esperança?

«El valor de un texto bien podría medirse por lo que desencadena en quien lo lee. Los libros mejores, los mejores ensayos y artículos, los más eficaces poemas y canciones no pueden ser leídos o escuchados impunemente. La literatura que se dirige a las consciencias, actúa sobre ellas, y cuando la acompañan la intención, el talento y la suerte, dispara en ellas los gatillos de la imaginación y la voluntad de cambio. En la estructura social de la mentira, revelar la realidad implica denunciarla; y se llega más allá cuando el lector cambia un poquito a través de la lectura. Un libro no cambia el mundo, se dice, y es verdad. Pero ¿qué lo cambia? Un proceso, acelerado o lento, según el caso; siempre incesante y de mil dimensiones simultáneas: la palabra escrita es una de ellas y no una mera rueda auxiliar. Negar toda literatura que no sea de emergencia constituye, creo, un error tan grave como el desprecio a las formas de expresión literaria que escapan a los limites del libro o que no figuran en los altares de la cultura académica»

«Diez errores o mentiras frecuentes sobre literatura y cultura en América Latina», Eduardo Galeano (1980)

 

un sabio catalán:

«Aturdido por dos nostalgias enfrentadas como dos espejos, perdió su maravilloso sentido de la irrealidad, hasta que terminó por recomendarles a todos que se fueran de Macondo, que olvidaran cuanto él les había enseñado del mundo y del corazón humano, que se cagaran en Horacio, y que en cualquier lugar en que estuvieran recordaran siempre que el pasado era mentira, que la memoria no tenía caminos de regreso, que toda primavera antigua era irrecuperable, y que el amor más desatinado y tenaz era de todos modos una verdad efímera» 

 

Cien años de soledad - Gabriel Garcia Márquez

planetes mirall

 

“Sortim cap al cosmos, preparats per a tot, és a dir, per a la soledat, la lluita, la fatiga i la mort. Evitem dir-ho, per pudor, però en alguns moments pensem molt bé en nosaltres mateixos. I malgrat això, ben mirat, el nostre fervor és pura simulació. No volem conquistar el cosmos, només volem estendre la Terra fins als límits del cosmos. Per nosaltres, un planeta és àrid com el Sàhara, l’altre tropical com l’Amazònia. Som humanitaris i caballerosos; no volem sotmetre altres races, volem simplement transmetre’ls els nostres valors i apoderar-nos a canvi d’un patrimoni aliè. Ens considerem els cavallers del Sant-Contacte. És una altra mentida. No busquem cap altra cosa sinó humans, no necessitem altres móns, necessitem miralls. No sabem què fer amb els altres móns. Amb un sol món, el nostre món, en tenim prou. Però no ens agrada tal com és. Busquem una imatge ideal del nostre propi món. Partim e cerca d’un planeta, d’una civilització superior a la nostra; però desenvolupada d’acord amb un prototipus: el nostre passat primitiu. D’altra banda, hi ha en nosaltres alguna cosa que rebutgem; ens defensem contra allò, i malgrat tot subsisteix; no deixem la Terra en un estat d’inocència primitiva, no és només una estàtua d’Home-Heroi la que parteix en vol. Hem vingut aquí tal com som en realitat, i quan l’altre cara ens ensenya la realitat, aquella part de la realitat que preferim passar en silenci, ja no hi estem d’acord.”

Solaris – Stanislaw Lem

AMÉN.

carnavals literaris vs. middle class

que en pensaria Ignatius J.Reilly de Brueghel?

No sé fins a quin punt pot haver estat Eduardo Mendoza influenciat  per l’obra de John Kennedy Toole, però després de llegir La conjura de los necios, he recordat la seva delirant Aventura de un tocador de señoras. En ambdós casos parlem d’obres quixotesques i esperpèntiques protagonitzades per dos personatges que, salvant les distancies, coincideixen en autoafirmar-se en la seva condició d’outsiders; dos anti-herois en l’ardua missió de combatre —o fugir de— les perversions de la classe mitja, els burgesos de pandereta, les forces de l’ordre públic i una fauna diversa de poderosos i desgraciats.

