jeroglífic #8: a vegades, cal assumir els...

tinc por #2

Por a les gavines cinèfiles amb vocació d’actrius.

tinc por #1

Por de pujar a l’ascensor i que no s’aturi. Que passi l’entresol, el primer, el segon, el tercer, el quart, l’àtic i no s’aturi. Que segueixi amunt i surti al terrat i del terrat a l’etcètera i amunt amunt amunt amunt fins que el món i la vida siguin només una anècdota d’abans d’ahir.

no estaba escuchando

voto a favor de l’existència polièdrica. s’agraeixen les col·leccions d’aforismes en àlbums de 12 pistes: «evolucionar es un placer» i altres veritats a mitges, trajectes de metro, comptagotes, idees perfilables, definicions, pèrdues, guanys, ingressos i etc. vaja, el work in progress típic d’anar fent i desfent teixits mentals. tal qual. 

Proust la menjava així

felí citat

Beuen cervesa de nou a dues i ella li explica que tenia un gat. Que tenia un gat, que tenia un ex que tenia un gat. Que no, que l’ex no tenia un gat, ella tenia un gat. Fritz. Fritz el gat. I el gat tenia un ex a París o París tenia l’ex i el gat també. Parlava molt de París i de la cançó aquella del gat. Que no, que no era París, era Granada, però París sonava millor. París, París, París. El gat Fritz a Granada amb l’ex i la cervesa calenta. Ecs. Ecs l’ex. La cançó. La cançó calenta. No perdó, la cançó lenta. De Granada. No, la cançó a Granada. Aquell estiu, l’estiu de l’ecs. No, de l’ex. L’estiu i prou, i el gat i el sardanista i l’amiga de l’amiga i el concert i les piscines i aquella nit de no ho recordem però era en Fritz, hòstia puta, Fritz ecs, que l’ex no és deia Fritz, l’ex es deia com aquell amic seu que, vaja, que era l’amic del gat de Granada. I de París, dins del pis. I ella somriu com si l’ecs de l’ex i en Fritz i l’amic i l’amiga aquella en qui ara era allò de tu sí no tu o tu sí tu Fritz tu ex tu. Escolta tu, no podem parlar d’una altra cosa?

poema

l'antídot rus a Hegel

la (potser no) típica excusa pedant

un cine qualsevol. escena final: dramón. la sala s’omple d’una remor de sanglots ofegats. fila 12, seients 4 i 6:

la noia sensible: estàs plorant?
el noi pedant: no nena, és l’esforç per no adormir-me que em fa suar els ulls.

aleshores crèdits blablabla i etcètera.

un cèntim

en el rang més baix de la plebs del moneder, un cèntim desitja ansiós aquell x’01 que l’alliberarà de la misèria. espera i espera i la vida va passant, com un bluf absurd de preus arrodonits i arrogants que miren de reüll i passen de llarg. el pobre cèntim socialment inadaptat, exclòs, outsider, mai s’integrarà perquè va néixer per molestar, per fer nosa, com la iaia pesseta, al cel sia. possiblement acabi en un pot de propines amb tants d’altres exiliats del suelto: medalla de bronze al més desgraciat.

semi-ser

sempre et deixes el cul del cafè i marxes corrents, ja van tres dies que he de sortir darrere teu perquè t’has deixat l’agenda o les claus o un dels múltiples llibres que comences i no acabes mai. encara no he aconseguit entendre els teus perquès ni els teus coms, ni el que vols, ni el que deixes de voler, perquè no ho saps ni tu i per això parles sempre endins, sense mirar-me als ulls. el que et passa és que a tu la vida t’agrada sempre una passa per endavant, sempre projectes i projectes que després es queden allà arxivats en aquest cap que tens que és el Caos, i jo m’hi perdo. és clar que al final em trobes, si ja ho sé, però a mitges, sempre a mitges: a mitges menjant-te el món sencer.

stick stack

Desenganxa el personatge A de la pàgina 3 i l’enganxa a la pàgina 8, aleshores el B a la 6 i després torna a agafar l’A, deixant totes les ditades a la banda adhesiva, i ara l’enganxa a la 4, al costat de les palmeres amb cocos i torna a la 6 i es mira el B i pensa que no encaixa amb el paisatge i el palau cursi i l’agafa i l’enganxa a la 4 al costat d’A que així es fan companyia i aquests ja no els toca durant setmanes perquè creu haver fet bé de posar-los junts allà i ara enganxa i desenganxa C i D que sembla que no encaixen enlloc mai del tot i avorrida torna a la 4 i desenganxa A just quan la mare crida a sopar i amb les presses i el desgast A rellisca de la pàgina i cau sota el llit i el gat se’l mira i pensa intrús! i B a la platja amb cocos que suren plora desconsolat del disgust.

doncsbéanarfent

virtuosisme star system

“MARYLIN: […] ¿Té conté alguna vez lo de aquella ocasión en que vi a Errol Flynn sacársela de repente y empezar a tocar el piano con ella?¡Oh, vaya! Ya hace cien años de eso, yo acababa de empezar como modelo, fui a una estúpida fiesta y ahí estaba Errol Flynn, tan orgulloso de si mismo, se sacó el cipote y tocó el piano con él. Aporreó las teclas. Tocó You Are My Sunshine. ¡Imaginate! Todo el mundo dice que Milton Berle tiene el chisme más grande de Hollywood. Pero ¿a quién le importa? Oye, ¿no tienes nada de dinero?

TRUMAN CAPOTE: Unos cincuenta dólares, quizá.

MARYLIN: Bueno, esto nos llegará para un poco de champán.”

Truman Capote, Retratos (Anagrama, 104)

L'afany i el rigor periodístic de Capote mai van tenir límits!

de quan només una cançó

al blablablabla
treu-li la b de bullshit
i el que et queda:
callar
i escoltar

estúpid i breu apunt sobre el criteri de decisió

a qui estimes més,
al papa o a la mama?

i des d'aleshores
per sempre
una vida
Top 10