La Plataforma d'Afectats per la Hipoteca vol crear horts urbans

Guaiteu aquesta notícia, apareguda avui al portal de TV3: La PAH ocupa un bloc de pisos buits a Salt propietat d'un banc per cedir-lo a famílies desnonades. Es tracta d'un bloc de deu pisos, totalment acabats i sense utilitzar, amb electrodomèstics i tot, propietat del Banc Mare Nostrum.

La notícia afegeix que també es pretén ocupar un solar adjacent a l'edifici per crear-hi horts urbans...

No és una bona notícia. Mai és positiu que la gent es vegi obligada a ocupar de forma il·legal per poder accedir a un habitatge digne, o hagi de saltar la tanca d'un solar abandonat per donar-li vida social. No és una bona notícia, doncs, però encara seria pitjor si davant la passivitat tendenciosa de les administracions públiques, la gent no ens moguéssim ni lluitéssim pels nostres drets. 

Endavant!!!

Elogi de l'Hort Urbà: en premsa...

En un anterior post, vam parlar de l'espai de debat Ecotendències Cosmocaixa, concretament de l'esdeveniment del dia 12 de març, on es van presentar diferents projectes sobre Alimentació, Salut i Medi Ambient. En aquell post vam centrar-nos en el conjunt de l'acte, i vam llançar una reflexió sobre el caràcter simbòlic o material de les diferents propostes.

En aquest post, però, farem quatre apunts del nostre propi projecte, que vam presentar durant la sessió. En aquest enllaç podeu veure en vídeo la jornada completa. La intervenció de la Vanessa Prades, que és qui explica el projecte, apareix a partir del minut 59.

ELOGI DE L'HORT URBÀ: aquest és el nom del projecte que duem entre mans. Es tracta d'una recerca sobre les motivacions de l'hort urbà, allò que impulsa els hortolans a cultivar, difoses a través d'un llibre que aviat publicarà l'editorial Andana. Els autors som la Vanessa i jo mateix, psicòlegs de formació i professió, i a la vegada hortolans devots.

És una recerca que parteix de múltiples entrevistes a hortolans, la majoria de Lleure Agrari, però també d'altres indrets de Catalunya. Entrevistes personals, que s'acompanyen de recerca bibliogràfica, informació en blocs i fòrums, i finalment també descoberta d'experiències socials i professionals relacionades amb la horticultura.

Tot i que es mou en un pla molt psicològic, el llibre no consisteix en un treball d'horticultura terapèutica. És més aviat un llibre d'horticultura subjectiva, que intenta descriure i explicar diferents vivències personals de cultivar, no necessàriament terapèutiques. El redactat tampoc té l'espessor d'un assaig, o d'un article de recerca, és una lectura lleugera i agradable, a voltes irònica i també emotiva.

I partint d'aquest pla interior, més introspectiu, el llibre fa un salt al pla social, lligant aquestes motivacons més personals a inquietuds col·lectives i experiències comunitàries, moltes d'elles associades a l'Alternativa Social. En aquest sentit, el que proposem és una explicació plausible a l'esclat social que han sofert els horts urbans en els últims anys.  

De moment això és tot... tenim pensat participar en algun altre acte abans de la publicació. Ja anirem informant...

Ecotendències Cosmocaixa

El dimarts 12 de març vam ser a Cosmocaixa, participant en l'espai de debat Ecotendències. Hi érem per presentar un projecte de recerca sobre horts urbans, projecte desenvolupat per la Vanessa Prades i jo mateix. Però aquest post no és per parlar del projecte en concret, esperarem que editin el vídeo de la presentació, que serà en els propers dies. Aquí voldria parlar de l'acte en el seu conjunt, no tant per fer-ne un resum, sinó per llançar-ne una reflexió.

Es varen presentar deu projectes relacionats amb l'Alimentació, la Salut i el Medi Ambient, entre els quals el nostre, que va presentar la Vanessa. Eren projectes molt variats, tots ells innovadors, que podeu consultar aquí.