Amb tot això, Mendoza i Kennedy Toole aconsegueixen dues sàtires de la Barcelona pre-olímpica i del Nova Orleans dels seixanta, respectivament, que posen de manifest els punts febles d’ambdues societats: prostitució, barris decadents, lluita pels drets cívils, corrupció política i empresarial i etc. etc. Les similituds no van gaire més enllà. De fet tampoc he descobert la sopa d’all, tenint en compte que els marginats són, per norma general, els grans protagonistes de la literatura. De totes maneres, llegint els dos fragments a continuació, la proximitat no deixa de semblar-me raonable. El que diu el protagonista de Mendoza de si mateix ho podria haver dit, tranquil·lament, l’amic Ignatius J.Reilly —que té la paraula més avall. O no?

Yo no pertenezco a ningún estrato social. Que no soy rico, a la vista está, pero tampoco soy un indigente ni un proletario ni un estoico miembro de la quejumbrosa clase media. Por derecho de nacimiento pertenezco a lo que se suele denominar la purria. Somos un grupo numeroso, discreto, muy firme en nuestra falta de convicciones. Con nuestro trabajo callado y constante contribuimos al estancamiento de la sociedad, los grandes cambios históricos nos resbalan, no queremos figurar y no aspiramos al  reconocimiento ni al respeto de nuestros superiores, ni siquiera al de nuestros iguales. No poseemos rasgos distintivos, somos expertos en el arte de la rutina y la chapuza. Y si bien estamos dispuestos a afrontar riesgos y penas por resolver nuestras mezquinas necesidades y para seguir los dictados de nuestros instintos, resistimos bien las tentaciones del demonio, del mundo y de la lógica. En resumen, queremos que nos dejen en paz.

La aventura del tocador de señoras – Eduardo Mendoza

Siempre he sentido, en cierto modo, una especie de afinidad con la gente de color, porque su situación es igual a la mía: nos hallamos fuera del círculo de la sociedad norteamericana. Mi exilio es voluntario, por supuesto. Es evidente, sin embargo, que muchos negros desean convertirse en miembros activos de la clase media norteamericana. La verdad es que no puedo entender por qué. He de admitir que este deseo suyo me lleva a poner en entredicho sus juicios de valor. Pero si quieren integrarse en la burgesía, no es asunto mío, en realidad. Pueden ratificar si quieren su propia condenación. Yo, personalmente, protestaria con todas mis fuerzas si sospechase que alguien intentaba auparme a la clase media. Lucharia contra el individuo descarriado que intentase auparme, desde luego. La lucha tomaría la forma de manifestaciones de protesta con los carteles y pancartas tradicionales que, en este caso, dirían: «Muera la clase media», «Abajo la clase media». No me importaría tampoco lanzar uno o dos cócteles molotov. Además evitaria meticulosamente sentarme junto a miembros de la clase media en restaurantes y en transportes públicos, manteniendo incólumes la honradez y la grandeza intrínsecas de mi ser. Si un blanco de clase media fuera lo bastante suicida como para sentarse a mi lado, imagino que le golpearia sonoramente en la cabeza y en los hombros con una manaza, arrojando, con suma destreza, uno de mis cócteles molotov a un autobús en marcha atiborrado de blancos de clase media con al otra. Aunque el asedio durase un mes, o un año, estoy seguro que al final me dejarían todos en paz, una vez evaluado el total de carniceria y destrucción de propiedad

La conjura de los necios – John Kennedy Toole

Wojnarowicz - Rimbaud

¿A caso no tuve una vez una juventud amable, heroica, fabulosa, digna de ser escrita en hojas de oro? —¡Demasiada suerte! ¿A causa de qué crimen, de qué error merezco mi debilidad actual? Vosotros que afirmáis que hay animales que sollozan de pena, enfermos que desesperan, muertos que tienen malos sueños, intentad contar mi caída y mi letargo. Porque yo ya no consigo expresarme sino como el mendigo con sus continuos Pater y Ave María. ¡Ya no sé hablar!

