Tinc son i poques energies, però ja fa dies que dono la xapa a tothom amb Fuck America, d’Edgar Hilsenrath, i penso que ja va sent hora de dir-ne alguna cosa oficialment —si és que aquest blog té alguna cosa d’oficial, és clar. Hilsenrath és un supervivent del gueto de Czernowitz que emigrà als Estats Units en acabar la Segona Guerra Mundial. El seu llibre, Fuck America és la historia de Jakob Bronsky, un immigrant jueu —i descregut—, un perdedor, un pseudo-escriptor marginat que sobreviu entre putes i immigrants al Nova York dels cinquanta, tirant de feines temporals i dedicant la major part del temps a escriure el llibre —en llengua alemanya— que ha de recollir la seva experiència vital i erigir-se com a best-seller: “EL PAJILLERO”.
Durant aproximadament la primera meitat del llibre, la història de Jakob Bronsky podria perfectament formar part d’una novel·la de Bukowski: el protagonista viu el seu present immediat concentrant-se a guanyar quatre xavos, somiar en el cul de les secretaries, escriure molt i pagar-se alguna puta de tant en tant. Res més. Pràcticament cap rastre que evoqui un passat cru, una experiència traumàtica o la seva condició de víctima. Ara bé, de cop i sense previ avís, el Bronsky adormit, l’altre Bronsky, el que mai va arribar al continent nord-americà, desperta del fons d’un deliri i vomita tota la veritat. Una veritat multilateral, que carrega contra la hipocresia d’un món que va donar l’esquena a les víctimes del nazisme quan aquestes necessitaven auxili urgent i que, després, va ignorar els supervivents i els va escombrar als marges, condemnant-los a les misèries d’un segon pla.
Hilsenrath fuig del discurs victimista i construeix una narració que burla amb àcid sarcasme la seva desgràcia. No es tracta, però, d’una simple crítica destructiva: és també un crit a la memòria. En aquest sentit, la darrera pàgina del llibre resulta reveladora: un cop sec a la consciència que ens enfronta cara a cara a les veritats últimes d’aquest llibre que, només aparentment, pot resultar-nos frívol.
M’agradaria citar aquestes darreres paraules, però crec que val la pena passejar-se abans per la història de Jakob Bronsky i descobrir-les allà, finalment, com escupir de cop a la cara de l’estàtua de la llibertat i cridar Fuck America amb accent alemany.