Havent fet les presentacions, es va dedicar mitja hora al debat. Un debat dinamitzat pel moderador de l'acte, en Josep Mª Montfort, director general de l'IRTA. El debat en sí no va resultar massa reeixit, probablement per la manca de temps i la gran amplitud dels temes a tractar. Ara bé, sí que van aflorar elements polèmics, es van assenyalar contradiccions en alguns dels projectes, i es va qüestionar el seu caràcter alternatiu. Alternatiu no tant en el sentit de ser diferents o creatius, que ho éren, sinó pel fet de representar o no projectes generalitzables, que suposessin una alternativa social.

Un dels ponents, coneixedor de la realitat nord-americana, opinava que anàvem cap a una societat dual, americanitzada, on els valors i les pràctiques alimentaries aniríen lligades a la clase social. És a dir, entenc jo, que venia a dir que molts dels projectes allí presentats es dirigien més a una classe benestant o petit-burgesa que no pas a la població general. O sigui, en qüestionava el seu caràcter d'alternativa.

És una llàstima que es va acabar el temps del debat, perquè aquest era un dels nuclis de la qüestió. La qüestió sobre l'alternativa socio-econòmica, és clar. Éren aquells projectes alternatius, socialment i econòmicament parlant? Apuntaven a un canvi real, generalitzable? I si no, què significaven?

Afontar un debat d'aquestes característiques requereria plantejar-lo partint d'una dicotomia o gradient essencial: allò material o econòmic, i allò cultural o simbòlic. Eix important, necessari a tenir en compte, de cara a ubicar més adequadament els objectius de cadascun dels diferents projectes, i alhora legitimar-los tots ells com a útils en la construcció d'aquesta alternativa que tots anhelem.

A què ens refererim, més exactament? Quan en aquest anterior post comparàvem les impressores 3D i les plaques solars fotovoltaiques amb els horts urbans, partíem d'aquesta distinció bàsica: què tenen aquestes tres experiències de simbòlic o cultural, i què ens ofereixen a nivell material o econòmic. Allà deduïem que el valor autoproductiu -simbòlic- era present en els tres casos; ara bé, en l'àmbit de l'econòmic i material, l'hort urbà no representava una alternativa autoproductiva generalitzable, capaç de proporcionar una producció agroalimentària per a la major part de la població. La seva raó de ser residia sobretot en el potencial simbòlic. Cultivant, els hortolans assajaven una alternativa socio-econòmica que materialment encara no estava preparada per generalitzar-se. La innovació i l'abaratiment de la tecnologia, aquí, marcaven un tempo que calia respectar.  

Nosaltres vam trobar a faltar aquest element en el debat d'Ecotendències. Al nostre entendre, tots aquells projectes ens parlaven de l'Alternativa, però cadascun a la seva manera. Que el menjar ecològic sigui més car que el convencional, o que dinar en un restaurant Slow Food sigui prohibitiu per a la butxaca d'un aturat, ens està revelant la dificultat que tenen aquests projectes per representar l'alternativa econòmica que necesitem. Ara bé, no significa tampoc la seva invalidació. També apunten a una nova societat, però potser ho fan des de l'àmbit cultural, a l'hora de difondre valors, assajar alternatives de consum, altres formes de producció, relacions socials solidàries, sostenibilitat ambiental... que ara per ara no sabem com materialitzar-ho a tots els estrats socials, i a totes les societats humanes d'aquest planeta.  

Impressores 3D: assajant ja l'alternativa

Guaiteu aquest article del diari ARA titulat L'home que volia imprimir armes: com les impressores 3D poden revolucionar el món. I escolteu si podeu aquesta entrevista d'avui mateix a RAC1, titulat Imprimint el futur. És un tema apassionant. Es tracta d'una tecnologia que està a punt de generalitzar-se a gran part de la població, i que suposarà inevitablement un gir radical en el mode de producció: de l'economia d'escala actual es podria passar a una economia predominantment autoproductiva. Sí, són paraules majors...

En aquest anterior post vaig parlar ja de les similituds entre l'hort urbà i les impressores 3D, o les plaques solars fotovoltaiques. Tres experiències diferents però que compartíen plegades la filosofia autoproductiva, el sentiment d'autosuficiència, el goig de l'autoconsum. Semblants en aquest aspecte essencial, doncs, però també amb un punt que les distanciava, o més exactament, separava l'hort urbà de les altres dues. I era el caràcter tecnològic. L'hort, aquí, no apareixia com a resultat de cap avenç científic ni innovació important, que aportés productivitat o eficiència respecte del cultiu professional. Sinó que més aviat era una qüestió que residia en l'àmbit del simbòlic, del cultural. Cultivàvem, així, no tant per a esdevenir realment autosuficients, sinó per actuar la idea de ser-ne. Un acte simbòlic, en definitiva.