Una temporada en el infierno - Arthur Rimbaud

David Wojnarowicz és un dels molts artistes sorgits de la “merda” de l’East Side, Manhattan, a finals dels setanta: paratge d’homosexuals, ruïnes, sexe, heroïna i SIDA a punta pala. No és casual que la cara escollida per aquesta sèrie de fotos alter-ego sigui la d’Arthur Rimbaud. Això ho vaig veure aquesta setmana a l’expo Manhattan, uso mixto de Madrid i crec que aquesta és una de les series que més em va agradar/impactar. Aquí queda.

a l'estiu

«En aquell temps sempre era festa. N’hi havia prou amb sortir de casa i traspassar el carrer per a tornar-se com boges, i tot era tan bonic, especialment de nits, que en tornar a casa, mortes de cansament, encara esperavem que passés alguna cosa, que esclatés un incendi, que a casa nasqués una criatura o, fins i tot, que de sobte es fes de dia i tothom sortís al carrer i poguéssim continuar caminant, caminant, fins als prats i més enllà dels turons»

El bell estiu - Cesare Pavese

La Bíblia de neó: fars que no il·luminen

N’hi ha que creixen en la merda i s’ofeguen. D’altres se l’empassen tota abans de poder respirar. Aquest és David, protagonista i narrador de La Biblia de neón, novel·la de publicació pòstuma que John Kennedy Toole (La conjura de los necios) va escriure amb només setze anys. Quinze anys després, va empassar-se el diòxid d’un motor de cotxe i no va voler respirar més.
Imaginem un poble al sud dels Estats Units, Mississipi rural, pels volts de la Segona Guerra Mundial. Imaginem una comunitat evangèlica liderada per integristes de butxaca ampla i moral malaltissa, representada pel reclam kitsch d’una Biblia de neó que brilla cada nit. Imaginem ara una familia que cau en desgràcia i es veu obligada a traslladar-se al turó més fangós de la vall.  Per últim, enmig d’aquest espectacle prometedor, imaginem una infància en marxa, entre les desferres dels bons temps: la de David, és clar.
Kennedy Toole ens presenta una realitat crua, sòrdida i grotesca, filtrada a través de l’ingènua mirada del protagonista. Són les involuntàries el·lipsis de David les que van construïnt el panorama d’una existència impregnada de tristesa i sofriment, però també d’una tendresa profunda i sincera. David és, sense voler-ho, la veritat que planta cara a la farsa dels neons i les mirades de reüll, és la força continguda, el valor que, tard o d’hora, esclata.  El jardí de la casa al turó està cobert de cendra, per no enfonsar-se en el fang: un paratge estèril, si bé resistent, d’on només es pot escapar.

Fuck America: patada als ous contra la violència i la barbarie

Tinc son i poques energies, però ja fa dies que dono la xapa a tothom amb Fuck America, d’Edgar Hilsenrath, i penso que ja va sent hora de dir-ne alguna cosa oficialment —si és que aquest blog té alguna cosa d’oficial, és clar.

Hilsenrath és un supervivent del gueto de Czernowitz que emigrà als Estats Units en acabar la Segona Guerra Mundial. El seu llibre, Fuck America és la historia de Jakob Bronsky, un immigrant jueu —i descregut—, un perdedor, un pseudo-escriptor marginat que sobreviu entre putes i immigrants al Nova York dels cinquanta, tirant de feines temporals i dedicant la major part del temps a escriure el llibre —en llengua alemanya— que ha de recollir la seva experiència vital i erigir-se com a best-seller: “EL PAJILLERO”.

Durant aproximadament la primera meitat del llibre, la història de Jakob Bronsky podria perfectament formar part d’una novel·la de Bukowski: el protagonista viu el seu present immediat concentrant-se a guanyar quatre xavos, somiar en el cul de les secretaries, escriure molt i pagar-se alguna puta de tant en tant. Res més. Pràcticament cap rastre que evoqui un passat cru, una experiència traumàtica o la seva condició de víctima. Ara bé, de cop i sense previ avís, el Bronsky adormit, l’altre Bronsky, el que mai va arribar al continent nord-americà, desperta del fons d’un deliri i vomita tota la veritat. Una veritat multilateral, que carrega contra la hipocresia d’un món que va donar l’esquena a les víctimes del nazisme quan aquestes necessitaven auxili urgent i que, després, va ignorar els supervivents i els va escombrar als marges, condemnant-los a les misèries d’un segon pla.

Hilsenrath fuig del discurs victimista i construeix una narració que burla amb àcid sarcasme la seva desgràcia. No es tracta, però, d’una simple crítica destructiva: és també un crit a la memòria. En aquest sentit, la darrera pàgina del llibre resulta reveladora: un cop sec a la consciència que ens enfronta cara a cara a les veritats últimes d’aquest llibre que, només aparentment, pot resultar-nos frívol. 

