat que el que jo anomeno "gent simple" em posa nerviosa.

I em sento fatal, perquè jo no sóc ningú per anar jutjant la gent, i per dir-li simple a algú, que jo fico la pota bastant sovint. I ni tan sols sé explicar què és el que entenc jo per "gent simple". Gent que són incapaços de veure més enllà del seu nas; gent que es creuen el que ha dit no sé qui, només perquè ho ha dit no sé qui, i sense raonar el que s'han cregut. Però tampoc és ben bé això. Gent d'aquella que, quan acaba de dir alguna cosa, et quedes amb la sensació de que són tontos, i tonto vull dir que no arriben a més, per alguna raó que no sé.

Però, tot i així, jo també fico la pota, jo també semblo tonta sovint, jo també em crec certes coses... Així que no sóc ningú per dir simple a algú altre, però malgrat tot, alguns cops ho dic. Molt pocs, sí, però de tant en tant ho faig. No en veu alta, però sí per mi mateixa.

La gent simple em posa dels nervis. I em fa sentir fatal. D'una banda, perquè em posen nerviosa, amb les seves deduccions errònies, i que sempre creuen que són correctes, que tenen raó, i intenten ridiculitzar-te si dius el contrari, o et diuen que la ciència no té raó, o que els confonc amb els números i els estic enganyant. Però també em sento malament amb mi mateixa, perquè sé que no tinc cap dret a dir simple a ningú (per què s'assemblarà tant la paraula simple a la paraula ximple?). No tinc cap dret a posar-me nerviosa per algun comentari simple que fa algú. Però m'hi poso. I llavors lluiten a dintre meu els nervis de la persona que tinc a dintre, que vol dir-li quatre coses ben dites a qui té a davant, dir-li que si no ho veu, que està dient una gran tonteria. Però també lluita aquell homenet que tots tenim a dintre i que es diu consciència, i que em diu que sóc mala persona, i que jo sovint també fico la pota. I que la diferència està en què jo reconec que m'he equivocat, si algú m'ho raona, però aquestes persones simples no i... crec que hauria d'anar a córrer uns quants quilòmetres per treure'm els nervis de sobre.

I al final ho he fet, he escrit el post. El post que he pensat que escriuria aquest migdia. El post que no hagués escrit si no hagués sigut per tu, que llavors hagués escrit alguna cosa molt més fosca. Perquè tinc un costat fosc, jo també. I molt fosc, diria jo.

Però m'has fet un parell de comentaris irònics i he rigut. I ara encara em fa riure un dels dos comentaris, perquè tens unes sortides que déu n'hi do.

Així que he acabat escrivint el post. Fosc, però no tant com l'altre que hagués escrit abans dels comentaris irònics.

Què faria, sense els teus comentaris?