Però no per això menys important: no hi ha revolució econòmica que no vingui acompanyada d'una revolució cultural.

Carme Ruscalleda: motivacions ètiques.... i biogràfiques!

En aquest article de EFEAGRO.COM, Carme Ruscalleda ens explica les motivacions ètiques de la seva ferma aposta pels productes ecològics i de proximitat: cuidat de la terra, evitar les varietats trangèniques, recuperar el sabor i l'aroma autèntiques de cada producte, etc.

Però hi ha més... llegiu atentament el següent fragment:

Su compromiso con la producción orgánica arranca "desde mi más tierna infancia", dice, ya que, como hija de agricultor, sabe bien lo que es cultivar la tierra y los sabores y aromas de los alimentos cultivados con mimo y respeto por el territorio.

I posteriorment afirma:

La producción ecológica o respetuosa con el medio ambiente le trae a la "memoria el sabor primitivo" de los alimentos.

"Infància", "filla d'agricultor", "memòria": aquests conceptes no pertanyen a l'àmbit de l'ètica ecològica, sinó que apunten a quelcom més personal, més íntim. Es tracta d'una qüestió també biogràfica, doncs, on ètica i biografia es reforcen mútuament.

Canyes!!!

Horts públics i privats (Lleure Agrari a TV3)

(transcripció de la part del reportatge on apareixem)
 
Albert Vidal, promotor Lleure Agrari: 

"El perfil de l'hortolà, per dir-ho així, no és únic. Hi ha gent molt diversa i, a més, ve per motius molt diferents. Al principi no m'ho esperava." 

Els horts privats han obert l'accés més enllà dels jubilats. La Vanessa i la Marta són amigues, els agraden els aliments ecològics i les seves àvies també són hortolanes. 

Vanessa Prades: "Volíem tenir els nostres propis productes cultivats i veure tot el procés des que plantes la llavor fins que acabes cuinant És més bo! Hi ha un trosset teu també allà dins." 

La Maria Carme, jardinera, ja coneix bé les plantes. Destaca la convivència gràcies a la col·laboració i el respecte entre tots. 

M. Carme Monter: "Aquí no pot tocar res ningú de ningú. Ara, que ens donen alguna cosa... val. A vegades hi ha algun veí que diu, escolta, mira, té, que jo en tinc molt i t'ho dono. Com tu li fas a un altre veí. Hi ha molt bona comunicació amb els veïns. Molt bona gent." 

Les relacions que estableix l'horticultura han projectat aquesta activitat com una eina terapèutica per als problemes d'adaptació social. 

Un reportatge de J. M. Fernández i J. Maureta

Plaques solars, impressores 3D, horts urbans... revolució autoproductiva

Autoproducció, autoconsum, tan se val com li diguem. Significa que el productor i el consumidor són el mateix subjecte, personal o col·lectiu; i implica que l'escala de producció s'ha reduït dràsticament. Com en el passat, sí, quan es produïa pel propi consum. Però ara empesos per l'avenç tecnològic i la cerca de l'eficiència i la productivitat.

Feu una ullada al següent vídeo; en Marc, de Fototèrmic, el difonia pel Facebook. Assegura que acabem d'assistir a un punt d'inflexió que marca un canvi de model energètic: si fins ara resultava més econòmica l'energia produïda i distribuïda per les grans empreses energètiques, a partir de l'any 2012 l'escenari dóna un gir de 180º: l'autoproducció comença a guanyar la partida. En els darrers 4-5 anys el preu de les plaques solars ha baixat un 70%, fent rendible el que fa uns anys no ho era: produïr energia al propi balcó. Per contra, l'energia procedent de les empreses energètiques multinacionals segueix encarint-se, en fer-ho les fonts de les quals procedeixen: combustibles fòssils i nuclears.