M’agradaria citar aquestes darreres paraules, però crec que val la pena passejar-se abans per la història de Jakob Bronsky i descobrir-les allà, finalment, com escupir de cop a la cara de l’estàtua de la llibertat i cridar Fuck America amb accent alemany.

Proust la menjava així

etc.

“s’havia aturat i s’havia posat a plorar perquè dormir era una bestiesa i robava temps a l’alegria”

El bell estiu, Cesare Pavese

un dia va ser el teu aniversari i un altre passejaves pel carrer del Carme a les sis de la tarda amb un llibre de la biblioteca a la bossa que només havien llegit tres persones més, però tu no ho sabies, i mentrestant una col·lecció de minuts vells ballaven dins d’un cap despistat que esperava el metro a Jaume I on desenes de persones omplien l’espai per omplir, perquè al cap i a la fi els espais estan per ser ocupats un dia per algú, potser de pas, potser per sempre, o potser no, potser un dia va ser el teu aniversari i ja està i ningú et va felicitar abans de les dues de la matinada per no estimar-te massa, perquè per això ja estaven els dies d’hivern i de sol, per vomitar una felicitat secreta amb els ulls i prohibir-se les paraules, deixar la cervesa escalfar-se perquè un dia va ser abril i un dia va ser juny i juliol i setembre i abril, un altre cop, i ara gener i aquí estem, asseguts al sol, en silenci, mentres tot segueix aproximadament igual d’extrany, de diferent, anormalment bonic per ser poc probable, o impossible, i per això calen cinc minuts més, per omplir, per passar l’estona, matar el temps, viure més, viure més fort, a estones, ara que la llum et deixa cec i somrius.

virtuosisme star system

“MARYLIN: […] ¿Té conté alguna vez lo de aquella ocasión en que vi a Errol Flynn sacársela de repente y empezar a tocar el piano con ella?¡Oh, vaya! Ya hace cien años de eso, yo acababa de empezar como modelo, fui a una estúpida fiesta y ahí estaba Errol Flynn, tan orgulloso de si mismo, se sacó el cipote y tocó el piano con él. Aporreó las teclas. Tocó You Are My Sunshine. ¡Imaginate! Todo el mundo dice que Milton Berle tiene el chisme más grande de Hollywood. Pero ¿a quién le importa? Oye, ¿no tienes nada de dinero?

TRUMAN CAPOTE: Unos cincuenta dólares, quizá.

MARYLIN: Bueno, esto nos llegará para un poco de champán.”

Truman Capote, Retratos (Anagrama, 104)

L'afany i el rigor periodístic de Capote mai van tenir límits!

percepcions naïve

y el primer dia estuvo un rato mirándola y acordandose,

en esa operación comparativa y melancólica del recuerdo

frente a la perdida de realidad; recuerdo petrificado, como toda foto,

dónde nada faltaba, ni siquiera y sobretodo la nada,

verdadera fijadora de la escena.

“Las babas del diablo” – Julio Cortázar

A l’habitació dels meus pares hi ha penjat un quadre de Renoir, on apareix una noia jove en un jardí. Et mira sempre i és molt dolça. De petita solia passar-me hores encantada, observant-la des del llit. El més divertit és que jo estava convençuda que, de tant mirar-la, un dia em respondria amb un gest, un somriure o picant-me l’ullet.

El cas és que, una tarda qualsevol de les tantes que perdia amb aquest exercici estètic infantil, alguna cosa va passar. Mentre contemplava embadalida el quadre, aquella noia asseguda des del seu jardinet de nina del segle XIX, va obrir la seva boqueta petita en un gest mut i silenciós. De debò. El cor se’m va disparar, vaig pegar un bot i vaig sortir corrents de l’habitació. Havia passat, allò havia passat... o com a mínim això creia jo.

Durant uns quants dies vaig conservar amb zel aquell gest en la meva memòria, confiant plenament amb la veracitat d’allò que havia vist. Però ben aviat vaig sentir que les peces desencaixaven. Mirava de nou el quadre i el trobava fred i distant: alguna cosa dins meu em deia que m’havia equivocat, que aquella realitat no em pertanyia. La noia del quadre no sabia res de mi, ignorava l’admiració que jo sentia per ella. Aleshores vaig començar a sentir una mena de tristor freda, molt diferent a la que un sent, per exemple, el dia que descobreix que els reis són els pares; no vaig descobrir la possibilitat de ser enganyada pel món, sinó la capacitat de mentir-me a mi mateixa.

De tant en tant encara miro el quadre. Penso que potser la noia estàtica també somia amb mi i creu que un dia es podrà moure i parlar-me. No sé a qui pertanyia aquell gest, si a mi, a ella, o justament a allò que ens separa i que cap de les dues podem entendre. Penso també que a vegades és bonic enganyar-se (ella també ho deu pensar), però la realitat sempre ve a ferir-te una tarda de pluja, no fos cas que durés massa la ficció de la felicitat.

marina grifell

dilluns 15 de desembre, plou a fora i a dins també.

Murakami al metro

Quan no tinc temps per llegir (com en període d'examens) acostumo a agafar llibres de relats. Aquest desembre ha tocat Murakami amb El salze cec i la dona adormida. La lectura de cada història m'ocupa, exactament, el trajecte de metro de casa a la universitat. I així començo els dies, amb gust de desembre:

"Tant ell com ella pensaven el mateix. En un avió. En fer un avió al fons d'un bosc llunyà. En la mida i la forma que tindria, en el color de la pintura, en els llocs on aniria. I en qui hi pujaria. Pensaven en aquell avió que esperava algú al fons d'un bosc.
Al cap d'una estona, ella va tornar a plorar. Va ser la primera vegada que va plorar dos cops el mateix dia. I l'última. Per ella va ser una cosa especial. Ell va allargar la mà per sobre la taula i li va amoixar els cabells. Tenien un tacte molt real. Com la vida mateixa, eren durs i suaus alhora. I estaven molt lluny.

Sí, va pensar, en aquella época parlava sol com si recités poesia."

"L'avió (o com parlava sol com si reciés poesia)" - Haruki Murakami

Tastets literaris, capítol 2.

“Yo no pertenezco a ningún estrato social. Que no soy rico, a la vista está, pero tampoco soy un indigente ni un proletario ni un estoico miembro de la quejumbrosa clase media. Por derecho de nacimiento pertenezco a lo que se suele denominar la purria. Somos un grupo numeroso, discreto, muy firme en nuestra falta de convicciones. Con nuestro trabajo callado y constante contribuimos al estancamiento de la sociedad, los grandes cambios históricos nos resbalan, no queremos figurar y no aspiramos al reconocimiento ni al respeto de nuestros superiores, ni siquiera al de nuestros iguales. No poseemos rasgos distintivos, somos expertos en el arte de la rutina y la chapuza. Y si bien estamos dispuestos a afrontar riesgos y penas por resolver nuestras mezquinas necesidades y para seguir los dictados de nuestros instintos, resistimos bien las tentaciones del demonio, del mundo y de la lógica. En resumen, queremos que nos dejen en paz.”

La aventura del tocador de señoras – Eduardo Mendoza

Tastets literaris, capítol 1

"Lo era de verdad: el más grande. Nosotros tocábamos música, él era algo distinto. Él tocaba... Aquello no existía antes de que él lo tocara, ¿de acuerdo?, no estaba en ningún sitio. Y cuando él se levantaba del piano, ya no estaba... y ya no estaba para siempre... Danny Boodman T.D Lemon Novecento. La última vez que lo vi estaba sentado sobre una bomba. En serio. Estaba sentado sobre una carga de dinamita así de grande. Es una larga historia... Él decía: 'No estás jodido verdaderamente mientras tengas una buena historia a cuestas y alguien a quien contársela.' Él sí que tenia una buena historia... Él era su buena historia. Delirante, a decir verdad, pero hermosa... Y aquel día, sentado sobre toda aquella dinamita, me la regaló. Porque yo fui su mejor amigo..."

Novecento - Alessandro Baricco

“[...] Porque es así como te fastidia la vida. Te pilla cuando todavía tienes el alma adormecida y siembra en su interior una imagen, o un color, o un sonido que después ya nunca puedes sacarte de encima. Y aquélla era la felicidad. Lo descubres después, cuando ya es demasiado tarde. Y ya eres, para siempre, un exiliado: a miles de kilómetros de aquella imagen, de aquel sonido, de aquel olor. A la deriva.”

Tierras de cristal – Alessandro Baricco