En un altre àmbit, sense marxar però de l'autoproducció, es parla cada cop més de la impressora en 3D i la tecnologia associada. Guaiteu l'article d'Enrique Dans titulat La Siguiente Revolución, publicat a la revista econòmica Expansión. El difonia fa dos dies en Josep, també pel Facebook (podeu seguir picant al seu nutritiu bloc Indagando el Futuro). La "fabricació personal", assegura l'article, portarà conseqüències fins i tot macroeconòmiques. És la propera revolució...

També de revolució autoproductiva parlen al bloc d'emprenedors El Correo de las Indias. Ells l'anomenen Revolució Industrial P2P, que la defineixen en els següents termes: procomú, xarxes distributives, petita escala, ètica hacker, dissipació de rendes, monedes p2p, innovació, lògica de l'abundància...

Un context autoproductiu que ens porta necessàriament a parlar d'horts urbans. Però on queden? Tenen lloc en aquesta tendència? Per un costat creiem que sí, però per l'altre no.

Comencem pel no, què no comparteixen amb les experiències anteriors. Bàsicament, els horts urbans no són fills de la innovació tecnològica. Els que cultivem un hort ho sabem prou bé, la pràctica hortolana segueix sent bàsicament medieval. Potser sí que reguem amb tubs de goter de pvc, automatitzem el reg gràcies al temporitzador, emprem tècniques ecològiques optimitzades, etc. Sí, però poc més. Tecnològicament, l'hort no ha viscut cap salt qualitatiu que li permeti disparar l'eficiència i la productivitat: el rendiment d'un hort urbà no és ni mínimament comparable a la d'una explotació agrària professional. I el que és encara més important: no és una pràctica generalitzable a la població: la disponibilitat de terra i aigua és escassa en zones urbanes, i les solucions de balcó són productivament simbòliques. 

Simbòliques...! Vet aquí la qüestió.

Efectivament. Si l'hort urbà no representa ni pot representar cap revolució en el pla del real, del material, potser sí que ho pot fer, o ja ho està fent, en l'àmbit del simbòlic: cultural, ètic...

En aquest bloc s'ha insistit reiteradament en el caràcter productiu de l'hort urbà. Es tracta d'un lleure, diem, però no d'un lleure passiu, o de consum, sinó creatiu, productiu. Els hortolans, quan són a l'hort, o quan s'entretenen al balcó amb la taula de cultiu, gaudeixen produïnt. És el mateix tipus de plaer de la persona que fa ganxet o mitja, o també de la que opta pel bricolatge. Moments de lleure diferents, que s'escapen del concepte tradicional, consumista, que va reivindicar Bertrand Russell l'any 1932 a Elogi de la Ociositat, i que es va imposar a partir de llavors.

Lleure per un costat i producció per l'altra; consumidors de nit i treballadors de dia. Dues realitats separades, dissociades, que han condicionat la nostra economia i la nostra forma de viure, de pensar, el nostre sistema de valors, la nostra identitat, els objectius de vida que ens hem marcat. En canvi, quan som a l'hort en les nostres estones lliures, o quan fem ganxet per plaer, o quan ens pintem la casa al nostre gust, estem generant un canvi. Un canvi cultural. Redefim l'antic concepte de lleure, el subvertim. I de retruc, també modifiquem el concepte de producció, el mode de producció. 

Així, doncs, l'hort urbà no és directament comparable a altres experiències autoproductives basades en l'avenç tecnològic. En canvi, forma part del mateix moviment cultural: el que s'està posant en joc, en tots aquests casos, és el mode de producció: estem assajant el que vé, una nova forma de funcionar, d'existir com a persones i com a societat.

Horts urbans per revitalitzar Detroit

El dia 15 de gener, TV3 va emetre un documental titulat Rèquiem per Detroit. Es descriu la història d'aquesta ciutat nord-americana, lligada a l'evolució de la indústria automobilística de les tres grans companyies d'aquell país: General Motors, Ford i Chrysler. Una història d'alts i baixos, d'efervescència i decadència molt acusats, que finalment han convertit Detroit en una ciutat mig deshabitada, amb alts índexs de pobresa, analfabetisme, atur i delinquència.

Són d'especial interès els últims deu minuts, on el documental mira de rescatar pessics d'esperança. Entre diferents iniciatives, apareixen horts urbans, o més aviat granges urbanes. Espais abandonats que els actuals habitants miren de recuperar, donar-los vida, generant activitat vinculada al món agrari. Malauradament, no s'entra prou a analitzar aquestes experiències, quantes n'hi ha, quines formes adopten, quin impacte econòmic tenen...

Molts joves, es diu, van a viure ara a Detroit, empesos per projectes de vida alternatius. I afirma un d'aquests joves (minut 56:00), vinculat a l'horticultura urbana:

"A mi el que m'impressiona de Detroit és que permet que la gent que emprèn i s'arrisca pugui posar en pràctica les coses en què creu"

I un altre jove afegeix:

"Véns aquí i en un parell de dies dius, espera, aquest lloc és increïble! I sobre el paper aquest és el pitjor lloc del món, saps? És l'últim lloc on aniries..."

Interessant, oi? Però necessitem saber-ne més!

Solucions per a l'emparrat

Tradicionalment, per a l'emparrat de tomaqueres i mongeteres s'ha utilitzat la canya comuna, dita també de Sant Joan. És una espècie que procedeix de l'est i el sud d'Àsia, però aclimatada a la Mediterrània, on és una espècie invasora. No creix bé en zones del nord peninsular; si aneu als horts del País Basc, Galícia, o fins i tot en zones fredes de Catalunya, no en trobareu. Allà s'utilitzen sobretot branques d'avellaner. Curiós, oi?

A Bellvei els hortolans sempre han fet ús de la canya, ja que té molts avantatges: creix ràpidament, és lleugera, alta, flexible i a la vegada resistent. Només té un inconvenient: tan sols es pot aprofitar dos o tres anys seguits. Després, es deteriora la base, i tota ella va perdent resistència, trencant-se amb facilitat. Total, que s'ha de renovar. I això implica feina.

Aquest any ens toca renovar les dues mil canyes que tenim al centre, i hem estat buscant solucions. La primera és comprar canyes noves. El seu preu és variable, depenent del lloc entre 13 i 25 cèntims cadascuna.

Però també hem mirat alternatives. La que ens ha semblat més interessant són barres de ferro de 8 o 10 mm, per 240 cm de llargada (la llargada pot variar, però no recomanaríem fer-les més curtes, perquè ja no servirien per a mongeteres). Els preus se situen entre 70 cèntims i 1 euro cada barra. És un preu significativament superior al de les canyes, però també tenen els seus avantatges. Per exemple, duren molts anys, quasi que per sempre. Un segon avantatge és la resistència, no es trenquen. Quan alguna tempesta sorprèn les tomaqueres carregades, a mitjans d'agost, es nota la diferència. Les estuctures amb ferro no es deixen dominar, i suporten qualsevol ràfega de vent que els vingui al damunt. Ara bé, tenen dos inconvenients. El primer és que s'escalfen a l'estiu, i poden inhibir l'emparrat de les mongeteres (que s'aparten de la calor). Però això tan sols passa en ple juliol. El segon inconvenient és més seriós: els robatoris. Tot i no no ser un metall apreciat, no deixa de ser metall. Afortunadament, en aquests quatre anys que existeix Lleure Agrari no hem hagut de lamentar cap robatori de barres de ferro -alguns hortolans en tenen de pròpies- però sí que escoltem tot tipus d'històries de furts per la zona. I aquest fet ens condiciona qualsevol decisió. El camp, per més vigilat que estigui, no deixa de ser camp.

De moment, farem un entremig. Renovarem les canyes, però adquirirem també algunes barres per si algú les vol utilitzar.

De l'hort a les barricades?

Diu en Manuel Delgado, en el pròleg del llibre De la Mística a les Barricades (2001), del també antropòleg Gerard Horta:

"De la mística a les barricades" contribueix a desautoritzar la falsa polèmica -protagonitzada al llarg de les dècades per autors com Díaz del Corral, Pitt-Rivers, Brenan, Hobsbawn o Kaplan- a propòsit del presumpte irracionalisme filocristià i mil·lenarista de l'anarquisme ibèric. Com aquí se'ns mostrarà en el cas català, no hi ha res d'incompatible entre l'adopció d'una estratègia d'acció revolucionària positiva i la presència d'esperances quiliastes o de conviccions que podríem conceptualitzar inicialment com a mistèriques. En efecte, la dimensió profètica implicà, en casos com els examinats aquí i en d'altres de similars, la incorporació d'un principi de sistematització en un marc sociocultural desestructurat o en procés de mutació. La clau espiritualista va contribuir al trencament amb sistemes de món tradicionals i ajudà a encarar els processos de modernització [...] d'una manera racional, és a dir, estructurant idees i actituds entorn d'eixos ètics, no subordinats a les sacramentalitzacions rituals ni a les mediacions sacerdotals. L'irracional" misticisme revolucionari va ser, aleshores, un factor estratègic de cara a la interiorització creixent de principis morals abstractes i la pedagogia d'un tipus d'autoritat fonamentada en la legalitat normativa i no en la tradició i el despotisme de la comunitat.

    

"La societat ha de tornar enrere per ser sostenible", observava en Marc en aquest reportatge de TV local (minut 16:50), quan presentava el seu nou centre d'horts urbans. I afegia: "...pot semblar absurd...".

De cop i volta m'he trobat rellegint aquest magnífic treball de Gerard Horta; potser, en comptes de "tornar enrere" hauríem d'afegir un "com si". És a dir, que sembla un retrocés però en realitat estem apuntant al futur. Un hort medieval que paradoxalment aporta elements necessaris per construïr una nova societat. És una paradoxa que recorda a la que assenyalava en Gerard Horta per a l'espiritisme: allò aparentment irracional que en realitat era font de modernització 

Perfil d'hortolà (2)

Una de les preguntes que em van formular l'equip de TV3 era quin tipus de persones eren al centre per cultivar un hort. No és una pregunta senzilla, fàcil de respondre. Què va! És el tipus de qüestió que no es pot satisfer amb quatre frases. No recordo què els vaig dir, deuria donar una resposta ambigua.

Fa tres anys vaig penjar un post titulat Perfil d'hortolà, on ja mirava de trobar-hi una resposta. Però ara que el rellegeixo, m'adono que tan sols constatava que la qüestió no era gens evident. Hi havia tot tipus de persones: jubilats i no jubilats, parelles amb fills i sense fills, aturats i no aturats, professions qualificades i no tan qualificades, homes i dones... total, que no es podia parlar pròpiament d'un perfil.

Però tanmateix, sí que es dóna un patró. No tant en el tipus de persona, que ja hem vist que és molt variat, sinó en les motivacions de cadascuna d'elles. Sí, en aquest sentit sí que hi ha un nexe, o varis, entre els diferents hortolans. Motivacions transversals, i vinculades al moment històric.

TV3 a Lleure Agrari

Avui ens ha visitat un equip de TV3! Estan preparant un reportatge per al programa de El Medi Ambient, enfocat als horts urbans. Deixo unes fotos de la jornada, quan editin el programa ja el penjarem al bloc. 

Moniato

Aquests dies hem estat collint els moniatos que vàrem plantar el mes de maig.

D'aquest cultiu en podem esmentar un munt de virtuds: l'alta productivitat, el fàcil cultiu, el valor nutritiu indiscutible (molt superior a la patata), i també el seu sabor.

Com passa amb les patates, de moniatos n'hi ha de diferents varietats. Nosaltres plantem un tipus de moniato blanc, molt fi i poc dolç. Per la temporada que vé, plantarem una varietat que de pell és roja, però de carn blanca.

Una qüestió important és com conservar la planta durant l'hivern. El moniato és perenne als tròpics, però de temporada a la mediterrània. No sobreviu al fred, i tan sols es desenvolupa còmodament en temperatures per damunt dels 20 ºC. N'hem agafat uns esqueixos i els tenim en un petit hivernacle.

Aixada de roda

En el següent vídeo es pot observar l'ús d'una aixada de roda. En Manolo té actualment un hort al centre, el que veiem a les imatges. L'aixada és seva. En aquest cas va la va dur per mostrar-nos-la, i ensenyar-nos com manejar-la.

De més jove, havia treballat puntualment a l'horta de Bellvei, on es cultivava molt enciam. En aquella època, ens explica, tots els pagesos tenien aquest artilugi.